Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XIII)

Abans que se'ns acumuli la feina, aquí va un altre tast cinèfil d'urgència. I és que les plataformes i també els cinemes -ara que tornen a estrenar- estan frisosos per donar-nos l'oferta més àmplia possible de cara a les properes festes. Tot i que ja s'ha anunciat que les estrenes més sucoses de finals d'any han posposat dates pel 2021, encara queden les que havien venut els drets a les plataformes i totes aquelles que provenen del cine d'autor. De moment, aquí teniu dues estrenes espanyoles que van de cara als Goya, un musical amb molts lluentons i una cinta sobre Hollywood que partirà com a favorita pels Oscars d'enguany, sens dubte els més estranys de tota la història.

THE PROM, de Ryan Murphy.- Costa parlar d'un film que cau simpàtic però que a la vegada deixa veure les seves carències i els seus excessos d'una forma tan descarada. Crec que no es pot fer una ressenya massa seriosa d'un film i d'un director que tampoc es prenen seriosament a si mateixos, sinó que aposten per l'entreteniment, els lluentons i el desvergonyiment. Per començar, val a dir que la història és benintencionada però senzilla i, fins i tot, una mica cursi. Res a veure en aquest cas amb "Hairspray", pel·lícula que té una trama i una partitura molt més interessants, ni tampoc amb el musical "Everybody's talking about Jamie", que aviat tindrà la seva versió cinematogràfica. Estem més aviat davant del to de la sèrie "Glee" o de "High Schooll Musical", sense intenció de desmerèixer a cap dels dos productes. Això sí, aquí hi ha un càsting per llepar-se els dits, ja que Meryl Streep o Nicole Kidman aprofiten bé les seves armes i llueixen fins allà on els hi deixa la planificació o el muntatge del film. També penso que James Corden -molt criticat a EEUU- o la jove Jo Ellen Pellman despunten en un repartiment força encertat. Si a això hi sumem unes cançons resultones i interessants podrem dir que el conjunt es pot veure, entreté i segur que serà un bon complement a aquestes festes de Nadal enclaustrades que ja tenim a sobre. Més no se li pot demanar...

SENTIMENTAL, de Cesc Gay.- Tot i que la peça teatral en la que es basa no em va convèncer del tot en el seu moment, haig d'admetre que tenia molta fe en la seva versió cinematogràfica. I la veritat és que no m'ha decebut gens. Cesc Gay ha recuperat el to d'algunes de les seves pel·lícules anteriors i ha deixat els tics del teatre de boulevard per als escenaris. Aquí estem davant d'un producte de factura elegant i un to humorístic que intenta mantenir la versemblança tota l'estona, encara que l'argument a estones no li posi fàcil. També és d'agrair que la pel·lícula no amagui la seva procedència teatral. I sí, potser els diàlegs presenten una estructura poc natural per a una pantalla... però per això hi ha uns actors capaços de defensar el que faci falta. I quins actors! Crec que la gran sorpresa ha estat l'argentina Griselda Siciliani, que aquí no coneixíem, però ningú esperava menys del gran Javier Cámara, del sempre encertat Alberto San Juan i de l'eficaç Belén Cuesta. Realment una peça d'orfebreria còmica que funciona com un rellotge i que també permet reflexionar de tant en tant. Molt bonic i molt expressiu el pla final. Auguro moltes nominacions interpretatives per a la propera edició dels Goya...

HISTORIAS LAMENTABLES, de Javier Fesser.- Està clar que Javier Fesser té una de les carreres  més peculiars i diferenciades del panorama cinematogràfic espanyol. Des de l'estrena del seu primer llargmetratge, "El milagro de P. Tinto", el seu cinema ha estat poblat de personatges que semblaven sortir d'un còmic o d'un conte estrafolari. Sempre a mig camí entre realitat i ficció ("Camino" i "Campeones" serien les excepcions), el seu treball cinematogràfic com a director o guionista no deixa mai indiferent. Amb "Historias lamentables", tampoc. Aquesta cinta recorda força a l'argentina "Relatos salvajes", tot i que el to de Fesser l'acosta de seguida al un univers "canyí" que podria haver subscrit el mateix Francisco Ibáñez. Aquí hi tenim personatges molt típics de l'imaginari ibèric o de la picaresca més clàssica: l'intransigent, l'aprofitat, el timador, el timat, l'abusador, etc. De mica en mica es van desgranant històries que, curiosament, s'entrellacen... però que guarden sempre la seva pròpia identitat. Els personatges, com era d'esperar, evolucionen a través de les seves lamentables històries i aprenen dels errors o de les desventures que els hi toca viure. La cara B de cadascun d'ells acaba apareixent, ja que està clar que el patetisme i la tendresa sovint acaben donant-se la mà. No us la perdeu; es pot veure a Amazon Prime Video.

MANK, de David Fincher.- S'ha parlat molt d'aquesta pel·lícula, tant abans com després de la seva estrena. Feia sis anys que Fincher no dirigia cinema -ha estat massa ocupat amb sèries com "House of cards" o "Mindhunter"- i això sempre suposa un esdeveniment. A més, la proposta era tan ambiciosa que havia disparat les expectatives de molta gent fins a extrems perillosos. Finalment la cinta s'ha estrenat i hi ha hagut crítics entusiastes, crítics decebuts i molts espectadors indiferents. Amb el que ha coincidit tothom és que "Mank" és un homenatge a Hollywood per a entesos, un retrat endogàmic que s'oblida del públic més generalista. Això no vol dir que sigui una mala pel·lícula, tot el contrari, sinó un producte dens, contundent i tancat en si mateix... com d'altres del mateix Fincher ("Zodiac" o "La red social" serien uns magnífics exemples). Personalment, trobo que falta empatia amb els personatges principals i també un recorregut argumental que ens faci tenir més interès per la història del guionista Herman J. Mankievicz. Al final, dona la sensació que s'ha volgut retratar millor el context i els personatges satèl·lit que la història central... Això sí, s'ha descrit amb tant de detall i amb una estètica tan acurada que no podem obviar en cap moment les excelències de la fotografia en blanc i negre, del vestuari i de la increïble direcció artística. Pel que fa als actors, destacaria especialment a un metòdic Gary Oldman i a uns sempre encertats Charles Dance i Arliss Howard. Es pot veure a Netflix.