Petit Tast Cinèfil (CXXXVI)

Ja hem acabat l'any i aquest és el darrer tast abans dels rànquings del millor de l'any. Avui us porto un parell de drames europeus, una comèdia trista i una altra d'independent, i fins i tot un "whodunit" en tota regla. Espero que les recomanacions us facin entrar ganes de veure-les.

FATHER MOTHER SISTER BROTHER, de Jim Jarmusch.- Mai he estat un gran fan de Jarmush, tot i que hi ha vàries pel·lícules d'ell que m'agraden força. Podríem dir que aquesta s'acosta més al cantó de les que m'agraden, i a l'igual que algunes d'elles ("Noche en la tierra" o "Flores rotas") la cinta aborda una història d'episodis diferenciats que acaben formant un tot. Aquí potser la unió de les tres històries és més abstracte que concreta, tot i coincidències comunes... però un xic banals. El que ho lliga tot plegat és una mena de tractat sobre les relacions paterno-filials un xic peculiars. Relacions que es basen moltes vegades en el desconeixement i fins i tot en la mentida, però també en la comprensió silenciosa i en l'assimilació de fets que a vegades s'escapen a la nostra comprensió. Utilitzant en molts casos la comèdia, Jarmush ens brinda tres històries que funcionen quasi com a tres petits relats literaris. La primera és un prodigi de cinisme que es mou tota l'estona en la incomoditat manifesta de tots els seus personatges. A la segona assistim a un berenar (o hora del te) entre una mare i les seves dues filles; no s'explica massa, però sabem que hi ha molts secrets entre elles i que en els fons totes els saben, tot i que és més fàcil i més còmode fer veure que no. Al tercer episodi els pares són només un referent, i els fills s'han de fer costat per comprendre moltes coses que ja no podran saber ni preguntat a ningú; el capítol més nostàlgic i poètic de tots tres, amb una escena final bellíssima mentre creuen Paris en un cotxe. Tots els actors estan fenomenals, però destacaria sobretot a Tom Waits i Charlotte Rampling, un pare i una mare totalment independents i capaços que malgrat tot s'enfronten a una estranya relació amb els seus propis fills... 

L'ETRANGER, de François Ozon.- El gran mèrit del director francès és agafar una de les obres mestres de la literatura del seu país i adaptar-la sense perdre el seu segell autoral. Podríem dir que és una adaptació bastant fidel, però ningú podrà negar mai que és clarament una pel·lícula d'Ozon, potser pel tractament estètic (magnífica fotografia de Manuel Dacosse) o pel tractament filogay d'algunes escenes... tot i que no vingui a compte. La novel·la de Camus és un tractat sobre l'apatia i l'absurd de la vida o fins i tot de l'existència humana. El personatge de Mersault és realment un dels més destacats de la literatura, tot i que a estones pugui irritar o fins i tot molestar per la seva actitud; "no és rellevant, no és important". El jove actor Benjamin Voisin, ja vist a "Verano del 85", encara el personatge amb molta prestància, tot i ser un paper difícil i força compromès. Acompanya a l'actor un repartiment sòlid i compacte que uneix actors bastant joves amb d'altres de força experimentats, com ara Pierre Lottin ("Por todo lo alto") o Denis Lavant ("Los amantes del Pont Neuf", "Holly Motors"). El resultat potser pot deixar una mica fred a l'espectador, però diria que és un intent força resolutiu de portar a escena una novel·la complicada i molt discursiva (Luchino Visconti ja en va fer una versió el 1967, amb Marcello Mastroiani de protagonista). 

JAY KELLY, de Noah Baumbach.- Aquesta és una comèdia profundament trista; una pel·lícula d'un to estrany, que potsert no acaba d'arrencar el vol però que conté escenes realment memorables. De fet, el tema no és nou: s'aborda la vida d'un actor veterà i força famós que passa per una crisi d'identitat. L'intent de recuperar l'amor de les seves dues filles serà el motor que el mourà durant tot el metratge, ja sigui a la casa de Hollywood o bé durant el surrealista trajecte en tren per Itàlia. La pel·lícula utilitza present i passat, rodatges i escenes de pel·lícules, en una mena de barreja estranya que a vegades ens fa perdre el nord del que realment estem veient. Tot i així, crec que estem davant de les millors interpretacions d'Adam Sandler (ja li havíem vist grans treballs interpretatius a "Embriagado de amor" o "Diamantes en bruto") i de George Clooney, que ens regala un últim pla brillantíssim i ple de matisos. Els acompanyen també Laura Dern, Patrick Wilson, Jim Broadbent, Greta Gerwig, Isla Fisher, Emily Mortimer (coguionista del film al costat de Baumbach) Billy Crudup i Stacey Keach. A destacar també la fotografia i, sobretot, la banda sonora de Nicholas Britell. 

PUÑALES POR LA ESPALDA. DE ENTRE LOS MUERTOS, de Rian Johnson.- Ja podeu veure a Netflix el tercer lliurament de la saga de misteri "Puñales por la espalda", que igual que les altres es pot veure separadament sense cap mena de problema. La única cosa que les lliga és l'aparició del peculiar detectiu Benoit Blanc (Daniel Craig), tot i que aquí la seva aparició és una mica tardana i es veu un pèl eclipsat per la presència del jove capellà que interpreta estupendament Josh O'Connor. És cert que aquesta tercera part és potser la més gòtica de les tres i la que recupera part de l'encant de les novel·les d'Agatha Christie: un petit poble d'estil anglès, una vella parròquia, etc. Com sempre, tot està passat pel sedàs d'una certa modernitat i un rerefons social que ho impregna tot però que es presenta amb mesura: a la primera eren les diferències de classe i la immigració; a la segona es parlava del poder dels nous multimilionaris que volen dominar el món; i en aquesta última el tema és el poder sectari i manipulador de determinats personatges, que tant poden fer-ho en el cor de l'església com en un partit polític. També com en altres ocasions, la trama s'enreda diverses vegades per tal de despistar a l'espectador i allargar innecessàriament el metratge. Tot i així, no es pot negar que és un entreteniment de primera i que engresca a tot aquell que li agradi resoldre-ho en la darrera escena... tingui o no sentit, sigui o no coherent. Bon repartiment, també com sempre, amb els ja esmentats Craig i O'Connor, però també amb Glen Close, Josh Brolin, Jeremy Renner, Andrew Scott, Mila Kunis i Cailee Spaeny.

VALOR SENTIMENTAL, de Joachim Trier.- Aquesta és una pel·lícula noruega amb ànima sueca (s'ha parlat molt de la influència de Bergman) que torna a demostrar-nos que Trier és un director magnífic, més enllà de la seva darrera i més famosa pel·lícula, "La peor persona del mundo". Aquest cop estem davant d'un melodrama familiar, i més concretament una família d'artistes amb un pare director i una filla actriu. Tota la primera part, amb la descripció de la casa com un ésser viu, l'atac de pànic al teatre i la presentació dels personatges principals, és realment magnífica. Haig de dir, malauradament, que cap a la meitat del metratge la pel·lícula acaba estancant-se i perdent la narrativa sempre original i irònica de Trier. És a dir, com més seriosa es torna la cinta més es perd la part juganera i desinvolta del film. Un petit parany que de totes formes no oculta la grandesa de la pel·lícula, amb unes increïbles escenes entre pare i filla o entre les dues germanes. Magnífiques les interpretacions de Renata Reinsve, Inga Ibsdoter Lilleeas i sobretot Stellan Skarsgard, que ens lliura una de les seves interpretacions més complicades i més matisades. Magnífica també l'escena final i tota la posada en escena d'un film que segurament veurem aparèixer en moltes de les categories a l'Òscar d'enguany.