Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XII)

Vet aquí quatre pel·lícules que podeu trobar a les plataformes, les meves grans aliades ara que m'haig de passar els caps de setmana tancat en una ciutat que no té ni un sol cinema. Hi trobareu una de terror convencional, dues de temàtica LGTB i una que ha estat la gran "damnificada" de la temporada... Més avall teniu tota l'explicació.

HILLBILLY, UNA ELEGÍA RURAL, de Ron Howard.- Estem davant de l'ase que pararà tots els cops aquesta temporada? És aquesta la pel·lícula que la crítica americana ha triat com a boc expiatori? Dona la sensació que sí, però potser hauríem de tenir en compte per què passa tot això... ja que em dona la sensació que es deu sobretot a motius extracinematogràfics. L'adaptació al cinema del llibre "Hillbilly Elegy", de J,D. Vance, ja venia precedida de molta expectació, perquè el que retrata és un panorama que ningú volia veure... i menys en el context de les eleccions més polaritzades de la història dels Estats Units. De fet, es retrata a la societat blanca que viu als Apalaches, generalment empobrida i carregada de problemes (drogues, atur, delinqüència, etc). Aquests ciutadans, menystinguts per la resta del país durant dècades, van ser els que van avalar la victòria de Trump ara fa quatre anys... i passada una legislatura són els mateixos que l'han fet caure. Com podeu imaginar, el context que envoltava el film abonava el terreny perquè no agradés ni a uns ni a altres. I així ha estat. La crítica s'hi ha llençat a mata-degolla, carregant-se pel camí el prestigi d'un director com Ron Howard, i ridiculitzant el treball d'actrius com Amy Adams o Glen Close. Vist des de molts quilòmetres de distància, i desconeixent els intrínculis de tot plegat, puc dir que la pel·lícula no mereixia una rebuda com aquesta. És cert que és un film irregular, que té un muntatge dubtós i certament perjudicial per a alguns personatges (especialment el d'Amy Adams), i que presenta un estil molt dels noranta... amb un sentiment paternalista que ha irritat a alguns sectors. Però a banda d'això, la història es segueix amb interès, emociona en determinats punts i la interpretació de Glen Close mereix tots els respectes. Doneu-li una oportunitat... encara que sigui com a telefilm de luxe. Es pot veure a Netflix.

VOCES, de Ángel Gómez Hernández.- Aquesta cinta de terror espanyola, igual que moltes altres que s'han estrenat els darrers anys, presenta tots els clixés de les pel·lícules americanes sobre cases encantades, famílies que acaben de mudar-se, esperits malignes i demés. Per tant, estem davant d'una pel·lícula que es limita a copiar i que ja no sorprèn, perquè el subgènere en el que es basa està excessivament viciat i s'ha repetit massa a base de sagues ("Horror en Amytiville", "Insidious", "Sinister", etc.) i sèries de televisió ("La maldición de Hill House", "La maldición de Bly Manor", etc). L'estètica també recorda a molts altres productes, i fins i tot la utilització de l'actor Javier Botet acaba uniformant un estil que, d'aquí a uns anys, potser serà símbol d'una època... però que ara ja cansa. El que potser podem destacar de la cinta és  tot el tema de les veus (incomprensiblement, s'abandona molt aviat), algun gir de guió interessant a la primer part i un epíleg final que tanca molt bé la història, encara que no sigui excessivament original. El repartiment està correcte, i potser podríem destacar a Ramón Barea i a Rodolfo Sancho en dos dels papers principals. La pel·lícula es pot veure a Netflix.

VIENTO SECO, de Daniel Nolasco.- Aquesta és una pel·lícula que ens arriba de Brasil, que ha circulat per diversos festivals de cinema LGTB i que ara es pot veure a Filmin, que amb el temps està acumulant un bon grapat de títols molt interessants sobre aquesta temàtica. De fet, "Viento seco" ens parla d'un peculiar (i no correspost) triangle amorós entre tres treballadors d'una fàbrica de fertilitzants. La història es desenvolupa enmig de reivindicacions sindicals i precàries condicions laborals, a part d'una homofòbia latent que sura a l'aire tota l'estona. Tot i així, la cinta combina aquesta part més prosaica o realista amb un món oníric de colors forts, neons i una estètica molt acurada. A part, les escenes de sexe són bastant explícites, cosa que sorprèn si tenim en compte un estat tan repressiu amb la homosexualitat com és el brasiler en aquests moments. Potser és cert que la pel·lícula té un ritme excessivament lent i que, a moments, pot fer-se feixuga... però no es pot negar que té un estil que hipnotitza i que atrau. Per últim, destacar l'actriu transexual Renata Carvalho, que esdevé la reina de la funció... interpretativament parlant.  

FIN DE SIGLO, de Lucio Castro.- Vet aquí una nova pel·lícula de temàtica LGTB. Es va estrenar l'any passat, però des de fa un temps també es pot veure a Filmin. La cinta, dirigida per l'argentí Lucio Castro a la ciutat de Barcelona, va rebre molt bones crítiques i amb el temps ha agafat una certa aura de film de culte. Sé que la pel·lícula pot desconcertar per alguns detalls i sobretot pel seu tram final, però precisament aquestes decisions argumentals -a vegades un pèl forçades- són les que ajuden a diferenciar el film d'altres similars. No és que arribi a la fita aconseguida el 2012 per la britànica "Weekend" -una autèntica joia sobre una altra trobada casual entre dos gais-, però intenta parlar igualment de temes transcendentals i d'altres de quotidians, aconseguint que acabem empatitzant amb els personatges. No és precisament un camí fàcil, però val a dir que els dos actors protagonistes (Juan Barberini i Ramon Pujol) fan tot el possible per dotar de credibilitat i autenticitat totes les situacions.