Petit Tast Cinèfil (CXLI)

Torno amb quatre pel·lícules més. Han sonat totes en els darrers mesos, tot i que alguna ho ha fet directament a l'streaming. Alguna altra ja fa temps que està estrenada, però ara torna a estar en boca de tothom perquè es pot veure també a plataformes.

EL DIABLO VISTE DE PRADA 2, de David Frankel.- M'he afartat d'escoltar que si la segona era bona, però no tant com la primera. Que si la primera era una joia de la comèdia moderna. Que si la segona és millor perquè es mulla més... Que si Meryl Streep això, que si Meryl Streep allò. Etcètera, etcètera. Ara que ja l'he vista, puc dir que es tracta d'una bona comèdia, digna hereva de l'anterior, que també era bona... però sense flipar-nos. I és que el gènere de la comèdia fa anys que està molt maltractat, i quan apareix alguna pel·lícula digna, i amb certa classe, ens hi aboquem com a bojos. El que sí puc dir és que aquesta segona part busseja més dins del món de la moda, sobretot dels problemes que encara el sector en aquests moments (la crisi del periodisme, l'arribada de la IA, la idea del negoci global, el canvi de prioritats empresarials, les xarxes socials) però també d'altres com el tema del gènere, el llenguatge inclusiu o els drets aconseguits en l'entorn laboral (ara Miranda Priestly s'ha de penjar ella sola l'abric). Crec que aquests petits detalls sobre el món actual és el que crea la diferència i ens l'acosta d'una forma honesta i més realista. Ara bé, no hem d'oblidar que la trama implica tornar als mateixos personatges, a les seves problemàtiques i al seu present... que també ha canviat, vint anys després. Tots els actors estan molt bé, com en la primera part... destacant potser Emily Blunt i la gran Meryl Streep, que tot i l'humanització del seu personatge segueix jugant (les seves mirades valen el preu de l'entrada) i passant-s'ho pipa.

PROYECTO SALVACIÓN, de Phil Lord i Christopher Miller.- Vaig anar amb certa reticència a veure aquesta pel·lícula. No sóc un fan acèrrim de la ciència ficció, però sé reconèixer quan un producte està ben pensat i ben treballat, i és honest amb el gènere i amb la pròpia història. Crec que aquí es compleixen, a més, dues premisses decisives per aconseguir ser un fenomen del gènere fantàstic: tenir una història potent i comptar amb un desplegament visual impactant i de primer ordre. "Proyecto salvación" compleix les dues condicions i aconsegueix que seguim amb interès i amb certa empatia la història del jove científic que es veu immers en una aventura colossal. La part ecològica de la cinta, i tot el seu concepte d'amistat i puresa, fan que caigui simpàtica des del primer moment. És cert que a nivell estètic ens recorda a vegades a "La llamada" o a "Gravity", però al final acaba desenvolupant un estil propi que segur que serà força imitat en el futur. És cert que el metratge potser és desmesurat i el coprotagonista pot resultar un pèl freaky durant les primeres escenes, però el conjunt convenç i la interpretació de Ryan Gosling és realment notable. Deu ser ben difícil estar en quasi tots els plans de la pel·lícula i actuar sol en moltes... i moltes escenes. Val a dir que l'acompanya amb encert una de les gran actrius europees del moment: Sandra Hüller.

CUMBRES BORRASCOSAS, d'Emerald Fennell.- Era arriscat fer una adaptació d'una novel·la tan emblemàtica i tan important com aquesta, ja que mai s'ha acabat d'adaptar prou bé i ha costat molt ser fidel al gran llibre original. Ja us dic d'entrada que això no s'ha aconseguit pas en aquesta nova versió, però és que a més s'ha optat per un camí que frega directament amb el kitsch i amb una estètica que a estones pot semblar excelsa i a d'altres pot semblar tremendament hortera. La saturació de colors, el vestuari anacrònic i quasi de conte, els decorats excessivament teatrals, els paisatges de postal... Tot juga a dues bandes. Per un cantó, sembla que estiguem davant d'un intent com el de Coppola amb Drácula, i per un altre, sembla que haguem entrat en l'univers de Russ Meyer i les seves Megavixens (els pits embotits en corsés impossibles hi pot tenir molt a veure). Però és que en el cas de decantar-se per una versió sexualitzada, la cosa tampoc acabaria de funcionar. La pel·lícula, a part d'ensenyar pitreres convenientment tapades, és força més conservadora i menys arriscada del que un podria imaginar. En definitiva, la cinta t'embauca d'entrada amb el seu estil visual desfermat (gran vestuari de Jacqueline Durran) però acaba resultant pesada, avorrida i mancada d'interès. Una fantasia pop que li podem perdonar a Emerald Fennell, la directora d'un cinta tan interessant com "Una joven prometedora". També perdonarem a Margot Robbie i Jacob Elordi, dos bons actors que aquí es perden entre tanta parafarnàlia i tan poca profunditat... La que no sé si podrà perdonar a ningú és Emily Brontë, en el cas que el seu esperit encara vagui per aquest món.

53 DOMINGOS, de Cesc Gay.- Quan es va estrenar "Sentimental", la versió cinematogràfica de "Els veïns de dalt", vaig comentar que el to que Gay posava en el cinema era molt diferent del que utilitzava a les seves representacions teatrals. Ara que la seva segona obra de teatre, estrenada en el 2021, arriba a la gran pantalla (o a la petita, tenint en compte que ha anat directament a Netflix) puc dir que potser em vaig equivocar... a mitges. Aquesta és una versió que delata moltíssim el seu origen teatral, i no tant per les situacions o la forma de filmar, sinó pels diàlegs lleugerament forçats i pel poc aprofitament d'aquells elements que podien aportar alguna cosa més a la versió cinematogràfica (recordem que al protagonista l'han contractat per fer de tomàquet en un spot). Com era d'esperar, la pel·lícula juga totes les seves cartes a la interpretació, i per això s'ha buscat un quartet d'alçada que seria l'enveja de qualsevol director de càsting. Javier Cámara està bé com sempre, però el personatge resulta una mica carregant i no crec que s'acabi de desenvolupar del tot; Javier Gutiérrez crec que està millor en la segona part, però també penso que aquest potser no era un paper per a ell; Carmen Machi està molt correcta com la germana assenyada, mentre que Alexandra Jiménez -tot i sortir menys que els altres- es roba moltes escenes (en teatre passava alguna cosa similar amb la gran Ágatha Roca). En definitiva, una comèdia que crec que s'ha rodat més per conveniència que per convicció, però que pot fer-vos passar una tarda agradable.