Petit Tast Cinèfil (CXL)

Avui vull fer un petit Tast de pel·lícules recents de temàtica LGTBI. Començaré amb una de les estrenes més polèmiques del que va d'any a les pantalles de cinema, i seguiré amb tres interessants cintes que podeu trobar a plataformes.

PILLION, de Harry Lighton.- Aquesta ha estat una de les estrenes més sorprenents d'aquest primer trimestre de l'any. Una pel·lícula que explica com un noi gay que viu amb els seus pares  (sorprenent Harry Melling) comença a relacionar-se amb una colla de motoristes amb tendències sadomasoquistes. La pel·lícula flirteja amb l'estil de les pel·lícules romàntiques, però que ningú s'enganyi... això no és Hollywood ni els protagonistes fan les coses habituals de les parelles que veiem sovint a les pel·lícules. Fins i tot podríem dir que desperta cert rebuig veure les proves a les que es sotmet el jove Colin, sobretot si ho mirem amb una mirada progressista i respectuosa. Ara bé, cal entendre que el món dels "amos" i els "esclaus" té unes regles molt concretes que han de ser acceptades per les dues bandes. Saltar-se aquestes regles o pensar que hi pot haver alguna cosa més és el que farà encendre totes les alarmes... El gran encert de Lighton és bussejar en els sentiments dels personatges, tot i que en el cas de Ray (un enigmàtic i fantàstic Alexander Skarsgard) s'envolta tot d'un vel de misteri, fent que sigui l'espectador el que hagi de reconstruir la història. Podríem dir, doncs, que tot i la seva duresa aquesta és una pel·lícula narrada amb delicadesa i molt de respecte cap als seus personatges. Una petita joia del cinema Queer recent, i una imatge icònica per a la posteritat: Skarsgard vestit de motorista i avançant cap a la càmera. Una fantasia.

MI MITAD PERDIDA, de James Sweneey.- Podria semblar que estem davant de la pel·lícula gay habitual a les plataformes, però estem davant d'alguna cosa diferent. "Mi mitad perdida" és una comèdia, però en el fons és una comèdia profundament trista i depriment. Es parla de morts, d'enganys, de mentides i de rebuig. Tenim escenes en funerals i en grups d'autoajuda, però sobretot seguim l'amistat entre dos personatges que se'ns presenten com a perdedors. No estem davant d'una relació romàntica, sinó davant d'una amistat que tindrà -està claríssim- els seus entrebancs i els seus alts i baixos. És una cinta per veure sense tenir gaire informació d'ella i obrint la ment a tot el que va succeint. Guanyadora del premi del públic al Festival de Sundance, la cinta suposa una gran plataforma de llançament per a James Sweneey com a guionista, director, productor i actor. L'acompanya en aquesta aventura un actor jove ja prou conegut com és Dylan O'Brien. Una bona oportunitat per veure una pel·lícula del col·lectiu que intenta anar una mica més enllà i explicar una història original i molt entretinguda. Es pot veure a Movistar +.

LAS FLORES DEL SILENCIO, de Will Seefried.- Abans de res caldria saber que aquesta pel·lícula parla de les teràpies de reconversió que es duien a l'Anglaterra de 1920. Unes pràctiques que arribaven a incloure el transplantament de testicles com a tècnica més novedosa. Ho aviso perquè la pel·lícula semblava que es venia com una relació prohibida a principis del segle passat, com tantes altres que hem vist ("Maurice", "Retorno a Brideshead", "Otro país"), i al final esdevé una història sòrdida i truculenta amb algun gir de guió francament curiós. També cal dir que el guió està un pèl desdibuixat, i que algunes situacions no acaben d'estar ben resoltes. Tampoc crec que els personatges tinguin un arc coherent i versemblant. Tot i així, al capdavant hi tenim dos dels joves actors més prometedors del cinema britànic recent: Fionn O'Shea ("The Aftermath", "Dating Amber", "Normal people") i Robert Aramayo, recent guanyador del Bafta al millor actor per interpretar a un noi amb síndrome de tourette a la popular i molt comentada "Incontrolable". Es pot veure a FILMIN.

FUEGOS ARTIFICALES, de Giuseppe Fiorello.- Aquesta pel·lícula està basada, com veurem en els rètols finals, en una història real ocorreguda en un poblet de Sicília durant la dècada dels vuitanta. A moments recorda a la francesa "Verano del 85", de François Ozon, però és més per la seva estètica i el seu ambient rural que per altres qüestions. Aquí tot adquireix un aire més amenaçador ja quasi des del principi. L'homofòbia és patent i real, i els personatges l'han patida en el passat i la segueixen patint en el present. No es diu, ni es comenta, però existeix d'una forma quasi acceptada i normalitzada... fins arribar a punts que poden ser escandalosos als nostres ulls i realment perillosos. El millor de la cinta és la seva adaptació i la calidesa amb que s'explica la història dels dos nois. Una història marcada per una certa innocència i una gran honestedat. La galeria de personatges secundaris també són dignes de menció...  Es pot veure a FILMIN.