I aquí van tres pel·lícules espanyoles que us vull comentar. La primera és de recent estrena i està en boca de tothom, però les altres dues ja porten un temps en plataformes (Movistar per ser més exactes).
AMARGA NAVIDAD, de Pedro Almodóvar.- Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula serà un autèntic festí pels amants del cinema almodovarià, entre els que em compto. Per a aquells que no us interessa massa el director manxec, només puc dir que és més del mateix... però potser recuperant parts de l'essència que últimament estaven una mica desdibuixades. Tot i que el film entronca -a un nivell sentimental i vivencial- amb "Dolor y gloria", aquí la història té un punt més intel·lectual ja que ens està parlant del fet de la creació i tots els paranys que comporta. En realitat és una història dins d'una altra història, és cinema dins del cinema... i és també un autèntic festival de picades d'ullet a un estil de fer pel·lícules absolutament únic. Per tant, tenim l'Almodóvar més estilitzat, el que homenatja a Chavela -aquí per partida triple-, el que recupera l'humor -l'escena d'Urgències, la de l'hospital-, el que cuida cada detall d'atrezzo i vestuari, el que s'autoreferencia, i sobretot el que escriu guions elaborats, intrincats i perfectament autocrítics. Això sí, sense abandonar temes com la mort, tant present en quasi totes les seves darreres pel·lícules. La veritat és que és una cinta que es gaudeix des del primer minut i que t'atrapa en la seva teranyina de personatges, cameos i escenes aparentment gratuïtes. Tot el que ens agrada del director -almenys als fans-, però condensat en una sola peli. I com no podia ser d'altra manera, també estem davant d'un festival interpretatiu de primer ordre. Barbara Lennie està absolutament extraordinària, igual que una Aitana Sánchez-Gijón que es reserva pel final una escena exemplar. Tampoc em voldria oblidar de Milena Smit i Victoria Luengo, ni tampoc de Patrick Criado i Leonardo Sbaraglia. Un autèntica peça de col·lecció, acompanyada de nou per una altra magnífica partitura del sempre esplèndid Alberto Iglesias.
MI AMIGA EVA, de Cesc Gay.- Quan vaig parlar de "La cena" vaig comentar que Manuel Gómez Pereira havia estat el gran director de comèdia dels noranta, però si parlem dels 2000 hauríem de citar a un director català que ha creat un estil perfectament reconeixible: Cesc Gay. Va començar a fer-se un forat gràcies a "Krámpack", i després vindrien títols ja mítics: "En la ciudad", "Una pistola en cada mano", "Truman", "Sentimental", etc. Aquest 2025 va tornar amb "Mi amiga Eva", una comèdia de manual que podria ser la versió espanyola de qualsevol pel·lícula de Woody Allen. Amb uns personatges entranyables, unes situacions enginyoses i molt ben trobades, una direcció d'actors excel·lent i un ritme intern molt encertat, "Mi amiga Eva" acaba sent la gran comèdia que prometia... i fins i tot acaba convertint-se, pel meu gust, en una de les millors cintes de Gay. De totes formes, en la temporada de premis tot ha quedat eclipsat per la fantàstica interpretació de Nora Navas, que ha estat la única en esgarrepar nominacions. Tampoc cal oblidar-se dels grans treballs de Rodrigo de la Serna i Juan Diego Botto. I ara... a esperar "53 domingos", que s'estrena aquest divendres i que suposa l'adaptació al cinema de l'obra de teatre del mateix nom.
TARDES DE SOLEDAD, d'Albert Serra.- No he vist gaires pel·lícules de Serra, però el seu cinema sempre m'ha despertat curiositat. La veritat és que el tema taurí no m'interessa pas gens, però pensava que la cinta aniria per un altre cantó i retrataria sobretot la desesperança, la soledat i l'absurditat d'una "fiesta" que ja va resultant anacrònica. De fet, qui vulgui trobar tot això en el film ho trobarà, però si vol trobar el contrari també hi tindrà cabuda. I és que el director planta la càmara en tres (potser quatre) espais diferents i els va repetint tota l'estona amb un muntatge no sempre cronològic ni argumentatiu: la "corrida", vista sempre en ajustadíssims primers plans; l'habitació de l'hotel i el cotxe que trasllada al torero i la seva cuadrilla. La repetició, durant més de dues hores, acaba essent extenuant... tot i unes quantes escenes francament desagradables (tot i que entenc que necessàries) que et fan estremir a la butaca. La fotografia d'Artur Tort és realment extraordinària i podríem dir que és el gran atractiu de la cinta, tot i que les converses que tenen els companys del torero tampoc tenen cap mena de desperdici. En resum, un documental que mostra tota l'estètica i tot l'horror de les "corridas", però també el caracter instrospectiu del personatge principal. Un personatge que es juga la vida (literal) en cada escena, cada cop que surt a torejar... Una decisió volguda i personal que li permet bromejar o analitzar amb fredor les ferides que li recorren el cos, algunes fins i tot encara obertes.
