20/8/19

Petit Tast Cinèfil (LXXIV)

Ja ha arribat el Tast de l'estiu, i és que avui analitzo una de les pel·lícules més esperades de l'any: la última de Tarantino. I acompanyant-la hi ha dues comèdies estranyes i peculiars. Una de franco-italiana, amb Valeria Bruni Tedeschi al capdavant, i una altra d'argentina que compta amb un grapat de velles glòries realment memorable.


ERASE UNA VEZ... EN HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino.- Cada vegada tinc més clar que Tarantino fa pel·lícules per a ell, per posar-se-les a casa després d'un rodatge i gaudir com un nen de cinc anys. Com que Sergio Leone ja fa anys que va morir, va decidir que se les faria ell mateix... I està clar que en aquesta última pel·lícula gaudeix com mai fent un repàs a l'imaginari que va viure en la seva infància o en el videoclub en el que va treballar de jove. Tenim un mostrari extens de tràilers i rodatges de productes de sèrie B (tant cinematogràfics com televisius) que transitaven sobretot pel western i el gènere bèl·lic. Rick Dalton (un paper que DiCaprio clava des de la primera escena) ens ajuda a moure'ns per una part d'aquell Hollywood enyorat, però no el de primera línia sinó pel de segona regional. El seu únic contacte amb les estrelles és a través d'una veïna que promet, però a la que li espera un destí tràgic. Tots sabem el que li va passar a Sharon Tate, i potser és per això que Tarantino es pren la llicència de jugar amb dades reals i manipular-les al seu gust... tot i que si estem una mica atents veurem com el destí, al final de tot, acaba prenent les regnes inexorablement (és molt subtil, però si voleu us ho explico en privat per no fer spoilers). I és que el director, entre picades d'ullet i homenatges cinematogràfics, vol explicar-nos la decadència d'una època i d'una manera de fer cinema que es va perdre just quan Amèrica va començar a perdre la seva innocència. Els seixanta havien estat molt convulsos, i encara quedava el Watergate i la derrota de Vietnam... Sé que alguns pensareu que tot això no sembla una pel·lícula tarantiniana, i en part tindreu raó. Però només en part. Tarantino segueix molt present en cada pla, ens ofereix la seva cinta més madura i fins i tot sembla haver pres consciència de fer una pel·lícula testamentària. Amb això volem dir que és el seu millor film? El definitiu i més rodó? Jo crec que no, perquè hi ha un excés d'autocomplaença i un metratge excessivament estirat. Ara bé, és una gran pel·lícula, amb una direcció artística brutal, un treball immens de Leonardo DiCaprio i una delicada, tot i que desaprofitada, interpretació de Margot Robbie. En el cas de Brad Pitt sé que hi haurà divergències, però pel meu gust no acaba d'aprofitar el bombó que li serveix el director. Compleix, però no acaba sobresortint... i crec que era un paper per destacar tota l'estona. Només cal veure com l'autopista li roba les dues o tres escenes en les que apareixen plegats.


LA CASA DE VERANO, de Valeria Bruni Tedeschi.- Si li dic a algú el títol d'aquesta pel·lícula i si li ensenyo fins i tot el cartell, segur que es farà una idea equivocada de l'humor i de les intencions de la seva directora. No estem davant d'una típica comèdia italiana, ni tampoc d'una d'aquelles comèdies franceses que ens arriben amb tanta assiduïtat, sinó que estem davant d'una barreja d'estils còmics que tira més cap a una cinta de Marco Ferreri o Dino Risi, però amb els tocs de Woody Allen que sempre se li han atribuït a Bruni Tedeschi. Si tenim en compte que la història també té alguna cosa de txejoivana (la família en el camp, les diferències de classe, l'avorriment de la burgesia, etc) o de Buñuel (fins i tot de Saura) ja tindrem tots els ingredient per fer la barreja. Tal com era d'imaginar, el resultat té moments molt brillants... però surt descompensat i costa de connectar amb l'espectador, que acaba despistat entre tants tipus de comèdia, si realment estem davant d'una comèdia. Perquè ja em direu si el to de la primera escena (la ruptura) té alguna cosa a veure amb la del dinar familiar, amb les bogeries d'alguns personatges o amb l'al·legòric final. Llàstima no haver triat un sol camí; hi ha escenes que prometien molt...

EL CUENTO DE LAS COMADREJAS, de Juan José Campanella.- Si la comèdia anteriorment mencionada no acaba de trobar el seu estil, a aquesta li sobra... tot i que tampoc és l'humor que podíem esperar en un principi. És el remake d'un clàssic del cinema argentí, Los muchachos de antes no usaban arsénico, però podríem dir que a moments sembla inspirada per alguna d'aquelles comèdies negres dels estudis Ealing. Tot i que no hi apareix Sir Alec Guinnes, el repartiment és d'autèntic luxe: la gran Graciela Borges (un autèntic mite en el seu país), el veterà Luis Brandoni, el cada vegada més admirat Oscar Martínez i el cervell de Les Luthiers, Marcos Mundstock. També hi apareix el fill de Guillermo Francella i l'espanyola Clara Lago, que sorprèn pel seu accent i per un gran talent per a la comèdia. La pel·lícula, a part de suposar un allau de frases enginyoses i situacions realment divertides, és un homenatge al cinema... a l'argentí, però al cinema en general, i sobretot a una època que ja no tornarà. És cert que la pel·lícula té un aire antiquat i teatral, i fins i tot pot semblar hereva de la comèdia dels noranta, però el talent com a director de Campanella la converteixen en un divertiment indispensable... sobretot per a una calorosa tarda d'estiu.

6/8/19

Petit Tast Cinèfil (LXXIII)

Ja estem a ple estiu, i ja puc fer la ressenya d'algunes de les pel·lícules de la temporada estival. Sobretot hi tenim pel·lícules d'animació o això que fan ara amb els animalons que semblen de veritat, però que no ho són, tot i que canten i ballen... Bé, una cosa estranya que fa anys només d'imaginar-ho ens hauríem fet un fart de riure, però que ara ho veiem... i fins i tot ens impressiona. Jo crec que com a exercici d'imaginació podríem fer propostes inversemblants sobre pel·lícules del futur. Per més rares que siguin, segur que alguna arriba a bon port.


MIDSOMMAR, d'Ari Aster.- Tant Hereditary com Midsommar, dues pel·lícules que sobrepassen el gènere de terror o bé el dinamiten des de dins, parteixen del dolor més profund i ens mostren tot allò en el que podem arribar a creure en moments de desesperació. Encara que no ho sembli, Midsommar també és una pel·lícula sobre una relació de parella, sobre com afrontar una ruptura que no arriba o dissimular una relació que està condemnada des del principi. Si tenim present, a més, que el director va escriure el guió dels seus dos únics llargmetratges amb molt poc temps de diferència i després d'una ruptura molt dolorosa, potser ja ho tindrem tot encarrilat... Està clar, però, que el film no es queda aquí. Per tant de mostrar-nos tot això, Aster s'inventa una comunitat sueca que té molt a veure amb les sectes i que segueix rituals ancestrals i molt antics. El disseny de la comuna, de la seva gent i dels comportaments com a grup és realment espectacular, a l'igual que el disseny de la pel·lícula en general. Feia temps que no entrava tant a dins d'un film per les seves imatges, i també feia temps que no veia crear tanta bellesa a partir de conceptes a priori reprovables i tèrbols. La forma de filmar també mereix especial atenció, sobretot perquè Aster no es supedita al gènere sinó que intenta fer la pel·lícula que vol amb temes que en altres mans haurien derivat en patotxada. És cert que utilitza un estrany humor que no tothom comprendrà, però tots sabem que a vegades l'humor i l'horror es toquen per cantons inesperats. Només dir finalment que la cinta està emparentada -jo no parlaria de remake encobert- amb The Wicker Man, un petit clàssic de 1974. I també que Florence Pugh -la Lady Macbeth que tant vam admirar la temporada passada- és una actriu en estat de gràcia. Aviat la veurem a la molt anunciada Mujercitas que prepara Greta Gerwig, i suposo que haurem de resar perquè la Marvel o companyia no la fitxin per alguna seqüela de les seves... Crec que valdria la pena aprofitar el seu talent dramàtic, i també la seva vena tèrbola, ben a fons.


ROJO, de Benjamín Naishat.- Vaig descobrir aquesta cinta al festival de San Sebastián de l'any passat, i haig de dir que abans de rebre tres premis de la secció oficial ja vaig intuir que estava davant d'una obra remarcable. El seu brillant inici -uns quinze minuts que ja voldrien alguns dels millors thrillers de l'any- ens fa pensar que estem davant d'un determinat tipus de film, però Rojo no para de sorprendre'ns. De fet, està més a prop -conceptualment, que no estèticament- de La cinta blanca de Michael Haneke, ja que ambdues ens retraten una petita comunitat i ens presagien a l'hora l'horror polític i el feixisme més salvatge. La pel·lícula està plena de símbols -algun no crec que puguin apreciar-se fora d'Argentina-, de personatges moralment confosos i de contundents escenes, com la del final. És cert que a vegades la cinta s'abstreu massa i ens deixa històries penjades, però l'estranyesa que provoca és senzillament captivadora. És un film amb molta mala bava, amb aigües subterrànies putrefactes, que tot i no veure's s'intueixen i es perceben. Per últim, un apunt indispensable per la interpretació d'un dels més grans actors argentins, el sempre encertat Darío Grandinetti.

EL REY LEÓN, de Jon Favreau.- Que aquest invent de digitalitzar animals reals és una operació econòmica de primera magnitud no porta a cap mena de dubte. Es va assajar ja amb El llibre de la selva i, en part, a Dumbo, i es va provar amb objectes inanimats a l'espantosa La bella i la bèstia del 2017. És necessari? No. És rendible? Sí, molt. Partint de la seva absurditat (en part és com posar cançons a un documental de la 2) i de la meva perplexitat, vaig arribar al cinema quasi sense voler-ho. I sincerament haig de dir que la pel·lícula està molt ben feta, que se l'ha mimat fins a l'últim detall i que si es mira com una versió diferent a la original es pot gaudir d'allò més. És cert que no es pot exigir l'expressivitat d'un dibuix animat, però també s'agraeix que alguns números musicals s'hagin ajustat més a la realitat de la proposta que a la fantasia de Disney i que l'estètica general no traeixi el verisme de tot plegat. Per tant, si la veieu des de la perspectiva d'un nou enginy cinèfil la gaudireu, però si penseu en la terrible manca d'idees i de ganes d'arriscar del Hollywood actual... la detestareu. 

TOY STORY 4, de Josh Cooley.- Quan es va estrenar Toy Story -d'això ja fa 24 anys- em vaig resistir a veure-la. Feia uns anys hi havia hagut el ressorgiment de Disney i jo m'havia reconciliat amb el cinema d'animació tradicional. L'animació completament digital de Píxar, i també l'estètica que presentava la pel·lícula, em van allunyar de les sales... Ara puc dir que em vaig equivocar, ja que segurament estem davant de la millor franquícia animada de tot els temps. Amb la quarta, que molts consideraven innecessària, es tanca un cicle on els magnífics guions, el bon gust i l'amor incondicional pel cinema han estat marca de la casa. Tampoc puc assegurar que s'hagi tancat del tot la sèrie, però sí puc dir que és la que té més de crepuscular i també de punt i a part... Potser és la més romàntica de totes i la més feminista de les quatre. A més, demostra que Píxar és una font inesgotable de personatges meravellosos, perquè als clàssics Woody, Buzz, Jessie o la recuperada Betty s'hi sumen ara el carismàtic Forky, els simpàtics i embogits Ducky i Bunny, el motorista Duke Caboom o la inquietant Gabby Gabby. Un mostrari molts interessant de personatges perduts, desmoralitzats o angoixats que mai perden l'esperança de lluitar per un futur millor.

17/6/19

Petit Tast Cinèfil (LXXII)

Després d'uns mesos d'inactivitat cinèfila en aquest blog, tornem amb força amb quatre títols que han donat que parlar les últimes setmanes. Tornem amb un biopic cantat, un drama LGTB, un musical Disney i una biografia ballada. Elton John, Aladdin i Rudolph Nureyev serien els noms propis d'aquest petit Tast. Espero que entre les quatre propostes trobeu la vostra pel·lícula i la vostra excusa perfecta per anar al cinema.


ROCKETMAN, de Dexter Fletcher.- La comparació entre "Bohemian Raphsody" i "Rocketman" serà inevitable durant tota la temporada. La primera va ser un èxit de públic mundial que la segona no podrà superar, però també és cert qe la cinta sobre Elton John és cinematogràficament més lliure i biogràficament més honesta. "Rocketman" és un musical amb totes les de la llei; la llei del gènere esclar. Els moments on canta tota la família o les escenes en les que el decorat es transforma teatralment fan pensar en un més que possible musical del West End. Tot això no resta, sinó que suma a una història que des del seu començament -l'aparició del Diable a la teràpia de grup- demostra que es prendrà les seves llicències a l'hora d'explicar la vida real del cantant. I aquí, al contrari de l'ensucrat biopic de Freddy Mercury, es parla obertament de drogues, de sexe i sobretot d'homosexualitat. També hi ha un matrimoni pel mig amb una dona, però dura en pantalla l'equivalent del que va durar a la vida real: menys de cinc minuts. Taron Egerton resulta creïble i a sobre fa l'esforç de cantar les cançons del britànic, tot i que no siguin himnes tan encoratjadors i inspiradors com els de Queen. Segurament és la música la que va fer anar a la gent a les sales per veure la vida ficticia de Mercury, però aquí hi ha altres al·licients, i sobretot hi ha una bona pel·lícula.

SAUVAGE, de Camille Vidal-Naquet.- Pocs títols més encertats que aquest, perquè si algun adjectiu li escau al protagonista d'aquesta pel·lícula és el de salvatge. De fet, estem davant d'un gran personatge, d'aquells que queda a la retina dels espectadors per les seves contradiccions, per la seva ràbia i també per la seva tendresa. Un personatge únic que a les mans de Felix Maritaud resulta grandiós, sobretot per la generositat amb la que es lliura a tot tipus d'escenes de sexe, de violència, i sobretot d'striptease emocional. Perquè si realment hi ha alguna cosa que impacta d'aquesta pel·lícula sobre la prostitució masculina és la descarnada i realista visió que fa de tot plegat, amb especial atenció als sentiments més profunds dels seus personatges. Escenes com la de la consulta amb la doctora o la de la prostitució amb el vell són d'una delicadesa que fa estremir. En definitiva, una esplèndida cinta que humanitza una sèrie de situacions que per la seva cruesa s'acostumen a estereotipar o frivolitzar. No us la perdeu!

ALADDIN, de Guy Ritchie.- La pregunta clau després de veure aquesta pel·lícula seria la següent: ¿estem davant de la versió del clàssic de Disney o de la versió del musical de Broadway que es va fer a posteriori? La resposta és que es tracta d'una barreja, d'una estranya simbiosi que acaba quedant-se a mitges. I és que no té ni l'energia desmesurada del primer ni la formalitat que una versió musical requeriria (on s'és vist que les cançons menys conegudes durin com a màxim un minut i mig!). Ara bé, també hi ha elements interessants en aquest nou artefacte dirigit per Guy Ritchie: una posada en escena que està a l'alçada de les circumstàncies, una bona resolució dels tres o quatre grans números musicals que tothom recorda ("Arabian nights", "Prince Ali", etc.) i un repartiment que encaixa bé amb la proposta. Will Smith gaudeix com una criatura amb la seva creació del geni, i es nota. El que potser no acaba de trobar el seu lloc és Marwan Kenzari, ja que tots esperàvem un Jafar més expressiu, misteriós i sobretot carismàtic. Una llàstima!

EL BAILARÍN, de Ralph Fiennes.- S'ha parlat d'aquesta pel·lícula com d'un telefilm poc versemblant sobre una part de la vida de Nureyev. No crec que els hi falti raó a tots els que l'han criticada, però també penso que el retrat del ballarí rus té consistència i apunta una sèrie de trets de caràcter que marcaran una personalitat egocèntrica i megalòmana. La cinta vol retratar el naixement d'un "divo", d'una megaestrella que va passar de la pobresa al cim de la dansa a base de talent, perseverança i un ego a prova de bombes nuclears. L'episodi de la seva deserció es mereixia una pel·lícula, però potser una pel·lícula que enfatitzés la intriga de l'aeroport i que no perdés el temps en tantes trames. Ralph Fiennes no és un mal director, però està clar que el seu talent en aquest camp no es pot igualar a la seva enorme categoria actoral. El que sí compleix molt bé la seva part és el ballarí ucranià Oleg Ivenko, que sap imprimir la força i el temperament necessaris a la figura del gran "corb blanc".

22/4/19

Petit Tast Cinèfil (LXXI)

Després de moltes setmanes sense recomanació cinèfila, aquí en teniu tres. Són pel·lícules molt diferents, i almenys dues d'elles han donat molt a parlar en el darrer mes. Espero que digueu la vostra, ja que sé que algun de vosaltres deu pensar diferent... N'estic segur.

DUMBO, de Tim Burton.- A diferència del que pensa quasi la majoria de crítics, els remakes o seqüeles que s'han fet fa poc de "Dumbo" o "Mary Poppins" són pel·lícules notables, molt ben produïdes i fetes amb carinyo... sense oblidar, és clar, que són productes d'encàrrec d'una gran indústria. I precisament per això últim crec que té mèrit haver utilitzat el producte original amb respecte, però com a inspiració (res a veure amb còpies sense ànima, com la de "La bella i la bèstia"). "Dumbo" partia d'un doble repte: partir d'un clàssic de l'animació, que a sobre estava protagonitzat quasi exclusivament per animals. La història que s'ha teixit al voltant de l'animaló és raonable, creïble i té prou pes com per acompanyar el discurs principal. I és que no podem oblidar que estem davant d'un conte que ens parla de la família, del respecte per la diferència i també del respecte als animals (la última escena és una declaració d'intencions en tota regla). I a part d'això, espectacle, uns protagonistes encertats, uns bons efectes digitals i una direcció escènica d'infart. Sé que els qui vagin buscant la seva pròpia versió de Dumbo en sortiran defraudats; sé que els que busquin al Burton més fosc tampoc es sentiran satisfets... Però els que busquin un producte d'entreteniment ben fet no tenen res a témer. Passin i disfrutin.

DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar.- He dit moltíssimes vegades en aquest blog que Almodóvar és un dels meus cineastes de capçalera, un dels pocs dels que he vist tota la filmografia i dels que entenc bé els seus referents, els seus trucs, les seves solucions cinematogràfiques, etc. Potser per tot això entenc que "Dolor y gloria" sigui una pel·lícula fonamental, imprescindible. Molts grans cineastes tenen la seva pel·lícula testamentària, on aboquen records d'infància o altres aspectes importants de la seva vida. Retrats autobiogràfics disfressats de ficció ("Amarcord", "Fellini 8 1/2", "All that Jazz", "Fanny i Alexander", "Roma") en els que s'engloba aquesta última cinta d'Almodóvar. El més fascinant d'aquest títol és la seva qualitat cinematogràfica (el director manxec fa un compendi meravellós de tots els seus recursos) i el fet que el guió expliqui molt menys que les seves imatges. Crec, en aquest sentit, que hi ha moltes escenes amb missatges ocults o referències velades, i això és el que la fa enigmàtica i tant interessant. La relació entre mare i fill és de les més boniques que hem vist en els darrers anys en una pantalla, i això no seria possible sense uns esplèndids Antonio Banderas (en el millor paper de la seva carrera), Julieta Serrano i Penélope Cruz. En definitiva, una petita obra mestra instantània que servirà per entendre i estudiar millor un dels cineastes espanyols més influents de tots els temps.

STAN & OLLIE, de Jon S. Baird.- Hi ha biopics de moltes menes, però està clar que la indústria ha descobert amb bon criteri que funcionen millor els que expliquen un fet concret, una etapa de vida que serveix com a resum de tota una carrera. Si es tracta de la vida d'un artista, què millor que triar l'ocàs de la seva existència ("Las estrellas de cine no mueren en Liverpool", "At eternity's gate") o un fet puntual revelador ("My week with Marilyn"). Aquí ens trobem en l'etapa final de dos dels còmics més famosos del període d'entreguerres. Tot i que van estar en actiu fins els cinquanta, l'etapa muda o bé la dècada dels trenta podrien considerar-se la seva època daurada. La cinta, en canvi, ens explica el moment en que ja han rodat la seva última pel·lícula i busquen financiació per a la següent, que no arribarà mai. Tot això succeeix després d'haver tingut la seva primera crisi important (la separació de la parella còmica per un tema de les productores) i enmig d'una gira per escenaris de Gran Bretanya, en els que viuran una sort dispar. La relació entre els dos era principalment d'amistat i respecte, cosa que es deixa veure molt bé en pantalla... especialment per la gran interpretació de John C. Reilly (Ollie) i Steve Coogan (Stan). Tampoc cal oblidar les actrius que fan de les seves dones, i que deixen algunes de les seqüències més divertides, ni tampoc la direcció de Jon S. Barid, sensible i en ocasions molt emotiva. Tota la part final és potser el millor de la pel·lícula, ja que dona sentit al fet d'haver volgut portar a pantalla la vida d'aquests dos actors.

25/2/19

Òscars 2019: Una gala afroamericana a ritme de Queen

No sé si és la meva sensació, però últimament les gales dels Òscars sembla que tinguin un fil argumental aparentment ocult que acaba deixant empremta. L'any passat ens vam trobar una gala molt mexicana, puntejada amb la campanya del MeToo. En el 2019, en canvi, el leit motiv ha estat la comunitat afroamericana, tot i que el castellà ha fet acte de presència en diverses ocasions, com si volgués anticipar un premi gros a "Roma"... que finalment no ha arribat. Són maneres de destacar aquells elements extracinematogràfics que han pesat en la indústria durant tot l'any i que han influenciat en la carrera de vàries pel·lícules. Només si pensem amb el grandiós èxit de "Black Panther" -o el més modest de "Green Book", "Infiltrado en el KKKlan" o "El blues de Beale Street"- podrem entendre la llarga desfilada de presentadors afroamericans... molts dels quals feien el seu primer acte de presència a la gala. I si pensem en l'èxit que "Crazy rich asians" ha tingut als EEUU també entendrem que aquesta fos la cerimònia amb més cares asiàtiques damunt de l'escenari, quasi més que l'any de "Tigre y Dragón".



Però la gala del 2019, a part del to marcadament afroamericà, tindrà també un altre nom propi: Queen. Van ser incomptables les vegades que la càmara va enfocar als membres de la banda, que a més havien obert la nit amb un miniconcert que va fer ballar i cantar a tothom. I és que no ens hem d'oblidar que "Bohemian Rhapsody", en contra de tot pronòstic, ha donat molts diners a la indústria. Potser és per això que ha estat la més premiada de la nit, amb guardons que reconeixen aspectes tècnics del film (el so i el muntatge del concert del final) i també la recreació d'un Freddie Mercury que, tot i no assemblar-se gaire a l'original, suposava un tour de force per a l'actor de moda del moment, Rami Malek. Un botí potser excessiu (quatre òscars) per una cinta entretinguda i resultona, que no passarà a la història.

Les pel·lícules que realment seran recordades d'aquí uns anys, han quedat un pèl desdibuixades a la gala. "Roma" ha aconseguit tres premis, però no ha guanyat el reconeixement més important, que ha anat a parar a la cinta més políticament correcte de totes, "Green Book". Per la seva banda, "La favorita" ha estat a punt de naufragar, tot i que en l'últim moment la gran Olivia Colman ha salvat els mobles. Ha fet molta pena que Glen Close no guanyés ni en una nit dissenyada per a ella, però també hem d'admetre que el personatge i la interpretació de Colman són d'aquells que es troben un cop cada molts anys. Crec que l'actriu anglesa ha arribat per quedar-se i per ser el relleu lògic de dames com Judi Dench o Hellen Mirren.



Pel que fa a la gala, el fet de no tenir presentador ha fet que fos més curta i hi hagués un ritme més ràpid. S'ha eliminat tota la introducció inicial, que és on es feien els comentaris punyents, i també moltes bromes, molts moments de diversió (ja no hi ha hagut pizza per a tots ni la visita d'un grup de turistes) i tots els clips cinematogràfics, que normalment parlaven de la història de Hollywood i que a mi, particularment, eren el que més m'agradava. Ha sigut tot més àgil, sí, però també més pla i més avorrit. No hi ha hagut moments impactants, ni excessivament emotius, i semblava que l'únic reclam de la gala era veure l'actuació de Lady Gaga i Bradley Cooper. Ha durant una hora menys, és veritat, però tinc dubtes de que això aixequi l'audiència televisiva.

Tot i el que he comentat, la gala ha tingut moments que recordarem durant temps. L'actuació de Lady Gaga, el premi a Spike Lee, Melissa McArthy i el seu conill, Bette Midler després de molts anys de no aparèixer i Queen robant protagonisme. Aquí us deixo amb algunes preguntes sense resposta i amb el llistat complet de premiats, que podeu consutar aquí.

Preguntes sense resposta:

Per què no es va incloure a Stanley Donen a l'In Memoriam?
Per què tot l'equip de "Black Panther" semblava arribat directament de Wakanda pels seus looks?
Per què es van tallar tants agraïments?
Per què alguns premiats dels apartats tècnis no deixaven parlar als seus companys?
Per què el fill de Cuarón feia tantes ganyotes?
Per què el fill de Viggo Mortensen sembla el seu germà petit?
Per què el cuiner José Andrés és tan estimat i respectat a Hollywood?
Per què es va anunciar tant la presència de Barbra Streisand i després la van desaprofitar?
Per què Spike Lee intentava cridar tant l'atenció des del pati de butaques?
Per què l'escenari semblava un decorat de "Frozen" o "Aquaman"?
Per què molts actors van portar models més atrevits que moltes actrius?





Òscars 2019: Una estranya edició


A escasses hores del començament de la gala dels Òscars, fem un repàs del que ha estat la cursa d'aquest any cap el premi més preuat del cinema. La veritat és que ha estat un any peculiar, tant per la dubtosa qualitat de vàries pel·lícules com per tots els problemes que la mateixa Acadèmia ha anat generant. Primer va ser l'anunci del còmic Kevin Hart com a presentador, amb la posterior renúncia per uns tweets homòfobs del passat. Després es va parlar d'un nou Òscar a la pel·lícula més popular, que va ser retirat en poc temps, i per últim s'anunciava que alguns premis es donarien a les pauses publicitàries per tal d'alleugerir la gala. Això va provocar tal indignació que finalment l'Acadèmia també va fer-se enrere. Ja només queda que el seu president, John Bailey, dimiteixi en directe enmig d'una gala que -per primer cop en trenta anys- no tindrà mestre de cerimònies.

Hi ha moltes veus que parlen d'un any de baixa qualitat. Val a dir que segueixo els Òscars des de fa molts de temps, i haig de recordar que he escoltat aquesta frase infinitat de vegades. Jo penso que aquest cop les crítiques es refereixen més a la diferència abismal que hi ha entre la qualitat d'unes pel·lícules i unes altres. Ningú pot negar que hi ha excel·lents pel·lícules amb nominacions importants ("Roma", "La favorita", "Cold War"), però és que també n'hi ha de molt bones amb unes nominacions realment escasses i més aviat tècniques ("El blues de Beale Street", "La balada de Buster Scruggs" o "First man"). A sobre, les places d'aquestes últimes en la categoria de Millor Pel·lícula han estat reemplaçades per cintes discutibles, d'aquelles que en una edició més competitiva ni tan sols haurien aparegut en escena. Em refereixo, especialment, a tres pel·lícules que a part de mèrits cinematogràfics estan on estan per altres motius: "Bohemian Rhapsody" ha sigut un èxit inesperat i la seva presència està molt relacionada amb la categoria de "film més popular", que no va arribar a néixer però que ha acabat deixant empremta; "Black Panther" també podria haver ocupat plaça en l'esmentada categoria, però la seva presència es deu més a la idea de que un film de superherois també pot ser nominat (no hi ha manera que es treguin l'espina d'"El caballero oscuro"); i per últim "Vice", un tipus de film que ja ha estat nominat en anteriors ocasions però que enguany pren més protagonisme per tots els disbarats de l'era Trump. 

Sigui com sigui, es preveu una nit incerta. Hi ha diversos favorits clars (Glen Close, Cuarón com a director o Lady Gaga com a compositora), però també hi ha més categories que mai que estan amb dos o tres possibles contendents. Jo auguro sorpreses. Espero que no sigui amb la millor pel·lícula, que hauria de ser "Roma", tot i que molts auguren que "Green Book" podria donar la sorpresa a l'últim moment. Si tenim en compte que en els últims anys han premiat vàries vegades a la menys previsible, qui diu que avui no pugui tornar a passar... En poca estona ho sabrem.

24/2/19

Petit Tast Cinèfil (LXX)

Avui ve una tanda de cinc pel·lícules que han marcat el final del 2018 i el principi del 2019. Cinc pel·lícules diverses, peculiars. Alguna fins i tot estrenada directament a Netflix. Espero que entre totes elles hi trobeu la vostra... Bon cinema! Bona vetllada dels Òscars!

GREEN BOOK, de Peter Farrelly.- No es pot negar pas l'evidència; estem davant d'una "feel good movie" de manual, o el que és el mateix, una pel·lícula ben intencionada, de les que et fa sortir del cinema amb millors sentiments i amb la sensació de sentir-te millor persona. Segons alguns, es tracta d'un film antiracista construït per agradar a tothom, o més ben dit, per no molestar a ningú. Tot i així, s'ha de reconèixer que un desconcertant Peter Farrelly -el mateix que dirigia amb el seu germà les comèdies més esbojarrades dels noranta- sap portar amb mà ferma una bona història que, sobretot, es basa en un guió molt ben travat i en les interpretacions de Viggo Mortensen i Mahershala Ali. Tots dos estan esplèndids com el xofer i el pianista negre que viatgen pel sud dels Estats Units en els anys seixanta. Un sud que encara trepitjava els drets civils de tota una comunitat, i que encara avui s'hauria d'avergonyir de tanta injustícia. És curiós que enguany hi hagi nominades a l'Òscar dues pel·lícules que tracten sobre el racisme -"Infiltrados en el KKKlan" seria l'altra-, però està clar que són dues maneres de veure-ho pràcticament oposades i quasi contradictòries. Sigui com sigui, és bo que es parli del tema i és bo que sigui amb pel·lícules taquilleres, com ho és aquesta versió tan benintencionada de la vida de Tony Lip i Don Shirley.

GLASS, de M. Night Shyamalan.- Haig de dir, abans de començar, que "El protegido" em sembla una pel·lícula original i molt ben dirigida, mentre que "Múltiple" em sembla interessant però no del tot rodona. Més aviat podríem dir que "Múltiple" estava en la línia de films de sèrie B que Shyamalan ha anat fent últimament per tal d'ajustar-se a uns pressupostos més escassos i limitats. El més curiós de "Glass" és que havia de tancar una trilogia que va començar amb un blockbuster i va continuar amb un film més modest, tant en resultats com en ambició. Per tant, la meva curiositat estava en saber quin to tindria aquesta tercera part. I el que m'he trobat és un producció intermitja, que és conscient de les seves limitacions i que ajusta el guió al que realment pot oferir (la destrucció de la torre, que tothom espera, no s'acaba produint mai). De fet, el film comença molt bé i capta plenament l'interès de l'espectador, tot i que després s'estanca en les llargues escenes de l'hospital i conclou amb un final lògic però insuficient i poc espectacular. McAvoy, Willis i Jackson posen tota l'energia en uns superherois atípics, mentre que el director controla el producte però segueix obsessionat en creure que els seus films poden fer-nos millors persones... A vegades sí, però no sempre.

LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos.- Segueixo pensant que "Canino" és una de les pel·lícules més revolucionàries i influents del que portem de segle. Igualment admiro el romanticisme malaltís de "Langosta" i el terror a l'estil Haneke de "Sacrificio de un ciervo sagrado". És a dir, admiro el treball de Lanthimos i valoro molt el seu món peculiar, el seu gran treball com a guionista i la seva qualitat com a director, cada cop més desenvolupada i decisiva. A "La favorita", per exemple, la direcció és ferma, segura i contundent, tot i trepitjar un terreny poc conegut -el drama històric- i sense comptat amb guió propi. Sigui com sigui, el grec acaba imprimint part del seu segell i revoluciona un gènere que, des de "Barry Lyndon" o la "Maria Antonieta" de Sophia Coppola, ha rebut poques estocades. Aquí es basa, sobretot, en una qüestió estilística (de llenguatge i de reinterpretació històrica), en un joc de grans angulars i en el treball amb les actrius. Les tres estan magnífiques, però Olivia Colman -tot i que perdrà l'Òscar la propera nit- crea un d'aquells personatges mítics que perdurarà per molt i molt de temps.

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS, dels Germans Coen.- El western no ha estat mai un dels meus gèneres preferits, tot i que sé admirar una bona pel·lícula... i val a dir que dins del gènere n'hi ha moltes, sobretot en la seva època daurada. A les darreres dècades hi ha hagut escassedat de  pel·lícules ambientades a l'oest americà, però curiosament les dues últimes que he vist m'han entusiasmat: "Los odiosos ocho" i la que avui ens ocupa. Són dues cintes que conserven intactes les característiques dels seus autors (Tarantino i els Coen, respectivament), però que suposen un homenatge sincer i una revisitació de tot el que signifiquen aquestes pel·lícules. A "La balada..." hi trobem quasi totes les referències obligades del gènere, com ara els duels de pistolers, els atracadors de bancs, els buscadors d'or, les caravanes, els atacs de tribus índies, el viatge en diligència, els caçarecompenses, els predicadors, els jugadors, etc. De fet, es tracta d'una pel·lícula per episodis que, a través de la literatura, vol fer un viatge al fons de l'oest més salvatge... i romàntic. I la veritat és que ho aconsegueix totalment. El paisatge, els personatges i les històries -algunes amb to més humorístic i d'altres de tràgiques, com la dels actors ambulants- respiren tanta autenticitat que és difícil no deixar-se endur per elles. Una altra petita joia, ideal per a la gran pantalla, que finalment hem hagut de veure des del sofà.

UN ASUNTO DE FAMILIA, de Hirokazu Koreeda.- No conec la obra de Koreeda, però feia temps que li tenia ganes... i descobrir-lo amb "Un asunto de familia" ha estat un gran encert. Aquesta és una pel·lícula que hauria de ser obligada per tots aquells que treballin o vulguin treballar com a assistents socials, educadors, etc. La història de la família protagonista és tan increïble com exemplar, sobretot per entendre com és el comportament de determinades persones en situacions límit. Koreeda utilitza una sàvia decisió i ens presenta l'argument des d'un punt de vista que no seria l'habitual. Això desconcerta, però aclareix la forma d'actuar i de comportar-se dels protagonistes. Un gir de guió cap al final ens porta definitivament cap a un últim acte d'una complexitat moral altíssima. La interpretació de tot el repartiment -amb una especial menció per a les actrius- és tan descarnada com interessant. Sense cap mena de dubte, ha estat una de les sensacions del 2018 i una Palma d'Or realment merescuda, tot i les tímides crítiques que va aixecar la decisió en un principi.


2/1/19

Una "repassada" a les nominacions goyesques


Ja fa un parell de setmanes que van sortir les nominacions als Premis Goya, i la veritat és que hi ha hagut coses que ja esperàvem i d'altres que han sorprès a gairebé tothom. Les travesses apostaven fort pel cinema d'autor -el millor de l'any, sense cap mena de dubte- però finalment han triomfat les pel·lícules amb càrrega social i bones intencions. Sabíem que "Campeones" ocuparia un lloc destacat i que "El reino", l'aposta política de l'any, trobaria els seus adeptes. "Todos lo saben", el projecte d'Asghar Farhadi amb un planter de grans intèrprets, ha aconseguit les nominacions esperades... i alguna més i tot. El que ja no era tan previsible era que dos drames amb ànima de documental entressin en el grup privilegiat de les cintes que opten a millor pel·lícula. Suposo que la Concha de Oro i la repercussió mediàtica de la història d'homosexualitat gitana hi han tingut força a veure... De fet, està bé que aquestes dues obres hagint entrat en consideració... si no fos perquè han desbancat tres de les més importants de l'any, al meu entendre: "Quién te cantará", que es conforma amb nominacions interpretatives (indiscutibles totes) i alguna tècnica; "Yuli", que esgarrapa cinc nominacions menors, degut a a la seva estrena "in extremis"; i "Petra", que ha quedat totalment fora. Sé que el cinema de Rosales no és del gust de tothom, però si en el seu moment "La soledad" va guanyar el premi gros es fa estrany que ara no hagi triomfat aquesta tragèdia moderna i més assequible, que bé hauria valgut alguna consideració pel seu director, la seva actriu principal (Barbara Lennie) o els seus secundaris (Marisa Paredes, Àlex Brendemühl o Joan Botey). 

En qüestio d'interpretacions, les sorpreses han anat segons la categoria... destacant més els que falten que el que finalment han entrat (José Sacristán, Alexandra Jiménez, Josep Maria Pou i tots els esmentats de "Petra"). Al premi de Millor Actor hi opten quatre pesos pesats de la nostra cinematogafia (De la Torre, Gutiérrez, Bardem i Coronado), mentre que a Millor Actriu es combinen les multipremiades (Cruz i Dueñas) amb d'altres que, tot i la seva fama i experiència (Nawja Nimri o Susi Sánchez), no s'estilen en premis d'aquesta categoria. En el cas de secundaris i secundàries hi ha hagut una mica de tot: els actors de "El reino" parteixen com a favorits (Luis Zahera i Ana Wagener); Eduard Fernández ha entrat en detriment del gran Ricardo Darín; Carolina Yuste, Juan Margallo o el mateix Antonio de la Torre (en el seu quart doblet) han causat sorpreses relatives; i la presència de les joves i veteranes Natalia de Molina i Anna Castillo comença a ser tan habitual com esperada. 

Si voleu consultar totes les nominacions podeu consultar aquí. El dia 2 de febrer sabrem el desenllaç en una gala que presentaran Sílvia Abril i Andreu Buenafuente.

Uns Gaudí per compensar


Pocs dies abans d'aquestes nominacions als Goya havien sortit també les del cinema català, que en molts casos presenta unes llistes molt i molt similars. La diferència és que aquí hi tenen cabuda pel·lícules molt petites que quasi no s'han vist fora dels nostres cinemes, i també que algunes cintes oblidades per l'Acadèmia espanyola es veuen aquí llargament recompensades. Va passar l'edició anterior amb "Incerta glòria" i ha tornat a passar amb "Petra", i fins i tot amb "Les distàncies" o "El fotógrafo de Mauthausen". Altres pel·lícules que obtenen força nominacions són "Viaje al cuarto de una madre" i "Entre dos aguas". Curiós, però, que a les nominacions d'actors s'hagin tornat a deixar a Sacristán i fins i tot Joan Pera (el millor, amb diferència, de "Yucatán"). Per compensar, li atorgaran el premi honorífic d'enguany... Una manera com una altra d'arreglar les coses.

Si voleu consultar totes les nominacions dels Gaudí podeu consultar aquí. La gala es celebarà el 27 de gener i la presentarà el Mag Lari.

El millor cinema del 2018

I aquí està la tant anunciada llista de les millors pel·lícules que he vist durant el 2018. Són pel·lícules estrenades a Espanya entre l'1 de gener i el 31 de desembre, i ja veureu que n'hi ha de tots els gèneres, de diverses nacionalitats, i per a tots els gustos. Per cert, hi ha hagut una lluita interna molt aferrissada per aconseguir la primera plaça d'enguany, però finalment m'he decantat per aquella cinta que més em va emocionar i arribar en el seu moment. Això no vol dir que les demés no siguin meravelloses, que ho són, ni que les absents no es mereixessin també un lloc entre les deu millors. En aquest sentit, han quedat fora en l'últim moment algunes joies com "El hilo invisible", "Hereditary", "The Florida Project", "120 pulsaciones por minuto", "El reverendo" o "Misión Imposible: Fallout". I és que al final he optat per triar les que em van impactar d'una manera o altra, aquelles que van aportar un plus a la ja seva provada qualitat i que, passats un dies o unes setmanes, encara continuaven creixent en la meva imaginació.


1.  CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino (USA / Itàlia)



2.  ROMA, d'Alfonso Cuarón  (Mèxic)



3.  QUIÉN TE CANTARÁ, de Carlos Vermut  (Espanya)



4.  DOGMAN, de Matteo Garrone  (Itàlia)



5.  COLD WAR, de Pawel Pawlikowski  (Polònia)



6.  LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro  (USA)



7.  ISLA DE PERROS, de Wes Anderson  (USA)



8.  YULI, d'Iciar Bollaín  (Espanya)



9.  TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh  (Regne Unit)



10.  YO, TONYA, de Graig Gillespie  (USA)


I per acabar la llisteta, us deixo un rànking de les que més m'han agradat en els darrers 10 anys. Així podeu anar tenint una idea més clara de per on van els meus gustos...

2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA


Petit Tast Cinèfil (LXIX)

Acabem l'any amb una nova recomanació cinèfila. Hi inclou un dels millors films de l'any, el musical de la temporada, un thriller que ha passat desapercebut, una de les joies del cine indie del 2018 i un biopic que fa dies que us hauria d'haver comentat... Espero que pugueu recuperar-ne algun, ja sigui a les sales de cinema, a les plataformes o allà on sigui. Ara les formes de veure cinema s'han multiplicat. Esperem que unes no anul·lin a les altres, perquè encara que la gent no ho cregui seria un error eliminar les pantalles grans o rebaixar-les a simple atracció.

MARY POPPINS RETURNS, de Rob Marshall.- S'ha criticat que sigui una mena de remake encobert o que les seves cançons no enganxin tant com les originals. S'ha dit que aporta molt poca cosa o que no supera en res a la cinta de Robert Stevenson... S'ha dit tot això i moltes altres coses, però està clar que un musical com aquest -o d'altres de Rob Marshall- és per gaudir-lo i deixar-se de prejudicis, almenys fins que no hagi finalitzat. El problema és que un no va a veure una cinta d'aquestes sense referents, sense una idea preconcebuda i, en molts casos, sense els ganivets ben esmolats (hi ha molts crítics de cinema que no suporten els musicals, i ho puc demostrar). Segons el meu humil punt de vista, aquesta seqüela és molt millor del que m'imaginava. Estic d'acord en que no arrisca (en aquest cas, potser no és mala opció) i en que en algun moment se'm va fer un xic pesada (curiosament, la mateixa part que se'm feia pesada a la original), però s'ha d'admetre que té una estètica fabulosa, que recrea molt bé l'univers que vol homenatjar i que la partitura és també una continuació molt habilidosa de la creada el 1964. A més de tot això, els efectes especials superen com és natural als del seu moment i el repartiment és d'allò més encertat. I és que un dels grans punts de la pel·lícula és haver trobat a dos actors tant carismàtics com els originals. Emily Blunt i Lyn Manuel Miranda brillen en tot moment i en els números musicals gaudeixen com a criatures, i es nota. Potser hagués agraït una mica més de presència d'ells dos en la part final del film o bé l'aparició de Julie Andrews com a venedora de globus, però sigui com sigui no em puc queixar. Potser no serà el musical de la dècada, però em va alegrar els Nadals...

ROMA, d'Alfonso Cuarón.- És una de les pel·lícules de l'any i possiblement de la dècada. "Roma" és molt més que una pel·lícula: és la carta d'amor a un país i a una cultura; l'autohomenatge a la infància d'un gran director; la crònica d'un temps i una època molt concretes, però també extrapolables; una mostra de cinema en majúscules; la millor pel·lícula distribuïda per una plataforma d'Internet; etc. "Roma" és una revolució i una anècdota al mateix temps, perquè tot i ser una de les pel·lícules més cinematogràfiques dels darrers anys es gaudirà bàsicament en petites pantalles. Una incongruència? Una broma de mal gust? O una víctima colateral de les noves tendències a l'hora de consumir cinema? Sigui com sigui, el que està clar és que estem davant d'una cinta que s'olora, que es percep, que convida a viure en el seu interior. Al final del metratge, aquella casa, el castigat pati que fa de garatge o fins i tot aquell gos que es caga per allà on pot... són una mica més nostres. Tot el que passa a la història és tan senzill com intens, i és que el gran mèrit de Cuarón és que filma "la vida" -amb un magnífic blanc i negre i uns plans molt ben pensats- com si fos la cosa més simple i quotidiana d'aquest món. El treball interpretatiu de totes les actrius de la cinta és magnífic, i això emfatitza el missatge feminista d'un film que ret homenatge a totes aquelles dones anònimes que han hagut de lluitar soles en un món masclista i abusiu. Una pel·lícula per a la història. 

EXPEDIENTE 64. LOS CASOS DEL DEPARTAMENTO Q, de Christoffer Boe.- Aquest és el quart film d'una saga danesa que ha tingut èxit a molts països, menys en el nostre. Les dues primeres van venir juntes i semblaven avalades per una bona crítica, però el seu tuf telefilmesc i el maltracte que van patir per part de les distribuïdores va contribuir a que la saga no acabés de lligar. La tercera, tot i ser més cinematogràfica, no va tenir millor sort, i l'actual lliurament només ha tingut una setmana "normal" a la cartellera. És cert, però, que els dos policies protagonistes -interpretats pels carismàtics Nicolaj Lie Kaas i Fares Fares- tenen enganxat a una bona colla de públic per Internet. I és que la història d'aquest departament destinat a resoldre casos oblidats i la relació entre dos policies tan diferents fa que tot plegat funcioni, encara que la història proposada en cada film tingui més o menys interès. En el cas d'Expediente 64 la cosa comença bé, però la resolució del cas resulta previsible i es produeix molt abans d'acabar el metratge. No és que et deixi frustrat, però crec que podria tret més partit d'una història que, com en tantes altres de les novel·les policíaques escandinaves, toca el tema de la opressió femenina, els abusos i els maltractaments. Distreta i a estones interessant, però no imprescindible.

BOHEMIAN RHAPSODY, de Bryan Singer.- Sé que fa setmanes que es va estrenar, i la veritat és que ja no sabia si m'acostaria al cinema a veure-la... però finalment m'he decidit. I tot i els meus prejudicis m'ho he passat molt bé. No és que sigui una gran pel·lícula però compleix amb els objectius que es marca: retre un sentit homenatge a la música de Queen i emocionar a l'espectador amb un argument mig inventat i unes quantes escenes dignes d'un telefilm de luxe. El gran mèrit és que tot i lluitar amb algunes pegues d'origen (una caracterització molt deficient i un guió que és pura autocensura), la cinta tira endavant gràcies als bons moments musicals i, sobretot, a l'escena de vint minuts que reprodueix el concert que la banda va fer al Live Aid. És en aquests moments quan la cinta es redimeix i eleva el to del conjunt, ja que la resta resulta obvi, a estones fins i tot didàctic ("així es fa una cançó de Queen") i en molts casos sensibler i ridícul. Calia recalcar la relació amb els pares tantes vegades? Feia falta posar el pla del productor que els va rebutjar enmig de l'escena del concert? S'havia d'infantilitzar tant la relació entre Mercury i la seva suposada primera "novia"? Sort que els actors defensen bé la història. En el cas de Rami Maleck no es pot dir que hagi estat per a mi la millor opció (m'hagués agradat veure en el paper a Sacha Baron Cohen o a Ben Whishaw) però al final troba el to, encara que sigui a base de copar quasi tots els primers plans del film...

EL REVERENDO, de Paul Schrader.- Es va estrenar a finals de setembre a casa nostra, i va passar com una exhalació, però la gran rebuda que ha tingut per part de la crítica nord-americana han encès la meva curiositat i m'han fet recuperar-la. El que m'he trobat és un film militant, de protesta, que posa el dit a moltes llagues que ara mateix couen -i molt- als Estats Units i a molts altres països. Amb una actitud valenta, reivindicativa i una tesis salvatge sobre el món que ens toca viure, Schrader fa una pel·lícula seca, contundent i absolutament única dins del panorama cinematogràfic actual. La veritat és que entronca molt bé amb l'univers del director, que sovint ens mostra personatges torturats per problemes familiars, d'identitat o de fe. D'ell són els guions de moltes obres cabdals d'Scorsese, i d'ell són també pel·lícules notables ("American Gigolo", "Mishima", "Affliction") i moltes de deplorables. En el cas que ens ocupa ha aconseguit una peça cabdal, que a més es veu reforçada per una interpretació excepional d'Ethan Hawke. Una de les joies "rares" de l'any.