Tornem amb un tast de cinema espanyol, tal com faig de tant en tant. Aquest cop ho faig reunint una sèrie de films que ja fa temps que es passegen per cartelleres o plataformes. La majoria són de 2023, però és que un no dona abast i ha d'anar veient les pel·lícules quan es pot...
Nova Cambra
2/4/24
Petit Tast Cinèfil (CVI)
11/3/24
ÒSCARS 2024 - L'any de Christopher Nolan
Els pronòstics no han fallat, i de fet era ben difícil que fallessin. "Oppenheimer" ha arrassat a la cerimònia, ja que a l'any del Barbenheimer només la pel·lícula de Nolan o "Barbie" -que s'havia anat desinflant les darreres setmanes- podien triomfar al final. Tal com s'ha vist, "Poor things" era l'altra convidada a la festa, però era complicat que un projecte tan arriscat com aquest pogués fer-se amb el premi gros. Quasi contra pronòstic, la pel·lícula de Lanthimos s'ha emportat al final quatre guardons, entre ells el més que merescut -però també sorprenent- a Emma Stone. La de Nolan n'ha aconseguit set, i "La zona de interés" -una altra mostra de cinema molt poc mainstream- ha marxat a casa amb dos.
Els moments més recordats de la gala seran, sense cap mena de dubte, l'aparició de John Cena despullat per anunciar Millor Vestuari (emulava l'aparició d'un streaper a la gala de 1974, ara fa 50 anys), el número de Gosling interpretant "I'm just Ken" i emulant l'estètica de "Los caballeros las prefieren rubias" o l'apatia amb la que Al Pacino va anunciar l'Òscar a millor pel·lícula. No sabem si això últim va ser involuntari o bé si era una petita crítica perquè el seu amic Scorsese es va convertir en el gran perdedor de la nit. A mi em molesta força parlar de guanyadors o perdedors perquè això no és una competició esportiva, però sí és cert que Scorsese ha fet una gran pel·lícula i potser es mereixia una mica més de reconeixement.
Podeu consultar tots els premis a la pàgina de Premiososcar.net
12/2/24
Premis Goya 2024: L'any de la neu
Ja és conegut per tots que "La sociedad de la nieve" ha guanyat 12 guardons, convertint-se en la tercera cinta amb major número de Goyas (la primera segueix essent "Mar adentro" i la segona "Ay, Carmela"). S'ha aconseguit el que molts pronosticaven, i fins i tot una mica més i tot, ja que el premi a millor actor revelació no era precisament dels més cantats. També ja és sabut per tots que no hi ha hagut reconeixement a Víctor Erice, malgrat que la seva pel·lícula serà de les més perdurables en la memòria del nostre cinema per tot el que representa en si mateixa.
La gala presentada pels Javis i Ana Belén ha estat distreta i m'ha agradat, malgrat que ha sigut molt llarga i un pèl irregular. Crec que es van juntar molts dels premis menors i va faltar ficar en aquelles parts algun efecte sorpresa. Hi ha hagut pocs còmics i poc humor, però sí molta música. Cal destacar aquí a Amaya i al duet format per Salvador Sobral i Silvia Pérez Cruz. També va ser interessant el número del "Se acabó" i el que va homenatjar a Concha Velasco, a més de l'inici amb Bisbal o aquell homenatge al cinema quinqui que va arribar de la mà dels Estopa.
Els moments més emotius i rellevants van ser el del premi a Sigourney Weaver, que va agrair la tasca de la dobladora María Luisa Solà, i el del sofà de "Todo sobre mi madre", amb Antonia San Juan, Marisa Paredes, Cecilia Roth, Penélope Cruz i el mateix Almodóvar. També seran recordats el moment del selfie de perdedors i els retrets de Pedro Almodóvar al polític de VOX. Sabíem que durant la gala algú diria alguna cosa després de la provocació del dia abans, però al final va haver de ser el nostre director més internacional el que li pintés la cara en els darrers cinc minuts. Va ser de manual.
Penso que aquest ha estat un bon any de cinema espanyol -i en portem ja un parell o tres de seguits- però potser veient el palmarès no s'acaba de fer justícia. La pel·lícula de Bayona ha arrassat, i ho ha fet amb una suficiència que potser no és de rebut. Penso que la cosa hagués hagut d'estar millor repartida. Tot i així, no se li pot retreure res a un cineasta que sempre torna a casa, que dona feina a molts professionals d'aquí (i ara també a uns quants d'Agentina i Uruguay) i que sempre posa un segell de qualitat molt alt a totes les seves produccions.
A veure ara què ens espera de cara als premis de l'any vinent. Per al 2024 ja s'espera l'estrena dels thrillers de Fernando Trueba o Rodrigo Cortés, la última d'Isabel Coixet amb Penélope Cruz de protagonista, i també les noves de Julio Medem, Cesc Gay, Jaime Rosales, Pilar Palomero o Paula Ortiz, entre molts altres.
Clicant aquí podeu consultar tots els premiats.
11/2/24
Petit Tast Cinèfil (CV)
Us porto avui quatre pel·lícules, dues de les quals es van estrenar cap a finals del 2023. Tres d'elles, a més, estan nominades a l'Òscar com a millor pel·lícula i per això em sembla interessant parlar-ne. Ja em direu què us semblen, perquè crec que són films que poden agradar a públics amplis i molt diversos.
8/1/24
El millor teatre del 2023
El 2023 va ser un any amb molts i molt bons espectacles teatrals. N'he triat 12 i he establert un ordre que potser podria ser diferent... tot i que no canviaria gaire la cosa. Tots ells són espectacles que s'han vist en els teatres catalans entre l'1 de gener i el 31 de desembre (reposicions incloses), i entre ells hi trobareu drames clàssics, obres de dansa-teatre, experiments metateatrals, musicals i peces de petit format. En falten molts, evidentment, però seria una llista inacabable...
1.- LE CONGRES NE MARCHE PAS. (Teatre Lliure - Gràcia)
I per acabar, un resum del que més m'ha agradat en els darrers anys. Una manera de veure què és el que m'interessa més en qüestions teatrals, tot i que ja veureu que el gust i la llista són igual d'eclèctics:
7/1/24
El millor cinema del 2023
Ja toca fer llistes, i aquí arriba de moment la del millor cinema de l'any passat. Bé, en realitat és un llistat de les pel·lícules que més m'han agradat d'entre totes aquelles que he pogut veure. Són pel·lícules estrenades oficialment als nostres cinemes entre l'1 de gener i el 31 de desembre. Evidentment en faltaran moltes, ja que no he pogut veure algunes de les principals candidates ("Anatomía de una caída", "20.000 especies de abejas", "Vidas pasadas") i he hagut de deixar fora d'altres que també em van agradar força ("Saltburn", "El asesino", "Passages", "Creatura"). La que no trobareu, i és totalment premeditat, serà "Barbie". És, sense cap dubte, una de les cintes de l'any... però penso que se l'ha inflat en excés, i com que ja apareix en les llistes de gairebé tothom he pensat que aquí potser sobrava.
1. "LOS FABELMAN", d'Steven Spielberg (EEUU)
2007.- PROMESAS DEL ESTE
2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE / CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA
2018.- CALL ME BAY YOUR NAME
2019.- PARÁSITOS
2020.- SÓLO NOS QUEDA BAILAR
2021.- EL PODER DEL PERRO
Petit Tast Cinèfil (CIV)
Avui porto pel·lícules d'autor, però amb segell mainstream. És a dir, pel·lícules de directors amb forta personalitat -uns més que altres- però amb un abast important i amb un èxit de públic gairebé sempre assegurat. Ja direu que us han semblar a vosaltres.
LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese.- Es podran trobar moltes virtuts i també alguns defectes a la darrera cinta dirigida per Scorsese, però el que no es podrà negar és la seva voluntat crítica i el seu discurs reivindicatiu i fins i tot polític. S'han fet algunes pel·lícules sobre les injustícies causades als pobles indígenes nord-americans, però segurament cap de tant contundent com la que ens mostra aquest film. I no només es queda en la injustícia en si, sinó que a més dibuixa una societat blanca corrompuda i mafiosa, el naixement de l'FBI i la manca d'escrúpols d'una societat i un sistema que s'acabaria imposant per sobre de tot i de tothom. El principal objectiu d'Scorsese, i també el seu gran mèrit, és parlar d'una realitat tan infame, i curiosament tan desconeguda per la majoria del públic que assisteixi al cinema. L'altra tema és l'estil en que està dirigida, que en aquest cas podríem dir que s'acosta més al de films com "Silencio" o "El irlandés" que al carismàtic i frenètic de "Taxi Driver", "Casino" o "El lobo de Wall Street". El veterà director decideix optar per una narració pausada i expositiva que es va salpebrant amb escenes violentes. Podríem dir que comença com un thriller, deriva cap a un drama una mica dens i descafeïnat i acaba amb una última part -per mi, la millor- amb més nervi i més decisions fílmiques de certa rellevància. Només cal recordar aquí l'interessant desenllaç dels personatges de DiCaprio i De Niro, així com les dues escenes finals, tan fora de la pel·lícula i a la vegada tan connectades (una mostra més de la qualitat d'Scorsese). Per acabar, ressaltar la gran interpretació d'una quasi desconeguda Lili Gladstone, que pel que diuen ja té mig Òscar a la butxaca.
4/12/23
Petit Tast Cinèfil (CIII)
I vet aquí un nou post sobre cinema espanyol, sobretot ara que ja han sortit les nominacions als premis Goya. Aquí teniu quatre pel·lícules força diferents, dues de les quals estan presents en vàries de les categories més importants dels premis.
14/11/23
Petit Tast Cinèfil (CII)
Avui us vull parlar de tres pel·lícules que tenen en comú una trama Queer o LGTB, tot i que cada cop em costa més parlar de cinema gay o similar. Normalment em dona la sensació que aquesta etiqueta s'utilitza més per menysvalorar o per avisar que no pas per tipificar un gènere determinat. I és que també seria erroni parlar de gènere... De fet, les tres pel·lícules que us porto avui s'haurien d'englobar en tres subgèneres ben diferents: el melodrama romàntic, el biopic i el drama.
16/10/23
Petit Tast Cinèfil (CI)
Avui vull fer-vos el comentari de tres pel·lícules espanyoles relativament recents. Us parlaré del nou miracle de Víctor Erice, del debut de Mario Casas i d'una pel·lícula de ciència ficció a l'espanyola...