Tot i que amb una mica de retard, aquí van quatre comentaris sobre pel·lícules força interessants i ben diferents: un musical, una de ciència ficció, una de terror i una comèdia-dramàtica. Aquesta última, precisament, està cridada a ser una de les més interessants de l'any, i si no... temps al temps. Aquí us deixo amb els comentaris, que segurament seran els últims abans de la cerimònia dels Òscars, que comentarem amb molt de gust i amb luxe de detalls la setmana vinent.
AUTÓMATA, de Gabe Ibáñez. Aquest no és un gran film de ciència ficció, tot i les referències a "Blade Runner" o altres clàssics del gènere, però si és una més que notabilíssima producció de Sèrie B. Igual no és el lloc o categoria en la que Ibáñez voldria estar, però sí és on el col·loca el resultat final. La història funciona, l'aspecte visual de la cinta és interessant i els robots resulten simpàtics i inquietants, segons el moment. Crec que l'aspecte de Sèrie B arriba més pel tractament donat al que s'explica i per la manca d'ambició, cosa que al meu entendre es converteix en virtut i no pas en defecte. Antonio Banderas està sobreactuat en algunes escenes, però també és cert que el seu rostre i el peculiar aspecte físic que llueix al film li proporcionen una gran presència. Recomanable per a devoradors del gènere i fans sense complexes.
THE BABADOOK, de Jennifer Kent. Aquesta és una cinta de terror feta des de l'honestedat i el rigor. No sé si això la converteix en una obra mestra del gènere, com diuen alguns, però l'acosta a un tipus de cinema ben fet, d'aquell que resulta efectiu, directe i amb un objectiu ben clar. És cert que el missatge és simple i evident -quasi de curtmetratge- però com que es va desgranant cap el final de la pel·lícula prefereixo no avançar res... Si que us aconsello, però, que aneu a veure-la, encara que el terror no sigui el vostre gènere preferit. Almenys podreu gaudir amb l'extraordinària interpretació d'Essie Davis i amb l'inquietant presència del nen Noah Wiseman. Recomanable per a aquells que gaudeixen amb els terrors infantils.
INTO THE WOODS, de Rob Marshall. Stephen Sondheim ha estat un dels grans renovadors del musical, probablement el geni més important del gènere a les darreres dècades. Tot i així, el seu pas al cinema no ha estat pas senzill, ja que les característiques pròpies del seu estil -la música en funció de l'argument, l'absència de melodies fàcils, l'atracció cap a temes obscurs o controvertits, etc.- dificulten la transformació en imatges. Tant "A little night music" com "Sweeney Todd" no van acabar de triomfar, potser per l'herència teatral o per no ser el musical de moda que tocava adaptar en aquell moment. És el mateix cas de "Into the woods", que data de 1987, tot i que en aquesta ocasió la febre per reversionar contes infantils ha contribuït a que fes una bona taquilla. És cert que al film de Marshall hi ha escenes difícils i poc cinematogràfiques -sobretot a la segona part-, però crec que en general estem davant d'una bona adaptació. La vaig gaudir de principi a fi, sobretot per escenes musicals impagables: el pròleg, el duet dels dos prínceps, la cançó del llop o qualsevol moment en el que apareix Meryl Streep. Recomanable per a fans de Sondheim, Streep o dels musicals en general.
BIRDMAN, d'Alejandro G. Iñárritu. Les pel·lícules que van sobre temes teatrals ja em tenen el cor robat, així d'entrada, però si a sobre tenen moltes altres virtuts -com és el cas de "Birdman"- la cosa ja arriba a cotes molt altes de satisfacció. La veritat és que fa anys que Hollywood necessitava una cinta com aquesta, que analitzés la professió dels actors des de dins i que radiografiés el món de l'espectacle. El més curiós del cas és que això hagi vingut de mans d'un director i guionista mexicà... Potser és per aquest motiu que el missatge va més enllà de situacions concretes i acaba parlant de la situació global a la que ens enfrontem actualment: un món que es basa en la mentida i en la banalització de la realitat. Iñárritu ho aconsegueix portant a la pantalla actors, periodistes, agents, crítics, directors... i parlant de xarxes socials, de la fama, del fracàs, de la banalitat dels artistes o de la seva dimensió i repercussió. I ho fa amb un estil virtuós, amb un equip tècnic quasi perfecte i amb un repartiment en estat de gràcia. Només se li pot retreure una certa tendència a l'abstracció en el tram final, que no acaba d'encaixar del tot... Recomanable per a tots aquells als que els hi agradi el bon cinema i els guions amb càrrega de profunditat. 
No hay comentarios:
Publicar un comentario