Petit Tast Cinèfil (CXLVI)

Aquest estiu també ha servit per recuperar pel·lícules que se m'havien escapat durant la temporada. Aquí va una primera entrega, on hi trobareu tres pel·lícules espanyoles... o quasi espanyoles. Quan ho llegiu ho entendreu.

TRES ADIOSES, d'Isabel Coixet.- ¿Com és que en un post que recupera pel·lícules espanyoles de l'any s'hi ha colat una d'italiana? Doncs bé, com ja sabreu Isabel Coixet està al darrera de la direcció i del guió... i com us podeu imaginar s'emporta la pel·lícula totalment al seu terreny. Sé que potser costa trobar un estil, una manera de fer i un segell propi... però amb els anys, i moltes pel·lícules a l'esquena, Coixet permet que endevinem els seus films amb només unes poques escenes. A més, podríem establir ràpides connexions entre aquest film i d'altres de la seva filmografia, com ara "Mi vida sin mi", i fins i tot amb la sèrie que va rodar per a HBO, "Foodie Love". Tornem a tenir una interessant veu en off que ens acompanya a estones, una música i unes cançons (sempre excepcionals) que acompanyen a la protagonista, filosofades "made in Coixet", alguna petita cursilada sota control i una gran sensibilitat cap a temes durs i evidentment dramàtics. També hi ha la gran sort que la protagonista, una esplèndida Alba Rohrwacher, s'apodera de l'esperit de la directora i brinda una d'aquelles interpretacions que necessiten d'una complicitat i d'una comprensió absoluta per part de l'actriu. La secunda molt bé un repartiment quasi completament italià, però amb l'excepció de Francesco Carril, l'actor espanyol que ja havíem vist a "Los años nuevos"... i fins i tot a "Paquita Salas". 

AIDA Y VUELTA, de Paco León.- Vagi per endavant que no sóc gens fan d'Aida. És més, no la vaig seguir mai, vaig veure episodis aïllats (més del que hagués desitjat, si tenim en compte que van ser un total de 237 repartits en 10 temporades) i normalment m'horroritzava l'acudit fàcil, quasi sempre amb un fort regust d'homofòbia, masclisme i racisme. Ja sé que es buscava ridiculitzar o criticar moltes d'aquestes actituds, però no estic segur que sempre tingués l'efecte desitjat... Tampoc m'agradaven les interpretacions estereotipades i caricaturesques, especialment quan alguns dels personatges provenien d'una altra sèrie molt més afinada i reeixida: "7 vidas". Ja veieu, doncs, que molt fan no sóc... Per tant, ¿per què he vist una pel·lícula que tornava a reunir a tots (o quasi tots) els actors de la sèrie? Suposo que perquè em vaig olorar que la cinta anava per un altre cantó i tenia unes intencions molt diferents. De fet, no em vaig equivocar pas gaire. És cert que tornem a veure els personatges, però sobretot veiem els actors que els interpreten, ja que la pel·lícula tracta del rodatge de l'últim episodi d'una temporada. Veiem escenes dels assajos, observem com els actors s'interpreten a si mateixos (amb molta guasa i barrejant realitat i ficció) però sobretot veiem l'angoixa per un projecte que finalitza i el que significa per a uns i per a uns altres, depenent de l'edat i dels possibilitats de la carrera de cadascú. Un retrat més aviat pessimista i tristot, però redimit pels mateixos acudits que tant m'horroritzaven fa anys... 

CALLE MÁLAGA, de Maryam Touzani.- Aquesta és una pel·lícula que vaig veure sobretot per tornar a gaudir de Carmen Maura fent una protagonista absoluta... als 80 anys. I el més curiós del cas és que segueix conservant la frescor i l'espontaneïtat que tant han caracteritzat les seves interpretacions. Maura exhibeix com ningú una naturalitat molt particular, quasi única, però rica en matisos i petits detalls que converteixen el seu treball en alguna cosa més que una simple escena. A "Calle Málaga" ens creiem des del principi aquesta dona independent que, tot i els anys que va acumulant, no vol perdre res del que la fa feliç i dóna sentit a la seva vida. El seu redescobriment del sexe, molts anys després de la mort del seu marit, o la seva capacitat per emprendre un negoci que li permeti sobreviure són signes d'un rejoveniment que la protagonista portarà fins les seves últimes conseqüències. La cinta és una història amable (quasi una "feel good movie", com diuen els americans) que connecta amb l'espectador de forma directa i que sap com emocionar, i com despretar una empatia real cap a María Ángeles, la senyora espanyola que viu a Tanger des de petita. Correcta direcció de la marroquina Maryam Touzani, la mateixa de l'entranyable "El caftán azul".

Petit Tast Cinèfil (CXLV)

Està acabant l'estiu (bé, encara queden uns dies de setembre) i ja puc fer repàs d'alguns dels grans èxits de la temporada estival. Començarem per una cinta espanyola molt interessant, per seguir amb alguns blockbusters engrescadors i amb la pel·lícula de l'any... per rebombori, qualitat i espectacularitat.

EL SER QUERIDO, de Rodrigo Sorogoyen.- Dels sis llargmetratges que ha dirigit Rodrigo Sorogoyen (exceptuant el que va fer a mitges amb Peris Romano) quasi que puc dir que m'han agradat tots,,, i força! Des d'aquell brillant debut amb "Stockholm" fins a thrillers com "Que Dios nos perdone" o "El reino", passant per l'experiment que va suposar "Madre" i l'èxit brutal del western galaico-francès "As bestas". Ara ens porta una cinta que va de cinema dins del cinema, però també de les relacions paterno-filials, de la necessitat de tenir un pare (de la forma que sigui) o de la simple necessitat de sentir-te estimat. Els personatges es passen la pel·lícula buscant el perdó, o una mica d'amor, però sense deixar de ser qui són ni sense renunciar als caracters i als problemes que els han portat fins a aquella situació. Javier Bardem està absolutament extraordinari. Se m'acaben les paraules per descriure el seu treball, però ho acabaré amb una afirmació contundent: Bardem s'ha convertit en un dels millors actors de cinema de l'actualitat, a nivell mundial. Davant seu, però, hi té a una actriu (Vicky Luengp) que no desaprofita una intervenció i que no li posa gents fàcil. Curtida a la televisió, i també al teatre, Luengo es col·loca com una de les actrius de referència del cinema espanyol, sobretot en un any en que també a estrenat "Amarga Navidad" (la seva segona col·laboració amb Almodóvar). Respecte a la forma estilística del film haig de dir que no m'ha molestat, tot i que la barreja de formats, colors, etc. pot resultar un pèl gratuïta. Sigui com sigui, Sorogoyen és un gran director i aquí ho torna a demostrar, tant per la meravellosa direcció d'actors com per moltes solucions purament cinematogràfiques. Atenció a la fantàstica primera escena i a la del rodatge del dinar. 

SPIDERMAN. BRAND NEW DAY, de Destin Daniel Cretton.- No sóc seguidor de la franquícia d'aquest Spiderman (el de Tom Holland) però haig de dir que la cinta m'ha entretingut i divertit força. És cert que aquest tipus de films sempre es nodreixen de petits detalls que van lligant una entrega amb l'altra. Tinc la sensació que em perdo matisos i que no puc jugar al joc de les comparacions, les referències o els auto-homenatges. He vist moltes pel·lícules de Marvel i de DC Comics, però les franquícies van tant de pressa que sempre vaig un pas enrere... A més, els Spidermans ja van pel seu tercer intent, després de les entregues de Sam Raimi amb Tobey Maguire (per a mi les millors) i les protagonitzades per Andrew Garfield. Val a dir, però, que les cintes de Holland tenen diversos al·licients i sorpreses. La més notòria és la d'emparellar-lo amb Zendaya, avui la seva esposa a la vida real. L'altra és l'aire modern (i poc nostàlgic) de la franquícia, que aposta per temes com l'amistat, l'honestedat, etc. En la cinta que ens ocupa avui val a dir que el més atractiu és aquest enemic invisible, que va saltant d'una ment a una altra i que ens depararà una sorpresa final poc esperada. També apareixen altres personatges de la companyia, com ara Hulk (Mark Ruffalo) o la Vídua Negra (Florence Pugh). Holland i Zendaya tornen a demostrar una molt bona química, tot i que en el cas d'ella les intervencions són més aviat escasses. 

TOY STORY 5, d'Andrew Stanton i Mckenna Harris.- Quan es va estrenar la primera de "Toy Story", allà pel 1995, vaig tenir les meves reticències. El tipus d'animació em tirava una mica enrere, sobretot per a una persona com jo, educada en l'animació del Disney més tradicional... Però va ser veure-la i enamorar-me de tot un estil, de Píxar i d'aquesta saga que ha sabut conjugar l'aventura, la nostàlgia, l'humor, una composició de personatges excelent i un ritme sempre trepidant. En aquesta cinquena entrega ens enfrontem per primer cop amb les pantalles, els joguets digitals, etc. Sembla mentida que la sèrie no hagués utilitzat abans aquests arguments per lluitar contra els juguets tradicionals, però sigui com sigui "val més tard que mai". No cal dir que la premissa depararà una nova aventura, de la que en serà protagonista la vaquera Jessie i no l'inefable Woody, que s'ha fet gran i ja no llueix com abans... Molt interessant tot el tema dels clons de Buzz Lightyear, així com l'aparició de nous personatges... tot ells depenents de bateries, endolls, piles i demés. Potser no serà la millor de la sèrie (ja sabem que tothom adora, i amb raó, "Toy Story 3") però aporta una mica d'aire fresc a la cartellera estival i ens fa tornar a un univers del que no ens agradaria sortir mai.Pixar encara té moltes coses a explicar, i espero que ho faci aviat amb noves idees i nous personatges, sobretot després d'alguns ensurts o sotracs força notables: "Luca", "Elio", "Hoppers", etc.

LA ODISEA, de Christopher Nolan.- I arribem ara a la pel·lícula que tothom ha vist, que tothom ha jutjat i que tant ha donat que parlar. Segurament seguirà donant conversa en els proper mesos, ja que la temporada de premis (incloent els inefables Òscars) la tindrà en consideració i la guardonarà en moltes categories. Per la meva banda, haig de dir que m'alegro que existeixen pel·lícules com aquesta, ja que obren el blockbuster a temes més adults i a material literari de qualitat. Sense renunciar a l'espectacle, aquestes pel·lícules ajuden a portar als espectadors a les sales i a fer que entrin dins d'un cinema rigorós i elaborat a consciència, a l'igual que ho feren en el seu moment films com "Allò que el vent s'endugué", "Ben Hur", "Lawrence d'Aràbia" o "Doctor Zhivago". Un cop dit tot això, haig de dir que a mi no em sembla la millor pel·lícula de Nolan ni un producte absolutament perfecte. Crec que el guió desestructurat és una opció vàlida que funciona, però també veig que en ocasions reitera coses que no calia o bé tracta a l'espectador d'una forma una mica infantil. Sigui com sigui, el resultat final és tan espectacular a nivell visual que fins i tot aclapara i et pot deixar fora. La fotografia, el muntatge, els efectes més artesanals, la direcció artística i tot el tema de vestuari i estètica són realment impressionants. Potser una mica massa gris tot (què se n'ha fet d'aquella mitologia colorista i kitsch de "Furia de Titanes"?) però coherent i ben embolicat. Quant als actors, el pès recau en els sempre correctes Matt Damon i Tom Holland, sense oblidar els grans treballs secundaris que fan Anne Hathaway, Robert Pattinson o Samantha Morton. Una pel·lícula que cal veure, comentar i col·locar allà on cadascú tingui els seus barems cinematogràfics.

Petit Tast Cinèfil (CXLIV)

Com cada estiu, ja han arribat les cintes de terror de la temporada... Les més influents, i potser les més ben valorades per la crítica. Aquest any hi ha, almenys, dos títol molt clars. I també la tornada d'un director mític dins del gènere.

EL FINAL DE OAK STREET, de David Robert Mitchell.- Sé que aquesta no és precisament una pel·lícula pura dins del gènere de terror, però si us dic que és com una pel·lícula familiar dels vuitanta empaltada amb el cantó més salvatge de "Jurassic Park" potser us podreu fer una idea més clara. En aquesta cinta, que en el fons vol ser un homenatge als films de Zemeckis i Spielberg, no hi falten els ensurts, la tensió, el ritme trepidant... i també l'humor (una mica negre, en molts casos). És en realitat un film d'aventures de primera línia, on no hi ha un segon de respir i on tot està prou ben lligat per mantenir l'atenció de l'espectador i conduir-lo cap a un final que resulta força coherent David Robert Mitchell, que va debutar amb una de les obres mestres del terror modern ("It follows"), sap molt bé com portar la història i com donar-li un to molt diferent al que li haurien donat els cineastes de fa quaranta anys. Així, no és d'estranyar veure dinosaures follant o les reaccions desesperades i força naturalistes dels personatges que pateixen la trama. Entre aquests actors hi ha un recuperat Ewan McGregor i una omnipresent Anne Hataway, que enguany l'hem vist a quatre o cinc pel·lícules... Curiositats i casualitats del món de la distribució cinematogràfica. Per últim, recomanar-vos que no us la perdeu i que gaudiu sense prejudicis del que hauria de ser uns dels blockbusters de l'estiu (no sé per què, però em sembla que la publicitat que se li ha fet aquí no ajudarà gaire a que ho sigui). 

BACK ROOMS, de Kane Parsons.- Haig de reconèixer que "Backrooms" em va fascinar des del primer moment. Sé que és una pel·lícula que hi has d'entrar o bé et quedes fora durant tot el metratge... però jo vaig quedar atrapat entre les parets i les sales buides (o plenes de mobles) des de la primera escena. La cinta té un component abstracte  que per a mi la fa molt atractiva, però que per altra banda horroritzarà a tots aquells que vulguin trobar-li una explicació coherent o una història amb cap i peus. De fet, Kane Parsons decideix explicar-nos el funcionament de les ments humanes (sobretot les que pateixen problemes) a través d'una metàfora clara i potser molt evident... però també efectiva i plena de possibilitats. Aquella tenda de mobles (extraordinària direcció artística) assumeix el paper protagonista i ens fa entrar en un laberint que cinematogràficament trobo molt atractiu. Una caixa de sorpreses, una atracció de fira... Tot hi val per a portar-nos a un final obert, decepcionant per a alguns i molt encertat per a altres. Les imatges finals són per a mi molt reveladores i ajuden a tancar la trama conceptual del film. Al costat de tot això, a més, dos actors extraordinaris que hem vist més aviat fora del gènere o bé en pel·lícules d'autor: Chiwetel Ejiofor ("12 años de esclavitud", "La vida de Chuck", "El secreto de sus ojos") i Renate Reinsve ("La peor persona del mundo", "Valor sentimental", "Fjord"). Un altre gran èxit de la productora A24.

OBSESSION, de Curry Barker.- El millor d'aquesta cinta no és la pel·lícula en sí, ni el seu resultat artístic, ni el seu valor cinematogràfic... Per a mi, el millor és el que hi ha al darrera de la història, el missatge que vol transemetre... i la forma en la que ho fa. A l'igual que altres pel·lícules de terror ("It follows" seria un gran exemple), "Obsession" ens parla d'altres coses més important. En realitat ens està parlant del consentiment, de les relacions tòxiques i de la submissió de les voluntats. Són temes que semblen molt feixucs per a una cinta de gènere, que sobretot vol entrentenir, però haig de dir que Barker ho aconsegueix de forma molt intuitiva i juganera. De fet, "Obsession" podria passar pefectament com una pel·lícula més de terror adolescent, si no fos per la obscuritat que intuïm al darrera... amb escenes tan impactants com la de la pixada (quan ho veieu, ja ho entendreu). També hi té molt a veure la interpretació d'Inde Navarrete, que fins ara no coneixíem... però que intueixo que aviat podrem veure a molts films comercials més. I és que "Obsession" ha fet una gran taquilla: ha recaptat més de 475 milions de dòlars a tot el món, quan en realitat només en va costar 750.000. Un fenomen històric de rendibilitat que poques vegades es veu en el cinema de Hollywood.

Petit Tast Cinèfil (CXLIII)

Just quan ja han passat quasi totes les festes de l'Orgull (ja sabeu que a cada ciutat es celebren en dates diferents), us porto un recull de cintes que tracten sobre homosexualitat. Alguna encara la trobareu als cinemes, però les altres les haureu de rebuscar per les plataformes...

EN EL CAMINO, de David Pablos.- De tant en tant, el cinema mexicà ens serveix alguna pel·lícula Queer ben interessant... i també ben crua i descarnada. "En el camino" segurament s'emporta la palma en aquest sentit, ja que no mostra cap mena de condescendència i misericòrdia per a uns personatges que viuen la seva sexualitat de la forma que poden i enmig d'un ambient hostil i molt hipòcrita. Si reunim camioners, chaperos que viuen com poden al voltant de les carreteres, un mafiós al que li agraden els jovenets i una banda que es dedica a eliminar a tot el que se surt del marge... ja tindrem el guió complet de "En el ca-mino", que no caldria confondre amb la novel·la de Jack Kerouac amb la que hi té molt poc a veure. De fet, la cinta el que vol és mostrar-nos un tipus de vida sexual relacionada amb la pobresa, la necessitat i també la recerca d'un suport o un punt d'ajuda per poder continuar endavant. La direcció eficaç i força estilosa de David Pablos ja ens recorda que un dels títols de la seva carrera és "El baile de los 41", una altra proposta LGTBI de gran duresa. A la interpretació hi tenim al debutant Víctor Prieto, acompanyant a Osvaldo Sánchez, que ja s'ha pogut veure en diversos títols mexicans. Els dos fan un duet creïble i de gran voltatge, amb un futur incert i un final que ens deixa l'ai al cor... La podeu veure als cinemes.

A UNA ISLA DE TI, d'Alexis Morante.- Entre les pel·lícules espanyoles de temàtica gay d'aquests darrers mesos destaca la comèdia romàntica "A una isla de ti". Un cop vista, potser hauria de dir que la pel·lícula té bones intencions i es veu de gust, però perd moltes oportunitats i acaba essent una comèdia fallida i amb pocs encerts. De fet, dona la sensació que no estem davant d'una pel·lícula d'ambient sinó davant del que podríem anomenar "pel·lícula turística", ja que la majoria del seu metratge sembla destinat a fer un anunci publicitari llarguíssim de les Illes Canàries. Pel que fa a la trama principal, el que falla de forma estrepitosa és precisament la parella protagonista, que no em vaig creure en cap moment. Tampoc ajuda que hi hagi alguns buits de guió i que els secundaris estiguin tan maltractats. Què es vol aconseguir amb els amics de l'actriu protagonista? Sabem alguna cosa interessant d'algun d'ells, a part de què són amics i semblen estar enamorats de la noia? A què treu cap el tema de la Guia Michelin? Bé... estaria molta estona fent-me preguntes, i la única cosa que puc dir és que si voleu passar una tarda d'estiu distreta tampoc us farà cap mal. La podeu veure a HBO, Prime i Movistar.

SAUNA, de Mathias Broe.- Per temàtica i per la forma com l'afronta, aquesta potser és una de les pel·lícules més valentes del grupet. La cinta ens parla de la relació d'un noi homosexual de Copenhague amb un noi trans. Fins aquí, res de massa extraordinari per a gent acostumada a pel·lícules Queer... però és que aviat sorgeix el rebuig per la petita comunitat en la que viu el noi, que a més pren les decisions més tòxiques i equivocades possible per mantenir la relació. Per tant, el que comença com una mena de cinta romàntica acaba convertint-se en una petita exploració de les malalties mentals. Potser és molt agosarat dir això, però si mireu la pel·lícula veureu que alguna cosa no està bé, que en el protagonista es donen unes circumstàncies que no acaben de casar amb la resta... Tampoc se'ns expliquen massa detalls del noi, però intuïm que al darrera hi ha una història dura i tremendament influent. Una història tan dura com la que ens serveix "Sauna", una pel·lícula danesa que interpreten amb un amarg realisme Magnus Juhl Andersen, en el paper de Johan, i Nina Rask, en el paper de William. La podeu veure a Filmin. 

RILEY, de Benjamin Howard.- Abans de "Más que rivales", la sèrie que ho va desbaratar tot parlant de relacions gays dins de l'esport professional, ja hi havia hagut més cintes sobre el tema. Jo mateix n'havia vist algunes que parlaven de rugby i ara he vist aquesta (del 2023) que ens parla de futbol americà. "Riley" és una cinta curiosa, ja que tracta el tema esportiu però una mica per sobre. Aquí el més important és el despertar sexual del protagonista, que viurà un llarg camí de contradiccions, dubtes i equivocacions força normals dins del col·lectiu homosexual. I és que quan un viu en un entorn molt allunyat de l'ambient, i a sobre no sap com entrar-hi ni com relacionar-se, la cosa es complica i convida a que les coses no es facin amb gens de naturalitat. De fet, la cinta no és gens complaent amb el protagonista ni li posa les coses fàcils. Potser és per això que al final el que més el queda del film és la sensació de confusió de Riley, interpretat per un jove Jake Holley. Com a cosa curiosa, dir-vos que hi apareix en un paper secundari Connor Storrie, un dels dos protagonistes de "Más que rivales". Coses del destí. La podeu veure a Filmin.

LA CANCIÓN DE ORFEO, de Tor Iben.- Aquesta és potser una pel·lícula menor dins de les moltes que es fan a l'any de temàtica gay, però també haig de dir al seu favor que tampoc és una pel·lícula més ni una d'aquelles que s'oblida als cinc minuts. Es tracta d'una pel·lícula alemanya del 2019 en la que es parla del viatge de dos amics heterosexuals a Grècia. Bé, lo d'heterosexuals queda una mica en entredit quasi des de les primeres escenes, o les primeres mirades entre els dos, però hem de dir que segons ells... sí, són heterosexuals i no pensen en res més. Serà a través de perdre's en el bosc i passar la nit en una cova quan tot canviarà entre ells. Com si l'esperit de Dionisi o potser d'Orfeo s'hagués apoderat dels seus cors, o dels seus cossos... Ja diuen que Grècia té un efecte curiós en aquest tipus d'amistats confoses, i aquí només s'intenta aprofundir en això i fer una cinta amable, curiosa i a moments un pèl onírica, encara que per a mi potser són els trossos que més li sobren. La parella protagonista encaixa bé en el joc i dóna credibilitat a la trama. Es pot veure a Filmin.

Petit Tast Cinèfil (CXLII)

Ja s'ha estrenat la última d'Spielberg, i allà ens hi hem presentat sense falta. Sempre cal acudir a l'estrena dels mestres, ja que quasi mai defrauden. Aquí teniu la meva impressió de "El día de la revelación" i altres estrenes recents o quasi recents... 

VIVA, d'Aina Clotet.- De sobte va aparèixer en una de les seccions paral·leles del festival de Cannes, just l'any que tothom posava els ulls en els Javis, Almodóvar o Sorogoyen. Va arribar com de tapada i se'n va anar a casa amb el premi a la millor actriu per a Aina Clotet, que a més és la directora i l'ànima de "Viva". Tracta d'una dona que està a punt de superar un càncer de pit, i que per una sèrie de casualitats que la pel·lícula ens estalvia molt hàbilment la veiem embolicada amb un noi molt més jove que ella. Aquesta relació la impulsarà a deixar a la seva parella habitual, a aventurar-se en mil i una decisions equivocades... però lliures i necessàries pel seu moment vital. Un dels grans encerts de la cinta és que no ens dona lliçons, ni jutja a la protagonista. La deixa fer, la deixa equivocar-se i sobretot la deixar ser ella mateixa. Hi haurà moments en que estarem al seu costat, altres en els que potser no... però el gran mèrit de Clotet és que entenguem al personatge. A més, la pel·lícula no és drama ni comèdia, sinó una hàbil barreja de les dues. Hi ha moltes escenes de sexe, però un sexe real, natural, gens idealitzat. I també altres escenes que es queden a la retina de l'espectador, ja sigui per la seva duresa (tot el procés del càncer es relata sense embuts) com per la bogeria exposada (la baralla a l'hort). Molt bé tots els secundaris, tot i que destacaria Naby Dahkli en el paper del marit i Marc Soler en el paper del jove amant, on demostra una naturalitat i un carisma que ja li havíem vist al teatre.

EL DÍA DE LA REVELACIÓN, d'Steven Spielberg.- Vaig créixer amb el cinema d'Spielberg, i és inevitable que estimi el seu cinema i la seva forma de tractar la ciència ficció. Des de "Encuentros en la tercera fase" o "ET, el extraterrestre" fins a joies tardanes com "A.I. Inteligencia Artificial", "La guerra de los mundos" o "Minority Report"... Pel·lícules totes elles interessants, però amb una visió peculiar i única sobre el gènere. En aquests films, tots rodats amb el mestratge habitual del director, acostuma a haver-hi una visió humana del monstre, de l'extraterrestre o del que és diferent als demés. "El día de la revelación", precisament, agafa aquesta premissa i l'explota fins a les últimes conseqüències. Ja poden haver-hi persecucions, interrogatoris o escenes d'acció, que al final importa molt més el drama dels personatges i la relació personal que hi ha entre ells. Aquí hi ha un curiós truc per aconseguir l'efecte desitjats, però deixarem que ho descobriu vosaltres mateixos. El que sí us direm és que la pel·lícula torna a estar rodada a la perfecció, amb moments que semblen extrets de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. És cert que hi ha algunes petites llacunes o contradiccions en el guió, però no crec que siguin suficients com per espatllar el conjunt. A més, Emily Blunt ens regala un altre dels seus grans personatges, amb tota la dificultat que això comporta... Quan ho veieu, ho entendreu.

LA NOVIA, de Maggie Gyllenhall.- Després de "La hija oscura" tenia moltes ganes de veure la segona pel·lícula de Gyllenhall com a directora, tot i que en aquest cas tot apuntava a que ens trobaríem un gènere i un estil completament diferents. Per començar, la barreja de terror i escenes musicals ja ens descol·loca i ens acosta més a "Jocker 2" que a una adaptació d'Elena Ferrante, o fins i tot a l'adaptació de l'obra de Mary Shelley... en la que suposadament es vol inspirar. De fet, la cinta arrenca amb el monstre de Frankenstein buscant a una companya que li doni escalf i amor, i a partir d'aquí apareix una doctora, el cadàver d'una prostituta, uns mafiosos i uns policies un pèl despistats, o una mica fora de lloc. Els personatges semblen més una idea o una entelèquia que personatges de carn i ossos. El guió sembla que vagi per feina i que vulgui plantejar-ho tot per després deixar el terreny lliure a la imaginació de la directora. El problema és que quan ja està tot més o menys encarrilat només veiem persecucions, algun número de ball i un petit drama personal que coneixerem cap al final. Sento dir que la pel·lícula em va decebre una mica i em va deixar una mica perplex. No negaré una estètica interessant i alguna escena memorable, però no sé on es volia arribar ni cap a on s'encamina el missatge de la història. Ho trobo tot massa extern, massa esquemàtic... però potser amb un segon visionat igual canviaria d'opinió. Ah... Jessie Buckley està estupenda. Això no es pot negar.

LA ASISTENTA, de Paul Feig.- Havia llegit moltes coses de la pel·lícula, i per defecte de les novel·les que hi ha al darrera, però no m'atrevia a veure-la. Pensava que em trobaria amb un telefilm de luxe (de fet, en això no em vaig equivocar gaire), però no m'esperava els girs interessants del guió ni el discurs feminista del final (no explicaré més per no aixafar sorpreses). Haig de dir que, malgrat tots els tòpics i malgrat la direcció matussera i poc inspirada de Feig, la cinta és entretinguda i et manté atent fins al final, sobretot pel gir que hi ha cap a una mica més enllà de la meitat... Un gir que ens fa veure la història des d'un altre prisma i que ens posa en una posició fins i tot incòmoda com a espectadors. Crec que és el més interessant de tot el producte, ja que la resta de coses es comporten més o menys segons els cànons del gènere. Cal destacar l'esforç de Sydney Sweeney -la noia d'Eufòria- en el paper principal, tot i que potser Amanda Seyfried és la que més acapara l'atenció. La seva veterania i el seu carisma natural la fan mereixedora dels principals elogis. Pel que sembla, hi haurà una segona part que es dirà "The housemaid's Secret" i que arribarà l'any vinent.

Petit Tast Cinèfil (CXLI)

Torno amb quatre pel·lícules més. Han sonat totes en els darrers mesos, tot i que alguna ho ha fet directament a l'streaming. Alguna altra ja fa temps que està estrenada, però ara torna a estar en boca de tothom perquè es pot veure també a plataformes.

EL DIABLO VISTE DE PRADA 2, de David Frankel.- M'he afartat d'escoltar que si la segona era bona, però no tant com la primera. Que si la primera era una joia de la comèdia moderna. Que si la segona és millor perquè es mulla més... Que si Meryl Streep això, que si Meryl Streep allò. Etcètera, etcètera. Ara que ja l'he vista, puc dir que es tracta d'una bona comèdia, digna hereva de l'anterior, que també era bona... però sense flipar-nos. I és que el gènere de la comèdia fa anys que està molt maltractat, i quan apareix alguna pel·lícula digna, i amb certa classe, ens hi aboquem com a bojos. El que sí puc dir és que aquesta segona part busseja més dins del món de la moda, sobretot dels problemes que encara el sector en aquests moments (la crisi del periodisme, l'arribada de la IA, la idea del negoci global, el canvi de prioritats empresarials, les xarxes socials) però també d'altres com el tema del gènere, el llenguatge inclusiu o els drets aconseguits en l'entorn laboral (ara Miranda Priestly s'ha de penjar ella sola l'abric). Crec que aquests petits detalls sobre el món actual és el que crea la diferència i ens l'acosta d'una forma honesta i més realista. Ara bé, no hem d'oblidar que la trama implica tornar als mateixos personatges, a les seves problemàtiques i al seu present... que també ha canviat, vint anys després. Tots els actors estan molt bé, com en la primera part... destacant potser Emily Blunt i la gran Meryl Streep, que tot i l'humanització del seu personatge segueix jugant (les seves mirades valen el preu de l'entrada) i passant-s'ho pipa.

PROYECTO SALVACIÓN, de Phil Lord i Christopher Miller.- Vaig anar amb certa reticència a veure aquesta pel·lícula. No sóc un fan acèrrim de la ciència ficció, però sé reconèixer quan un producte està ben pensat i ben treballat, i és honest amb el gènere i amb la pròpia història. Crec que aquí es compleixen, a més, dues premisses decisives per aconseguir ser un fenomen del gènere fantàstic: tenir una història potent i comptar amb un desplegament visual impactant i de primer ordre. "Proyecto salvación" compleix les dues condicions i aconsegueix que seguim amb interès i amb certa empatia la història del jove científic que es veu immers en una aventura colossal. La part ecològica de la cinta, i tot el seu concepte d'amistat i puresa, fan que caigui simpàtica des del primer moment. És cert que a nivell estètic ens recorda a vegades a "La llamada" o a "Gravity", però al final acaba desenvolupant un estil propi que segur que serà força imitat en el futur. És cert que el metratge potser és desmesurat i el coprotagonista pot resultar un pèl freaky durant les primeres escenes, però el conjunt convenç i la interpretació de Ryan Gosling és realment notable. Deu ser ben difícil estar en quasi tots els plans de la pel·lícula i actuar sol en moltes... i moltes escenes. Val a dir que l'acompanya amb encert una de les gran actrius europees del moment: Sandra Hüller.

CUMBRES BORRASCOSAS, d'Emerald Fennell.- Era arriscat fer una adaptació d'una novel·la tan emblemàtica i tan important com aquesta, ja que mai s'ha acabat d'adaptar prou bé i ha costat molt ser fidel al gran llibre original. Ja us dic d'entrada que això no s'ha aconseguit pas en aquesta nova versió, però és que a més s'ha optat per un camí que frega directament amb el kitsch i amb una estètica que a estones pot semblar excelsa i a d'altres pot semblar tremendament hortera. La saturació de colors, el vestuari anacrònic i quasi de conte, els decorats excessivament teatrals, els paisatges de postal... Tot juga a dues bandes. Per un cantó, sembla que estiguem davant d'un intent com el de Coppola amb Drácula, i per un altre, sembla que haguem entrat en l'univers de Russ Meyer i les seves Megavixens (els pits embotits en corsés impossibles hi pot tenir molt a veure). Però és que en el cas de decantar-se per una versió sexualitzada, la cosa tampoc acabaria de funcionar. La pel·lícula, a part d'ensenyar pitreres convenientment tapades, és força més conservadora i menys arriscada del que un podria imaginar. En definitiva, la cinta t'embauca d'entrada amb el seu estil visual desfermat (gran vestuari de Jacqueline Durran) però acaba resultant pesada, avorrida i mancada d'interès. Una fantasia pop que li podem perdonar a Emerald Fennell, la directora d'un cinta tan interessant com "Una joven prometedora". També perdonarem a Margot Robbie i Jacob Elordi, dos bons actors que aquí es perden entre tanta parafarnàlia i tan poca profunditat... La que no sé si podrà perdonar a ningú és Emily Brontë, en el cas que el seu esperit encara vagui per aquest món.

53 DOMINGOS, de Cesc Gay.- Quan es va estrenar "Sentimental", la versió cinematogràfica de "Els veïns de dalt", vaig comentar que el to que Gay posava en el cinema era molt diferent del que utilitzava a les seves representacions teatrals. Ara que la seva segona obra de teatre, estrenada en el 2021, arriba a la gran pantalla (o a la petita, tenint en compte que ha anat directament a Netflix) puc dir que potser em vaig equivocar... a mitges. Aquesta és una versió que delata moltíssim el seu origen teatral, i no tant per les situacions o la forma de filmar, sinó pels diàlegs lleugerament forçats i pel poc aprofitament d'aquells elements que podien aportar alguna cosa més a la versió cinematogràfica (recordem que al protagonista l'han contractat per fer de tomàquet en un spot). Com era d'esperar, la pel·lícula juga totes les seves cartes a la interpretació, i per això s'ha buscat un quartet d'alçada que seria l'enveja de qualsevol director de càsting. Javier Cámara està bé com sempre, però el personatge resulta una mica carregant i no crec que s'acabi de desenvolupar del tot; Javier Gutiérrez crec que està millor en la segona part, però també penso que aquest potser no era un paper per a ell; Carmen Machi està molt correcta com la germana assenyada, mentre que Alexandra Jiménez -tot i sortir menys que els altres- es roba moltes escenes (en teatre passava alguna cosa similar amb la gran Ágatha Roca). En definitiva, una comèdia que crec que s'ha rodat més per conveniència que per convicció, però que pot fer-vos passar una tarda agradable.

Petit Tast Cinèfil (CXL)

Avui vull fer un petit Tast de pel·lícules recents de temàtica LGTBI. Començaré amb una de les estrenes més polèmiques del que va d'any a les pantalles de cinema, i seguiré amb tres interessants cintes que podeu trobar a plataformes.

PILLION, de Harry Lighton.- Aquesta ha estat una de les estrenes més sorprenents d'aquest primer trimestre de l'any. Una pel·lícula que explica com un noi gay que viu amb els seus pares  (sorprenent Harry Melling) comença a relacionar-se amb una colla de motoristes amb tendències sadomasoquistes. La pel·lícula flirteja amb l'estil de les pel·lícules romàntiques, però que ningú s'enganyi... això no és Hollywood ni els protagonistes fan les coses habituals de les parelles que veiem sovint a les pel·lícules. Fins i tot podríem dir que desperta cert rebuig veure les proves a les que es sotmet el jove Colin, sobretot si ho mirem amb una mirada progressista i respectuosa. Ara bé, cal entendre que el món dels "amos" i els "esclaus" té unes regles molt concretes que han de ser acceptades per les dues bandes. Saltar-se aquestes regles o pensar que hi pot haver alguna cosa més és el que farà encendre totes les alarmes... El gran encert de Lighton és bussejar en els sentiments dels personatges, tot i que en el cas de Ray (un enigmàtic i fantàstic Alexander Skarsgard) s'envolta tot d'un vel de misteri, fent que sigui l'espectador el que hagi de reconstruir la història. Podríem dir, doncs, que tot i la seva duresa aquesta és una pel·lícula narrada amb delicadesa i molt de respecte cap als seus personatges. Una petita joia del cinema Queer recent, i una imatge icònica per a la posteritat: Skarsgard vestit de motorista i avançant cap a la càmera. Una fantasia.

MI MITAD PERDIDA, de James Sweneey.- Podria semblar que estem davant de la pel·lícula gay habitual a les plataformes, però estem davant d'alguna cosa diferent. "Mi mitad perdida" és una comèdia, però en el fons és una comèdia profundament trista i depriment. Es parla de morts, d'enganys, de mentides i de rebuig. Tenim escenes en funerals i en grups d'autoajuda, però sobretot seguim l'amistat entre dos personatges que se'ns presenten com a perdedors. No estem davant d'una relació romàntica, sinó davant d'una amistat que tindrà -està claríssim- els seus entrebancs i els seus alts i baixos. És una cinta per veure sense tenir gaire informació d'ella i obrint la ment a tot el que va succeint. Guanyadora del premi del públic al Festival de Sundance, la cinta suposa una gran plataforma de llançament per a James Sweneey com a guionista, director, productor i actor. L'acompanya en aquesta aventura un actor jove ja prou conegut com és Dylan O'Brien. Una bona oportunitat per veure una pel·lícula del col·lectiu que intenta anar una mica més enllà i explicar una història original i molt entretinguda. Es pot veure a Movistar +.

LAS FLORES DEL SILENCIO, de Will Seefried.- Abans de res caldria saber que aquesta pel·lícula parla de les teràpies de reconversió que es duien a l'Anglaterra de 1920. Unes pràctiques que arribaven a incloure el transplantament de testicles com a tècnica més novedosa. Ho aviso perquè la pel·lícula semblava que es venia com una relació prohibida a principis del segle passat, com tantes altres que hem vist ("Maurice", "Retorno a Brideshead", "Otro país"), i al final esdevé una història sòrdida i truculenta amb algun gir de guió francament curiós. També cal dir que el guió està un pèl desdibuixat, i que algunes situacions no acaben d'estar ben resoltes. Tampoc crec que els personatges tinguin un arc coherent i versemblant. Tot i així, al capdavant hi tenim dos dels joves actors més prometedors del cinema britànic recent: Fionn O'Shea ("The Aftermath", "Dating Amber", "Normal people") i Robert Aramayo, recent guanyador del Bafta al millor actor per interpretar a un noi amb síndrome de tourette a la popular i molt comentada "Incontrolable". Es pot veure a FILMIN.

FUEGOS ARTIFICALES, de Giuseppe Fiorello.- Aquesta pel·lícula està basada, com veurem en els rètols finals, en una història real ocorreguda en un poblet de Sicília durant la dècada dels vuitanta. A moments recorda a la francesa "Verano del 85", de François Ozon, però és més per la seva estètica i el seu ambient rural que per altres qüestions. Aquí tot adquireix un aire més amenaçador ja quasi des del principi. L'homofòbia és patent i real, i els personatges l'han patida en el passat i la segueixen patint en el present. No es diu, ni es comenta, però existeix d'una forma quasi acceptada i normalitzada... fins arribar a punts que poden ser escandalosos als nostres ulls i realment perillosos. El millor de la cinta és la seva adaptació i la calidesa amb que s'explica la història dels dos nois. Una història marcada per una certa innocència i una gran honestedat. La galeria de personatges secundaris també són dignes de menció...  Es pot veure a FILMIN.

Petit Tast Cinèfil (CXXXIX)

I aquí van tres pel·lícules espanyoles que us vull comentar. La primera és de recent estrena i està en boca de tothom, però les altres dues ja porten un temps en plataformes (Movistar per ser més exactes).

AMARGA NAVIDAD, de Pedro Almodóvar.- Sense cap mena de dubte, aquesta pel·lícula serà un autèntic festí pels amants del cinema almodovarià, entre els que em compto. Per a aquells que no us interessa massa el director manxec, només puc dir que és més del mateix... però potser recuperant parts de l'essència que últimament estaven una mica desdibuixades. Tot i que el film entronca -a un nivell sentimental i vivencial- amb "Dolor y gloria", aquí la història té un punt més intel·lectual ja que ens està parlant del fet de la creació i tots els paranys que comporta. En realitat és una història dins d'una altra història, és cinema dins del cinema... i és també un autèntic festival de picades d'ullet a un estil de fer pel·lícules absolutament únic. Per tant, tenim l'Almodóvar més estilitzat, el que homenatja a Chavela -aquí per partida triple-, el que recupera l'humor -l'escena d'Urgències, la de l'hospital-, el que cuida cada detall d'atrezzo i vestuari, el que s'autoreferencia, i sobretot el que escriu guions elaborats, intrincats i perfectament autocrítics. Això sí, sense abandonar temes com la mort, tant present en quasi totes les seves darreres pel·lícules. La veritat és que és una cinta que es gaudeix des del primer minut i que t'atrapa en la seva teranyina de personatges, cameos i escenes aparentment gratuïtes. Tot el que ens agrada del director -almenys als fans-, però condensat en una sola peli. I com no podia ser d'altra manera, també estem davant d'un festival interpretatiu de primer ordre. Barbara Lennie està absolutament extraordinària, igual que una Aitana Sánchez-Gijón que es reserva pel final una escena exemplar. Tampoc em voldria oblidar de Milena Smit i Victoria Luengo, ni tampoc de Patrick Criado i Leonardo Sbaraglia. Un autèntica peça de col·lecció, acompanyada de nou per una altra magnífica partitura del sempre esplèndid Alberto Iglesias.

MI AMIGA EVA, de Cesc Gay.- Quan vaig parlar de "La cena" vaig comentar que Manuel Gómez Pereira havia estat el gran director de comèdia dels noranta, però si parlem dels 2000 hauríem de citar a un director català que ha creat un estil perfectament reconeixible: Cesc Gay. Va començar a fer-se un forat gràcies a "Krámpack", i després vindrien títols ja mítics: "En la ciudad", "Una pistola en cada mano", "Truman", "Sentimental", etc. Aquest 2025 va tornar amb "Mi amiga Eva", una comèdia de manual que podria ser la versió espanyola de qualsevol pel·lícula de Woody Allen. Amb uns personatges entranyables, unes situacions enginyoses i molt ben trobades, una direcció d'actors excel·lent i un ritme intern molt encertat, "Mi amiga Eva" acaba sent la gran comèdia que prometia... i fins i tot acaba convertint-se, pel meu gust, en una de les millors cintes de Gay. De totes formes, en la temporada de premis tot ha quedat eclipsat per la fantàstica interpretació de Nora Navas, que ha estat la única en esgarrepar nominacions. Tampoc cal oblidar-se dels grans treballs de Rodrigo de la Serna i Juan Diego Botto. I ara... a esperar "53 domingos", que s'estrena aquest divendres i que suposa l'adaptació al cinema de l'obra de teatre del mateix nom.

TARDES DE SOLEDAD, d'Albert Serra.- No he vist gaires pel·lícules de Serra, però el seu cinema sempre m'ha despertat curiositat. La veritat és que el tema taurí no m'interessa pas gens, però pensava que la cinta aniria per un altre cantó i retrataria sobretot la desesperança, la soledat i l'absurditat d'una "fiesta" que ja va resultant anacrònica. De fet, qui vulgui trobar tot això en el film ho trobarà, però si vol trobar el contrari també hi tindrà cabuda. I és que el director planta la càmara en tres (potser quatre) espais diferents i els va repetint tota l'estona amb un muntatge no sempre cronològic ni argumentatiu: la "corrida", vista sempre en ajustadíssims primers plans; l'habitació de l'hotel i el cotxe que trasllada al torero i la seva cuadrilla. La repetició, durant més de dues hores, acaba essent extenuant... tot i unes quantes escenes francament desagradables (tot i que entenc que necessàries) que et fan estremir a la butaca. La fotografia d'Artur Tort és realment extraordinària i podríem dir que és el gran atractiu de la cinta, tot i que les converses que tenen els companys del torero tampoc tenen cap mena de desperdici. En resum, un documental que mostra tota l'estètica i tot l'horror de les "corridas", però també el caracter instrospectiu del personatge principal. Un personatge que es juga la vida (literal) en cada escena, cada cop que surt a torejar... Una decisió volguda i personal que li permet bromejar o analitzar amb fredor les ferides que li recorren el cos, algunes fins i tot encara obertes.

ÒSCARS 2026: Victòria del cinema compromès

 La pel·lícula de Paul Thomas Anderson s’ha emportat aquesta setmana els premis grossos dels Òscars d'enguany: millor pel·lícula, director, guió adaptat, muntatge, càsting i actor de repartiment (Sean Penn). Al meu entendre són premis molt merescuts, sobretot en una edició en la que la qualitat del film eclipsava a quasi totes les contedents, amb excecpció de les pel·lícules estrangeres... que enguany també venien molt fortes. Però a Paul Thomas Anderson se li devia aquest reconeixement, negat durant anys tot i les magnífiques pel·lícules presentades anteriorment ("Pozos de ambición", "Magnolia", "Booggie Nights", "El hilo invisible", "The master", "Licorize Pizza").

La gala semblava que podia caure del cantó de "Los pecadores", un film interessant i simpàtic però altament sobrevalorat. Les 16 nominacions -un disbarat capriciós i força lamentable-  feien preveure que podia passar per davant de "Una batalla tras otra", i quan ahir escoltava els forts aplaudiments a cadascuna de les seves nominacions em vaig témer el pitjor. Finalment va regnar el sentit comú, i els premis aconseguits per la cinta vas ser més o menys acceptables. La millor banda sonora era un premi quasi cantat, tot i que n'hi havia d'altres de molt estimables ("Frankenstein", "Una batalla tras otra", etc.) i el de millor fotografia també té la seva lògica. El de millor guió original, tenint al costat els de "Valor sentimental" o "Un simple accidente", ruboritza una mica... Però el més polèmic potser és el de millor actor per Michael B. Jordan, un bon actor que farà  (i ja ha fet) coses molt interessants però que aquí compleix amb la seva comesa sense gaires floritures. Fins i tot el seu doble paper dels dos germans no és tan diferenciat ni matisat com caldria, cosa que no sabem si és culpa d'ell o bé del guió de Ryan Coogler. Per a mi la millor interpretació era la de Di Caprio i potser després la d'Ethan Hawke o la de Wagner Moura. Crec que Thimothée Chalamet també és un bon actor i partia com a favorit, però cau antipàtic... i fins que no arregli això ho té una mica malament. El mateix li va passar a Di Caprio, que va trigar anys a ser tolerat per Hollywood (encara no ho està del tot) abans d'aconseguir l'estatueta i brindar grans interpretacions.

La interpretació de Jessie Buckley tenia molt poca resistència, sobretot en un any en que la categoria d'actriu principal estava un pèl desdibuixada. No hi havia grans estrelles, amb l'excepció d'Emma Stone, i finalment es van donar oblits importants (Julia Roberts, Amanda Seyfried, Jennifer Lawrence o Chase Infinity, tot i que aquesta hauria d'haver estat en la categoria de secundària). Tampoc hi havia entre les cintes nominades a millor pel·lícula personatges femenins de gran pès. Només Buckley complia totes les paperetes i finalment ha estat una justa guanyadora. En el cas d'actriu secundària jo esperava que fos Teyana Taylor, però finalment el premi va ser per a la veterana Amy Madigan. Un Òscar que potser premiava més al personatge (la icònica Tia Gladys) i a la narrativa que hi havia darrera de l'actriu (segona nominació després de quaranta anys) que no pas a la interpretació de set minuts en pantalla.

La gala va ser força lleugera tot i tenir menys números musicals que en altres ocasions. Conan O'Brien va ser un presentador ocorrent i força elegant, amb molta presència en pantalla i amb uns esquetxos gravats (el del principi com a Tía Gladys i el de final) que van ser divertidíssims i molt encertats. Potser se li va anar la mà amb les contínues bromes a les noves maneres de veure i consumir cinema, cosa que va començar amb certa gràcia però es va anar esgotant a mesura que passava la nit. En el que no va entrar va ser a fer comentaris polítics (només un tímid comentari sobre la gran presència de llatins a Los Ángeles), seguint la tònica d'una nit descafeïnada i molt poc compromesa. Només es van saltar la norma Javier Bardem sobre el No a la Guerra i Palestina (l'any passat va ser Daryl Hannah) i un Jimmy Kimmel que va deixar anar un parell de comentaris genèrics a l'hora de donar el premi a millor documental. També alguns premiats -especialment els estrangers- van deixar anar la seva, entre ells el norueg Joaquim Trier. 

Per últim, destacar el llarguíssim i emocionant In Memoriam, amb homenatges destacats a Rob Reiner i la seva dona (assassinats fa uns mesos), Diane Keaton i Robert Redford. També va ser curiosa la presència d'Anne Hataway i Anna Wintour, promocionant de forma solapada la segona part de "El diablo viste de Prada", i també la d'Ewan MaCgregor i Nicole Kidman recordant els 25 anys de "Moulin Rouge". En resum, una gala més que encertada que serà recordada per haver estat políticament correcta (ningú va anomenar el nom del president americà) tot i que la pel·lícula guanyadora és clarament partidista, combativa i gens complaent.

Podeu consultar els guanyadors al següent enllaç.

Petit Tast Cinèfil (CXXXVIII)

 

Us porto aquí tres pel·lícules que ja són de les estrenades aquest 2026. Són tres pel·lícules ben diferents que no us poden servir segons el dia que tingueu. Comèdia, drama i terror. Teniu per triar.

NO HAY OTRA OPCIÓN, de Park Chan-Wook.- No esperava veure jo a Park Chan-Wook dirigint una comèdia pura com aquesta, encara que sigui negra com el carbó i tan juganera com les primeres obres del creador surcoreà. Jo el vaig conèixer en thrillers brillants i originals com tota la trilogia de la venjança (d'allà surt "Old boy") o en drames estilitzats com "Stoker", "La doncella" o "Decision to leave". En moltes d'aquestes obres ja es demostrava que al darrera hi havia un autor monumental, amb una visió cinematogràfica de  primera divisió. En la comèdia que ara ens ocupa sembla com si Chan-Wook s'hagués volgut acostar al cinema d'un altre famós director coreà (Bong Jon Hoo), i més concretament a la pel·lícula "Parásitos". Encara que hi ha força diferències, ressalta la idea de disseccionar la família i el seu entorn, així com la de parodiar una sèrie de personatges en el fons molt humans. Les misèries que tots portem a dins exploten sense cap mena de fre en aquest tipus de pel·lícules, que en el fons pretenen retratar-nos i posar-nos al davant un mirall deformant que ens retorna una imatge monstruosa. A part de la temàtica, la pel·lícula es nodreix d'un acabat tècnic de primera: una fotografia excel·lent, un muntatge i una planificació que cada cop veiem menys a les pantalles, una banda sonora molt interessant, etc. En definitiva, dues hores de cinema en majúscules.

HAMNET, de Chloé Zao.- S'ha parlat molt de "Hamnet" a aquestes alçades. S'ha criticat la seva càrrega emocional, se l'ha comparat negativament respecte a la novel·la en la que es basa, s'ha criticat la importància que adquireix el personatge de Shakespeare, s'ha parlat molt de l'última escena en el teatre, etc. Haig de dir que jo anava una mica a cegues quan la vaig veure, però em vaig deixar portar i em va convèncer plenament. És cert que tota la primera part (la de la coneixença i presentació dels personatges) pot acabar resultant una mica llarga o repetitiva... sobretot quan no acabes de veure cap a on et vol portar la història. Jo vaig entrar-hi de cop cap la darrera part, quan ja ha succeït el fet dramàtic que molts de vosaltres ja sabreu a hores d'ara, encara que no l'hagueu vist (em fa ràbia que no es guardi ni una mica de protecció cap a les sinopsis de les pel·lícules). En aquesta part és quan vaig descobrir el missatge per a mi més important: el valor curatiu del teatre. I és que tot el que passa a partir del moment en que l'Agnes viatja a la ciutat és màgia pura, un allau d'emocions que per a mi connecten amb tots aquells que hem viscut i estimat el teatre... ja sigui des de dins o com a espectadors. Val a dir també que totes les interpretacions són memorables, des de secundaris com Emily Watson, el nen i d'altres, fins als dos grans protagonistes. Jessie Buckley està pletòrica i extraordinària, i Paul Mescal fa un dels seus millors papers, reforçant la idea shakespeariana del món i declamant com només ho saben fer els actors britànics. Molt recomanable.

28 AÑOS DESPUÉS. EL TEMPLO DE LOS HUESOS, de Nia DaCosta.- Tot va començar el 2002 amb "28 días después", una pel·lícula de zoombies de Danny Boyle que capgirava el gènere i el feina una mica més experimental (la pel·lícula estava gravada càmara en mà). En el 2007 vindria "28 semanas después", dirigida per l'espanyol Juan Carlos Fresnadillo, i just l'any passat Boyle i el seu còmplice Alex Garland ("Civil war", "Men", "Ex Machina") ens portaven una mena de tancament de la trilogia: "28 años después". La cinta, però, va acabar sent un nou reboot de la saga i una mena de sèrie que canviava l'estil i el to. Just uns mesos més tard, a principis del 2026, arribava la que ara ens ocupa. Una continuació claríssima de l'anterior, que a més dona peu a una nova cinta... Serà aquesta la última? Encara està per veure... En aquesta ocasió segueix destacant l'estètica apocalíptica (una mica a l'estil Mad Max), la crueltat d'algunes seqüències, la visió extrema de tot plegat i la magnífica participació d'un Ralph Fiennes que està tan brillant com sempre. No és res que no haguem vist abans, però funciona. Amb aquesta petita ressenya he volgut també posar-vos en ordre les quatre cintes d'aquesta apassionant posada al dia del cine de zombies, perquè no aneu tan perduts com jo quan vaig anar a veure-la...