Petit Tast Cinèfil (CXXXVII)

 Ahir es van donar els premis Goya i avui us porto tres pel·lícules que estaven nominades i que encara no havia tingut la ocasió de comentar. Una estava nominada a millor pel·lícula, una altra a premis revelació i una a millor pel·lícula europea.

LA CENA, de Manuel Gómez Pereira.- Feia anys que quasi no sabíem res de Gómez Pereira, un director que en els noranta va dirigir les millors comèdies espanyoles de la dècada ("Salsa Rosa", "¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca", "El amor perjudica seriamente la salud"). Després d'aquell boom vindrien alguns errors ("Entre las piernas" o "Desafinado"), algunes pel·lícules que no van acabar de tenir l'èxit que es mereixien ("Reinas" o "Cosas que hacen que la vida valga la pena") i moltes incursions a la televisió, tant en sèries com en programes. En el 2025, en canvi, ha tornat amb dues cintes de gran resposta comercial: el remake de la britànica "Un funeral de locos" i l'adaptació de l'obra de teatre "La cena de los generales", de José Luis Alonso de Santos. Val a dir que aquesta segona ha donat lloc a "La cena", una pel·lícula que estava nominada a vuit premis i que ha marxat cap a casa amb dos, millor vestuari i millor guió adaptat. La veritat és que estem davant d'una pel·lícula molt ben estructurada, amb molt de ritme i una eficàcia còmica de primera. Té un regust als guions d'Azcona o a les pel·lícules que el mateix Pereira va dirigir fa anys amb els mateixos còmplices que ara, els guionistes Yolanda Serrano i Joaquín Oristrell. Pot semblar, per tant, que estem davant d'una cinta ja vista o rescatada del passat (antiquada, dirien alguns). Sigui com sigui, per a mi ha estat una sorpresa, un gran divertiment i la mostra de que estem davant d'un gran repartiment: que grans són Alberto San Juan, Elvira Mínguez, Mario Casas (cada cop millor) i una sèrie d'actors poc coneguts, però tots molt encertats.

ESTRANY RIU, de Jaume Claret Muxart.- La cinematografia espanyola necessita que vagin sortint cineastes com Jaume Claret Muxart, amb una mirada diferent i inèdita per a nosaltres. "Estrany riu" és una mirada abstracta i clarivident del despertat sexual d'un adolescent. Però el més interessant és com ho explica, i per això és tan important veure com el director ha fet quasi una pel·lícula líquida, on les formes, les imatges i les situacions semblen liquar-se o desfer-se davant dels nostres ulls. L'aire fantasmagòric de tot plegat, amb un Danubi còmplice i misteriós i un objecte del desig tan eteri com el que interpreta Francesco Wenz, contribueix a que la història funcioni des d'un punt de vista contemplatiu i sobretot sensorial. També hi juga amb força la presència del jove actor Jan Monter, un Tadzio particular que ens regala escenes de gran calat poètic. No sabem quan temps trigarem a que torni a sortir un producte com aquest, però està clar que val la pena seguir insistint per trobar noves formes i noves personalitats artístiques, com les de Claret Muxart, Carla Simó, Albert Serra, Oliver Laxe... Ens agradaran més o menys, però estic convençut que les seves pel·lícules engrandeixen la nostra cinematografia i la fan cada cop més atractiva portes enfora.

UN SIMPLE ACCIDENTE, de Jafar Panahi.- No la vaig poder veure a la seva estrena i la he recuperat quan he pogut, però val a dir que sabia que m'agradaria i em resultaria molt interessant i necessària. El que potser no m'esperava és que barregés escenes d'humor negre realment aconseguides amb d'altres d'un dramatisme esfereïdor (hi ha un pla fixe, que no es mou per a res mentre passen i sobretot es diuen moltes coses, que us deixarà el cor glaçat). Panahi utilitza molt hàbilment les històries fortuïtes que es van succeint, els personatges que es van sumant a l'esperpèntic viatge en cotxe i el context històric de l'Iran actual, amb un Teheran que respira una violència soterrada i una por quasi atàvica. L'escena final és un símbol de tot això, ja que amb molt poc ens dona pistes d'un munt de possibilitats. Jo em quedo amb un final optimista, ja que crec que en el perdó i en la bona voluntat de les persones individualment... però falta saber que pot passar en un context com aquell. Per últim, ressaltar unes grans interpretacions i un gran valor a l'hora de rodar un film així després de tots els antecedents que el director ha hagut de patir a les seves pròpies carns. Una gran Palma d'Or del festival de Cannes.