1/11/17

Petit Tast Cinèfil (LVII)

Dues pel·lícules espanyoles i dos intents de blockbuster. Aquí teniu el Tast Cinèfil de novembre, just quan ja comencen a treure el cap les pel·lícules que van directes cap als Òscar (algunes ja ho han fet). De moment, no parlarem d'elles. Ens quedarem amb una cinta sobre un gegant real, una altra sobre uns germans una mica peculiars, una sobre un agent secret força divertit i una última sobre un assassí en sèrie d'estil nòrdic.

HANDIA, de Jon Garaño i Aitor Arregui.- "Loreak" va ser una de les pel·lícules-revelació de l'any 2014. Va demostrar que hi havia un cinema en euskera que podia competir amb el que es feia a la resta de l'Estat, i ara amb "Handia" ens ve a demostrar que també hi ha una indústria al darrera, capaç de fer un producte complex i de qualitat. Aquesta cinta sobre un gegant real de principis del segle XIX és, a la vegada, vàries pel·lícules en una. Hi trobem cinema d'època ben realitzat, però també hi ha un retrat de la societat basca de l'època, una mena d'Home Elefant del nord d'Espanya o un petit poema sobre la fraternitat, la diferència, i alguns altres vicis humans fàcilment recognoscibles. La factura tècnica, pràcticament perfecta, acompanya a un repartiment ajustat i mereixedor de premis. No ens estranyaria veure vàries nominacions per a la cinta de Garaño i Arregui, i entre elles seria força plausible la d'Eneko Sagardoy, un jove actor basc que ens transmet totes les contradiccions i sentiments contraposats del personatge principal. Un personatge realment entranyable, que va cobrant força al llarg d'una pel·lícula no precisament pròdiga en emocions o sentimentalismes.

EL SECRETO DE LOS MARROWBONE, de Sergio G. Sánchez.- He dit més d'una vegada que no m'importa que les pel·lícules m'enganyin o juguin amb mi, però també haig d'aclarir que no m'agrada que es pensin que estic disposat a combregar amb rodes de molí... i a sobre sense una gota d'aigua, o millor dit, sense els recursos cinematogràfics adequats. La pel·lícula de Sergio G. Sánchez, conegut guionista de "El orfanato" o "Lo imposible", comença bé i entreté en el seu recorregut, fins a punt de trobar resolucions tècniques interessants. Però és al final que perd el nord, potser per no haver lligat bé la idea inicial ni per haver-la mostrat de forma honesta. En la sana intenció de voler despistar al personal, s'ha caigut en solucions massa vistes o en un ball de flashbacks que costa de recomposar a temps real. La factura, això sí, és impecable. Potser una mica insípida pel meu gust, però totalment funcional i adequada al tipus de producte que representa.

EL MUÑECO DE NIEVE, de Tomas Alfredson.- Un nou exemple de thriller climàtic i formalment impecable, però quina llàstima que ens coneguem ja tant la fórmula de les novel·les negres nòrdiques: mateixos escenaris, mateixos perfils de detectius o policies, mateixos motius pels que matar, mateix gust per macabres formes d'assassinar, mateix context polític o social, mateixa hipocresia, etc. I tot plegat per donar-nos un missatge clarivident: darrera d'una societat aparentment perfecte sempre hi ha una claveguera molt i molt bruta. Alfredson, que ja havíem conegut a les interessants "Déjame entrar" o "El topo", ens torna a regalar un clima pertorbador en imatges i en direcció artística... però tampoc massa més. Si a anteriors films ens oferia un bon retrat de personatges, aquí brillen per la seva absència. Falta informació sobre el personatge principal, i fins i tot sobre el perquè dels crims. Dóna la sensació de que el guió ha patit retallades importants i que el director, amb el que ha quedat, ha fet el que millor sabia. Un film que podrà satisfer, i fins i tot entretenir, però que no deixarà empremta.

KINGSMAN. EL CIRCULO DE ORO, de Matthew Vaughn.- "Kingsman" va néixer amb la voluntat de crear una mena de 007 jove, divertit i una mica excèntric que encaixés bé amb una determinada franja de públic, preferiblement menor de 25 anys. La primera entrega va resultar fresca i entretinguda; amb algunes sortides de to i alguns moments que fregaven l'absurd, però amb una factura tècnica i unes escenes d'acció que brillaven tant per la seva qualitat com per la seva originalitat. A "El círculo de oro" es compleixen les mateixes expectatives, però és cert que el factor sorpresa ja s'ha dissipat. El dolent (en aquest cas, una divertida Julianne Moore) torna a ser una caricatura força desfigurada, i el mal que amenaça al món, una nova "anada d'olla" que encaixa bé amb la primera part. Potser la originalitat de les escenes d'acció s'ha perdut pel camí, tot i que l'escena inicial (la persecució del cotxe) té una dificultat i una complexitat que potser podrien passar inadvertides. No em puc estar, però, de tornar a reivindicar la comicitat de Taron Egerton, un actor que està cridat a grans coses... i si no, temps al temps.

22/10/17

Petit Tast Cinèfil (LVI)

Avui comentaré quatre pel·lícules petites en producció, però grans en resultats. No totes m'han agradat de la mateixa manera, però penso que en totes hi ha risc, ambició i un acabat a l'alçada de les circumstàncies. Dues d'elles són espanyoles, una xilena i l'altra francesa, perquè no sigui dit que només parlem de produccions nord-americanes ni des blockbusters a l'ús (això ho deixo per a la propera entrada).


UNA MUJER FANTÁSTICA, de Sebastián Lelio.- Amb la seva anterior pel·lícula, "Gloria", Lelio ja ens va demostrar que sap fer retrats meravellosos de dones que la societat ha apartat de la primera línia. Allà ens trobàvem una sexagenària que no volia resignar-se a la soledat, mentre que en aquesta nova cinta hi trobem una persona transgènere que lluita amb una dignitat admirable per tot allò que considera que és seu. I bàsicament pel que més lluita és pel respecte, que mai ningú hauria de perdre ni deixar que li trepitgessin. Un dels grans encerts de la pel·lícula és la magnífica i emocionant (per continguda) interpretació de Daniela Vega, una actriu transexual que apareix pràcticament en tots els plans de la cinta i que traspua veritat i tendresa a parts iguals. En definitiva, una pel·lícula que triomfa en molts terrenys (el guió i la direcció, sense anar més lluny) i que transcendeix la seva pròpia condició d'obra cinematogràfica per acabar essent estendard d'una lluita que dura i durarà, sobretot en determinats països...


LA LLAMADA, de Javier Calvo i Javier Ambrossi.- Aquesta és una pel·lícula que sobretot qualificaria de simpàtica. Ja sé que l'adjectiu a alguns els hi semblarà pobre, però penso que no està gens malament per a una cinta (abans obra de teatre) que pretén entretenir, fer passar una bona estona... i poc més. I és que en el fons la idea original de la peça és divertida, però un cop estirada cau en el terreny de la tonteria o la banalitat. Hagués pogut donar per més, però potser hauria perdut frescor i hauria acabat resultant pedant... o perillosament moralitzadora. Per tal de no trepitjar terreny llefiscós, la proposta s'espolsa del damunt qualsevol d'aquests pesos i redueix el seu missatge a la llibertat i al valor d'escollir. Macarena García, Belén Cuesta, Gracia Olayo i, sobretot, una inspiradíssima Anna Castillo reforcen el contingut amb una convicció i una entrega admirables. Menció a part per a Richard Collins-Moore, que està realment impressionant en el seu difícil paper de Déu que canta per Whitney Houston.

EL AMANTE DOBLE, de François Ozon. La meva debilitat per Ozon crec que ja ha quedat ben palesa en nombroses ocasions, sobretot quan vaig decidir que "Dans la maison" o "Une nouvelle amie" ocuparien algunes de les primeres posicions a les meves llistes del Millor de l'any. Potser la cinta que ara ens ocupa no arribarà a dalt de tot, però no es pot negar que és una pel·lícula que es gaudeix de principi a fi. Amb un ull posat a Brian de Palma, més que en Hitchcock, Ozon ens guia amb ma mestre per la relació d'una dona amb dos germans bessons. Plena de trucs i de picades d'ullet, el film barreja suspens, drama psicològic, melodrama i erotisme. I tal com diu el director, tot està explicat en el primer monòleg de la protagonista (esplèndida Marine Vacth). Penseu-hi al sortir del cinema i veureu que realment és una pista important...


VERÓNICA, de Paco Plaza. Vet aquí una pel·lícula (espanyola i de terror) que no estava cridada a ser més que una cinta de gènere, i que poc a poc s'està reivindicant com una de les pel·lícules de l'any. Una gran part de la culpa la té Paco Plaza, que ha aconseguit crear una crònica de l'Espanya negra dels noranta, amb un humor enginyós i un coneixement cinematogràfic que va més enllà dels gèneres. L'escena de l'eclipsi, la de la monja cega o les repetides manifestacions de l'esperit guarden més cinema a l'interior que un blockbuster de milers de milions. I tot plegat amanit per interpretacions convincents (Anna Torrent, Sandra Escacena, Consuelo Trujillo o els nens escollits, que cada vegada són millors en el cinema espanyol) i pel rerefons del fet real en el que es basa, "el expediente Vallecas". Una mena d'Expedient Warren a l'espanyola, amb col·legis de monges, barris de ciutats-dormitori, nens que es crien gairebé sols i anuncis de Centella. 

30/8/17

Petit Tast Cinèfil (LV)

I a l'espera de les estrenes de setembre, i de l'inici de la nova temporada cinèfila, aquí teniu unes quantes recomanacions. Una d'elles és sobre un dels films que més rebombori ha fet aquest estiu (de forma literal), i les altres tres sobre pel·lícules (dues d'elles feliçment recuperades) on les dones tenen un paper rellevant. Dones fortes, decidides i amb els objectius molt clars.

DUNKERKE, de Christopher Nolan. Cada cop que Nolan estrena pel·lícula o canvia de gènere ens trobem amb afirmacions com "la millor pel·lícula inspirada en un còmic", "la millor pel·lícula de ciència ficció", "la millor cinta bèl·lica de la història", etc. Està clar que els que ho diuen donen per fet que Nolan és el millor director viu i en actiu, cosa que resulta exagerada però que acabem acceptant com a pintoresca. No sabem si ell mateix, víctima d'una egolatria sense precedents, alimenta la llegenda... o bé si és que la productora ha acabat creant un club de fans propi i molt sorollós. Sigui com sigui, no negarem que és un dels directors més importants del moment i que els seus films són autèntics esdeveniments. A mi, el que més m'atrau de Nolan és la seva megalomania, aquest afanys d'imprimir grandesa i desmesura a qualsevol situació. No es censura a si mateix, i això sempre és d'admirar. Potser no estic tant d'acord amb la seva obsessió per la desestructuració dels relats, a vegades innecessària com en la mateixa Dunkerke. I és que aquesta cinta bèl·lica usa i abusa d'un joc temporal absolutament gratuït, almenys al meu entendre. La resta, però, és pur espectacle. Les escenes d'acció estan magníficament rodades, el suspens d'alguns moments està molt ben dosificat, la part tècnica és excel·lent te la miris per on te la miris i la música -criticada en alguns llocs pel seu excés- crec que compleix la seva funció. També hem de dir que més que música són efectes, sons i notes que aporten intriga, emoció i fins i tot informació.


LA SEDUCCIÓN, de Sofia Coppola. Després de veure el film hi ha una cosa que em queda absolutament clara: Sofia Coppola no és només "la filla de" i una dona que fa pelis sobre "pijas" avorrides, sinó que és una directora amb un món i un estil cinematogràfic absolutament propis. Podrà agradar-te o no, però el seu llegat de personatges femenins lànguids però forts i decidits és ja irrepetible. Les seves imatges es reconeixen fàcilment -cosa que acostuma a definir a un "autor"-, i en aquest sentit l'últim pla de La Seducción és Sofia cent per cent; una meravella. La pel·lícula té la virtut de no ser un remake, ja que si la comparem amb la versió de Don Siegel haurem de jugar al joc de les set, o deu, o quinze diferències. Coppola s'ha fet seu el material i l'ha reinterpretat en clau femenina, passant fins i tot a estones del drama o de les motivacions del personatge masculí. També és molt curiosa l'acceleració que fa cap a meitat de la cinta, amuntegant els esdeveniments fins a un final potser precipitat... però contundent. És cert que se li poden retreure coses -la recreació amb el paisatge o els objectes, la demora del començament o la fredor d'alguns passatges- però les mirades de Kidman, Dunst o Fanning ens demostres que aquest és un film rellevant i fonamental dins de l'univers de la directora.


 JACKIE, de Pablo Larraín. Jackie Kennedy va ser sempre un personatge hermètic i obligadament discret, com passa amb molts personatges femenins que viuen a l'ombra d'un home important. Ella va ser la dona del president més popular dels Estats Units, i va tenir la macabra coincidència de ser al seu costat quan va ser assassinat. Això li va crear encara més un aura de misteri, ja que tots som conscients de que al voltant d'aquest crim hi ha molts secrets que mai sortiran a la llum. La pel·lícula intenta desvetllar alguns detalls del que va succeir instants després de l'atemptat i fins a l'enterrament d'Estat que va commoure al món sencer. Aquest relat es va intercalant amb imatges d'una entrevista posterior i amb escenes d'un documental gravat per la protagonista en els salons de la Casa Blanca en el seu moment més dolç. D'alguna manera la cinta ens obliga a veure tres cares d'un mateix personatge: la Jackie segura i ambiciosa, la que veu perillar els seus privilegis davant d'uns fets inesperats i luctuosos, i la Jackie ressentida que admet que ha perdut però que sap que no té més remei que seguir lluitant. Tres cares diferents que coincideixen en el rostre de la brillantíssima Natalie Portman, segura en tots els registres i esplèndida en la seva contenció. En definitiva, un film intel·ligent que ha permès a Pablo Larraín ficar un peu a Hollywood, sense trair el seu estil ni la seva empremta d'autor.

LADY MACBETH, de William Oldroyd. Haig d'admetre que, tot i sabent el que anava a veure, no m'esperava una pel·lícula tant dura com aquesta. Dura per la seva idea, pel seu contingut i per la fredor en com ens mostra aquest personatge. Té l'embolcall d'una història de Bronte o de Jane Austen i el contingut d'un film de Haneke. És cert que hi ha el rerefons de l'ambiciós i poc escrupolós personatge de Shakespeare, però en realitat la pel·lícula es basa en un relat del rus Nikolai Leskov. El millor de la història és que podem arribar a entendre el caràcter de la protagonista, ja que som testimonis de les humiliacions que rep tant per part del seu marit com del seu sogre. La seva resposta a tot plegat només la podem titllar de desmesurada, i embogida, tot i que fins quasi al final hi ha alguna cosa que ens manté perillosament units al personatge. Potser una part de culpa la té la matisada i fresca interpretació de la jove actriu britànica Florence Pugh, que només amb vint anys es va posar al davant d'un personatge complex com aquest i en va sortir ben airosa. Sense cap mena de dubte, una actriu a seguir.

9/8/17

Petit Tast Cinèfil (LIV)

I aquí teniu quatre recomanacions cinèfiles per a aquest calorós agost. La majoria les trobareu en sales... que com a mínim són llocs fresquets, foscos i acollidors. La varietat de la collita d'avui ens porta dues cintes espanyoles -totes dues a contracorrent-, una de catalana i un block buster d'estiu, com no podia ser d'altra manera.

ABRACADABRA, de Pablo Berger.- M'agraden les cintes poc previsibles, i sens dubte aquesta ho és. Hi haurà els que la titllaran de poca cosa, o de banalitat, o de ximpleria esbojarrada... però "Abracadabra" té moltes pel·lícules dins, i algunes de ben brillants. Té escenes de thriller, de pel·lícula amb fantasmes, de terror, de cinema costumista, però per sobre de tot és una comèdia. Una comèdia espanyola que fuig del repetitiu i llastimós model actual, tant contaminat per les sèries televisives. Aquí es respira llibertat absoluta, i per darrera dels gags i de les bromes hi treu el cap una crítica important al masclisme que encara impera a la societat espanyola. És per aquest motiu que tot i semblar que estem als vuitanta, la pel·lícula va mostrant diferents incongruències temporals... potser per dir-nos que no hem avançat tant, que l'Espanya d'aquells anys torna a ser aquí. I és que els vuitanta han tornat, però no només en el món de la moda... Un últim apunt: el càsting és brutal, però l'eficàcia i l'adaptabilitat de la Verdú i De la Torre són realment espatarrants.

ESTIU 1993, de Carla Simón.- Hi ha pel·lícules que necessiten molt poc per emocionar, ja que respiren veritat per tot arreu. Acostuma a passar amb les "primeres pel·lícules", com és el cas, però això no els hi treu cap mèrit. A "Estiu del 1993" hi trobem sobretot una cinta que avança com si res, com si la vida transcorregués davant dels nostres ulls i el documental s'hagués apoderat de la pantalla. Però no ens equivoquem, darrera dels pocs personatges que hi van apareixent hi ha una història dramàtica, contundent, d'aquelles que haguessin pogut omplir moltes hores però que aquí només és una referència que condiciona el present dels personatges. Especialment, el present d'una nena que no sap com afrontar el canvi de vida que li ve imposat. Meravelloses les petites Laia Artigas i Paula Robles, però també impecables David Verdaguer i, sobretot, Bruna Cusí. De l'escena final no diré res... però sens dubte tindrà un lloc d'honor a qualsevol antologia del nostre cinema.

BABY DRIVER, d'Edgar Wright.- Si no fos perquè té escenes molt ben rodades i moments d'acció força rellevants, podríem quasi assegurar que Baby Driver peca d'un infantilisme massa acusat. Sí, d'acord, ja sabem que juga en aquesta lliga, però tampoc hi sobraria un guió més gruixut i uns personatges amb una mica més de pès i carisma. En aquest sentit, vaig trobar més entretinguda i coherent "Kingsman", amb la que guarda alguna que altra semblança. Però deixant de banda les comparacions... val a dir que "Baby Driver" té una premissa interessant amb el tema dels acúfens -una idea postissa, però que serveix d'excusa per a una banda sonora interessant, igual que a "Guardianes de la Galaxia"- i un director que promet pel·lícules d'acció força interessants en els propers anys.

PIELES, d'Eduardo Casanova.- D'aquesta pel·lícula s'ha dit que és desagradable, revulsiva, provocativa... i la veritat és que tots els adjectius li escauen. Jo, però, n'hi afegiria uns quants més: arriscada, divertida, kitsch, necessària, etc. I si dic necessària és perquè el cinema espanyol necessita de tant en tant una cinta que li trenqui els esquemes. A vegades això dóna obres mestres ("El extraño viaje", "El espíritu de la colmena", "La madre muerta"), pel·lícules interessants ("Arrebato", "Blancanieves", "Magic Girl") o simplement cintes diferents ("Diferente", "20 centímetros", "Carmina o revienta") que poden agradar o no, però que ajuden a remoure una mica el panorama i els gustos estètics. D'Eduardo Casanova admiro especialment la forma com afronta temes complicats (els primers minuts de la pel·lícula són realment formidables i esfereïdors). És cert que la història a vegades se li en va de les mans i que els diàlegs no sempre estan a l'alçada de la idea, però el repartiment i la boníssima producció del film acaben per polir petits defectes.

28/5/17

Petit Tast Cinèfil (LIII)

Feia temps que no teníem un Tast Cinèfil, però avui arriba un de ben farcit. Hi trobareu pel·lícules que han donat que parlar aquesta primavera. Cinc pel·lícules que no deixen indiferent. Espero que estigueu d'acord amb alguna de les meves opinions...

DÉJAME SALIR, de Jordan Peele. Aquesta cinta de terror, una de les més exitoses dels últims anys a Estats Units, crec que és original i simpàtica, sobretot perquè barreja terror i cinema social d'una forma gens habitual en el gènere. També és una pel·lícula humil en quant a pretensions i pressupost, i potser això encara li dóna una aura més especial. Però, sigui com sigui, a mi m'ha decebut que al final de tot la trama s'acabés resolent a costa de carregar-se el missatge antiracista que havia anat exposant des del principi. Evidentment, no explicaré la resolució, però sospito que hi ha hagut vàries versions del guió i potser fins i tot una mica de censura o autocensura, que encara és pitjor. Ara bé, el film està ben travat, passa com una exhalació i, sobretot, dosifica molt bé la violència... cosa que sempre és un mèrit, davant de tants excessos gratuïts i banals.

LES DEMONS, de Philippe Lesage. Els terrors infantils s'han representat de moltes maneres al llarg de la història del cinema. En aquesta pel·lícula, que guarda sospitoses semblances amb el cinema de Michael Haneke, el nen protagonista té por d'un depredador sexual que ja ha atacat a algun nen de la seva comunitat. Però podríem dir que es tracta d'una por a tot al que el desestabilitza, una por universal, comuna a molts nens del primer món. I és que tot són amenaces per a uns nens que tenen una vida còmoda i que han crescut un ambient pretesament idíl·lic. El director intenta mostrar tot això amb plans llargs, sostinguts, i amb panoràmiques generals o travellings expositius (l'escena de la piscina n'és un bon exemple). La idea és fer-nos veure que en la nostra societat hi ha perills ocults, camuflats i disfressats de normalitat. Costa veure-ho, però hi són.

GUARDIANES DE LA GALAXIA VOL.2, de James Gunn. Dins de l'univers fantàstic, hi ha dues sagues (l'altra seria "Deadpool") que estan al capdavant de la secció gamberra i esbojarrada. En el cas que ens ocupa, el més destacable és que la fusió entre la nostàlgia dels vuitanta i l'humor més esbojarrat casen la mar de bé. El segon lliurament no desmereix al primer, i podríem dir fins i tot que tanca millor les seves històries... potser pel fet que aquí ja no hi ha la necessitat de presentar els curiosos personatges principals. És cert que les cançons triades -tan importants en la saga- no tenen ni de bon tros la tirada de les de la primera part, però es dispensa perquè tota la resta funciona adequadament. Per últim, recordar als caçadors d'extres que la pel·lícula en té per donar i regalar, fins al punt de què passen més coses durant els títols de crèdit que en els últims vint minuts del film... obligats a mostrar la destrucció i el caos de l'esperada (i per a mi, sempre prescindible) batalla final.


INCERTA GLÒRIA, d'Agustí Villaronga. No estem davant de la segona part de "Pa negre", tot i que molts s'entestin a pensar-ho i a pregonar-ho per tot arreu. "Incerta glòria" va ser primer una excel·lent novel·la, després una obra de teatre i ara una pel·lícula, i el cert és que totes tres parteixen d'objectius diferents. Crec que Villaronga ha volgut destacar la part melodramàtica de la història, aconseguint donar nervi a un drama de passions frustrades, d'ambició i de misèries variades. I tot això amb la guerra civil de fons, aturada momentàniament però latent i amenaçadora com sempre. Potser és cert que alguns personatges i algunes situacions requeririen més metratge, i també admeto que en alguns moments tot corre massa de pressa per arribar a l'inefable desenllaç, però ningú negarà que hi ha imatges de molta força i que Núria Prims destaca per sobre de tots amb un personatge que suposem que li acabarà donant moltes alegries...


EL BAR, d'Àlex de la Iglesia. Així d'entrada, us diré que em nego a catalogar la última de De la Iglesia dins de les seves millors o pitjors pel·lícules. És un parany massa fàcil en el que veig que hi cau tothom, una vegada i una altra. "El Bar" és una cinta dividida en dues parts, totes dues amb aspectes que defineixen clarament la carrera del cineasta: d'una banda tenim la part costumista, en la que es retraten amb traç gruixut alguns tipus de l'Espanya més casposa; i de l'altra, una aventura amb tocs violents, angoixosos i molt propers al cinema de terror. És cert que ens agradaria viure més estona en el bar del principi, però crec que la divisió és necessària per fer que la trama avanci. Una trama que beu sobretot dels enganys, les traïcions i tota la part fosca de l'ésser humà que tant li agrada al director. El repartiment, format per moltes cares conegudes. compleix amb escreix la seva feina i retrata amb detall la peculiar galeria de personatges. Com a últim, destacar el passeig final per la Gran Via madrilenya, que amb el temps s'està convertint en una autèntica icona cinematogràfica.

27/2/17

ÒSCARS 2017: La nit més esperpèntica de Hollywood

Tot havia anat, més o menys, segons el previst. Tot i que "La La Land" no havia arrasat (també era lògic que no ho fes en un any amb grans pel·lícules), semblava que la xifra de 7 estatuetes seria una bona collita. Res feia pensar que en l'últim moment guanyés "Moonlight", i que a sobre ho fes d'una manera esperpèntica, ridícula i poc gloriosa. És una llàstima que la cosa hagi anat així, perquè al final han perdut dues bones pel·lícules: a una se la humiliat i a l'altra se li ha penjat el cartellet de la sospita. D'on va sortir finalment el sobre de millor film? Com és que s'havia extraviat? Per què hi havia un duplicat del sobre a Millor Actriu (Emma Stone diu que a ella li van donar el seu juntament amb l'estatueta)? Hi haurà gent que dirà que es volia amagar el triomf d'una pel·lícula protagonitzada per un negre homosexual, però tot ha estat massa estrany. Com estranyada es va quedar la productora australiana Jan Chapman quan va veure aparèixer la seva foto a l'apartat de l'In Memoriam... Ja veieu que va ser una nit per als errors i per als twitters. Un final catastròfic que costarà d'oblidar, i sobre el que es bromejarà durant dècades, passant a engruixir l'anecdotari dels premis cinèfils més coneguts del món.


Sí senyors, a Hollywood també fan pífies. I quan les fan són de nivell, "a lo grande" que diria més d'un. Perquè una cosa és dir un nom per l'altre (als Goya ja ho va fer Adriana Ugarte en l'apartat de millor cançó) però una de molt diferent és fer pujar a l'equip de tota la pel·lícula, quasi vint persones, i al mig dels parlaments fer aparèixer un sobre i fer que el mateix productor corregís l'error. I és que l'error venia de la organització i no de Warren Beaty i Faye Dunaway, com també s'ha dit. És cert que els pobres no van saber com manegar la situació, tot i que l'actor li va passar el mort a Dunaway i es va quedar tan tranquil...

Deixant ja de banda l'anècdota de la nit, m'agradaria fer un repàs de com va anar la gala, o de com jo la vaig veure. És cert que l'error ho ha tenyit tot d'un altre color, però la gala havia anat molt bé fins aquell moment. Jimmy Kimmel va ser un bon amfitrió i va estar graciós, baixant molt al pati de butaques (un recurs que ja s'ha convertit en moda) i utilitzant molts dels trucs que tant bé li van funcionar a Ellen Degeneres. Aquí es va substituir al pizzer per un autobús de turistes, i en lloc del famós selfie es va fer un twitt en directe a Donald Trump. Tot plegat, amanit per una pluja de paracaigudes amb gominoles que queien del sostre de tant en tant, al ritme de Les Valquíries...


La manera com va arrencar la gala, amb el Can stop the feeling de Justin Timberlake, ja feia pensar que tot seria molt animat. De totes formes, hi va haver moments clàssics que no podien faltar, com ara l'aparició d'un dels personatges reals de "Figuras ocultas", els clips entorn al cinema (molt original els que enfrontaven a alguns actors amb els seus ídols) o la interpretació de les cançons nominades. Kimmel també va escollir un antagonista per poder gastar vàries de les seves bromes, i aquest no va ser altre que Matt Damon. En altres edicions ho havien estat, quasi sempre amb el seu permís, Jack Nicholson o Alec Baldwin.

Respecte als premis, que podeu veure a l'enllaç de baix de tot, val a dir que van ser més o menys els esperats. Potser algun dels tècnics, com ara el de millor Vestuari, Maquillatge o So, no van anar a parar a les favorites... però en general res es va apartar del guió. Mahershala Ali, Emma Stone, Viola Davis o Damien Chazelle van endur-se la seva estatueta, i finalment Cassey Affleck va guanyar el pols a Denzel Washington en el roll de millor Actor. Un premi molt merescut que vaig aplaudir des de casa...


Podríem criticar moltes coses, molts vestits i alguns looks, però què millor que quedar-se amb les coses bones d'una gala que serà recordada per un error. Em quedo amb l'aplaudiment "sobrevalorat" a Meryl Streep, amb l'aparició de Bardem, amb la parella que volava amb els acords de La La Land, amb els Òscars fets com de cristalls de Swarosky (és que no es pot ser més kitsch) i amb algunes frases de Kimmel. Precisament, us deixo amb algunes de les seves perles:

  • "Els Òscars ja no són racistes. Els blancs han salvat el jazz i els negres, la Nasa."
  • "Respecte a Figuras Ocultas... s'ha de veure el que poden aconseguir les dones quan han d'anar a orinar."
  • "Hi ha algú de la CNN, BBC o The New York Times? Que abandonin la sala. Aquí no hi ha lloc per a notícies falses. Bronzejadors falsos, sí. Notícies falses, no."
Podeu veure la llista sencera de premiats clicant aquí.



26/2/17

Petit Tast Cinèfil (LII)

A pocs dies del lliurament dels Òscars 2017, què millor que un Tast Cinèfil on hi trobareu moltes de les pel·lícules nominades. També s'hi ha colat una de terror que ha suposat un èxit de públic les darreres setmanes. Sigui com sigui, totes són pel·lícules recomanables... Alguna, fins i tot, a la frontera de l'obra mestra.

MOONLIGHT, de Barry Jenkins.- Era una de les pel·lícules que més esperava i el cert és que no m'ha decebut... tot i que m'ha deixar un regust una mica agre. La cinta, impecablement filmada, té un ritme que la fa sempre creïble i que sintonitza amb el mateix ritme vital del protagonista. L'evolució del personatge central, que està interpretat per tres actors diferents, és un prodigi narratiu que avança de forma lògica, contundent i quasi inevitable. Tot el que anem sabent de Chiron s'entén per l'ambient en el que s'ha criat, per les persones que l'han envoltat, pel que ha vist i pel que ha somniat. Tot i així, penso que en algun moment el lirisme que impregna tot el film acaba donant algun diàleg impossible (l'escena de la platja) o alguna situació poc versemblant, com ara la conversa amb el nen entorn de l'homosexualitat. I és que el tema de la identitat sexual no és el que més interessa al director. Jenkins sembla més centrat en la repressió, tant a nivell sexual, com social o sentimental.

MANCHESTER BY THE SEA, de Kenneth Lonergan.- Fa pocs dies que l'he vista, però cada cop que la recordo se'm posa la pell de gallina. No estem davant d'una pel·lícula sentimentaloide ni d'un melodrama excessivament carregat, sinó davant d'un drama sec, efectiu com un cop de puny a la cara i rodat amb una elegància i una intel·ligència que fa temps que no veia. Tot parteix, evidentment, d'un guió esplèndid, però no cal oblidar que Lonergan el porta a terme amb la precisió d'un cirurgià. No hem d'oblidar tampoc un repartiment en estat de gràcia, del que sobresurt Casey Affleck en un paper que havia d'haver estat de Matt Damon. El cert és que Affleck aprofita al màxim la oportunitat que se li dóna, perquè crec que no m'equivoco gaire si afirmo que és un dels millors personatges masculins dels darrers anys. És un personatge, a més, que es va creant davant dels nostres ulls, que sense gaires expressions ni escarafalls ens va deixant veure el seu interior. Un interior destrossat que anirem entenen a mesura que avanci el film. Magnífic drama. Un dels millors de la dècada, sense cap mena de dubte.

MÚLTIPLE, de M. Night Shyamalan.- Sembla que Shyamalan ha tornat a trobar el camí i el pols narratiu, però curiosament ho ha fet tornant al terror i amb pel·lícules petites, quasi de sèrie B. Primer va semblar recuperar-se amb "La visita" i ara triomfa comercialment amb un film que no és del tot rodó, però que conté bons moments i un personatge a l'alçada de les circumstàncies. James McAvoy ho dóna tot en aquest personatge de múltiple personalitat i obscures intencions. No interpreta les 24 personalitats que porta a dins i que s'anuncien en el cartell del film, tot i que poc a poc van sortint-ne una bona colla. Tant el director com l'actor opten per la subtilitat i els petits detalls, aconseguint moments de suspens interessants. No estem davant d'un nou Psicosis, ni molt menys, però potser estem davant d'una segona etapa en la carrera d'un director que pot donar molt més del que ha donat en els darrers anys.

LA LA LAND, de Damien Chazelle.- Si acceptem que vivim en l'època dels haters, haurem d'acceptar també que na pel·lícula com aquesta, feta per a gaudir-la i per a donar bon rotllo, acabaria essent atacada... fins i tot per gent que ni l'ha vista ni entén res de musicals. Si obviem els comentaris poc documentats i acceptem el musical com un gènere cinematogràfic més (hi ha gent que no ho fa, fins i tot alguns crítics), començarem a trobar les virtuts de la cinta, que no són poques. Per començar, "La La Land" és un homenatge i com a tal ha de ser entès. Està repleta de referències (Minnelli, Demy, Donen, etc.), molt ben lligades i ben encaixades en una trama i uns personatges d'avui, que parlen i es relacionen de forma natural. És també un homenatge als actors, i per això es necessitava que els protagonistes desbordessin carisma, cosa que fan amb escreix. Potser el defecte de la cinta, si és que n'hem de trobar algun, seria precisament aquest: la pel·lícula s'esforça massa en agradar tota l'estona. Però, sigui com sigui, funciona a les mil meravelles i no s'ha d'oblidar que està molt ben rodada (Chazelle ja no és només una promesa) i que els números musicals estan fets per quedar-se molt de temps a la nostra memòria.

COMANCHERÍA, de David McKenzie.- Estem davant d'una barreja de "Fargo" i "No country for old men". Però lluny de l'estil efectista i un pèl caricaturesc dels Coen, aquí hi ha una cinta quasi neorrealista. La història navega entre el thriller, la road-movie i el western crepuscular, sempre amb un to naturalista i un transfons de crítica social que anem veient amb els cartells de la carretera i els comentaris d'una fauna molt especial. No hem d'oblidar que estem a Texas i que molts dels personatges que veiem desfilar, de ser reals, serien votants de Donald Trump. Es tracta d'una societat que havia estat pròspera i que ara està empobrida, desubicada i rabiosa. La gran virtut del director és que mostra les diferents situacions sense implicar-s'hi i amb la perspectiva que donen uns paisatges feréstecs i realment bellíssims. El repartiment i el guió de Taylor Sheridan són dos encerts més d'una pel·lícula que ha passat més desapercebuda del que caldria, perquè no estem davant d'una cinta modesta o d'un film menor... sinó davant d'una obra gran i ambiciosa en el seu plantejament.

5/2/17

Els Brangelina guanyen els YOGA 2017

Sempre que es donen els Goya es donen també els premis Yoga que atorga el col·lectiu Catacric. Aquests antipremis, a l'estil dels Razzies, ja van per la 28ª edició i són tan irreverents que provoquen riallades. El més divertit són els noms que li donen als premis, que a vegades són quasi una excusa per a que els hi quadri el premiat. Jutgeu vosaltres mateixos.



CINEMA ESTRANGER
Pitjor Pel·lícula: YoGa ‘Se os acabó el pastel’, a ‘Frente al mar‘, de Angelina Jolie.
Pitjor director: YoGa ‘Fargo para recordar’, a los hermanos Joel y Ethan Coen por ‘¡Ave, César!’.
Pitjor actor: YoGa ‘El hombre de una sola cara’, a Ben Affleck por ‘Batman vs Superman’ y ‘El contable’.
Pitjor actriu: YoGa ‘Resacón en las vías’, a Emily Blunt, por ‘La chica del tren’.


CINEMA ESPANYOL
Pitjor Pel·lícula: YoGa ‘Morrallas de Targarona’, a ‘Secuestro‘ [de Mar Targarona]
Pitjors directors: YoGa ‘No culpes a Carmen [Machi] de lo que os pasa por…’, a Miguel del Arco (por ‘Las furias’), Félix Sabroso (por ‘El tiempo de los monstruos’) y Nacho G. Velilla (por ‘Villaviciosa de al lado’).
Pitjor actor: YoGa ‘Que dios te perdone’, Eduard Fernández, por ‘Lejos del mar’ y ‘La noche que tu madre mató a mi padre’.
Pitjor actriu: YoGa ‘Canta y no llores’, a Sílvia Pérez Cruz, por ‘Cerca de tu casa’.


PREMIS ESPECIALS
Uno de los nuestros: Yoga ‘Adieu au langage’, a secÀngel Sala, director del Festival de Sitges.
Remakes: YoGa ‘No profanar el sueño de los muertos’, a las nuevas versiones de ‘Ben-Hur‘, ‘Los siete magníficos‘ y ‘La leyenda de Tarzán‘.
Veterà: Yoga ‘Múltiple’ a Jeremy Irons por las seis películas en las que ha actuado este año: ‘Assassin’s Creed’, ‘Batman vs Superman’, ‘El héroe de Berlín’, ‘El hombre que conocía el infinito’, ‘High-rise’ y ‘La correspondencia’.

GOYA 2017 - Bayona versus Arévalo

Abans de començar i abans de criticar, haig de reconèixer que Dani Rovira no ha estat gens malament. La seva línia de presentació no s'ha allunyat massa de l'encetada en les dues edicions anteriors, i tot i desinflar-se a la segona part de la gala (cosa absolutament natural en aquest tipus de retransmissions) ha estat divertit, elegant i còmplice amb els seus companys de professió. Ara bé, la gala tremendament avorrida i ensopida d'aquest any no l'ha ajudat gens a que tot plegat fos memorable... més aviat, el contrari. És cert que la gala va ser més o menys ràpida, però van faltar-hi moments emotius, vídeos humorístics o recopilatoris i algun número musical com el de l'any passat, que va quedar prou bé. En realitat n'hi va haver un... però tan desafortunat com el rap d'Antonio Resines. Si és que sembla que els hi agradi fabricar carn de canó per a mofes...



A aquestes alçades tothom sap que Un monstruo viene a verme és la guanyadora moral de l'edició amb nou guardons (mai un film no guanyador havia aconseguit tants Goyas), tot i que la millor pel·lícula va ser Tarde para la ira. Era d'esperar. La pel·lícula de Raúl Arévalo ho tenia tot per agradar als membres de l'Acadèmia: era una primera pel·lícula, dirigida a més per un actor que cau bé; era un thriller; era un film de baix pressupost; retratava una realitat social conflictiva; i no deixava de ser una cinta molt masculina... a l'estil de tantes i tantes que han guanyat els darrers anys (Los lunes al sol, Celda 211, No habrá paz para los malvados, La isla mínima, etc.)

Aquesta edició també passarà per ser la nit d'Emma Suárez, que va guanyar els dos premis d'interpretació als que optava i que repetia així la gesta de Verónica Forqué de fa quasi trenta anys. Una sorpresa relativa, igual que la del triomf de Roberto Álamo per sobre del multipremiat Eduard Fernández. Més curiosa va ser la victòria d'Anna Castillo, quan tothom apostava per Ruth Díaz. I pel que fa a l'actor de repartiment (Manolo Solo) i a l'actor revelació (Carlos Santos), la cosa va anar més o menys com es preveia.

Moments i "momentassos"

A part dels guardons, que podeu consultar a l'enllaç que trobareu al final, val a dir que aquesta edició serà recordada per altres coses. Es recordaran les llàgrimes de Bayona durant tota la nit, les llàgrimes desconsolades de la filla d'Ana Belén o les llàgrimes fingides de Daniel Guzmán, que ja ho va plorar tot l'any passat. Es recordarà el petó de Rovira a Elejalde. Es recordarà el discurs a dues veus de la presidenta de l'Acadèmia, que sembla una turista anglesa acabada d'arribar a Benidorm en lloc d'una professional que porta més de 30 treballant en el cinema espanyol. Es recordarà l'emotiu discurs cantat de Sílvia Pérez Cruz. Es recordarà al ministre de cultura aplaudint i rient les crítiques que li feien des de l'escenari, com si no anés amb ell la cosa... (quina barra!). 


També va ser curiós que no deixessin aplaudir quan es feia el recordatori als desapareguts, cosa que va contribuir a deixar-ho com un moment fred i gens emotiu (no crec que es busqués precisament això). I finalment, la gala serà recordada pel nombrós ball de xifres que es va anar repetint, fins a la sacietat, durant tota la nit. Que si les recaptacions, que si el nombre d'espectadors o el número d'actors que està en actiu a tot l'Estat (un 8% , segons van dir). Si això últim fos cert, segur que a la sala hi havia un 6% mínim del total...

Vestides per a guanyar

Una altra cosa que es recordarà d'aquesta edició, com de totes les anteriors, és l'estilisme escollit pels assistents. En aquest sentit, val a dir que els homes van optar per la discreció habitual. Esperàvem americanes més arriscades, justament en un any que estan de moda els trajos brillants i les jaquetes de lluentons. Però pocs van ser els que van optar per aquesta opció... Llàstima que no estava Òscar Jaenada!

Respecte a les dones, la varietat va ser molt més àmplia. Això també va fer que la llista de pitjor vestides hagi estat aquest any quasi tan important com la de millors vestides. En la part positiva hi trobem a Amaya Salamanca, Leticia Dolera, Paz Vega, Anna Castillo, Ingrid García Jhonson (la reina dels vestits vermells) o Manuela Vellés, entre moltes altres. A l'altre cantó, en canvi, els especialistes hi han col·locat a Cristina Rodríguez, María León, Anabel Alonso, Cuca Escribano, Candela Peña, Ruth Gabriel, Nuria Gago o Hida Habouk. Ana Belén anava elegant i, com a homenatjada de la nit, estava per sobre del bé i del mal. De totes formes, aquí recullo un "meme" que m'ha fet molta gràcia i que tanca aquesta crònica emocional sobre una de les grans cerimònies de l'any.


 Si voleu veure la llista completa de premiats, només heu de clicar aquí.


30/1/17

Gaudí 2017 - Una gala més que decent

"Un monstre em ve a veure" ha guanyat vuit premis Gaudí i s'ha convertit en la segona pel·lícula més guardonada d'aquest certamen, per darrera de "Pa negre". L'han seguit, molt de lluny, "La segona pell" (3 premis), "La mort de Lluís XIV" (2 premis) i "100 metros" (2 premis). Com sempre, una pel·lícula no parlada en català s'ha imposat de forma contundent, deixant en evidència a tota l'Acadèmia, a tota la indústria i als polítics de torn. Un cop més, també, la presidenta ha fet moltes reivindicacions, mentre que la majoria de participants ha entonat un mantra mil cops repetit: "No tenim feina". 


Després de l'extravagància de l'any passat amb Rossy de Palma, aquest cop Bruno Oro i sobretot Lluís Danés, director de la gala, han aconseguit un lliurament de premis més que decent. Fins i tot diria que brillant, a estones. Però anem a pams... En primer lloc haig de dir que el decorat -més de pel·lícula de terror gòtic que de gala de premis- donava el seu rotllo. En segon lloc, destacar els números musicals (en especial, el d'Àngels Gonyalons), que tot i previsibles han estat ben executats. També cal mencionar alguns gags molt encertats, com el de David Verdaguer i Sílvia Abril, el que descobria un càsting per a una peli sobre Dalí o bé el que posava èmfasi en la precarietat del treball artístic. 

Els discursos han estat un altre dels plats forts de la nit. Isona Passola no ha complert la promesa de ser breu, però sí ha estat contundent i molt, molt clareta en els seus missatges i en les seves interpel·lacions als polítics. I no menys interessant ha estat el discurs de Josep Maria Pou, que ha acabat fins i tot recitant a Txèjov... tot un detall. Respecte als premiats, destacar les sortides de to d'Eduard Fernández i Emma Suárez, que gairebé volien regalar-li el premi a Àlex Monner, que sense cap mena de dubte ha estat el gran perdedor de la nit. I és que heu de veure "La segona pell"... de veritat que no us en penedireu.

Respecte a les anècdotes, comentar que un any més els que surten a recollir el premi a millor vestuari acostumen a ser els pitjor vestits (passa aquí, en els Goya, els Òscars, i a tot arreu). També dir que entre el públic hi havia gent que llegia el diari... tot i que suposo que era un programa de mà enorme i molt voluminós. Quedava lleig, la veritat! I per últim, esmentar que hi ha hagut més elegància que altres anys, en tots sentits, i que tant Puigdemont com Junqueras s'han vist incomodats per un acudit de Dafnis Balduz sobre el Tribunal Constitucional. Pobre, si ho tenia en el guió!!

Si voleu veure el llistat complet de guanyadors, cliqueu aquí.