Us porto aquí tres pel·lícules que ja són de les estrenades aquest 2026. Són tres pel·lícules ben diferents que no us poden servir segons el dia que tingueu. Comèdia, drama i terror. Teniu per triar.
NO HAY OTRA OPCIÓN, de Park Chan-Wook.- No esperava veure jo a Park Chan-Wook dirigint una comèdia pura com aquesta, encara que sigui negra com el carbó i tan juganera com les primeres obres del creador surcoreà. Jo el vaig conèixer en thrillers brillants i originals com tota la trilogia de la venjança (d'allà surt "Old boy") o en drames estilitzats com "Stoker", "La doncella" o "Decision to leave". En moltes d'aquestes obres ja es demostrava que al darrera hi havia un autor monumental, amb una visió cinematogràfica de primera divisió. En la comèdia que ara ens ocupa sembla com si Chan-Wook s'hagués volgut acostar al cinema d'un altre famós director coreà (Bong Jon Hoo), i més concretament a la pel·lícula "Parásitos". Encara que hi ha força diferències, ressalta la idea de disseccionar la família i el seu entorn, així com la de parodiar una sèrie de personatges en el fons molt humans. Les misèries que tots portem a dins exploten sense cap mena de fre en aquest tipus de pel·lícules, que en el fons pretenen retratar-nos i posar-nos al davant un mirall deformant que ens retorna una imatge monstruosa. A part de la temàtica, la pel·lícula es nodreix d'un acabat tècnic de primera: una fotografia excel·lent, un muntatge i una planificació que cada cop veiem menys a les pantalles, una banda sonora molt interessant, etc. En definitiva, dues hores de cinema en majúscules.
HAMNET, de Chloé Zao.- S'ha parlat molt de "Hamnet" a aquestes alçades. S'ha criticat la seva càrrega emocional, se l'ha comparat negativament respecte a la novel·la en la que es basa, s'ha criticat la importància que adquireix el personatge de Shakespeare, s'ha parlat molt de l'última escena en el teatre, etc. Haig de dir que jo anava una mica a cegues quan la vaig veure, però em vaig deixar portar i em va convèncer plenament. És cert que tota la primera part (la de la coneixença i presentació dels personatges) pot acabar resultant una mica llarga o repetitiva... sobretot quan no acabes de veure cap a on et vol portar la història. Jo vaig entrar-hi de cop cap la darrera part, quan ja ha succeït el fet dramàtic que molts de vosaltres ja sabreu a hores d'ara, encara que no l'hagueu vist (em fa ràbia que no es guardi ni una mica de protecció cap a les sinopsis de les pel·lícules). En aquesta part és quan vaig descobrir el missatge per a mi més important: el valor curatiu del teatre. I és que tot el que passa a partir del moment en que l'Agnes viatja a la ciutat és màgia pura, un allau d'emocions que per a mi connecten amb tots aquells que hem viscut i estimat el teatre... ja sigui des de dins o com a espectadors. Val a dir també que totes les interpretacions són memorables, des de secundaris com Emily Watson, el nen i d'altres, fins als dos grans protagonistes. Jessie Buckley està pletòrica i extraordinària, i Paul Mescal fa un dels seus millors papers, reforçant la idea shakespeariana del món i declamant com només ho saben fer els actors britànics. Molt recomanable.
28 AÑOS DESPUÉS. EL TEMPLO DE LOS HUESOS, de Nia DaCosta.- Tot va començar el 2002 amb "28 días después", una pel·lícula de zoombies de Danny Boyle que capgirava el gènere i el feina una mica més experimental (la pel·lícula estava gravada càmara en mà). En el 2007 vindria "28 semanas después", dirigida per l'espanyol Juan Carlos Fresnadillo, i just l'any passat Boyle i el seu còmplice Alex Garland ("Civil war", "Men", "Ex Machina") ens portaven una mena de tancament de la trilogia: "28 años después". La cinta, però, va acabar sent un nou reboot de la saga i una mena de sèrie que canviava l'estil i el to. Just uns mesos més tard, a principis del 2026, arribava la que ara ens ocupa. Una continuació claríssima de l'anterior, que a més dona peu a una nova cinta... Serà aquesta la última? Encara està per veure... En aquesta ocasió segueix destacant l'estètica apocalíptica (una mica a l'estil Mad Max), la crueltat d'algunes seqüències, la visió extrema de tot plegat i la magnífica participació d'un Ralph Fiennes que està tan brillant com sempre. No és res que no haguem vist abans, però funciona. Amb aquesta petita ressenya he volgut també posar-vos en ordre les quatre cintes d'aquesta apassionant posada al dia del cine de zombies, perquè no aneu tan perduts com jo quan vaig anar a veure-la...
No hay comentarios:
Publicar un comentario