Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XI)

No ha passat gaire temps des de la darrera recomanació, però aquí tornem de nou per parlar de noves estrenes. Avui us porto un curtmetratge de luxe, una de les futures candidates als Òscars i una seqüela salvatge no exempta de polèmiques.

LA VOZ HUMANA, de Pedro Almodóvar.- Que Almodóvar és sant de la meva devoció ja ho sabeu tots els que heu seguit alguna vegada aquest blog. Excepte un parell de títols dels seus 21 llargmetratges, tot el que ha fet m'ha agradat... en major o menor mesura. He viscut amb ell la seva evolució, la seva maduresa, i crec que amb l'edat m'he anat adaptant molt bé al cinema que anava sorgint de la seva ment. Per tot això no em podia perdre aquest curt, que està fet amb producció de llargmetratge i que suposa un assaig de cara a rodar en anglès i amb actrius no espanyoles. Era un petit examen, i la nota ha sigut alta. Crec que ell és conscient de que ha aconseguit el que volia i de que ha salvat la majoria d'esculls. El fet de trobar una actriu generosa com Tilda Swinton, amb la que s'ha entès a la perfecció, segurament ha ajudat a que el producte funcionés com ha funcionat. I és que d'actrius entregades i "kamikazes" n'hi ha aquí i a molts altres països... D'altra banda, l'obra de Cocteau ha estat un leit-motiv constant a la seva carrera: l'havíem vist descaradament a "La ley del deseo", però també de forma bastant explícita a "Mujeres al borde..." o "La flor de mi secreto". Aquí juga molt hàbilment amb el tema i també amb l'entorn, aconseguint que l'apartament de la protagonista sigui a la vegada un escenari, un plató o qualsevol espai artificial on es fonen realitat i ficció. També aconsegueix donar la volta al personatge principal -la dona ja no es pot resignar a ser la que pateix i espera eternament- i al final li dona la possibilitat de plantar cara, purificar-se i escapar (preciós pla final amb aquella porta que s'obre a l'exterior). L'única pega que hi posaria és que la direcció artística és tan preciosista que a moments sembla el catàleg d'un dissenyador d'interiors, i fins i tot pot fer perdre l'atenció del que s'està dient... Però vaja, res que no es curi amb un parell de visionats més.

EL JUICIO DE LOS 7 DE CHICAGO, d'Aaron Sorkin.- Aquest és un dels films que Netflix defensarà a capa i espasa per a la propera edició dels Òscars, juntament amb "Mank" o "Hillbilly Elegy". Es tracta del retrat d'una època confosa i poc airejada dels Estats Units, però també de la contracultura i dels partits d'esquerra americans, que encara que ningú s'ho pugui creure van arribar a existir... També es tracta del segon film com a director d'Aaron Sorkin, un guionista amb una reputació a prova de bombes ("Algunos hombres buenos", "El ala oeste de la casa blanca", "La red social", "Steve Jobs", "Moneyball"). I per últim es tracta d'una atractiva pel·lícula de judicis, amb tot el que això representa dins del subgènere: una narració amb nervi, alguna que altra sorpresa, un repartiment espectacular, etc. Però a més de tot això, aquest film és també una pel·lícula més que destacable. Està rodada amb una perícia poc habitual per a un director quasi novell. Des del primer moment la  pel·lícula t'atrapa i ja no et deixa anar. Els fets succeeixen amb rapidesa, sense contemplacions ni escenes mortes, ja que interessa mostrar els antecedents per centrar-se després en el judici injust i esperpèntic que es va produir per motius exclusivament polítics. Cal destacar en aquest cas el personatge de Frank Langella, un jutge clarament partidista que reventa el seu propi judici amb decisions més que discutibles. L'actor està realment esplèndids, a l'igual que Mark Rylance o Sacha Baron Cohen. Crec que molts d'ells seran recompensats en la carrera de premis d'enguany, a l'igual que un Sorkin que planeja damunt de tota la pel·lícula i controla fins l'últim detall de la seva narració.

BORAT SUBSEQUENT MOVIEFILM, de Jason Woliner.- Tinc molt clar que Baron Cohen és un còmic necessari; un bufó incòmode i molest que de no existir s'hauria d'inventar. Ell ha trobat en la docu-ficció el seu punt de partida, i tant amb Ali G com  amb Borat o Bruno ha aconseguit fites realment encomiables. Com si fos un Peter Sellers del segle XXI, ha utilitzat la disfressa i un humor quasi expressionista per criticar la societat (especialment la de l'Amèrica profunda), la política i el comportament dels poderosos. De fet, tothom va conèixer Borat l'any 2006, tot i que anteriorment ja havia aparegut com a secundari d'algun altre film. La majoria es va quedar amb la imatge del mankini verd, però Borat era molt més que una imatge ridícula o que una bona colla d'escenes passades de voltes. Per a mi era una crítica ferotge i un toc d'atenció al que s'estava començant a forjar a l'interior dels Estats Units. Ara, en aquesta segona part que arriba 14 després, la realitat ja és una altra... El senyor Trump, que en aquell moment només era un magnat amenaçador, ara és el president del país, i els seus socis (Mike Pence o Rudy Giuliani) són objecte de mofes i escenes realment comprometedores. Una barbaritat darrera d'una altra, sempre amb la realitat i uns quants personatges sinistres de fons. Potser és cert que com a film comença molt bé (tota la primera part és realment divertida i enginyosa) però s'encalla cap a la meitat. Els continus canvis de rumb del personatge semblen una mica capriciosos, i la part argumental no sempre encaixa bé amb el docudrama... Sigui com sigui, crec que es tracta d'una segona part meritòria, i també destacaria a Maria Bakalova, una actriu tan salvatge i valenta com el propi Baron Cohen.