"La isla mínima" aconsegueix el màxim

Aquesta edició dels premis Goya em deixa un regust agredolç. Crec que "La isla mínima" és una bona pel·lícula, però de les cinc finalistes no penso que fos ni de bon tros la millor... Crec que tres premis per a "Ocho apellidos vascos" és una exageració, ja que no puc ocultar que detesto aquesta comèdia d'Emilio Martínez Lázaro... Crec que en un any de cintes que faran història, els guardons no han acabat de fer justícia per igual. Els deus premis per a la pel·lícula d'Alberto Rodríguez són excessius i recorden altres èpoques, quan "Ay, Carmela", "Mar adentro" o "Blancanieves" van deixar sense opcions a les seves contrincants. Tal com van dir dos dels actors que van lliurar premi, hi havia un deute amb el cinema andalús... i sí, la gala va ser molt andalusa, es miri per on es miri. Això no és ni bo ni dolent, però en aquest cas no he escoltat de ningú el que sí va haver-se d'escoltar l'equip de "Pa negre", quan van arrasar a la gala del 2010. Es va dir que el "lobby català" ho havia fet possible, sense comptar que la qualitat del film era incontestable.

Pel que fa a la gala, crec que va tenir encerts i desencerts. Va començar de la millor manera possible, amb un número musical força emotiu, potser el millor que recordo de totes les gales d'aquests premis... Dani Rovira va estar a l'alçada i va demostrar tenir més seguretat, més "tables" i menys nervis que el Manel Fuentes de l'any passat. Va connectar molt bé amb el públic i va saber combinar moments còmics (alguns d'ells massa de l'estil "club de la comèdia") amb moments més transcendents (el començament èpic o el final més nostàlgic). La única cosa que va llastrar la seva feina va ser la llarguíssima duració de la gala, que amb quasi quatre hores va acabar per avorrir als més fans... 

Podeu veure tots els premis clicant aquí.

Us deixo amb breus impressions del millor i pitjor d'aquesta gran nit del cinema espanyol:

• Premi més immerescut: Nerea Barros com a millor actriu revelació.
• Premi més preparat: Dani Rovira com a millor actor revelació.
• El més absent: Emilio Martínez Lázaro.
• El més anomenat: Emilio Martínez Lázaro.
• El més irònic: Javier Fesser.
• El més documentat: Antonio Banderas.
• El més lent: el discurs del productor de "La isla mínima".
• El més egocèntric: Pedro Almodóvar.
• El més aplaudit: Antonio Banderas i Enrique González Macho. 
• El més flamenc: Miguel Poveda.
• El més patètic: Álex O'Doherty.
• El més inflat: Jorge Sanz.
• La més elegant: Bárbara Lennie i, com sempre, Nieves Álvarez.
• La més mal vestida: María León.
• La més desubicada: Penélope Cruz.
• La més espontània: Asunción Balaguer.
• La més aprofitada: Rossy de Palma.