Petit Tast Cinèfil CONFINAT (X)

Seguim alternant pel·lícules vistes al cinema amb d'altres que estan apareixent directament a les plataformes. Una bona manera de recomanar-vos històries que ens facin evadir de la realitat que vivim. Ja em direu què us semblen, i si esteu d'acord o no amb les meves opinions.

VERANO DEL 85, de François Ozon.- Per a mi, Ozon és un dels directors europeus més interessants des de finals dels noranta. El vaig descobrir amb "Sitcom" i em va guanyar del tot amb "Los amantes criminales", que per a mi és una de les pel·lícules més sorprenents de la seva ja llarga carrera. S'ha dit mil vegades que Ozon és l'Almodóvar francès, i fins i tot afegiria que també podria ser el Fassbinder francès... Aquestes afirmacions no ho són tant per la semblança dels seus mons estilístics i temàtics, sinó per la llibertat que han exercit a l'hora de filmar tot tipus d'històries... en les que el sexe i les relacions personals també s'han explicat sempre sense cap tipus d'autocensura. No sé si aquest "Verano del 85" serà una de les obres més recordades, però sí puc afirmar que és un exercici de nostàlgia molt ben rodat... tant per la part de reconstrucció dels anys vuitanta en un poble coster de la Llombardia com pel retrat d'una iniciació sexual adolescent. De totes maneres, el més interessant del film és el punt de vista des del que s'explica, que mai sabem si és mig inventat (el relat d'un jove de 16 anys que està escrivint una confessió), si és real... o si directament és una ficció. Això és realment el que fa que reconeguem la factura d'Ozon, molt interessat a navegar sempre per la fràgil frontera entre realitat i ficció. En resum, estem davant d'un film aparentment senzill però ric en matisos i en una estètica (tant visual com sonora) que enamora. La podeu veure als cinemes.

FALLING, de Viggo Mortensen.- Quan els actors es posen darrera d'una càmera normalment ho fan perquè tenen una història que explicar, perquè hi ha una necessitat i una pressa que els impulsa a prendre la decisió. És per aquest motiu que sovint són pel·lícules estimables, però també en molt casos pel·lícules aïllades que no suposen la continuïtat del director. No sé si en el cas de Mortensen serà una peça única o el principi d'una carrera, però el que està clar és que està feta des de l'honestedat i la passió. De fet, és una pel·lícula que intenta ser sincera des del primer minut i que no escatima les reaccions violentes d'un malalt de demència, ni les conseqüències que això comporta a tota la seva família. Una família que calla més que parla, i que aguanta com pot els desvaris d'un pare que ha barrejat en el seu cap la realitat i les excuses piadoses a una vida de suposats maltractaments... I com a eix de tota aquesta truculenta trama, Lance Henriksen, un actor de 80 anys fent el paper de la seva vida. A Henriksen l'havíem vist a "Alien" i a "Terminator", o a la sèrie "Millenium", però també en infinitat de papers secundaris durant més de 40 anys. Aquí ens transmet tota la veritat d'un personatge contradictori i força antipàtic, carregat a la vegada d'una humanitat soterrada que apareix sobretot en els contactes que té amb la seva néta. Una pel·lícula interessant, directe i emotiva. Potser no perfecte... però és que tampoc ho pretén. La podeu veure als cinemes.

LOS CHICOS DE LA BANDA, de Joe Mantello.- Entenc que s'hagi volgut homenatjar a Mart Crowley, autor d'una de les primeres obres teatrals obertament gays estrenades a Broadway. Aplaudeixo que s'hagi aconseguit reunir un repartiment d'actors que han reconegut públicament la seva homosexualitat. Valoro molt que Ryan Murphy segueixi produint tot tipus de continguts LGTBI. I també penso que com a exercici de nostàlgia el film funciona prou bé. Però un cop dit tot això, ¿feia falta recuperar aquest text i aquesta història? Crec que el seu valor, a dia d'avui, és merament arqueològic, ja que tant el missatge com la forma que té d'explicar les coses han quedat totalment antiquats. Els personatges, per la seva banda, compleixen tots els tòpics que s'atribuïen a la comunitat gay a finals dels 60. És a dir, gays parlaven sempre amb sentències, que abusaven de la ironia i la mala llet, que exhibien "ploma" però que també se sentien culpables i carretejaven una motxilla de traumes força important. Uns personatges que passaven de l'alegria al drama en qüestió de minuts i que tenien entre ells una relació que podia anar de la més estreta intimitat a l'absoluta indiferència... Opino que amb els anys s'ha trencat aquesta imatge, i que el cinema (i també la televisió en els últims temps) ens ha aconseguit mostrar una varietat de relacions homosexuals que s'acosta més a la realitat. És per això que no sé què pot aportar "Los chicos de la banda", a part d'unes interpretacions força correcte i aquesta sensació de peça "vintage" que, d'altra banda, ja havia tingut la seva adaptació al cinema sota la direcció de William Friedkin ("The French Connection", "El exorcista", "A la caza"). La podeu veure a Netflix.

EXPLOTA, EXPLOTA, de Nacho Álvarez.- Aquesta és la típica pel·lícula que quan surts del cinema penses: "Quina llàstima!". I no perquè hagués pogut ser una gran pel·lícula ni una obra brillant, sinó perquè hagués pogut ser un entreteniment nostàlgic molt efectiu... que pel contrari no arriba a ser mai. S'han malgastat les cançons de Rafaella Carrá, no s'ha tret partit de l'estètica de l'època ni tampoc s'ha sabut trobar el casting adequat que ens fes oblidar aquestes carències. Crec que hi havia una bona idea, i pocs mitjans... El format, en ocasions, sembla excessivament televisiu, tant pel tipus de fotografia (molt erràtic) com per algunes decisions artístiques. De fet, en ocasions sembla que s'hagi traslladat a alguns actors de "Puente Viejo" als decorats de "Cuéntame". Per altra banda, Ingrid García-Jonsson no és potser la protagonista més adequada, i no perquè ho faci malament sinó perquè la màgia que hauria de desprendre el seu personatge (com si fos una nova Marisol, per posar un exemple) li queda excessivament lluny. La única reina de la funció és Verónica Echegui, que amb un paper secundari i molt "almodovarià" aconsegueix fer-se amb totes les escenes a les que apareix. En resum, un producte (i mai millor dit) que volia ser una mena de "Mamma mía!" a l'espanyola i que s'ha quedat en un simpàtic film de tercera divisió. La podeu veure als cinemes.