ÒSCARS 2026: Victòria del cinema compromès

 La pel·lícula de Paul Thomas Anderson s’ha emportat aquesta setmana els premis grossos dels Òscars d'enguany: millor pel·lícula, director, guió adaptat, muntatge, càsting i actor de repartiment (Sean Penn). Al meu entendre són premis molt merescuts, sobretot en una edició en la que la qualitat del film eclipsava a quasi totes les contedents, amb excecpció de les pel·lícules estrangeres... que enguany també venien molt fortes. Però a Paul Thomas Anderson se li devia aquest reconeixement, negat durant anys tot i les magnífiques pel·lícules presentades anteriorment ("Pozos de ambición", "Magnolia", "Booggie Nights", "El hilo invisible", "The master", "Licorize Pizza").

La gala semblava que podia caure del cantó de "Los pecadores", un film interessant i simpàtic però altament sobrevalorat. Les 16 nominacions -un disbarat capriciós i força lamentable-  feien preveure que podia passar per davant de "Una batalla tras otra", i quan ahir escoltava els forts aplaudiments a cadascuna de les seves nominacions em vaig témer el pitjor. Finalment va regnar el sentit comú, i els premis aconseguits per la cinta vas ser més o menys acceptables. La millor banda sonora era un premi quasi cantat, tot i que n'hi havia d'altres de molt estimables ("Frankenstein", "Una batalla tras otra", etc.) i el de millor fotografia també té la seva lògica. El de millor guió original, tenint al costat els de "Valor sentimental" o "Un simple accidente", ruboritza una mica... Però el més polèmic potser és el de millor actor per Michael B. Jordan, un bon actor que farà  (i ja ha fet) coses molt interessants però que aquí compleix amb la seva comesa sense gaires floritures. Fins i tot el seu doble paper dels dos germans no és tan diferenciat ni matisat com caldria, cosa que no sabem si és culpa d'ell o bé del guió de Ryan Coogler. Per a mi la millor interpretació era la de Di Caprio i potser després la d'Ethan Hawke o la de Wagner Moura. Crec que Thimothée Chalamet també és un bon actor i partia com a favorit, però cau antipàtic... i fins que no arregli això ho té una mica malament. El mateix li va passar a Di Caprio, que va trigar anys a ser tolerat per Hollywood (encara no ho està del tot) abans d'aconseguir l'estatueta i brindar grans interpretacions.

La interpretació de Jessie Buckley tenia molt poca resistència, sobretot en un any en que la categoria d'actriu principal estava un pèl desdibuixada. No hi havia grans estrelles, amb l'excepció d'Emma Stone, i finalment es van donar oblits importants (Julia Roberts, Amanda Seyfried, Jennifer Lawrence o Chase Infinity, tot i que aquesta hauria d'haver estat en la categoria de secundària). Tampoc hi havia entre les cintes nominades a millor pel·lícula personatges femenins de gran pès. Només Buckley complia totes les paperetes i finalment ha estat una justa guanyadora. En el cas d'actriu secundària jo esperava que fos Teyana Taylor, però finalment el premi va ser per a la veterana Amy Madigan. Un Òscar que potser premiava més al personatge (la icònica Tia Gladys) i a la narrativa que hi havia darrera de l'actriu (segona nominació després de quaranta anys) que no pas a la interpretació de set minuts en pantalla.

La gala va ser força lleugera tot i tenir menys números musicals que en altres ocasions. Conan O'Brien va ser un presentador ocorrent i força elegant, amb molta presència en pantalla i amb uns esquetxos gravats (el del principi com a Tía Gladys i el de final) que van ser divertidíssims i molt encertats. Potser se li va anar la mà amb les contínues bromes a les noves maneres de veure i consumir cinema, cosa que va començar amb certa gràcia però es va anar esgotant a mesura que passava la nit. En el que no va entrar va ser a fer comentaris polítics (només un tímid comentari sobre la gran presència de llatins a Los Ángeles), seguint la tònica d'una nit descafeïnada i molt poc compromesa. Només es van saltar la norma Javier Bardem sobre el No a la Guerra i Palestina (l'any passat va ser Daryl Hannah) i un Jimmy Kimmel que va deixar anar un parell de comentaris genèrics a l'hora de donar el premi a millor documental. També alguns premiats -especialment els estrangers- van deixar anar la seva, entre ells el norueg Joaquim Trier. 

Per últim, destacar el llarguíssim i emocionant In Memoriam, amb homenatges destacats a Rob Reiner i la seva dona (assassinats fa uns mesos), Diane Keaton i Robert Redford. També va ser curiosa la presència d'Anne Hataway i Anna Wintour, promocionant de forma solapada la segona part de "El diablo viste de Prada", i també la d'Ewan MaCgregor i Nicole Kidman recordant els 25 anys de "Moulin Rouge". En resum, una gala més que encertada que serà recordada per haver estat políticament correcta (ningú va anomenar el nom del president americà) tot i que la pel·lícula guanyadora és clarament partidista, combativa i gens complaent.

Podeu consultar els guanyadors al següent enllaç.