Petit Tast Cinèfil (CXXXVIII)

 

Us porto aquí tres pel·lícules que ja són de les estrenades aquest 2026. Són tres pel·lícules ben diferents que no us poden servir segons el dia que tingueu. Comèdia, drama i terror. Teniu per triar.

NO HAY OTRA OPCIÓN, de Park Chan-Wook.- No esperava veure jo a Park Chan-Wook dirigint una comèdia pura com aquesta, encara que sigui negra com el carbó i tan juganera com les primeres obres del creador surcoreà. Jo el vaig conèixer en thrillers brillants i originals com tota la trilogia de la venjança (d'allà surt "Old boy") o en drames estilitzats com "Stoker", "La doncella" o "Decision to leave". En moltes d'aquestes obres ja es demostrava que al darrera hi havia un autor monumental, amb una visió cinematogràfica de  primera divisió. En la comèdia que ara ens ocupa sembla com si Chan-Wook s'hagués volgut acostar al cinema d'un altre famós director coreà (Bong Jon Hoo), i més concretament a la pel·lícula "Parásitos". Encara que hi ha força diferències, ressalta la idea de disseccionar la família i el seu entorn, així com la de parodiar una sèrie de personatges en el fons molt humans. Les misèries que tots portem a dins exploten sense cap mena de fre en aquest tipus de pel·lícules, que en el fons pretenen retratar-nos i posar-nos al davant un mirall deformant que ens retorna una imatge monstruosa. A part de la temàtica, la pel·lícula es nodreix d'un acabat tècnic de primera: una fotografia excel·lent, un muntatge i una planificació que cada cop veiem menys a les pantalles, una banda sonora molt interessant, etc. En definitiva, dues hores de cinema en majúscules.

HAMNET, de Chloé Zao.- S'ha parlat molt de "Hamnet" a aquestes alçades. S'ha criticat la seva càrrega emocional, se l'ha comparat negativament respecte a la novel·la en la que es basa, s'ha criticat la importància que adquireix el personatge de Shakespeare, s'ha parlat molt de l'última escena en el teatre, etc. Haig de dir que jo anava una mica a cegues quan la vaig veure, però em vaig deixar portar i em va convèncer plenament. És cert que tota la primera part (la de la coneixença i presentació dels personatges) pot acabar resultant una mica llarga o repetitiva... sobretot quan no acabes de veure cap a on et vol portar la història. Jo vaig entrar-hi de cop cap la darrera part, quan ja ha succeït el fet dramàtic que molts de vosaltres ja sabreu a hores d'ara, encara que no l'hagueu vist (em fa ràbia que no es guardi ni una mica de protecció cap a les sinopsis de les pel·lícules). En aquesta part és quan vaig descobrir el missatge per a mi més important: el valor curatiu del teatre. I és que tot el que passa a partir del moment en que l'Agnes viatja a la ciutat és màgia pura, un allau d'emocions que per a mi connecten amb tots aquells que hem viscut i estimat el teatre... ja sigui des de dins o com a espectadors. Val a dir també que totes les interpretacions són memorables, des de secundaris com Emily Watson, el nen i d'altres, fins als dos grans protagonistes. Jessie Buckley està pletòrica i extraordinària, i Paul Mescal fa un dels seus millors papers, reforçant la idea shakespeariana del món i declamant com només ho saben fer els actors britànics. Molt recomanable.

28 AÑOS DESPUÉS. EL TEMPLO DE LOS HUESOS, de Nia DaCosta.- Tot va començar el 2002 amb "28 días después", una pel·lícula de zoombies de Danny Boyle que capgirava el gènere i el feina una mica més experimental (la pel·lícula estava gravada càmara en mà). En el 2007 vindria "28 semanas después", dirigida per l'espanyol Juan Carlos Fresnadillo, i just l'any passat Boyle i el seu còmplice Alex Garland ("Civil war", "Men", "Ex Machina") ens portaven una mena de tancament de la trilogia: "28 años después". La cinta, però, va acabar sent un nou reboot de la saga i una mena de sèrie que canviava l'estil i el to. Just uns mesos més tard, a principis del 2026, arribava la que ara ens ocupa. Una continuació claríssima de l'anterior, que a més dona peu a una nova cinta... Serà aquesta la última? Encara està per veure... En aquesta ocasió segueix destacant l'estètica apocalíptica (una mica a l'estil Mad Max), la crueltat d'algunes seqüències, la visió extrema de tot plegat i la magnífica participació d'un Ralph Fiennes que està tan brillant com sempre. No és res que no haguem vist abans, però funciona. Amb aquesta petita ressenya he volgut també posar-vos en ordre les quatre cintes d'aquesta apassionant posada al dia del cine de zombies, perquè no aneu tan perduts com jo quan vaig anar a veure-la...

Petit Tast Cinèfil (CXXXVII)

 Ahir es van donar els premis Goya i avui us porto tres pel·lícules que estaven nominades i que encara no havia tingut la ocasió de comentar. Una estava nominada a millor pel·lícula, una altra a premis revelació i una a millor pel·lícula europea.

LA CENA, de Manuel Gómez Pereira.- Feia anys que quasi no sabíem res de Gómez Pereira, un director que en els noranta va dirigir les millors comèdies espanyoles de la dècada ("Salsa Rosa", "¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca", "El amor perjudica seriamente la salud"). Després d'aquell boom vindrien alguns errors ("Entre las piernas" o "Desafinado"), algunes pel·lícules que no van acabar de tenir l'èxit que es mereixien ("Reinas" o "Cosas que hacen que la vida valga la pena") i moltes incursions a la televisió, tant en sèries com en programes. En el 2025, en canvi, ha tornat amb dues cintes de gran resposta comercial: el remake de la britànica "Un funeral de locos" i l'adaptació de l'obra de teatre "La cena de los generales", de José Luis Alonso de Santos. Val a dir que aquesta segona ha donat lloc a "La cena", una pel·lícula que estava nominada a vuit premis i que ha marxat cap a casa amb dos, millor vestuari i millor guió adaptat. La veritat és que estem davant d'una pel·lícula molt ben estructurada, amb molt de ritme i una eficàcia còmica de primera. Té un regust als guions d'Azcona o a les pel·lícules que el mateix Pereira va dirigir fa anys amb els mateixos còmplices que ara, els guionistes Yolanda Serrano i Joaquín Oristrell. Pot semblar, per tant, que estem davant d'una cinta ja vista o rescatada del passat (antiquada, dirien alguns). Sigui com sigui, per a mi ha estat una sorpresa, un gran divertiment i la mostra de que estem davant d'un gran repartiment: que grans són Alberto San Juan, Elvira Mínguez, Mario Casas (cada cop millor) i una sèrie d'actors poc coneguts, però tots molt encertats.

ESTRANY RIU, de Jaume Claret Muxart.- La cinematografia espanyola necessita que vagin sortint cineastes com Jaume Claret Muxart, amb una mirada diferent i inèdita per a nosaltres. "Estrany riu" és una mirada abstracta i clarivident del despertat sexual d'un adolescent. Però el més interessant és com ho explica, i per això és tan important veure com el director ha fet quasi una pel·lícula líquida, on les formes, les imatges i les situacions semblen liquar-se o desfer-se davant dels nostres ulls. L'aire fantasmagòric de tot plegat, amb un Danubi còmplice i misteriós i un objecte del desig tan eteri com el que interpreta Francesco Wenz, contribueix a que la història funcioni des d'un punt de vista contemplatiu i sobretot sensorial. També hi juga amb força la presència del jove actor Jan Monter, un Tadzio particular que ens regala escenes de gran calat poètic. No sabem quan temps trigarem a que torni a sortir un producte com aquest, però està clar que val la pena seguir insistint per trobar noves formes i noves personalitats artístiques, com les de Claret Muxart, Carla Simó, Albert Serra, Oliver Laxe... Ens agradaran més o menys, però estic convençut que les seves pel·lícules engrandeixen la nostra cinematografia i la fan cada cop més atractiva portes enfora.

UN SIMPLE ACCIDENTE, de Jafar Panahi.- No la vaig poder veure a la seva estrena i la he recuperat quan he pogut, però val a dir que sabia que m'agradaria i em resultaria molt interessant i necessària. El que potser no m'esperava és que barregés escenes d'humor negre realment aconseguides amb d'altres d'un dramatisme esfereïdor (hi ha un pla fixe, que no es mou per a res mentre passen i sobretot es diuen moltes coses, que us deixarà el cor glaçat). Panahi utilitza molt hàbilment les històries fortuïtes que es van succeint, els personatges que es van sumant a l'esperpèntic viatge en cotxe i el context històric de l'Iran actual, amb un Teheran que respira una violència soterrada i una por quasi atàvica. L'escena final és un símbol de tot això, ja que amb molt poc ens dona pistes d'un munt de possibilitats. Jo em quedo amb un final optimista, ja que crec que en el perdó i en la bona voluntat de les persones individualment... però falta saber que pot passar en un context com aquell. Per últim, ressaltar unes grans interpretacions i un gran valor a l'hora de rodar un film així després de tots els antecedents que el director ha hagut de patir a les seves pròpies carns. Una gran Palma d'Or del festival de Cannes.

El millor teatre del 2025

Aquí va el millor teatre que he vist des de l'1 de gener del 2025 fins el 31 de desembre del mateix any. Són les obres que he pogut veure representades aquest any, ja fossin estrenes o reposicions que no havia vist en el seu moment. De fet, he inclòs tres grans muntatges que se m'havien escapat ("Natale in casa Cupiello", "Travy" o "El gegant del pi") i he deixat fora alguns espectacles internacionals que em van impactar força, com ara "Mami", "Medeas Kinderen", "Six" i "The hours".

1.- L'HERÈNCIA  (Teatre Lliure - Montjuïc)

2.- FOREVER  (Teatre Condal)

3.- L'AMOR VENIA AMB TAXI  (Teatre Romea)

4.- TRAVY  (Teatre Romea)

5.- LA TERCERA FUGA  (Teatre Nacional de Catalunya)

6.- LLENOS DE VIDA  (Sala Fénix)

7.- EL GEGANT DEL PI  (Sala Fénix)

9.- QUI SOM?  (Teatre Lliure - Montjuïc)

10.- EL MESTRE I MARGARITA  (Teatre Lliure - Montjuïc)

11.- HONESTEDAT  (Teatre Akadèmia)

12.- EL PRINCIPI D'ARQUÍMEDES  (Teatre Texas)

I per acabar, un resum del que més m'ha agradat en els darrers anys. Una manera de veure què és el que m'interessa més en qüestions teatrals, tot i que ja veureu que el gust i la llista són igual d'eclèctics:

2024.- LA GAVINA

2023.- LE CONGRES NE MARCHE PAS

2022.- DIRRRTY BOYS

2021.- LAS CANCIONES

2020.- FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE...

2019.- LEHMAN TRILOGY

2018.- LÀ

2017.- L'ÀNEC SALVATGE

2016.- LA FORÇA OCULTA

2015.- EL REI LEAR

2014.- UBU ROI

2013.- EL INTÉRPRETE

El millor cinema del 2025

 Ja està aquí la llista de cada any amb el millor cinema, segons el meu criteri... De fet, és una llista limitada, ja que només hi entren pel·lícules estrenades a Espanya des de l'1 de gener del 2025 fins al 31 de desembre del mateix any. A més, haig de reconèixer que no ho he vist tot... i que fins i tot m'he saltat estrenes importantíssimes, que segurament haurien acabat apareixent per la llista ("Un simple accidente", "Bugonia", "Ciudad sin sueño", "La voz de Hind", "Tardes de soledad"). Per tant, a la llista hi trobareu allò que sí he pogut veure, i que m'ha sacsejat o tocat d'alguna manera. Alguns hi trobaran a faltar títols importants, que també vaig gaudir al cinema o per alguna plataforma però que potser no m'han inspirat tant com els triats finalment: "Sinners", "Maspalomas", "La vida de Chuck", "Una habitación llena de dinamita", "Sorda", "Wicked: For good", etc.

 

1,. "UNA BATALLA TRAS OTRA", de Paul Thomas Anderson (EEUU)

2.- "SIRAT", de Oliver Laxe  (Espanya)

3.- "LOS DOMINGOS", de Alauda Ruiz de Azua.  (Espanya)

4.- "MOLT LLUNY", de Gerard Oms.  (Espanya)

5.- "FRANKENSTEIN", de Guillermo del Toro. (EEUU)

6.- "VALOR SENTIMENTAL", de Joachim Trier.  (Noruega)

7.- "WEAPONS", de Zach Cregger.  (EEUU)

8.- "A REAL PAIN", de Jesse Eisenberg.  (EEUU)

9.- "FATHER, MOTHER, SISTER, BROTHER", de Jim Jarmusch.  (EEUU)

10.- "ROMERÍA", de Clara Simón.  (Espanya)

11.- "CAZA DE BRUJAS", de Luca Guadagnino.  (EEUU)

12.- "EL JOCKEY", de Luis Ortega.  (Argentina)

I per acabar aquí teniu un resum de les pel·lícules que més m'han agradat en els darrers anys. Així podeu anar fent-vos una idea dels meus gustos, que com veureu són força eclèctics:

2006.- BROCKEBACK MOUNTAIN
2007.- PROMESAS DEL ESTE
2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA
2018.- CALL ME BAY YOUR NAME
2019.- PARÁSITOS
2020.- SÓLO NOS QUEDA BAILAR
2021.- EL PODER DEL PERRO

2022.- ALCARRÀS  /  AS BESTAS

2023.- LOS FABELMAN

2024.- EMILIA PÉREZ

Petit Tast Cinèfil (CXXXVI)

Ja hem acabat l'any i aquest és el darrer tast abans dels rànquings del millor de l'any. Avui us porto un parell de drames europeus, una comèdia trista i una altra d'independent, i fins i tot un "whodunit" en tota regla. Espero que les recomanacions us facin entrar ganes de veure-les.

FATHER MOTHER SISTER BROTHER, de Jim Jarmusch.- Mai he estat un gran fan de Jarmush, tot i que hi ha vàries pel·lícules d'ell que m'agraden força. Podríem dir que aquesta s'acosta més al cantó de les que m'agraden, i a l'igual que algunes d'elles ("Noche en la tierra" o "Flores rotas") la cinta aborda una història d'episodis diferenciats que acaben formant un tot. Aquí potser la unió de les tres històries és més abstracte que concreta, tot i coincidències comunes... però un xic banals. El que ho lliga tot plegat és una mena de tractat sobre les relacions paterno-filials un xic peculiars. Relacions que es basen moltes vegades en el desconeixement i fins i tot en la mentida, però també en la comprensió silenciosa i en l'assimilació de fets que a vegades s'escapen a la nostra comprensió. Utilitzant en molts casos la comèdia, Jarmush ens brinda tres històries que funcionen quasi com a tres petits relats literaris. La primera és un prodigi de cinisme que es mou tota l'estona en la incomoditat manifesta de tots els seus personatges. A la segona assistim a un berenar (o hora del te) entre una mare i les seves dues filles; no s'explica massa, però sabem que hi ha molts secrets entre elles i que en els fons totes els saben, tot i que és més fàcil i més còmode fer veure que no. Al tercer episodi els pares són només un referent, i els fills s'han de fer costat per comprendre moltes coses que ja no podran saber ni preguntat a ningú; el capítol més nostàlgic i poètic de tots tres, amb una escena final bellíssima mentre creuen Paris en un cotxe. Tots els actors estan fenomenals, però destacaria sobretot a Tom Waits i Charlotte Rampling, un pare i una mare totalment independents i capaços que malgrat tot s'enfronten a una estranya relació amb els seus propis fills... 

L'ETRANGER, de François Ozon.- El gran mèrit del director francès és agafar una de les obres mestres de la literatura del seu país i adaptar-la sense perdre el seu segell autoral. Podríem dir que és una adaptació bastant fidel, però ningú podrà negar mai que és clarament una pel·lícula d'Ozon, potser pel tractament estètic (magnífica fotografia de Manuel Dacosse) o pel tractament filogay d'algunes escenes... tot i que no vingui a compte. La novel·la de Camus és un tractat sobre l'apatia i l'absurd de la vida o fins i tot de l'existència humana. El personatge de Mersault és realment un dels més destacats de la literatura, tot i que a estones pugui irritar o fins i tot molestar per la seva actitud; "no és rellevant, no és important". El jove actor Benjamin Voisin, ja vist a "Verano del 85", encara el personatge amb molta prestància, tot i ser un paper difícil i força compromès. Acompanya a l'actor un repartiment sòlid i compacte que uneix actors bastant joves amb d'altres de força experimentats, com ara Pierre Lottin ("Por todo lo alto") o Denis Lavant ("Los amantes del Pont Neuf", "Holly Motors"). El resultat potser pot deixar una mica fred a l'espectador, però diria que és un intent força resolutiu de portar a escena una novel·la complicada i molt discursiva (Luchino Visconti ja en va fer una versió el 1967, amb Marcello Mastroiani de protagonista). 

JAY KELLY, de Noah Baumbach.- Aquesta és una comèdia profundament trista; una pel·lícula d'un to estrany, que potsert no acaba d'arrencar el vol però que conté escenes realment memorables. De fet, el tema no és nou: s'aborda la vida d'un actor veterà i força famós que passa per una crisi d'identitat. L'intent de recuperar l'amor de les seves dues filles serà el motor que el mourà durant tot el metratge, ja sigui a la casa de Hollywood o bé durant el surrealista trajecte en tren per Itàlia. La pel·lícula utilitza present i passat, rodatges i escenes de pel·lícules, en una mena de barreja estranya que a vegades ens fa perdre el nord del que realment estem veient. Tot i així, crec que estem davant de les millors interpretacions d'Adam Sandler (ja li havíem vist grans treballs interpretatius a "Embriagado de amor" o "Diamantes en bruto") i de George Clooney, que ens regala un últim pla brillantíssim i ple de matisos. Els acompanyen també Laura Dern, Patrick Wilson, Jim Broadbent, Greta Gerwig, Isla Fisher, Emily Mortimer (coguionista del film al costat de Baumbach) Billy Crudup i Stacey Keach. A destacar també la fotografia i, sobretot, la banda sonora de Nicholas Britell. 

PUÑALES POR LA ESPALDA. DE ENTRE LOS MUERTOS, de Rian Johnson.- Ja podeu veure a Netflix el tercer lliurament de la saga de misteri "Puñales por la espalda", que igual que les altres es pot veure separadament sense cap mena de problema. La única cosa que les lliga és l'aparició del peculiar detectiu Benoit Blanc (Daniel Craig), tot i que aquí la seva aparició és una mica tardana i es veu un pèl eclipsat per la presència del jove capellà que interpreta estupendament Josh O'Connor. És cert que aquesta tercera part és potser la més gòtica de les tres i la que recupera part de l'encant de les novel·les d'Agatha Christie: un petit poble d'estil anglès, una vella parròquia, etc. Com sempre, tot està passat pel sedàs d'una certa modernitat i un rerefons social que ho impregna tot però que es presenta amb mesura: a la primera eren les diferències de classe i la immigració; a la segona es parlava del poder dels nous multimilionaris que volen dominar el món; i en aquesta última el tema és el poder sectari i manipulador de determinats personatges, que tant poden fer-ho en el cor de l'església com en un partit polític. També com en altres ocasions, la trama s'enreda diverses vegades per tal de despistar a l'espectador i allargar innecessàriament el metratge. Tot i així, no es pot negar que és un entreteniment de primera i que engresca a tot aquell que li agradi resoldre-ho en la darrera escena... tingui o no sentit, sigui o no coherent. Bon repartiment, també com sempre, amb els ja esmentats Craig i O'Connor, però també amb Glen Close, Josh Brolin, Jeremy Renner, Andrew Scott, Mila Kunis i Cailee Spaeny.

VALOR SENTIMENTAL, de Joachim Trier.- Aquesta és una pel·lícula noruega amb ànima sueca (s'ha parlat molt de la influència de Bergman) que torna a demostrar-nos que Trier és un director magnífic, més enllà de la seva darrera i més famosa pel·lícula, "La peor persona del mundo". Aquest cop estem davant d'un melodrama familiar, i més concretament una família d'artistes amb un pare director i una filla actriu. Tota la primera part, amb la descripció de la casa com un ésser viu, l'atac de pànic al teatre i la presentació dels personatges principals, és realment magnífica. Haig de dir, malauradament, que cap a la meitat del metratge la pel·lícula acaba estancant-se i perdent la narrativa sempre original i irònica de Trier. És a dir, com més seriosa es torna la cinta més es perd la part juganera i desinvolta del film. Un petit parany que de totes formes no oculta la grandesa de la pel·lícula, amb unes increïbles escenes entre pare i filla o entre les dues germanes. Magnífiques les interpretacions de Renata Reinsve, Inga Ibsdoter Lilleeas i sobretot Stellan Skarsgard, que ens lliura una de les seves interpretacions més complicades i més matisades. Magnífica també l'escena final i tota la posada en escena d'un film que segurament veurem aparèixer en moltes de les categories a l'Òscar d'enguany.

Petit Tast Cinèfil (CXXXV)

Avui us porto un musical, un documental i una pel·lícula espanyola que provoca debat i controvèrsia. Una mica de tot per anar ampliant gustos i també expectatives cinèfiles.

WICKED FOR GOOD, de Jon M. Chu.- Aquí va la segona part de Wicked, i mai millor dit perquè la trama argumental correspon al segon acte del famós musical. Un acte que en el teatre dura poc més d'una hora i que aquí allarguen fins a les dues hores i quart. Tot i així -i a l'igual que passava a la primera- no es noten del tot els afegitons, les noves cançons o les escenes inventades, que de fet n'hi ha ben poques. "Wicked for good" és més fosca, més tèrbola i conté un missatge antitotalitari que potser als americans se'ls hi escaparà una mica. També té gràcia la forma en que combina el conte original amb els personatges d'aquesta franquícia: Elphaba, Dorinda i el Príncep Fiyero. La part musical llueix com en la primera versió, tot i que aquí potser les cançons no són tan alegres ni donen peu a tant de show. Un cop més la part visual juga un paper molt important, ja que la direcció escènica, el vestuari i la fotografia tornen a estar a un nivell altíssim. Pel que fa als actors també cal dir que segueixen estant molt i molt bé, tant vocalment com interpretativament. A Cynthia Erivo, i també a Jonathan Bailey, se'ls hi compliquen una mica més els personatges, que en aquesta part tenen més contradiccions, dubtes i decisions difícils. Per acabar, potser només retreuria a la cinta que, tot i el temps que es pren per a algunes coses, conté escenes que semblen precipitades i posades en calçador (seria un bon exemple l'enamorament de dos dels protagonistes, que surt gairebé del no res).  

LA VECINA PERFECTA, de Geeta Gandbhir.- Us parlo poc de documentals en aquesta secció, però he pensat que valia parlar d'aquest. A Estats Units ha aixecat força expectació, sobretot perquè posa sobre la taula temes molt controvertits; el racisme, la immigració, l'ús de les armes, etc. La cinta comença com si fos un capítol més dels programen de telerealitat que ficcionen casos reals de veïns que donen problemes, però aviat ens adonem que això és una altra cosa. Per començar, totes les imatges de la primera part són extretes de mòbils, càmeres de seguretat, càmares de la polícia, etc. És així com podem conèixer els protagonistes reals; tant la víctima com la veïna que ho embolica tot. La pel·lícula resulta fins i tot a estones una mica impúdica i invasora, ja que mostra moments de dolor molt íntim. Després, cap a la darrera part, es centra en l'interrogatori a comissaria, les protestes al carrer i també una petita part del judici. La veritat és que val la pena per la forma com s'explica tot, per la quantitat de temes que posa damunt la taula i també per tot els sentiments (ràbia, impotència, pena) que desperta. Crec que no us decebrà, encara que el "true crimes" no siguin lo vostre.

LOS DOMINGOS, de Alauda Ruiz de Azúa.- Em va agradar "Cinco lobitos" i em va meravellar la sèrie "Querer". A totes dues, Ruiz de Azúa explorava l'interior de les famílies i les exposava a conflictes diversos... però sempre molt creïbles. Aquí torna a ficar-se al mig d'una família, i ho fa amb una valentia realment encomiable. La directora s'exposa al tractar un tema com la fe i la religió, ja que per a alguns està donant un missatge conservador i retrògrad. Jo crec que els que ho diuen o bé no han vint la pel·lícula, o bé no l'han entesa. De fet, es confon el respecte amb la presa de partit, i crec que això és realment un error. Cadascú pot treure les conclusions que vulgui i optar per la part que més li convé... però la cinta t'ho exposa tot sense alliçonar i intentant entendre totes les parts. Jo, personalment, crec que a la part final es prenen decisions de guió molt intel·ligents i molt hàbils... però no les desvetllarem per no aixafar la guitarra a ningú. També cal dir que és una pel·lícula meravellosament interpretada, amb una jove Blanca Soroa que fa un debut increïble i amb la gran Patricia López Arnaiz, que aquí torna a donar-nos un recital de primera. La forma que té d'escoltar, de sorprendre's i d'indignar-se són tan reals que a vegades penses que ni està actuant. Un prodigi a l'abast de molt poques!

Petit Tast Cinèfil (CXXXIV)

Del Toro, Guadagnino o Bigelow són tres cognoms que per si sols ja desperten interès en el món del cinema. Ara estrenen pel·lícula, i aquí us diré què m'ha semblat cadascuna.

FRANKENSTEIN, de Guillermo del Toro.- He comptabilitzat unes vuit pel·lícules més o menys famoses sobre Frankenstein al llarg de la història del cinema, sense comptar sèrie B, sèrie Z, les adaptacions televisives o la influència en altres cintes que no adapten la novel·la ni tan sols res de la història original ("El espíritu de la colmena", "Remando al viento", "Eduardo manos tijeras", "Ex Machina", "Pobres criaturas", etc.) Estem parlant, per tant, d'una història que ha tingut un pès enorme sobre l'imaginari col·lectiu. Un pès que podria haver fet fracassar aquesta versió de Guillermo del Toro, però que pel contrari ha aconseguit revitalitzar el mite i actualitzar una estètica ja molt gastada. Una mica com el que va fer Coppola amb el Drácula de Bram Stoker... I la veritat és que el resultat és brillant, ple d'idees i d'un lirisme que l'acosta a una teatralitat que finalment arriba a bon port (Kenneth Branagh també ho va intentar però no va tenir el mateix èxit). Un dels grans encerts de la pel·lícula és el tractament que li dóna al monstre, que aquí apareix com una mena de víctima del maltracte, de la indiferència i quasi podríem dir que del bullying. Aquest monstre només demana amor, atenció i confiança, i la veritat és que la interpretació d'un sorprenent Jacob Elordi (curiosa l'elecció del sex simbol actual per a aquest paper) aconsegueix donar en la diana. També hi ha el contrast amb el magnífic Oscar Isaac, un doctor Frankensteix més monstruós i malvat que mai. Tot el repartiment és molt encertat, des de Mia Goth a Christoph Waltz, passant per Charles Dance, Felix Kammerer (el protagonista de "Sin novedad en el frente") o David Bradley en el paper de cec (un veterà actor de la Royal Shakespeare Company, conegut entre nosaltres per les pel·lícules de Harry Potter o la sèrie "Juego de tronos"). Ara ja només queda veure com serà la versió de "La novia de Frankenstein" que ha dirigit Maggie Gyllenhall i que, segons diuen, barrejarà diferents gèneres (entre ells, el musical) i està ambientada en el Chicago dels anys 30. Moltes ganes de veure quin experiment en surt de tot plegat, que per descomptat res tindrà a veure amb la visió gòtica de Del Toro.

CAZA DE BRUJAS, de Luca Guadagnino.- Primer de tot, comentar que Guadagnino és un director en majúscules. Et pot agradar més o menys el que fa, els temes que toca o la totalitat dels seus films, però no es pot negar que sap com col·locar la càmara, com moure-la i com narrar una història només amb les imatges. Això és el que hauria de ser normal, però a vegades costa trobar directors que tinguin un gust cinematogràfic com el del director italià. A "Caza de brujas" frega l'excel·lència en tot el tema visual, malgrat ser una pel·lícula que es mou entre habitacions, despatxos i racons d'una universitat. Sembla curiós el que dic, però si mireu amb atenció us adonareu que està plena d'idees i resolucions cinematogràfiques més que brillants. Per altra banda, la cinta tracta d'un tema espinós que ha rebut força crítiques, sobretot perquè es considera que no es defineix del tot i deixa a les dones en un punt una mica ambigu. Jo, per la meva banda, puc arribar a criticar que la pel·lícula divagui en ocasions entre excessives discussions filosòfiques, però per altra banda penso que sí que es mulla (arribant cap al final ho entendreu millor) i que intenta, de forma encertada, tocar totes les visions del tema... fins i tot amb un posicionament arriscat i pretesament polèmic. Però no sé de que ens estranyem. No és la primera vegada que Guadagnino es veu immers en polèmiques, sobretot perquè li agrada provocar i posar a l'espectador en una situació incòmoda. Per a mi, el que potser incomoda més d'aquest film és que tots els personatges tenen una imatge més aviat negativa, cosa que no contribueix a la simpatia, ni a l'empatia amb cap d'ells. Uns personatges, això sí, magníficament interpretats. Per una banda tenim una immensa Julia Roberts, i per l'altra uns sempre efectius Andrew Garfield i Michael Stuhlbarg

UNA CASA LLENA DE DINAMITA, de Kathryn Bigelow.- No es pot negar que Bigelow és una directora que sap com dotar de tensió i de nervi cada pel·lícula que fa. Se la coneix pels seus thrillers d'acció o fins i tot per pel·lícules amb un contingut bèl·lic o militarista. Aquí s'ajunta una mica tot, ja que la història explica la gestió d'una crisi nuclear des de diferents punts de vista, però quasi sempre des del cantó dels que han de buscar solucions al problema: la Sala de Situacions de la Casa Blanca, una base aèria, un sala de control militar i fins i tot els despatxos del president de la nació. Són les hores prèvies a la col·lisió d'un míssil que no se sap d'on ve ni qui ha estat el responsable del llançament. La pel·lícula es divideix en tres capítols, que suposadament es donen quasi de forma simultània... És l'explicació del problema des de diferents àmbits, tot i que aquí no és tant un estil "Rashomon" o "El último duelo", on cada visió de les coses donava una informació que modificava la història. Aquí més aviat estem en un terreny més expositiu, on cada capítol aporta dades noves i ens dirigeix cap a la part de la decisió final. La cinta es nodreix d'un repartiment molt interessant i competent, del que destaquen Idris Elba com a president i la sempre efectiva Rebecca Ferguson ("El gran showman", "Misión imposible", "Dune", etc.) Una producció plena de suspens i tensió que podeu veure des de fa setmanes a la plataforma Netflix. 

Petit Tast Cinèfil (CXXXIII)

Ja comencen a arribar els últims títols -i també els més importants- d'aquest 2025. Tots esperàvem la última de Paul Thomas Anderson, i la veritat és que ja està aquí. Potser a alguns els hi haurà passat inadvertida, però quan la veus t'adones que és una pel·lícula crucial per entendre el món que vivim i per analitzar l'obra d'un dels millor directors nord-americans vius.

LA VIDA DE CHUCK, de Mike Flanagan.- He comptat més de seixanta adaptacions de novel·les o contes d'Stephen King al cinema. És un dels autors més adaptats, amb resultats diversos... però amb alguns títols més que satisfactoris dins del gènere de terror cinematogràfic: "Carrie", "El resplandor", "La zona muerta" o "Misery". De totes formes, hi ha també una sèrie de relats que toquen el fantàstic però que no estan tan immersos en el gènere, i generalment han sigut sempre pel·lícules molt estimables i amb bons resultats: "Cuenta conmigo", "Cadena perpetua", "La milla verde", "Eclipse total", etc. Entre aquestes últimes estaria precisament "La vida de Chuck", un relat curt que parteix d'una premissa fantàstica però que acaba essent una història lluminosa i optimista sobre la pèrdua, la mort i el més enllà. El film, dividit en tres parts diferenciades, comença amb un episodi sorprenent i realment bell, en el que el misteri i la poesia es donen la mà fins a arribar a un final en negre que glaça la sang. Les altres dues parts, que serviran per entendre la primera i per dotar d'identitat al personatge de Chuck, són també diferents entre si. La segona és una mena de comèdia quasi musical entre tendra i divertida, mentre que la última ens remet als drames de toc fantàstic dels anys vuitanta, amb un to un pèl melindrós... que finalment no embafa però resulta un xic passat de moda. Tot i així, "La vida de Chuck" és una pel·lícula estimable, amb unes interpretacions molt encertades i un to que la fa especial, realment esperançadora...

UNA BATALLA TRAS OTRA, de Paul Thomas Anderson.- Ja sé que ja ho ha dit tothom, però Paul Thomas Anderson és un dels millors directors nord-americans vius i en actiu. Encara li queda molta carrera i moltes obres mestres per rodar, però crec que si aquest any no li donen l'Òscar serà de jutjat de guàrdia. Ara bé, si finalment el guanya -i la pel·lícula també- haurem de pensar que Hollywood és més valent del que estàvem pensant últimament, ja que la pel·lícula és una desafiament social i polític de primer ordre cap al govern de Donald Trump. No es parla d'una època concreta, ni de cap partit, ni de cap polític amb nom i cognoms, però quan just començar veus imatges de la muralla de la vergonya amb la frontera de Mèxic ja intueixes per on van els trets. A més, per si això fos poc, la cinta és una crida a la revolució, a la resistència i a la combativitat. I també és moltes altres coses: un thriller d'acció rodat amb un mestratge absolut (l'escena de la carretera ja val per si sola el preu de l'entrada), un drama familiar, una comèdia sobre els herois quotidians, etc. Però per si faltava alguna cosa, Anderson posa tota la seva capacitat i professionalitat darrera de les càmeres, i ens regala una gran obra... un prodigi de ritme i muntatge trepidants. És cert que a estones frega la paròdia, però ho sap encaixar bé i acaba casant amb la resta. Magnífics Leonardo DiCaprio, Chase Infiniti, Regina Hall, un recuperat Sean Penn, un divertit Benificio del Toro i una magnètica Teyana Taylor. Aquesta última surt pocs minuts, però deixa una empremta que dura tot el metratge... Un autèntic huracà roba-escenes.

MASPALOMAS, de Jose Mari Goenaga i Aitor Arregui.- Ja fa temps que es parla de la tornada a l'armari quan les persones queer arriben a les residències. De fet, és un tema que s'està reivindicant perquè dins del moviment LGTB la vellesa no ha sigut mai una prioritat, i des de ja fa un temps llarg és una realitat per a tots aquells que van iniciar el moviment cap allà els anys setanta. La pel·lícula dels Moriarti (el tandem format per Goenaga i Arregui) vol ser un revulsiu, i també un element per iniciar el debat i remoure consciències. De totes formes, és curiós com una pel·lícula que comença molt explícita i de forma molt valenta s'acaba tornant didàctica i potser un pèl previsible (la relació del pare i la filla)... i fins i tot sentimental. Crec que la cinta té un gran valor per si mateixa, per la temàtica que abraça, per la interpretació de tots els protagonistes, per la sensibilitat i professionalitat dels directors, etc... Ara bé, potser li retrec el fet de retratar un tipus d'homosexualitat concreta, que ja viu encotillada i tancada en el seu propi armari, encara que sigui gegant. No tot el col·lectiu s'identificarà amb aquesta segmentació, encara que sigui molt identificable. I per altra banda, comentar que a les residències no es poden fer moltes de les coses que aquí surten... I no parlo de l'escena més inversemblant i exagerada, sinó de petites coses com la celebració del cap d'any, els horaris, la relació amb les noves tecnologies, etc.  

LA FURIA, de Gemma Blasco.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que per si soles, i sobretot pel tema que tracten, acaben essent necessàries i estan fins i tot per sobre d'una anàlisi cinematogràfica més exhaustiva. "La Furia" ens parla d'una dona que és víctima d'una violació, però que és incapaç de saber qui va ser l'autor... tot i que per les circumstàncies ha de ser algú del seu entorn. La pel·lícula juga a moments a ser una mena de thriller social, a estones un drama familiar i també una tragèdia sobre com portar la vida després d'una agressió tan brutal. La directora també hi suma una trama teatral, ja que la protagonista és actriu i està fent proves per actuar a "Medea"... Podríem dir, però, que aquesta part juntament amb el final acaben tenint un encaix més complicat en tot el conjunt. Fins i tot hi ha coses que no acaben de lligar o que s'han d'interpretar com una visió particular de la prota. Sigui com sigui, el film es veu amb interès, sobretot per l'actuació brutal i descarnada d'Ángela Cervantes, i també per la interpretació d'un sempre efectiu Àlex Monner, que aquest cop li toca un personatge aparentment secundari però amb un pes molt important en tot l'argument. No sé si el film arribarà a la temporada de premis, però gairebé segur que Cervantes arriba a la categoria de Millor Actriu als Goya i a altres guardons. Seria un disbarat que no fos així... sobretot després d'haver-la vist fa uns anys a "Jauría", l'obra de teatre basada en el cas de "la manada".

Petit Tast Cinèfil (CXXXII)

Avui toca un Tast de cinema espanyol, i segur que aviat n'arribarà un altre. Hi trobareu quatre pel·lícules molts dispars, dues de les quals han estat molt publicitades mentre que les altres s'han hagut de buscar o rebuscar directament a les plataformes.

ROMERÍA, de Carla Simón.- Aquesta és una pel·lícula lluminosa però a la vegada plena d'ombres, secrets i coses per amagar. Els paisatges de Vigo, amb la Ría i les Illes Cies de fons, són el decorat d'aquesta segona part no confessada d' "Estiu 1993". Si en aquella cinta coneixíem una nena que venia a Catalunya a viure amb els seus oncles per la mort dels pares, ara ens trobem a la mateixa protagonista però uns anys més tard, just quan arriba a Galícia per conèixer la família del seu pare. Allà trobarà un clan familiar que la rep de maneres diferents i que li amaga moltes informacions claus per a la reconstrucció de la història dels seus progenitors. Aviat anirem descobrint els motius que té cadascun dels personatges, i també bussejarem en la dècada dels vuitanta... quan dos joves van enamorar-se però van tenir la mala sort de caure en el món de les drogues. La pel·lícula està feta amb un to realista -molt creïble, sigui dit de pas- però també ens trobem que aquest cop Carla Simón ha volgut provar amb una part onírica i més poètica, molt diferent al seu to habitual. Suposo que té tot els sentit del món que agafi aquest to just en una part en la que descriu coses que realment no va viure, que estan basades en suposicions, en la interpretació de la lectura d'un diari i alguna que altra anècdota més. La pel·lícula està protagonitzada per la quasi debutant Llúcia García, que es troba molt ben secundada per alguns actors i actrius prou coneguts (Tristán Ulloa, José Ángel Egido, Miryam Gallego i Janet Novás). Una bona oportunitat de tornar a gaudir de la cinematografia impecable d'aquesta directora catalana que tantes alegries ens ha donat amb només tres llargmetratges.

EL CAUTIVO, de Alejandro Amenábar.- No sóc un gran fan d'Amenábar, tot i que reconec la qualitat d'alguns dels seus títols ("Mar adentro", "Los otros") i respecto en general la seva ja llarga carrera com a director des del seu debut amb "Tesis". Haig de dir que aquesta incursió en el cinema històric, després de la fallida "Agora", em feia una mica de por. Finalment haig de dir que no estem davant d'una pel·lícula excel·lent, però sí d'una pel·lícula entretinguda, eficaç i molt ben produïda, tot i que d'això no en tenia cap dubte. És cert que a moments frega una mica el ridícul i està a punt de descarrilar, però el sentit de l'aventura que porta en el seu ADN pot amb tot i acaba per seduir a l'espectador. I és que en el fons estem davant d'una pel·lícula de presoners, amb els seus intents de fuga, les relacions entre els presos i l'opressió dels captors. Una pel·lícula que ha escandalitzat a alguns per parlar de la suposada homosexualitat de Miguel de Cervantes, i que ha convençut a d'altres precisament per la mateixa qüestió. És cert que el guió s'esforça en ser alguna cosa més, sobretot al parlar de les històries dins de les històries o bé al fer continues referències al Quijote, un text que s'escriuria molts anys després del captiveri d'Alger. Resulta una mica maldestre tot plegat, però alguns segur que ho trobaran com una gran troballa. Pel que fa al repartiment, Julio Peña Fernández compleix en el paper protagonista com a Miguel de Cervantes, però potser els que més destaquen són els secundaris: l'italià Alessandro Borghi, Fernando Tejero i sobretot un magnífic Miguel Rellán. 

RAMÓN Y RAMÓN, de Salvador del Solar.- Aquesta és una pel·lícula petita, que segurament hauria passat completament desapercebuda si no hagués arribat a plataformes (concretament a Sky Showtime). És una pel·lícula que molts catalogaran com de contingut LGTB, però en realitat és una pel·lícula sobre la pèrdua, la intolerància i les relacions paterno-filials. A més, es situa en època de pandèmia, aspecte que dota de força i contingut una gran part del metratge. La por a la comunicació, a tocar-se i a estimar-se de veritat contribueixen a que entenguem una sèrie de coses importants a la trama, i també fan que les abraçades aconsegueixin un valor molt més gran (la pel·lícula conté una de les abraçades més potents i sentides que he vist mai en una pantalla). A part de tot això, entren també en joc les màscares del folklore peruà i tot el que això comporta en la relació del protagonista amb un pare absent, ara ja per sempre. Molt bona interpretació d'Emanuel Soriano en el paper central, però també d'Álvaro Cervantes en un personatge que actua de catalitzador i de lligam. Per cert, Cervantes porta un any magnífic després de la seva interpretació a "Sorda", que segurament li valdrà una pluja de nominacions a diversos premis cinematogràfics.

LA VIUDA NEGRA, de Carlos Sedes.- Ja fa mesos que vaig veure aquest "true crime" de Netflix, però he pensat que valia la pena comentar-lo en aquest post dedicat a pel·lícules espanyoles. És un thriller escrit pels mateixos guionistes de "El caso Asunta" i basat en el crim de Patraix (València) de l'any 2017. El més curiós d'aquest producte és que podria haver estat perfectament una minisèrie, ja que està dividit en tres parts que funcionen com a capítols independents. Cada part es centra en un personatge principal de la història i explica la seva implicació des de diferents punts de vista. No és que la trama tingui massa misteri (ja quasi des del principi tenim clar per on anirà tot plegat) però guarda cert interès i es deixa veure, sobretot per algunes interpretacions. El que sobta més (tant a la història real com a la pel·lícula) és el personatge de Maje, una manipuladora de manual que mantenia en el moment del crim relacions amb tres persones diferents. De fet, és un personatge que recorda al de la famosa Rosa Peral, que ja va ser protagonista de "El cuerpo en llamas", segurament el millor "true crime" fet a Espanya en els darrers anys. De la cinta que ens ocupa potser cal destacar els treballs sempre eficaços de Carmen Machi i d'una sorprenent Ivana Baquero (la nena de "El laberinto del fauno"), tot i que la majoria d'apaludiments se'ls emporta un Tristán Ulloa que està realment de premi. El conjunt no és molt destacable, però almenys us farà passar una bona estona.

Petit Tast Cinèfil (CXXI)

Aquest és un Tast de reaprofitament, ja que us comentaré pel·lícules que he respescat recentment a les plataformes. Ara bé, són cintes estrenades a cinemes en el primer semestre del 2025.

POR TODO LO ALTO, d'Emmanuel Courcol.- Hi ha pel·lícules que et costa recomanar, encara que t'hagin agradat molt, i n'hi ha d'altres que les recomanaries a ulls clucs a qualsevol persona del planeta... encara que no siguin perfectes o tinguin menys valor que d'altres. El cas de "Por todo lo alto" és ben peculiar. A priori estaríem davant d'una comèdia francesa (de les de bon gust, no de les que arriben a les sales més comercials), però el seu pas pel Festival de Cannes, les moltes nominacions als Cèsar o el gran premi del públic del Festival de San Sebastian ens venen a dir que la cinta té més pretensions o alguna cosa especial que la fa encaixar també en recintes de cinema d'autor. Ara que l'he vista, m'atreveixo a dir que potser no és la gran pel·lícula que alguns podrien esperar, però sí una "feel good movie" de manual que l'encerta de ple i que desperta els sentiments més primitius a qualsevol espectador. I ho aconsegueix per un guió ben estructurat, uns personatges que es fan estimar i sobretot per la força de la música. El director sap quan cal utilitzar-la, i es guarda pel final un cop d'efecte que difícilment podria fallar. Alguns titllaran la pel·lícula de tramposa, de posar el dit a la nafra o d'alguna cosa similar, però segur que ho diuen mentre treuen el mocador de la butxaca. També haig de dir que m'ha recordat molt una cinta anglesa del 1997, l'estupenda "Tocando el viento", que també seguia les peripècies d'una banda de música d'una societat minera. Es pot veure a FILMIN.

PARENOSTRE, de Manel Huerga.- Algú havia de fer aquesta pel·lícula... i finalment ja està feta. Potser no és la més rodona ni la que s'esperava, però almenys recorre un per un tots els fets que van commoure Catalunya en el 2014. Uns personatges com els de la família Pujol mereixien una visió cinematogràfica, a l'igual que la versió teatral que van tenir ja fa anys de la mà dels Joglars ("Ubú President"). El més curiós és que la cinta té un guió prou documentat de Toni Soler, un repartiment de primera i un director que havia fet millors coses en el passat ("Antàrtida", "Salvador", "Gaudí")... i tot i així, no acaba de funcionar del tot. Té una visió tràgica que li escau prou bé i també alguns fragments irònics que funcionen (el moment en que Pujol es lamenta de que ja no tindrà un carrer al seu nom a Barcelona), però hi ha algun element que entrebanca el conjunt. Costa trobar el que fa grinyolar el producte, però jo penso que al final és la poca definició del director: a estones utilitza una visió realista, a estones vol jugar amb la èpica i el relat tràgic, també sembla que vulgui fer un relat més abstracte o fins i tot explicar un conte. Si a tot això hi ajuntem la decisió estètica d'utilitzar el croma en moltes escenes el resultat acaba essent una cinta imprecisa, poc creïble i visualment incoherent. Es pot veure a FILMIN.

MARIA CALLAS, de Pablo Larraín.- L'obra de Larraín s'hauria de dividir, a grosso modo, entre la seva obra rodada i ambientada al seu Xile natal ("No", "Neruda", "El club", "El conde") i els tres biopics que conformen la trilogia americana ("Jackie", "Spencer" i "Maria"). Són dues maneres de fer i dos conceptes que no encaixen massa entre sí, tot i que si ens hi entossudim podrem trobar algunes coses en comú. Jo vaig gaudir força amb la primera incursió americana, la protagonitzada per una esplèndida Natalie Portman que encaixava com un guant en els trajos jaqueta de Jaqueline Kenedy. Vaig quedar-me una mica més estupefacte amb la Lady Di de Kristen Stewart, tot i que el plantejament de conte gòtic i de damisela envoltada de fantasmes (els propis i els externs) em va satisfer d'allò més. Amb la història de la Callas, en canvi, no he acabat de connectar. Podríem dir que és el mateix tipus de pel·lícula que les altres, amb la voluntat de traspassar el biopic per endinsar-se en la personalitat del personatge... però trobo que aquí hi falta un arc argumental o una tensió dramàtica. Sembla que estiguem en un collage d'escenes, moments, records i anècdotes de la famosa cantant grega, per més que ho vulguin centrar en l'intent frustrat de la cantant per recuperar la seva carrera poc abans de morir. No sabem si aquesta Callas que ens retraten és una boja, una malalta empastillada que veu visions per tot arreu o una fantasia d'ella mateixa mentre acaba els seus últims dies al seu apartament de Paris. Evidentment, no hi falten escenes fabuloses, oníriques i estèticament exhuberats. La pel·lícula llueix brillant i molt potent en la qüestió visual. La interpretació d'Angelina Jolie crec que és més que correcta (fins i tot brillant en alguns moments) però el conjunt és una mica maldestre i et fa pensar tota l'estona en una gran oportunitat perduda.  Es pot veure a MOVISTAR PLUS.