14/6/18

El valor d'experimentar a escena

Veure un espectacle que encara no ha arribat a les sales és un d'aquells privilegis que es tenen molt de tant en tant. He tingut la sort de ser en un dels primers passis de "Protocolos de acción frente a lo desconocido", una experiència teatral que no deixa indiferent i que serveix de carta de presentació de Francesc Cuéllar, un jove que seguirà donant que parlar... D'això, n'estic segur.


Quan un té poc més de vint anys i una irrefrenable vocació artística, acostuma a desenvolupar un discurs combatiu, inconformista i desesperançat. El més curiós del cas és que aquest tipus de discurs, propi de jovent conscienciat i poc acomodatici, ja es trobava de forma molt similar en alguns joves de fa deu, trenta o cinquanta anys. Sempre ha existit aquest perfil, absolutament necessari per la seva valentia i la seva capacitat de fer avançar aspectes que cada cert temps s'encallen i s'enquisten. No vull dir que el seu missatge sigui sempre el més modern o el més intel·ligent, però sí és el que millor ens fa entendre el present de cada època. Res millor que un jove aïrat per saber exactament com és l'aquí i l'ara de la seva existència.

Francesc Cuéllar -autor, director i actor de "Protocolos de acción frente a lo desconocido"-  ens proposa un espectacle que està a mig camí entre la performance i el teatre transgressor o experimental. En realitat, podríem dir que són petites accions lligades pel discurs en off del creador... que finalment apareix, es mostra, i ens convida a entrar en el seu món de dubtes i incerteses, però també de grans veritats i d'un desig finalment confessable d'agraïment cap a la seva mare... possiblement una de les protagonistes absents d'aquesta creació. Tampoc hi falten les incursions pictòriques, la desfilada de vísceres, algun moment impactant (aquell que tothom comenta a la sortida però que aquí no desvetllarem) i les ja inevitables projeccions. Les del final s'ha de reconèixer que són tot un encert, ja que els vídeos virals de joves que fan equilibris suïcides a dalt de gratacels són una metàfora fantàstica en si mateixos.

El resultat final potser encara necessita un certa evolució. S'evidencien certes mancances, i també és nota que algunes escenes requerien una intensitat molt més alta. Per ser transgressor no es pot anar a mig gas, i estic segur que amb poc temps Cuéllar corregirà aquests i altres errors i ens brindarà espectacles sorprenents. De fet, la sorpresa és una gran aliada del teatre...

24/5/18

Petit Tast Cinèfil (LXIII)

Ja han passat més de dos mesos des dels Òscars, i el cinema (bon cinema) ha seguit arribant a les nostres pantalles. Han arribat pel·lícules de tot tipus, de les que avui fem una petita selecció. Pel·lícules que m'han deixat diferents records... però que val la pena comentar, almenys per saber-ne alguna cosa i deixar-vos la meva opinió al respecte. Espero que us sigui útil quan us plantegeu veure algun dels cinc títols següents.

MI QUERIDA COFRADÍA, de Marta Díaz.- El gran mèrit que té aquesta comèdia premiada al Festival de Màlaga és sobretot el seu repartiment, format bàsicament per actors i actrius secundaris del cinema i la televisió que es fan a Espanya. Grans intèrprets que aquí tenen la oportunitat de portar el pes de la trama. És com si els magnífics secundaris de les comèdies d'Almodóvar s'haguessin fet amb els papers principals, amb la diferència que aquí el guió es queda molt lluny dels de les cintes del manxec. De fet, a les frases els hi falta punch i mala llet. A més, l'argument s'enquista en el seu primer tram i li costa sortir de la situació creada. Però sigui com sigui, és d'agrair una comèdia amb un toc feminista, encara que una mica tímid, i amb un retrat força divertit de Sevilla i de l'ambient que envolta la Setmana Santa. Una bona desfilada de personatges, potser caricaturescos, però que podem reconèixer i que, en el fons, ens deixen un bon regust.

UN LUGAR TRANQUILO, de John Krasinsky.- Aquest film exemplifica perfectament el fet de que una bona idea pot aguantar una pel·lícula sencera i fins i tot donar-li un punt de transcendència. Però a més d'això, que ja té prou mèrit, la cinta té una atmosfera i unes quantes escenes d'acció realitzades amb molta professionalitat. Sí és cert que els efectes musicals remarquen massa alguns moments de tensió i que el guió a estones resulta un pèl inversemblant, sobretot per les decisions dels personatges, però s'ha d'admetre que necessitem més pel·lícules de terror com aquesta, amb bones idees, plantejament original, bona factura i excel·lents interpretacions. En aquest sentit, la idea de John Krasinski -director i protagonista- de posar a la seva dona, la gra n Emily Blunt, al capdavant de la cinta és realment encertada. La propera Mary Poppins del cinema, que ja hem vist a "El diablo viste de Prada", "La joven Victoria", "Into the woods", "Sicario" o "La chica del tren", és una autèntica tot terreny que aquí s'enfronta a un clàssic personatge de pel·lícula de gènere. Una bona recomanació per a aquells que no els hi faci res que els espantin una mica...

ISLA DE PERROS, de Wes Anderson.- L'estètica i la imaginació que destil·la aquesta pel·lícula és, sense cap mena de dubte, una de les grans troballes del cinema d'aquesta temporada. Anderson ens té acostumats a un treball visual i a un detallisme de la posada en escena que realment ens poden deixar bocabadats. Ho havíem vist a quasi tots els seus films, però sobretot en els darrers: "Fantastic Mr Fox" o "El gran hotel Budapest". Aquí ho torna a repetir -potser fins i tot amb més impacte- i, a sobre, ho amaneix amb aquesta història fantàstica que toca tants i tants temes del món actual. De fet, potser és una de les pel·lícules més polítiques del que portem d'any, i és que està clar que estem davant d'una cinta compromesa, amb un missatge clar i contundent, i amb una perspectiva de futur més optimista del que podríem arribar a imaginar si mirem al nostre voltant. Segons vaig sentir a dir, podria ser una pel·lícula dels setanta... i la veritat és que no hi puc estar més d'acord. Té un aire demodé, i fins i tot nostàlgic, però està tocada amb la vareta del bon cinema i això sempre és d'agrair.

UN SOL INTERIOR, de Claire Denis.- Feia temps que no veia una pel·lícula tan francesa com aquesta. Aclareixo el terme... Durant la meva joventut em vaig afartar de veure pel·lícules que venien del nostre país veí, ja que estava de moda el cinema en versió original i França ha estat sempre un país amb una gran producció cinematogràfica. S'estrenava tot el que feia Techiné, Leconte, Tavernier, Ozon... i tants i tants d'altres. Vaig veure molt bon cinema, però també vaig començar a notar un cert gust dels francesos per la transcendència, la pedanteria i una atracció malaltissa cap a personatges neuròtics i les "menjades de tarro". La protagonista d'"Un sol interior" -magnífica Juliette Binoche, malgrat tot- és un d'aquests personatges insofribles, que no sap que vol, que diu i nega al mateix temps i que s'envolta sempre d'una sèrie d'homes de discutible maduresa. La cinta sembla encantada de si mateixa i l'estructura -remotament basada en els "Fragments d'un discurs amorós", de Roland Barthes- no acaba d'ajudar en absolut. El que sí haig de destacar és l'escena final amb Depardieu, un moment quasi humorístic que posa en evidència a la protagonista i que acaba fent-nos entendre que no es pot ser feliç si estem tan pendents de nosaltres mateixos... i tan poc dels demés.

READY PLAYER ONE, d'Steven Spielberg.- Si m'haguessin dit que aniria voluntàriament a veure una pel·lícula basada en el tema dels videojocs no ho hauria cregut. Però em vaig animar sobretot per dos motius: el fet d'estar centrada en l'estètica dels vuitanta, que vaig viure en primera persona quan era adolescent, i l'estar dirigida per Spielberg, que de cinema hi entén una mica... I la veritat és que la cinta m'ha entretingut i m'ha tornat a demostrar que el director nordamericà sap envoltar-se dels millors (tant l'estètica com la part tècnica de la pel·lícula són excel·lents) i que té la mà trencada per crear històries interessants, amb personatges de veritat i no simples caricatures. En aquest sentit, la història avança, es segueix amb interès i té un final emotiu i entranyable, marca de la casa. A més, escenes com la de l'homenatge a "El Resplandor" bé valen el preu de l'entrada... Ara bé, també haig de reconèixer que a hores d'ara "Ready Player One" ja m'ha deixat d'interessar. Un bon entreteniment, amb una execució de matrícula d'honor, però ja està... No és poca cosa, però és així... almenys per al meu gust i els meus interessos cinèfils.

11/3/18

Petit tast cinèfil (LXII)

Ja s'han donat els Òscars d'enguany, però jo encara no he comentat moltes de les pel·lícules que han aconseguit premis o nominacions. Aquí va un torn de quatre meravelloses cintes que destaquen per diferents motius: per estar dirigida per una dona, per mostrar la relació entre una dona i un amfibi, per relatar la història real de la polèmica Tonya Harding o per suposar el retorn d'un dels grans directors de Hollywood, Paul Thomas Anderson.

I TONYA, de Craig Gillespie.- Recordo la història de Tonya Harding amb certes llacunes, però amb la sensació de ser una de les històries més tèrboles i fosques relacionades amb el món de l'esport. Era lògic que, tard o d'hora, Hollywood recreés la vida d'aquesta patinadora que va ser condemnada per participar en l'atac a la seva eterna rival, Nancy Kerrigan. La història, evidentment, és truculenta i està farcida de personatges ridículs i estereotipats, però també demostra que darrera de la versió oficial hi havia molta misèria, molta incultura i un retrat ben definit del que anomenem "Amèrica profunda". Margot Robbie ("El lobo de Wall Street", "Escuadrón suicida") s'aferra amb ungles i dents al paper de la seva vida, mentre que Allison Janney crea una mare terrible i paròdica que finalment s'ha acabat emportant l'Òscar. Tot plegat, sota el perfil del fals documental i de la comèdia negra. Una pel·lícula brillant, dirigida amb humor, ritme i molta eficàcia per Craig Gillespie ("Lars y una chica de verdad"). Sens dubte, una de les sorpreses de l'any.

LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro.- Diuen que Del Toro fa sempre la mateixa pel·lícula i que el seu cinema és senzill, bàsic. No sé si tenen una part de raó o no, però jo sempre he pensat que el director mexicà és un dels més grans conta-contes que té el cinema actualment. A sobre, el seu respecte cap al cinema clàssic i la factura excepcional que tenen totes les seves cintes acaben per posar-lo en la llista dels meus directors de capçalera. De fet, els primers 15 o 20 minuts de "La forma del agua" em van deixar bocabadat... em van fer entrar a la pel·lícula de cop, i volia anar descobrint més i més: què hi havia darrera de cada porta, què projectaven al cinema de sota, quina relacions hi havia entre els personatges, etc. Un allau d'informació i de petits detalls enmig d'una direcció artística excepcional, d'aquelles que fan època. Tot plegat, acompanyat per un so esplèndid, una fotografia brillant i uns actors que compleixen perfectament en uns rolls que, d'acord, poden semblar estereotipats. Però és que ens estan explicant un conte; un conte per adults, amb una protagonista muda a la que se la mengen els desitjos sexuals, una dona de la neteja negra que viu sota el masclisme del seu marit, un dibuixant exalcohòlic i homosexual que malviu damunt d'un cinema, un coronel sense escrúpols que vol seguir sent el mascle dominant i un científic amb cor que té moltes coses a amagar. En definitiva, una pel·lícula que m'ha fet passar una estona molt agradable i que, d'aquí a 20 o 30 anys, seguirà funcionant igual de bé... i ja no estarà sota el focus prejuiciós de ser la guanyadora de l'Òscar.

LADYBIRD, de Greta Gerwig.- Diuen que Gerwig recorda com a guionista a Woody Allen o que la seva primera pel·lícula beu massa descaradament de les cintes independents sobre adolescents ("Juno", "Las ventajas de ser un marginado", "Yo, él y Raquel"), però sigui com sigui el seu estil és engrescador, fresc i amb un to entre nostàlgic i melancòlic. Un dels principals encerts de la directora ha estat acompanyar-se d'un repartiment esplèndid, del que destaquen Saoirse Ronan (magnífica ja a "Expiación" o "Brooklyn") i Laurie Metcalf. Aquestes mare i filla en la ficció desperten tanta tendresa i emotivitat que en més d'una ocasió van arrencar-me alguna que altra llàgrima. És cert, però, que la pel·lícula passa per molts llocs comuns i que en ocasions perd part de la seva empenta... Sigui com sigui, és una cinta simpàtica i intel·ligent que només em desperta un dubte: ¿la recordarem d'aquí a uns quants anys? Molt em temo que no...

EL HILO INVISIBLE, de P.T. Anderson.- Que Paul Thomas Anderson és un dels millors directors nord-americans vius crec que és una cosa que ja fa temps que sé. Vaig descobrir-lo meravellat amb "Boogie Nights", i des de llavors no he deixat de seguir la seva carrera. En els darrers anys ha optat per un estil més pausat i una narració farcida de misteris, silencis i secrets que l'espectador ha d'anar descobrint...o no. A "El hilo invisible" torna a demostrar que porta el cinema injectat en vena, i la veritat és que els primers minuts del film són una clara mostra de la seva gran capacitat per crear ambients, textures i entramats personals complexos i atractius. Ara bé, haig de reconèixer també que el film sembla una mica ensimismat en si mateix, com si no volgués avançar, com si preferís quedar-se voluntàriament en el classicisme en el que també s'aferra el seu protagonista. Sé que la relació central del film és perversa, tèrbola i malaltissa, però en algun moment vaig pensar que faltava alguna cosa... o que volia conèixer fins on arribaria tot plegat. Em vaig quedar amb ganes de més, però vaig gaudir d'una factura impecable (la banda sonora de Jonny Greenwood hauria d'haver guanyat l'Òscar), un treball actoral sorprenent (Vicky Krieps és d'aquelles actrius que donarà molt a parlar) i unes quantes escenes pel record, com la magnífica escena del restaurant, la del sopar o la de la truita del final. 

6/3/18

Òscars 2018: Una gala llatinoamericana i reivindicativa

Estem a l'any del Me Too, i a sobre seguim sota l'imperi de la bogeria del senyor Trump. Per tant, era d'esperar que la gala fos reivindicativa i que es tenyís de negre, com ja va passar en els Globus d'Or i els Bafta. Finalment el negre no va ser el color, però les reivindicacions sí que van aparèixer... potser amb més positivisme del que es pensava, però sense baixar la guàrdia en cap moment. En realitat, el lliurament de premis més famós del món va acabar convertint-se en una gran festa de la diversitat i l'enteniment entre cultures. Els mexicans van tornar a triomfar, els xilens van pujar per primer cop a recollir un guardó, una transexual va presentar un premi i tres de les víctimes del senyor Weinstein van pujar a l'escenari com a símbol de tot un moviment. També va ser l'any dels grans discursos. Alguns de preparats i d'altres d'improvisats, com el de Frances McDormand, que va acabar sent el millor i també el més espontani de tots.


Jimmy Kimmel va tornar a complir. Personalment, el vaig trobar menys divertit i menys mordaç que l'any passat, però també he de reconèixer que amb tots els temes que planejaven per la gala era difícil fer humor i sortir-se'n sense ferir susceptibilitats. El detall de la moto aquàtica va ser graciós, però la visita al cinema del davant ja va resultar una mica vista. En una gala com la d'aquest any potser hagués estat més adequada una presentadora com Ellen Degeneres, però tot s'ha de dir que Kimmel és un professional que sap transmetre confiança i bon rotllo... dos qualitats que també tenien la seva importància aquest any.


Un any més, Hollywood va tornar a desplegar el seu talent més kitsch i va ens va oferir un escenari que estava entre la cova d'Alí Babà, el planeta de Superman i el decorat de La bella i la bèstia. Fins i tot la veteraníssima Jane Fonda va bromejar amb el tema i va dir una de les frases més divertides de la nit: "aquest decorat és com l'orgasmatron de Barbarella". I parlant de veterans, va ser una alegria veure-la a ella, però també a Eve Marie Saint, Rita Moreno, Chistopher Walken, Faye Dunaway, Warren Beaty, Hellen Mirren, Christopher Plummer o James Ivory. Dóna gust quan l'Acadèmia no s'oblida dels seus, i la veritat és que en el noranta aniversari dels premis no podia ser d'altra manera. En aquest sentit, els clips sobre el cinema com a fàbrica de somnis o com a mostra de diversitat van ser excepcionals.


Pel que fa als premis, tot va estar molt repartit. Per un moment va semblar que "Tres anuncios...", o fins i tot "Déjame salir", podien xafar-li la guitarra a "La forma del agua". Finalment, però, es va imposar la raó i, després de vàries edicions, la pel·lícula més premiada (encara que fos per la mínima) va ser la que es va endur els dos premis grossos (pel·lícula i director). "Dunkerke" va ser la reina dels tècnics, i les categories interpretatives es van repartir entre els clars favorits. En aquest sentit, no hi va haver quasi sorpreses... amb l'excepció del guió original cap al film de Jordan Peele.

Si voleu consultar la llista completa de premis, cliqueu aquí.

L'acudit més feminista: "Els homes ho hem fet tan malament aquest any, que les dones han començat a sortir amb amfibis."
L'audit més polític: "Aquesta gala no ha estat manipulada per Putin."
L'acudit més absurd: sobre els gossos de Barbra Streisand.
L'agraïment més sincer: Allison Janney dient... "ho he fet jo tota sola".
El moment més freakie: com cada any, el dedicat a Star Wars.
El moment més estrany: el cuiner espanyol José Andrés al mig de l'escenari amb una bandera de Puerto Rico.
El detall més artístic: la camisa de James Ivory amb la cara de Chalamet.
La presentadora més "il·luminada": Sandra Bullock.
El premi més esportiu: el de Kove Bryant.
Les més elegants: Hellen Mirren, Jane Fonda, Eve Marie Saint i Allison Janney.
Les més guapes: Lupita Nyongo, Margot Robbie, Zendaya i Jennifer Lawrence.
Les més desastroses: Salma Hayek i Woopi Goldberg.
La més "Barbie": Nicole Kidman.
La més "dandy": Emma Stone.
Els més guapos: Armie Hammer, Armie Hammer i Armie Hammer.

31/1/18

Petit Tast Cinèfil (LXI)

Avui arriba el comentari de tres pel·lícules que estan entre el millor que veurem en el 2018. Ja sé que només estem a finals de gener i que és molt agosarat fer una afirmació així, però també cal recordar que a principis d'any és quan arriben algunes de les millors estrenes. De fet, aquestes cintes ja fa temps que corren pel món i ja han generat moltes, variades i sucoses crítiques. Jo vaig veure dues d'elles al Festival de Cinema de San Sebastián, i avui us en vull fer cinc cèntims. No us les perdeu, de veritat. Seria una llàstima.

CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que deixa pòsit. Tot i que la vaig veure fa uns quants mesos, encara m'emociono al veure un tràiler, o al repensar-la, o al comentar-la amb algú. No sé per quin motiu, però hi ha gent que connecta amb el film d'una forma especial... i jo crec que sóc un d'ells. De fet, la cinta explica la història d'un primer amor i d'una iniciació sexual, sense moltes més floritures. Però es pren el temps necessari per fer-ho, i de mica en mica fa que ens enamorem dels personatges, del paisatge de la Lombardia i de moments extraordinaris, com la conversa amb el pare o el magnífic i significatiu pla final. Thimothée Chalamet fa un treball compromès i generós, que sap connectar amb la seva pròpia edat i sobretot amb el seu company de pel·lícula, un Armie Hammer que es converteix en l'objecte del desig. Entre els dos es produeix una química que fa temps que no veia en pantalla, i això és sens dubte un dels grans pilars de la cinta. Tampoc vull oblidar-me, però, del discret però contundent treball del gran Michael Sthulbarg o de la direcció de Guadagnino, que veu de clàssics com Bertollucci o Ivory... Sens dubte, una pel·lícula plena de sentiment i cinema, que converteix en cel·luloide el que podria ser senzillament un trosset de vida.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh. Sempre he pensat que McDonagh és un dramaturg i guionista especial, fora de la norma i amb un llenguatge propi i certament peculiar. A vegades, fins i tot, he pensat que funciona millor en el cinema, on la violència de les seves històries es recrea sense necessitat d'acostar-se al grand guinyol. El seu imaginari fa que les seves trames es ressenteixin de certa inversemblança, però
la contundència dels relats fa que oblidem els petits forats i ens rendim a l'espectacle. A la pel·lícula que ens ocupa passa tot això, i més. La història peca d'exagerada, la violència és tan redundant que acaba resultant absurda, i cap al final, a més, un molest mcguffin fa que acabem arronsant el nas. Però la conclusió, curiosament, és que estem davant d'una gran pel·lícula i d'uns grans personatges. Com ho aconsegueix? Suposo que gràcies a diàlegs molt intel·ligents, a la gràcia que té per combinar humor i barbaritats, i sobretot a uns actors en estat de gràcia. Frances McDormand està colossal com la mare venjativa i Sam Rockwell ha tingut la gran sort d'arreplegar uns d'aquells personatges que només apareix de tant en tant. Una pel·lícula molt  interessant, que sense ser la millor de l'any acabarà essent, això sí, una de les més recordades.

120 PULSACIONES POR MINUTO, de Robin Campillo. Quan vaig veure la pel·lícula no sabia quasi res d'aquest moviment reivindicatiu i de lluita. És per això que no m'ha molestat assistir a les seves llarguíssimes assemblees o col·lar-me en els seus actes de denúncia. No és que estigui del tot d'acord amb els mètodes que utilitzava aquesta organització real, però entenc els motius i m'ha agradat escoltar una història que, com moltes altres, ha restat semioculta per interès dels més poderosos. A més, la cinta també es fixa en uns personatges concrets i en les seves dificultoses vides. En aquest sentit, destacar el descarnat treball de Nahuel Pérez Biscayart, que fa totalment creïble el seu rebel personatge. Alguns podran dir que la pel·lícula és massa dura, o massa lenta, o massa llarga, però a mi em va semblar més aviat com un cop de puny a l'estómac. Una pel·lícula seca, que no està per contemplacions, i que posa la veritat més descarnada damunt de la taula, sense pensar en espectadors sensibles ni en crítics poc recpetius. És el que hi havia, i així ens ho mostra Campillo, un ex-membre del citat moviment associatiu.

21/1/18

Petit Tast Cinèfil (LX)

Avui us deixo tres pel·lícules que he vist entre finals del 2017 i principis del 2018. Tres pel·lícules que han arribat a cavall d'un any i un altre, amb tot el que això comporta sobretot de cara a premis, rànquings i nominacions. En aquest sentit, molt comentat ha estat l'oblit de "Perfectos desconocidos" en els premis Goya d'enguany, malgrat tenir interpretacions d'alt nivell i haver-se convertit en un dels grans èxits comercials del cinema espanyol de la temporada.

EL GRAN SHOWMAN, de Michael Gracey.- És molt curiós el que ha fet Hollywood amb aquest musical. Encara que el resultat sigui per a mi força discutible, val a dir que segueix una de les tradicions que hi havia en l'època daurada del gènere: fer biopics fantasiosos i totalment edulcorats de personatges moralment molt dubtosos. És cert que l'anomenada fàbrica de somnis tenia per costum falsejar la història i maquillar els defectes de determinats personatges, però si a més hi afegia cançonetes i balls l'efecte kitsch s'elevava a nivells inabastables. Ara, en ple segle XXI, resulta estrambòtic veure el mateix experiment, obviant que Phineas Taylor Barnum va ser un explotador, estafador, empresari sense escrúpols -corre el rumor que va cobrar per veure l'autòpsia d'un dels seus freaks- i polític de baixa categoria (el primer Trump del seu país). A la pel·lícula tot és llum, color, efectes pirotècnics i  cançons o coreografies que podrien aparèixer en el proper show de Rihanna. No hi ha profunditat en els personatges, les situacions només s'apunten (la suposada rebel·lió dels freaks) i l'interès per l'argument es perd molt ràpid. Com a espectacle musical la cosa funciona prou bé, però això no és "Moulin Rouge", ni tan sols la versió del musical "Barnum" que ja va triomfar a Broadway en els vuitanta. Malgrat tot, Hugh Jackman funciona en el paper protagonista, i malgrat que el guió i l'embolcall no acompanyen és dels pocs que intenta impregnar una mica de versemblança a tot plegat.

THE DISASTER ARTITST, de James Franco.- Llàstima que "The Room", la pel·lícula de Tommy Wiseau que està considerada com una de les pitjors de la història, no sigui en el nostre país el fenomen freakie que és en Estats Units i en altres països. La pel·lícula ha estat catorze anys en cartellera i els passis són una festa interactiva on els espectadors canten, criden o increpen als actors com si fos una sessió de "Rocky Horror Picture Show". Tot i així, la pel·lícula de James Franco, basada en el llibre de memòries d'un dels actors que hi va participar, és també una festa que es gaudeix i es celebra des del primer minut. La capacitat paròdica de l'actor i director, però també el respecte cap a un personatge que en el fons admira, dona peu a situacions divertidíssimes i escenes que ja són d'antologia. Però en el fons la pel·lícula parla de l'amistat, de la perseverança i de l'absolut lliurament a l'expressió artística, encara que no es tinguin les capacitats ni el talent per dur-la a bon port. La interpretació dels germans Franco -no seria just oblidar-nos de Dave- és realment un dels plats forts d'una cinta que també compta amb petites però sucoses intervencions de Jacky Weaver, Zac Efron, Melanie Griffith, Sharon Stone i Bryan Cranston. 

PERFECTOS DESCONOCIDOS, de Álex de la Iglesia.- Haig d'admetre que tenia certa por de
veure aquesta cinta, ja que era un producte d'encàrrec i a més, segons tothom, era el projecte menys personal del seu director. Finalment vaig decidir anar al cinema i la veritat és que me n'alegro molt. Serà un encàrrec, sí, però un encàrrec executat amb mà mestra i amb el gust sempre exquisit de De la Iglesia. La primera part és un exemple de com filmar una comèdia entre quatre parets. Amb un ritme trepidant, el director ens va donant pistes de les relacions entre els personatges i fins i tot de les amenaces externes que poden posar en perill la seva estabilitat. Potser sí que cap el final la situació es torna inversemblant, però l'últim gir ho salva tot d'una forma un xic esotèrica i irreal. En definitiva, una comèdia que m'ha sorprès i que m'ha tornat a brindar interpretacions excepcionals d'Eduard Fernández, Belén Rueda, Pepón Nieto i Ernesto Alterio. Per cert, brillant l'escena de l'intercanvi de mòbils, un moment divertidíssim que els actors saben aprofitar molt i molt bé.

8/1/18

El millor cinema del 2017

Aquí va la llista de les pel·lícules que més m'han agradat, sorprès o impactat en el 2017. El criteri escollit ha estat el de films estrenats a Espanya entre gener i desembre de l'any passat, i evidentment he triat entre aquelles cintes que he pogut veure... que no són poques, però que evidentment són una quantitat molt petita respecte a tot el que s'estrena en el transcurs de 365 dies. També val a dir que aquest any ha estat molt complicat escollir els primers llocs o establir un rànquing. No em penedeixo de cap de les escollides, però sí haig de reconèixer que he tingut molts problemes per saber quina anava davant de tot. I finalment m'he decantat per una primera posició bicèfala, encapçalada per dues pel·lícules que contenen molts dels elements que jo busco sovint al cinema: que m'emocioni i que em faci sortir de la sala amb la sensació d'haver vist alguna cosa important. Una em va fer plorar i l'altra em va fer sortir ballant, però les dues són un compendi d'un cinema potser antiquat... però que enyoro amb ganes. Aquest cop he deixat en altres posicions alguns títols de cinema més salvatge i intel·lectual que moltes vegades encapçala les meves llistes. Definitivament, he deixat que parlés la part més emocional, i potser per això han quedat fora cintes que bé es mereixen un reconeixement. Cintes que podien semblar obvies, com ara "Moonlight" o "Dunquerque", o d'altres que valoro pel seu risc ("Pieles"), pel seu desvergonyiment ("The disaster artist") o per la seva soterrada poesia ("Handia").




1. MANCHESTER BY THE SEA, de Kenneth Lonergan (USA)
    LA LA LAND, de Damien Chazelle (USA)


2. EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO, de Yorgos Lanthimos (Regne Unit)


3. ESTIU 1993, de Carla Simón (Espanya)


4. COCO, de Lee Unkrich (USA)


5. THE SQUARE, de Ruben Östlund (Suècia)


6. UNA MUJER FANTÁSTICA, de Sebastián Lelio (Xile)


7. VERÓNICA, de Paco Plaza (Espanya)


8. COMANCHERÍA, de David McKenzie (USA)


9. JACKIE, de Pablo Larraín (USA)


10. LADY MACBETH, de William Oldroyd (Regne Unit)


Aquí us deixo la llista de les meves preferides dels darrers anys:

2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE

7/1/18

El millor teatre del 2017

Comença el 2018 i, a l'igual que faig des de fa uns quatre anys, toca escollir el millor teatre que he vist durant el 2017. La llista està confeccionada sobre tot el que he pogut veure des del mes de gener fins a finals de desembre, però està clar que hi falten espectacles que segurament tornaran la propera temporada i que ja recuperarem més endavant. De la llista final s'ha de dir que és força heterogènia, ja que inclou des de teatre de text fins a dansa-teatre, passant pel teatre documental, el petit format, les reposicions o el cabaret. També inclou produccions estrangeres -una d'holandesa i una de grega-, tot i que finalment és una producció catalana la que ha quedat en primer lloc. 


1. L'ÀNEC SALVATGE
Vista al Teatre Lliure


2. FEDERICO GARCÍA
Vista al Teatre Romea


3. THE GREAT TAMMER
Vista al Mercat de les Flors


4. MOEDER
Vista al Mercat de les Flors


5. MARIA ESTUARD
Vista al Teatre Lliure


6. INCENDIOS
Vista al Teatre Goya


7. BODAS DE SANGRE
Vista a la Biblioteca de Catalunya


8. JÚLIA
Vista a la Sala Atrium


9. FAIRFLY
Vista al Tantarantana


10. PAQUITO FOREVER
Vista al Teatre Almería

I per primer cop en tots aquests anys de rànquings, començo a afegir una llista recopilatòria del que més m'ha agradat cada temporada. D'aquesta manera us podeu anar fent una idea més clara dels meus gustos. Ho anirem repetint...

Any 2016 - LA FORÇA OCULTA
Any 2015 - EL REI LEAR
Any 2014 - UBU ROI

29/12/17

Petit Tast Cinèfil (LIX)

A punt d'acabar l'any i ja van perfilant-se algunes de les meves pel·lícules preferides del 2017, i la veritat és en aquest post en trobareu més d'una. Coneixent-me els gustos, és fàcil d'endevinar... sobretot si us fixeu en els directors, els seus estils, etc. Us deixo, doncs, amb unes cintes molt recomanables, i també molt diferents entre si. I és que en la varietat està el gust!


EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO, de Yorgos Lanthimos.- Vaig sentir l'altre dia, molt encertadament, que aquesta pel·lícula era una obra mestra del cinema de la crueltat. La veritat és que la cinta es mou entre la tragèdia grega, el thriller sobrenatural i el terror realista i salvatge, una mica a l'estil de Funny Games. Lanthimos, un dels directors europeus més en forma de l'actualitat, coneix molt bé el material que té entre les mans, i tot i que cap el final hi hagi un excés de perversió, no es pot negar que sap portar-lo a bon port. A sobre, aquesta és la pel·lícula més ben filmada del director, amb plans que recorden a Kubrick i amb un ús de la càmara que ja voldria més d'un. Pel que fa a les interpretacions, crec que no podien ser més encertades... des de la gran parella que formen Collin Farrell i Nicole Kidman (els acabem de veure fa pocs mesos a "La seducción") fins al jove actor Barry Keoghan, vist últimament a "Dunkerke". Tots ells fan treballs arriscats i al límit de tot, fins i tot de la prudència i el bon gust. 


COCO, de Lee Unkrich.- Semblava que Pixar portava un temps estancada, però "Coco" ens porta tot l'enginy i tota la sensibilitat d'una companyia que realment està fent història, i no només dins del cinema animat... sinó dins del cinema en general. "Coco" és un prodigi a molts nivells -estètic, narratiu, tècnic-, i suposa un nou pas endavant en l'art de l'animació. Sí és cert que hi ha molts elements de Pixar que es repeteixen, sobretot a nivell estructural, però també és cert que hi ha molts elements que ens remeten fins i tot al Tim Burton de la primera època. A més, la part com retrata la vellesa i la cultura mexicana és per treure's el barret. La tendresa de l'àvia Coco, la determinació del nen protagonista i l'energia de tota la galeria d'esperits són realment entranyables. Si a sobre tenim en compte que la pel·lícula s'ha fet en plena època d'aixecament del mur a la frontera mexicana, haurem d'admetre que la proesa és encara més gran. I és que tot i no tenir cap missatge polític, "Coco" és una descarada declaració d'intencions i una festa en tota regla.

SAURA(S), de Félix Viscarret.- Aquest documental pertany al projecte Cineastas Contados, que s'inspira en la sèrie francesa Cinéastes de nostre temps i que consisteix en que cineastes actuals es posen darrera de la càmera per homenatjar o parlar dels seus predecessors. El primer lliurament va ser sobre Basilio Martín Patino, i ara li toca el torn a Carlos Saura, tot i que el més curiós del cas és que l'aragonès es resisteix a parlar del passat i de si mateix. Per tant, Félix Viscarret ha de construir un treball a partir de la negació, i la gràcia és que al final sembla que la pel·lícula l'estigui dirigint el mateix Saura. Les seves condicions, les petites exigències i fins i tot les recomanacions de fotografia o il·luminació acaben portant el film per allà on ell desitja. Si és cert, però, que la família també hi té alguna cosa a dir, ja que la història pretén construir-se a partir de la mirada dels seus fills, del seu germà o de la seva dona, Eulàlia Ramon. Són aquests els millors moments d'una petita joia que resulta, finalment, molt més divertida que analítica o acadèmica.

19/12/17

Petit Tast Cinèfil (LVIII)

Avui us porto una petita mostra de cinema intel·lectual, per dir-ho d'alguna manera. Però també és cert que és una intel·lectualitat que es pot entendre de maneres molt diferents. En aquest sentit, tenim una cinta que ens parla de l'escriptura i l'art d'inventar històries, una altra que critica l'art modern i de passada a tota la societat occidental... i finalment un film que ens parla de violència, però des d'un punt de vista potser excessivament racional i emfàtic. Aquí van els meus comentaris.

THE SQUARE, de Ruben Östlund.- Va guanyar la Palma d'Or de Cannes quasi de forma unànime, tot i que la cinta francesa "120 battements par minute" va estar a pun d'aigualir-li la festa. Podríem dir que The Square és una cinta peculiar, estranya per a alguns i incomprensible per a d'altres, però ningú podrà negar que es tracta d'un film amb molts atractius. Es pot entendre com una crítica al món de l'art o al de la publicitat, tot i que jo crec que és una crítica que va molt més enllà i que fa referència a la forma de vida de la societat occidental. Parla de nosaltres mateixos, de la generositat i la confiança, de la humanització i la bestialitat. Potser és aquest allau de temes el que potser no la fa del tot rodona, ja que a moments la història sembla perdre's i donar missatges equívocs. Tot i així, que ben filmada que està i quins magnífics moments que ens deixa: l'escena de les cadires que es mouen, la roda de premsa amb la síndrome de Tourette, la conversa sobre el condó o la fantàstica escena del sopar al museu. Claes Bang i Elizabeth Moss demostren ser dos grans actors, i en el cas del primer cal afegir que quasi tot el metratge descansa a les seves esquenes. Tota una proesa.

EL AUTOR, de Manuel Martín Cuenca.- Quasi sense fer-se notar, Manuel Martín Cuenca ens ha acompanyat en el cinema espanyol durant tot el principi de segle. Consultant l'altre dia la seva filmografia em vaig adonar que he vist molts dels seus llargmetratges, sense saber en alguns casos ni de qui eren. Recordo "La flaqueza del bolchevique", que tot i ser irregular em va causar un gran impacte. Recordo "Malas temporadas", vista a San Sebastián ja fa molts anys. I recordo, ja més recentment, la terrorífica "Caníbal". Totes elles obres d'autor, serenes i calmades en aparença, però amb un interior inquietant i malaltís. "El autor" tampoc s'escapa a cap d'aquests adjectius. La cinta descriu les peripècies d'un escriptor novell i poc experimentat per escriure la seva primera novel·la, tot i que el que realment vol es reescriure la seva trista i miserable vida. La realitat i la ficció es barregen de forma magistral, realimentant-se una a l'altra durant tot el metratge. Potser hi ha moments excessivament descriptius, i escenes que potser sobren... però valia la pena aturar-se un moment i veure amb detall tot el que després desencadenarà els esdeveniments. Magnífic Javier Gutiérrez com l'autor del títol, i també els dos secundaris de luxe: Javier De la Torre i Adelfa Calvo.

EN REALIDAD, NUNCA ESTUVISTE AQUÍ, de Lynne Ramsay.- Fa uns anys vaig veure "Tenemos que hablar de Kevin", que adaptava una de les meves novel·les favorites dels últims anys. La direcció de Lyne Ramsay em va decebre, i ara puc entendre el perquè. Ramsay dirigeix des d'un punt de vista molt extern, basat en la forma més que en el contingut, i encara que això també ho han fet amb èxit altres directors hem d'admetre que ella no és Scorsese ni Kubrick ni Coppola. Parlant clar, aquesta cinta pretén ser el nou "Taxi Driver" i crec que es queda només en la carcassa. És cert que hi ha els elements (una història tèrbola, un actor molt potent al capdavant i escenes de gran violència), però hi falta la genialitat, el toc de gràcia... o com dirien alguns, hi falta ànima. Tot i així, no es pot negar que té moments de gran impacte, sobretot aquells en els que Joaquin Phoenix intenta deixar-s'hi la pell i tot el que faci falta. Tot és en va, pel meu gust, però segur que també hi haurà els seus fans... n'estic segur.