22/4/19

Petit Tast Cinèfil (LXXI)

Després de moltes setmanes sense recomanació cinèfila, aquí en teniu tres. Són pel·lícules molt diferents, i almenys dues d'elles han donat molt a parlar en el darrer mes. Espero que digueu la vostra, ja que sé que algun de vosaltres deu pensar diferent... N'estic segur.

DUMBO, de Tim Burton.- A diferència del que pensa quasi la majoria de crítics, els remakes o seqüeles que s'han fet fa poc de "Dumbo" o "Mary Poppins" són pel·lícules notables, molt ben produïdes i fetes amb carinyo... sense oblidar, és clar, que són productes d'encàrrec d'una gran indústria. I precisament per això últim crec que té mèrit haver utilitzat el producte original amb respecte, però com a inspiració (res a veure amb còpies sense ànima, com la de "La bella i la bèstia"). "Dumbo" partia d'un doble repte: partir d'un clàssic de l'animació, que a sobre estava protagonitzat quasi exclusivament per animals. La història que s'ha teixit al voltant de l'animaló és raonable, creïble i té prou pes com per acompanyar el discurs principal. I és que no podem oblidar que estem davant d'un conte que ens parla de la família, del respecte per la diferència i també del respecte als animals (la última escena és una declaració d'intencions en tota regla). I a part d'això, espectacle, uns protagonistes encertats, uns bons efectes digitals i una direcció escènica d'infart. Sé que els qui vagin buscant la seva pròpia versió de Dumbo en sortiran defraudats; sé que els que busquin al Burton més fosc tampoc es sentiran satisfets... Però els que busquin un producte d'entreteniment ben fet no tenen res a témer. Passin i disfrutin.

DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar.- He dit moltíssimes vegades en aquest blog que Almodóvar és un dels meus cineastes de capçalera, un dels pocs dels que he vist tota la filmografia i dels que entenc bé els seus referents, els seus trucs, les seves solucions cinematogràfiques, etc. Potser per tot això entenc que "Dolor y gloria" sigui una pel·lícula fonamental, imprescindible. Molts grans cineastes tenen la seva pel·lícula testamentària, on aboquen records d'infància o altres aspectes importants de la seva vida. Retrats autobiogràfics disfressats de ficció ("Amarcord", "Fellini 8 1/2", "All that Jazz", "Fanny i Alexander", "Roma") en els que s'engloba aquesta última cinta d'Almodóvar. El més fascinant d'aquest títol és la seva qualitat cinematogràfica (el director manxec fa un compendi meravellós de tots els seus recursos) i el fet que el guió expliqui molt menys que les seves imatges. Crec, en aquest sentit, que hi ha moltes escenes amb missatges ocults o referències velades, i això és el que la fa enigmàtica i tant interessant. La relació entre mare i fill és de les més boniques que hem vist en els darrers anys en una pantalla, i això no seria possible sense uns esplèndids Antonio Banderas (en el millor paper de la seva carrera), Julieta Serrano i Penélope Cruz. En definitiva, una petita obra mestra instantània que servirà per entendre i estudiar millor un dels cineastes espanyols més influents de tots els temps.

STAN & OLLIE, de Jon S. Baird.- Hi ha biopics de moltes menes, però està clar que la indústria ha descobert amb bon criteri que funcionen millor els que expliquen un fet concret, una etapa de vida que serveix com a resum de tota una carrera. Si es tracta de la vida d'un artista, què millor que triar l'ocàs de la seva existència ("Las estrellas de cine no mueren en Liverpool", "At eternity's gate") o un fet puntual revelador ("My week with Marilyn"). Aquí ens trobem en l'etapa final de dos dels còmics més famosos del període d'entreguerres. Tot i que van estar en actiu fins els cinquanta, l'etapa muda o bé la dècada dels trenta podrien considerar-se la seva època daurada. La cinta, en canvi, ens explica el moment en que ja han rodat la seva última pel·lícula i busquen financiació per a la següent, que no arribarà mai. Tot això succeeix després d'haver tingut la seva primera crisi important (la separació de la parella còmica per un tema de les productores) i enmig d'una gira per escenaris de Gran Bretanya, en els que viuran una sort dispar. La relació entre els dos era principalment d'amistat i respecte, cosa que es deixa veure molt bé en pantalla... especialment per la gran interpretació de John C. Reilly (Ollie) i Steve Coogan (Stan). Tampoc cal oblidar les actrius que fan de les seves dones, i que deixen algunes de les seqüències més divertides, ni tampoc la direcció de Jon S. Barid, sensible i en ocasions molt emotiva. Tota la part final és potser el millor de la pel·lícula, ja que dona sentit al fet d'haver volgut portar a pantalla la vida d'aquests dos actors.

25/2/19

Òscars 2019: Una gala afroamericana a ritme de Queen

No sé si és la meva sensació, però últimament les gales dels Òscars sembla que tinguin un fil argumental aparentment ocult que acaba deixant empremta. L'any passat ens vam trobar una gala molt mexicana, puntejada amb la campanya del MeToo. En el 2019, en canvi, el leit motiv ha estat la comunitat afroamericana, tot i que el castellà ha fet acte de presència en diverses ocasions, com si volgués anticipar un premi gros a "Roma"... que finalment no ha arribat. Són maneres de destacar aquells elements extracinematogràfics que han pesat en la indústria durant tot l'any i que han influenciat en la carrera de vàries pel·lícules. Només si pensem amb el grandiós èxit de "Black Panther" -o el més modest de "Green Book", "Infiltrado en el KKKlan" o "El blues de Beale Street"- podrem entendre la llarga desfilada de presentadors afroamericans... molts dels quals feien el seu primer acte de presència a la gala. I si pensem en l'èxit que "Crazy rich asians" ha tingut als EEUU també entendrem que aquesta fos la cerimònia amb més cares asiàtiques damunt de l'escenari, quasi més que l'any de "Tigre y Dragón".



Però la gala del 2019, a part del to marcadament afroamericà, tindrà també un altre nom propi: Queen. Van ser incomptables les vegades que la càmara va enfocar als membres de la banda, que a més havien obert la nit amb un miniconcert que va fer ballar i cantar a tothom. I és que no ens hem d'oblidar que "Bohemian Rhapsody", en contra de tot pronòstic, ha donat molts diners a la indústria. Potser és per això que ha estat la més premiada de la nit, amb guardons que reconeixen aspectes tècnics del film (el so i el muntatge del concert del final) i també la recreació d'un Freddie Mercury que, tot i no assemblar-se gaire a l'original, suposava un tour de force per a l'actor de moda del moment, Rami Malek. Un botí potser excessiu (quatre òscars) per una cinta entretinguda i resultona, que no passarà a la història.

Les pel·lícules que realment seran recordades d'aquí uns anys, han quedat un pèl desdibuixades a la gala. "Roma" ha aconseguit tres premis, però no ha guanyat el reconeixement més important, que ha anat a parar a la cinta més políticament correcte de totes, "Green Book". Per la seva banda, "La favorita" ha estat a punt de naufragar, tot i que en l'últim moment la gran Olivia Colman ha salvat els mobles. Ha fet molta pena que Glen Close no guanyés ni en una nit dissenyada per a ella, però també hem d'admetre que el personatge i la interpretació de Colman són d'aquells que es troben un cop cada molts anys. Crec que l'actriu anglesa ha arribat per quedar-se i per ser el relleu lògic de dames com Judi Dench o Hellen Mirren.



Pel que fa a la gala, el fet de no tenir presentador ha fet que fos més curta i hi hagués un ritme més ràpid. S'ha eliminat tota la introducció inicial, que és on es feien els comentaris punyents, i també moltes bromes, molts moments de diversió (ja no hi ha hagut pizza per a tots ni la visita d'un grup de turistes) i tots els clips cinematogràfics, que normalment parlaven de la història de Hollywood i que a mi, particularment, eren el que més m'agradava. Ha sigut tot més àgil, sí, però també més pla i més avorrit. No hi ha hagut moments impactants, ni excessivament emotius, i semblava que l'únic reclam de la gala era veure l'actuació de Lady Gaga i Bradley Cooper. Ha durant una hora menys, és veritat, però tinc dubtes de que això aixequi l'audiència televisiva.

Tot i el que he comentat, la gala ha tingut moments que recordarem durant temps. L'actuació de Lady Gaga, el premi a Spike Lee, Melissa McArthy i el seu conill, Bette Midler després de molts anys de no aparèixer i Queen robant protagonisme. Aquí us deixo amb algunes preguntes sense resposta i amb el llistat complet de premiats, que podeu consutar aquí.

Preguntes sense resposta:

Per què no es va incloure a Stanley Donen a l'In Memoriam?
Per què tot l'equip de "Black Panther" semblava arribat directament de Wakanda pels seus looks?
Per què es van tallar tants agraïments?
Per què alguns premiats dels apartats tècnis no deixaven parlar als seus companys?
Per què el fill de Cuarón feia tantes ganyotes?
Per què el fill de Viggo Mortensen sembla el seu germà petit?
Per què el cuiner José Andrés és tan estimat i respectat a Hollywood?
Per què es va anunciar tant la presència de Barbra Streisand i després la van desaprofitar?
Per què Spike Lee intentava cridar tant l'atenció des del pati de butaques?
Per què l'escenari semblava un decorat de "Frozen" o "Aquaman"?
Per què molts actors van portar models més atrevits que moltes actrius?





Òscars 2019: Una estranya edició


A escasses hores del començament de la gala dels Òscars, fem un repàs del que ha estat la cursa d'aquest any cap el premi més preuat del cinema. La veritat és que ha estat un any peculiar, tant per la dubtosa qualitat de vàries pel·lícules com per tots els problemes que la mateixa Acadèmia ha anat generant. Primer va ser l'anunci del còmic Kevin Hart com a presentador, amb la posterior renúncia per uns tweets homòfobs del passat. Després es va parlar d'un nou Òscar a la pel·lícula més popular, que va ser retirat en poc temps, i per últim s'anunciava que alguns premis es donarien a les pauses publicitàries per tal d'alleugerir la gala. Això va provocar tal indignació que finalment l'Acadèmia també va fer-se enrere. Ja només queda que el seu president, John Bailey, dimiteixi en directe enmig d'una gala que -per primer cop en trenta anys- no tindrà mestre de cerimònies.

Hi ha moltes veus que parlen d'un any de baixa qualitat. Val a dir que segueixo els Òscars des de fa molts de temps, i haig de recordar que he escoltat aquesta frase infinitat de vegades. Jo penso que aquest cop les crítiques es refereixen més a la diferència abismal que hi ha entre la qualitat d'unes pel·lícules i unes altres. Ningú pot negar que hi ha excel·lents pel·lícules amb nominacions importants ("Roma", "La favorita", "Cold War"), però és que també n'hi ha de molt bones amb unes nominacions realment escasses i més aviat tècniques ("El blues de Beale Street", "La balada de Buster Scruggs" o "First man"). A sobre, les places d'aquestes últimes en la categoria de Millor Pel·lícula han estat reemplaçades per cintes discutibles, d'aquelles que en una edició més competitiva ni tan sols haurien aparegut en escena. Em refereixo, especialment, a tres pel·lícules que a part de mèrits cinematogràfics estan on estan per altres motius: "Bohemian Rhapsody" ha sigut un èxit inesperat i la seva presència està molt relacionada amb la categoria de "film més popular", que no va arribar a néixer però que ha acabat deixant empremta; "Black Panther" també podria haver ocupat plaça en l'esmentada categoria, però la seva presència es deu més a la idea de que un film de superherois també pot ser nominat (no hi ha manera que es treguin l'espina d'"El caballero oscuro"); i per últim "Vice", un tipus de film que ja ha estat nominat en anteriors ocasions però que enguany pren més protagonisme per tots els disbarats de l'era Trump. 

Sigui com sigui, es preveu una nit incerta. Hi ha diversos favorits clars (Glen Close, Cuarón com a director o Lady Gaga com a compositora), però també hi ha més categories que mai que estan amb dos o tres possibles contendents. Jo auguro sorpreses. Espero que no sigui amb la millor pel·lícula, que hauria de ser "Roma", tot i que molts auguren que "Green Book" podria donar la sorpresa a l'últim moment. Si tenim en compte que en els últims anys han premiat vàries vegades a la menys previsible, qui diu que avui no pugui tornar a passar... En poca estona ho sabrem.

24/2/19

Petit Tast Cinèfil (LXX)

Avui ve una tanda de cinc pel·lícules que han marcat el final del 2018 i el principi del 2019. Cinc pel·lícules diverses, peculiars. Alguna fins i tot estrenada directament a Netflix. Espero que entre totes elles hi trobeu la vostra... Bon cinema! Bona vetllada dels Òscars!

GREEN BOOK, de Peter Farrelly.- No es pot negar pas l'evidència; estem davant d'una "feel good movie" de manual, o el que és el mateix, una pel·lícula ben intencionada, de les que et fa sortir del cinema amb millors sentiments i amb la sensació de sentir-te millor persona. Segons alguns, es tracta d'un film antiracista construït per agradar a tothom, o més ben dit, per no molestar a ningú. Tot i així, s'ha de reconèixer que un desconcertant Peter Farrelly -el mateix que dirigia amb el seu germà les comèdies més esbojarrades dels noranta- sap portar amb mà ferma una bona història que, sobretot, es basa en un guió molt ben travat i en les interpretacions de Viggo Mortensen i Mahershala Ali. Tots dos estan esplèndids com el xofer i el pianista negre que viatgen pel sud dels Estats Units en els anys seixanta. Un sud que encara trepitjava els drets civils de tota una comunitat, i que encara avui s'hauria d'avergonyir de tanta injustícia. És curiós que enguany hi hagi nominades a l'Òscar dues pel·lícules que tracten sobre el racisme -"Infiltrados en el KKKlan" seria l'altra-, però està clar que són dues maneres de veure-ho pràcticament oposades i quasi contradictòries. Sigui com sigui, és bo que es parli del tema i és bo que sigui amb pel·lícules taquilleres, com ho és aquesta versió tan benintencionada de la vida de Tony Lip i Don Shirley.

GLASS, de M. Night Shyamalan.- Haig de dir, abans de començar, que "El protegido" em sembla una pel·lícula original i molt ben dirigida, mentre que "Múltiple" em sembla interessant però no del tot rodona. Més aviat podríem dir que "Múltiple" estava en la línia de films de sèrie B que Shyamalan ha anat fent últimament per tal d'ajustar-se a uns pressupostos més escassos i limitats. El més curiós de "Glass" és que havia de tancar una trilogia que va començar amb un blockbuster i va continuar amb un film més modest, tant en resultats com en ambició. Per tant, la meva curiositat estava en saber quin to tindria aquesta tercera part. I el que m'he trobat és un producció intermitja, que és conscient de les seves limitacions i que ajusta el guió al que realment pot oferir (la destrucció de la torre, que tothom espera, no s'acaba produint mai). De fet, el film comença molt bé i capta plenament l'interès de l'espectador, tot i que després s'estanca en les llargues escenes de l'hospital i conclou amb un final lògic però insuficient i poc espectacular. McAvoy, Willis i Jackson posen tota l'energia en uns superherois atípics, mentre que el director controla el producte però segueix obsessionat en creure que els seus films poden fer-nos millors persones... A vegades sí, però no sempre.

LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos.- Segueixo pensant que "Canino" és una de les pel·lícules més revolucionàries i influents del que portem de segle. Igualment admiro el romanticisme malaltís de "Langosta" i el terror a l'estil Haneke de "Sacrificio de un ciervo sagrado". És a dir, admiro el treball de Lanthimos i valoro molt el seu món peculiar, el seu gran treball com a guionista i la seva qualitat com a director, cada cop més desenvolupada i decisiva. A "La favorita", per exemple, la direcció és ferma, segura i contundent, tot i trepitjar un terreny poc conegut -el drama històric- i sense comptat amb guió propi. Sigui com sigui, el grec acaba imprimint part del seu segell i revoluciona un gènere que, des de "Barry Lyndon" o la "Maria Antonieta" de Sophia Coppola, ha rebut poques estocades. Aquí es basa, sobretot, en una qüestió estilística (de llenguatge i de reinterpretació històrica), en un joc de grans angulars i en el treball amb les actrius. Les tres estan magnífiques, però Olivia Colman -tot i que perdrà l'Òscar la propera nit- crea un d'aquells personatges mítics que perdurarà per molt i molt de temps.

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS, dels Germans Coen.- El western no ha estat mai un dels meus gèneres preferits, tot i que sé admirar una bona pel·lícula... i val a dir que dins del gènere n'hi ha moltes, sobretot en la seva època daurada. A les darreres dècades hi ha hagut escassedat de  pel·lícules ambientades a l'oest americà, però curiosament les dues últimes que he vist m'han entusiasmat: "Los odiosos ocho" i la que avui ens ocupa. Són dues cintes que conserven intactes les característiques dels seus autors (Tarantino i els Coen, respectivament), però que suposen un homenatge sincer i una revisitació de tot el que signifiquen aquestes pel·lícules. A "La balada..." hi trobem quasi totes les referències obligades del gènere, com ara els duels de pistolers, els atracadors de bancs, els buscadors d'or, les caravanes, els atacs de tribus índies, el viatge en diligència, els caçarecompenses, els predicadors, els jugadors, etc. De fet, es tracta d'una pel·lícula per episodis que, a través de la literatura, vol fer un viatge al fons de l'oest més salvatge... i romàntic. I la veritat és que ho aconsegueix totalment. El paisatge, els personatges i les històries -algunes amb to més humorístic i d'altres de tràgiques, com la dels actors ambulants- respiren tanta autenticitat que és difícil no deixar-se endur per elles. Una altra petita joia, ideal per a la gran pantalla, que finalment hem hagut de veure des del sofà.

UN ASUNTO DE FAMILIA, de Hirokazu Koreeda.- No conec la obra de Koreeda, però feia temps que li tenia ganes... i descobrir-lo amb "Un asunto de familia" ha estat un gran encert. Aquesta és una pel·lícula que hauria de ser obligada per tots aquells que treballin o vulguin treballar com a assistents socials, educadors, etc. La història de la família protagonista és tan increïble com exemplar, sobretot per entendre com és el comportament de determinades persones en situacions límit. Koreeda utilitza una sàvia decisió i ens presenta l'argument des d'un punt de vista que no seria l'habitual. Això desconcerta, però aclareix la forma d'actuar i de comportar-se dels protagonistes. Un gir de guió cap al final ens porta definitivament cap a un últim acte d'una complexitat moral altíssima. La interpretació de tot el repartiment -amb una especial menció per a les actrius- és tan descarnada com interessant. Sense cap mena de dubte, ha estat una de les sensacions del 2018 i una Palma d'Or realment merescuda, tot i les tímides crítiques que va aixecar la decisió en un principi.


2/1/19

Una "repassada" a les nominacions goyesques


Ja fa un parell de setmanes que van sortir les nominacions als Premis Goya, i la veritat és que hi ha hagut coses que ja esperàvem i d'altres que han sorprès a gairebé tothom. Les travesses apostaven fort pel cinema d'autor -el millor de l'any, sense cap mena de dubte- però finalment han triomfat les pel·lícules amb càrrega social i bones intencions. Sabíem que "Campeones" ocuparia un lloc destacat i que "El reino", l'aposta política de l'any, trobaria els seus adeptes. "Todos lo saben", el projecte d'Asghar Farhadi amb un planter de grans intèrprets, ha aconseguit les nominacions esperades... i alguna més i tot. El que ja no era tan previsible era que dos drames amb ànima de documental entressin en el grup privilegiat de les cintes que opten a millor pel·lícula. Suposo que la Concha de Oro i la repercussió mediàtica de la història d'homosexualitat gitana hi han tingut força a veure... De fet, està bé que aquestes dues obres hagint entrat en consideració... si no fos perquè han desbancat tres de les més importants de l'any, al meu entendre: "Quién te cantará", que es conforma amb nominacions interpretatives (indiscutibles totes) i alguna tècnica; "Yuli", que esgarrapa cinc nominacions menors, degut a a la seva estrena "in extremis"; i "Petra", que ha quedat totalment fora. Sé que el cinema de Rosales no és del gust de tothom, però si en el seu moment "La soledad" va guanyar el premi gros es fa estrany que ara no hagi triomfat aquesta tragèdia moderna i més assequible, que bé hauria valgut alguna consideració pel seu director, la seva actriu principal (Barbara Lennie) o els seus secundaris (Marisa Paredes, Àlex Brendemühl o Joan Botey). 

En qüestio d'interpretacions, les sorpreses han anat segons la categoria... destacant més els que falten que el que finalment han entrat (José Sacristán, Alexandra Jiménez, Josep Maria Pou i tots els esmentats de "Petra"). Al premi de Millor Actor hi opten quatre pesos pesats de la nostra cinematogafia (De la Torre, Gutiérrez, Bardem i Coronado), mentre que a Millor Actriu es combinen les multipremiades (Cruz i Dueñas) amb d'altres que, tot i la seva fama i experiència (Nawja Nimri o Susi Sánchez), no s'estilen en premis d'aquesta categoria. En el cas de secundaris i secundàries hi ha hagut una mica de tot: els actors de "El reino" parteixen com a favorits (Luis Zahera i Ana Wagener); Eduard Fernández ha entrat en detriment del gran Ricardo Darín; Carolina Yuste, Juan Margallo o el mateix Antonio de la Torre (en el seu quart doblet) han causat sorpreses relatives; i la presència de les joves i veteranes Natalia de Molina i Anna Castillo comença a ser tan habitual com esperada. 

Si voleu consultar totes les nominacions podeu consultar aquí. El dia 2 de febrer sabrem el desenllaç en una gala que presentaran Sílvia Abril i Andreu Buenafuente.

Uns Gaudí per compensar


Pocs dies abans d'aquestes nominacions als Goya havien sortit també les del cinema català, que en molts casos presenta unes llistes molt i molt similars. La diferència és que aquí hi tenen cabuda pel·lícules molt petites que quasi no s'han vist fora dels nostres cinemes, i també que algunes cintes oblidades per l'Acadèmia espanyola es veuen aquí llargament recompensades. Va passar l'edició anterior amb "Incerta glòria" i ha tornat a passar amb "Petra", i fins i tot amb "Les distàncies" o "El fotógrafo de Mauthausen". Altres pel·lícules que obtenen força nominacions són "Viaje al cuarto de una madre" i "Entre dos aguas". Curiós, però, que a les nominacions d'actors s'hagin tornat a deixar a Sacristán i fins i tot Joan Pera (el millor, amb diferència, de "Yucatán"). Per compensar, li atorgaran el premi honorífic d'enguany... Una manera com una altra d'arreglar les coses.

Si voleu consultar totes les nominacions dels Gaudí podeu consultar aquí. La gala es celebarà el 27 de gener i la presentarà el Mag Lari.

El millor cinema del 2018

I aquí està la tant anunciada llista de les millors pel·lícules que he vist durant el 2018. Són pel·lícules estrenades a Espanya entre l'1 de gener i el 31 de desembre, i ja veureu que n'hi ha de tots els gèneres, de diverses nacionalitats, i per a tots els gustos. Per cert, hi ha hagut una lluita interna molt aferrissada per aconseguir la primera plaça d'enguany, però finalment m'he decantat per aquella cinta que més em va emocionar i arribar en el seu moment. Això no vol dir que les demés no siguin meravelloses, que ho són, ni que les absents no es mereixessin també un lloc entre les deu millors. En aquest sentit, han quedat fora en l'últim moment algunes joies com "El hilo invisible", "Hereditary", "The Florida Project", "120 pulsaciones por minuto", "El reverendo" o "Misión Imposible: Fallout". I és que al final he optat per triar les que em van impactar d'una manera o altra, aquelles que van aportar un plus a la ja seva provada qualitat i que, passats un dies o unes setmanes, encara continuaven creixent en la meva imaginació.


1.  CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino (USA / Itàlia)



2.  ROMA, d'Alfonso Cuarón  (Mèxic)



3.  QUIÉN TE CANTARÁ, de Carlos Vermut  (Espanya)



4.  DOGMAN, de Matteo Garrone  (Itàlia)



5.  COLD WAR, de Pawel Pawlikowski  (Polònia)



6.  LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro  (USA)



7.  ISLA DE PERROS, de Wes Anderson  (USA)



8.  YULI, d'Iciar Bollaín  (Espanya)



9.  TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh  (Regne Unit)



10.  YO, TONYA, de Graig Gillespie  (USA)


I per acabar la llisteta, us deixo un rànking de les que més m'han agradat en els darrers 10 anys. Així podeu anar tenint una idea més clara de per on van els meus gustos...

2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA


Petit Tast Cinèfil (LXIX)

Acabem l'any amb una nova recomanació cinèfila. Hi inclou un dels millors films de l'any, el musical de la temporada, un thriller que ha passat desapercebut, una de les joies del cine indie del 2018 i un biopic que fa dies que us hauria d'haver comentat... Espero que pugueu recuperar-ne algun, ja sigui a les sales de cinema, a les plataformes o allà on sigui. Ara les formes de veure cinema s'han multiplicat. Esperem que unes no anul·lin a les altres, perquè encara que la gent no ho cregui seria un error eliminar les pantalles grans o rebaixar-les a simple atracció.

MARY POPPINS RETURNS, de Rob Marshall.- S'ha criticat que sigui una mena de remake encobert o que les seves cançons no enganxin tant com les originals. S'ha dit que aporta molt poca cosa o que no supera en res a la cinta de Robert Stevenson... S'ha dit tot això i moltes altres coses, però està clar que un musical com aquest -o d'altres de Rob Marshall- és per gaudir-lo i deixar-se de prejudicis, almenys fins que no hagi finalitzat. El problema és que un no va a veure una cinta d'aquestes sense referents, sense una idea preconcebuda i, en molts casos, sense els ganivets ben esmolats (hi ha molts crítics de cinema que no suporten els musicals, i ho puc demostrar). Segons el meu humil punt de vista, aquesta seqüela és molt millor del que m'imaginava. Estic d'acord en que no arrisca (en aquest cas, potser no és mala opció) i en que en algun moment se'm va fer un xic pesada (curiosament, la mateixa part que se'm feia pesada a la original), però s'ha d'admetre que té una estètica fabulosa, que recrea molt bé l'univers que vol homenatjar i que la partitura és també una continuació molt habilidosa de la creada el 1964. A més de tot això, els efectes especials superen com és natural als del seu moment i el repartiment és d'allò més encertat. I és que un dels grans punts de la pel·lícula és haver trobat a dos actors tant carismàtics com els originals. Emily Blunt i Lyn Manuel Miranda brillen en tot moment i en els números musicals gaudeixen com a criatures, i es nota. Potser hagués agraït una mica més de presència d'ells dos en la part final del film o bé l'aparició de Julie Andrews com a venedora de globus, però sigui com sigui no em puc queixar. Potser no serà el musical de la dècada, però em va alegrar els Nadals...

ROMA, d'Alfonso Cuarón.- És una de les pel·lícules de l'any i possiblement de la dècada. "Roma" és molt més que una pel·lícula: és la carta d'amor a un país i a una cultura; l'autohomenatge a la infància d'un gran director; la crònica d'un temps i una època molt concretes, però també extrapolables; una mostra de cinema en majúscules; la millor pel·lícula distribuïda per una plataforma d'Internet; etc. "Roma" és una revolució i una anècdota al mateix temps, perquè tot i ser una de les pel·lícules més cinematogràfiques dels darrers anys es gaudirà bàsicament en petites pantalles. Una incongruència? Una broma de mal gust? O una víctima colateral de les noves tendències a l'hora de consumir cinema? Sigui com sigui, el que està clar és que estem davant d'una cinta que s'olora, que es percep, que convida a viure en el seu interior. Al final del metratge, aquella casa, el castigat pati que fa de garatge o fins i tot aquell gos que es caga per allà on pot... són una mica més nostres. Tot el que passa a la història és tan senzill com intens, i és que el gran mèrit de Cuarón és que filma "la vida" -amb un magnífic blanc i negre i uns plans molt ben pensats- com si fos la cosa més simple i quotidiana d'aquest món. El treball interpretatiu de totes les actrius de la cinta és magnífic, i això emfatitza el missatge feminista d'un film que ret homenatge a totes aquelles dones anònimes que han hagut de lluitar soles en un món masclista i abusiu. Una pel·lícula per a la història. 

EXPEDIENTE 64. LOS CASOS DEL DEPARTAMENTO Q, de Christoffer Boe.- Aquest és el quart film d'una saga danesa que ha tingut èxit a molts països, menys en el nostre. Les dues primeres van venir juntes i semblaven avalades per una bona crítica, però el seu tuf telefilmesc i el maltracte que van patir per part de les distribuïdores va contribuir a que la saga no acabés de lligar. La tercera, tot i ser més cinematogràfica, no va tenir millor sort, i l'actual lliurament només ha tingut una setmana "normal" a la cartellera. És cert, però, que els dos policies protagonistes -interpretats pels carismàtics Nicolaj Lie Kaas i Fares Fares- tenen enganxat a una bona colla de públic per Internet. I és que la història d'aquest departament destinat a resoldre casos oblidats i la relació entre dos policies tan diferents fa que tot plegat funcioni, encara que la història proposada en cada film tingui més o menys interès. En el cas d'Expediente 64 la cosa comença bé, però la resolució del cas resulta previsible i es produeix molt abans d'acabar el metratge. No és que et deixi frustrat, però crec que podria tret més partit d'una història que, com en tantes altres de les novel·les policíaques escandinaves, toca el tema de la opressió femenina, els abusos i els maltractaments. Distreta i a estones interessant, però no imprescindible.

BOHEMIAN RHAPSODY, de Bryan Singer.- Sé que fa setmanes que es va estrenar, i la veritat és que ja no sabia si m'acostaria al cinema a veure-la... però finalment m'he decidit. I tot i els meus prejudicis m'ho he passat molt bé. No és que sigui una gran pel·lícula però compleix amb els objectius que es marca: retre un sentit homenatge a la música de Queen i emocionar a l'espectador amb un argument mig inventat i unes quantes escenes dignes d'un telefilm de luxe. El gran mèrit és que tot i lluitar amb algunes pegues d'origen (una caracterització molt deficient i un guió que és pura autocensura), la cinta tira endavant gràcies als bons moments musicals i, sobretot, a l'escena de vint minuts que reprodueix el concert que la banda va fer al Live Aid. És en aquests moments quan la cinta es redimeix i eleva el to del conjunt, ja que la resta resulta obvi, a estones fins i tot didàctic ("així es fa una cançó de Queen") i en molts casos sensibler i ridícul. Calia recalcar la relació amb els pares tantes vegades? Feia falta posar el pla del productor que els va rebutjar enmig de l'escena del concert? S'havia d'infantilitzar tant la relació entre Mercury i la seva suposada primera "novia"? Sort que els actors defensen bé la història. En el cas de Rami Maleck no es pot dir que hagi estat per a mi la millor opció (m'hagués agradat veure en el paper a Sacha Baron Cohen o a Ben Whishaw) però al final troba el to, encara que sigui a base de copar quasi tots els primers plans del film...

EL REVERENDO, de Paul Schrader.- Es va estrenar a finals de setembre a casa nostra, i va passar com una exhalació, però la gran rebuda que ha tingut per part de la crítica nord-americana han encès la meva curiositat i m'han fet recuperar-la. El que m'he trobat és un film militant, de protesta, que posa el dit a moltes llagues que ara mateix couen -i molt- als Estats Units i a molts altres països. Amb una actitud valenta, reivindicativa i una tesis salvatge sobre el món que ens toca viure, Schrader fa una pel·lícula seca, contundent i absolutament única dins del panorama cinematogràfic actual. La veritat és que entronca molt bé amb l'univers del director, que sovint ens mostra personatges torturats per problemes familiars, d'identitat o de fe. D'ell són els guions de moltes obres cabdals d'Scorsese, i d'ell són també pel·lícules notables ("American Gigolo", "Mishima", "Affliction") i moltes de deplorables. En el cas que ens ocupa ha aconseguit una peça cabdal, que a més es veu reforçada per una interpretació excepional d'Ethan Hawke. Una de les joies "rares" de l'any.

31/12/18

El millor teatre del 2018

Ja estem acabant l'any i és moment de fer recopilacions, llistes i... memòria. Furgant entre els meus comentaris i recomanacions a Teatre Barcelona he elaborat aquesta llisteta del que més m'ha agradat durant el 2018. Evidentment hi falten espectacles que encara no he pogut gaudir (A.K.A, per exemple) i que segurament apareixeran a la llista de l'any vinent, ja que per fortuna les reposicions estan a l'ordre del dia... Per tant, aquest rànking està format pels muntatges que he vist des de l'1 de gener al 31 de desembre d'aquest any a Barcelona, incloent gèneres i formats diversos. En aquest sentit, hi trobareu teatre convencional, teatre documental, musicals, antigues reposicions, dansa-teatre i fins i tot un espectacle de circ molt poc convencional que finalment ha ocupat la primera posició. Ja em direu amb quines coincidiu i amb quines no.



1.  LÀ
Vista al Teatre Lliure de Gràcia



2.  4D ÒPTIC
Vista a la Biblioteca de Catalunya



3.  ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
Vista al Teatre Nacional de Catalunya




4.  SIS PERSONATGES
Vista a l'Espai Lliure



5.  RÈQUIEM FOR EVITA
Vista a La Seca



6.  BELGIAN RULES
Vista al Teatre Lliure



7.  UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT
Vista a la Sala Beckett



8.  LA TRISTEZA DE LOS OGROS
Vista al Teatre Lliure de Gràcia



9.  LA JAULA DE LAS LOCAS
Vita al Teatre Tívoli



10.  QUE REBENTIN ELS ACTORS
Vista al Teatre Nacional de Catalunya



I per acabar, un petit rànking dels espectacles que més m'han impactat en els darrers anys. Així podeu anar fent-vos una idea força ajustada del que més m'agrada, tot i que amb els anys el gust es poleix, varia o es transforma:

2017 - L'ÀNEC SALVATGE
2016 - LA FORÇA OCULTA
2015 - EL REI LEAR
2014 - UBU ROI


16/12/18

Petit Tast Cinèfil (LXVIII)

Aquí teniu cinc recomanacions més per anar tenint opcions de cinema durant aquest mes de desembre. Aquest és tradicionalment un mes d'estrenes potents. Espero que alguna o altra us satisfacin de veritat. Ja em direu que us semblen els comentaris...

YULI, de Iciar Bollaín.- Fa temps que vaig arribar a la conclusió que la filmografia d'Iciar Bollaín m'agradava, i força. No he vist totes les seves pel·lícules, però sí les més importants... i haig de dir que en totes elles destaca una bondat i un missatge que ens retorna la fe en l'ésser humà. Sé que aquestes no són virtuts que abundin en el cinema actual, més acostumat a mostrar-nos les parts fosques, violentes i negatives de la nostra societat. Tot i que també defenso aquesta última visió, haig de reconèixer que m'agrada anar de tant en tant al cinema i sortir-ne amb algunes idees o pensaments que m'aixequin l'estat d'ànim. "Yuli" també està en aquesta línia, perquè tot i mostrar-nos les dificultats i les penúries del ballarí Carlos Acosta a la seva Cuba natal, ens ve a dir al final que l'esforç i la tenacitat serveixen per a alguna cosa... encara que les penalitats per aconseguir l'èxit haguessin pogut vèncer al personatge. Podria haver-se donat la visió derrotista, però el pla final de la pel·lícula ens parla d'un èxit i d'una esperança. A més, tot això s'acompanya amb una fotografia espectacular, una banda sonora a l'alçada, unes coreografies molt ben integrades i una direcció de Bollaín que frega l'excel·lència. Menció a part per la força que té la mirada d'Acosta, i també per les interpretacions del nen i del magnètic Santiago Alfonso en el paper de pare. 

SUSPIRIA, de Luca Guadagnino.- Abans de res, admeto no haver vist l'original de Dario Argento, tot i que pel que he llegit no importa pas gaire. Guadagnino ha volgut fer una relectura del clàssic que li havia impressionat d'adolescent, i a partir de la mateixa premissa ha elaborat un relat propi. Aquí no estem davant d'un giallo a l'ús, sinó d'una cinta de terror més semblant a d'altres exemples de l'època... com ara "La profecía" o "Los niños del Brasil". Malgrat tot, el to és peculiar i juga més amb l'abstracció que en la concreció. Les trames queden obertes, no hi ha explicacions excessives i els personatges acaben esdevenint símbols. No és una pel·lícula rodona i ni tan sols una cinta que compleixi les regles de cap gènere... a part de tenir un metratge totalment desmesurat. Tot i això, no se li pot negar que les seves imatges tenen un gran poder de seducció, i que escenes com la del primer assassinat o la de l'akelarre final tenen tots els punt per acabar essent antològiques. Els missatges feminista i antifeixista també són un al·licient, encara que semblin encaixats en calçador.

EL AMOR MENOS PENSADO, de Juan Vera. Vaig veure aquesta pel·lícula al festival de cinema de San Sebastián, on va participar a la secció oficial a concurs. No sé si va ser per la incongruència de participar en un festival de cinema més o menys independent i culte, però el cert és que aquest superèxit del cinema argentí em va semblar molt poca cosa. És cert que Ricardo Darín i Mercedes Morán fan tot el que poden, que és molt, i que fins i tot algunes escenes -la de la seducció de la rossa en el bar, per exemple- compleixen amb els cànons d'una bona comèdia, però en general tot es dissol en una trama un pèl carrinclona i de romanticisme mal entès. Hi ha un tipus de públic -els divorciats de més de 50- que respondran bé a la proposta, sobretot per identificació i perquè hi ha poques cintes que els representin. Però n'hi ha prou amb això? Jo crec que no, perquè "El amor menos pensado" peca de lenta, a vegades resulta pedant i quasi sempre dispersa i sense rumb.

DOGMAN, de Matteo Garrone. El cinema italià torna, de tant en tant, al neorrealisme i al seu passat més brillant, redescobrint personatges patètics i gloriosos al mateix temps. La Gelsomina, l'Umberto D. o el mateix Guido de "La vida es bella" són parents llunyans d'aquest Marcello al que dóna vida el premiat actor Marcello Fonte. Un actor que sembla trobat en algun carrer d'aquell fantasmagòric i conflictiu barri de La Magliana que apareix en el film. I és que tot el que succeeix a "Dogman" és versemblant, però també atemporal i a la vegada llegendari, com la història del pobre cuidador de gossos que s'ha d'enfrontar al delinqüent Simone. Garrone, ja curtit en històries tan terribles com la de "Gomorra", posa tot el seu coneixement cinematogràfic al servei del seu actor principal... i en surt molt ben parat. La fotografia, la resta del repartiment i la inexplicable química entre Fonte i el coprotagonista Edoardo Pesce fan saltar espurnes. Les escenes de violència estan fetes amb un hiperrealisme que afecta, mentre que les imatges finals desconcerten i a la vegada ho tanquen tot amb una estranya i inquietant poesia.

COLD WAR.- de Pawel Pawlikowski. Aquesta és una història d'amor que compleix amb moltes premisses del cinema europeu. Es tracta d'un amor que neix en un conflicte bèl·lic, que viu la persecució del comunisme i que està condemnat per una mena de destí tràgic que ho amenaça tot com l'espasa de Damòcles. És a dir, un melodrama com una catedral... però servit amb distància, amb certa fredor i amb la mirada d'un entomòleg especialitzat en qüestions de parella. La meravellosa fotografia en blanc i negre i el bon ofici de Pawlikowski doten a la pel·lícula d'un aire clàssic molt especial. Les interpretacions de Joanna Kulig i Tomasz Kot són tan naturalistes i creïbles que ho acaben d'arrodonir tot, i ho poleixen amb una nova capa de qualitat. Si bé és cert que el film a vegades dona salts estranys i ens oculta informació que hem d'imaginar, la globalitat de la proposta i un final digne d'una obra mestra (un final esfereïdor, certament) ho unifiquen tot. Sense cap mena de dubte, una de les pel·lícules de l'any.

15/11/18

Petit Tast Cinèfil (LXVII)

Avui teniu un lot força complet. Cinc pel·lícules força destacables, encara que sigui per diferents motius. Tenim tres drames poderosos, molt introspectius i de força mal rotllo. Tenim una comèdia negra o un thriller a l'argentina. I tenim també la nova revisió d'un clàssic, aquest cop amb cançons i números musicals de gran volada. Per tant, segur que entre totes trobeu la vostra recomanació, i sobretot espero que trobeu la pel·lícula que us faci moure del sofà i us acosti a una sala de cinema.

EL ÁNGEL, de Luis Ortega.- Podria haver estat un biopic criminal, una pel·lícula sòrdida o la crònica d'un moment molt concret de l'Argentina... però finalment és una mena de comèdia negra que sap mantenir el punt just i juga bé les seves cartes. És curiós com utilitza el personatge de Carlos Robledo Puch, ja que sense que caigui simpàtic acaba exercint cap el públic el mateix joc de seducció que establia amb tothom que se li creuava pel davant. Actualment, el personatge segueix complint una de les condemnes més llargues d'Argentina, i pel que diuen s'ha convertit en un ésser realment desagradable i pertorbador. Homòfob i a la vagada homosexual; psicòtic i mentider compulsiu. Sens dubte, carn de canó per a moltes i moltes ficcions més. A la que ens ocupa, val la pena destacar el treball de Lorenzo Ferro -un ídol instantani en el seu país- i també de Cecilia Roth, Chino Darín, Mercedes Morán i Luis Gnecco. Un bon repartiment per a una cinta àgil, entretinguda i amb un encant realment pervers.

HA NACIDO UNA ESTRELLA, de Bradley Cooper.- Feia falta una quarta (o cinquena) versió de "Star is born"? Podríem dir que aquesta història del Hollywood clàssic, basada parcialment en una antiga pel·lícula de George Cuckor, ha estat la més versionada al llarg dels anys. Unes versions que han mantingut la història però l'han adaptada a cada època i a diferents estils artístics: el món dels actors, el gran moment dels musicals, la música country o l'esclat de la música pop, tal com l'entenem a l'actualitat. El resultat és molt millor que la versió de la Streisand, tot i que no supera la indiscutible obra mestra que va protagonitzar Judy Garland. Bradley Cooper fa una pel·lícula madura i interessant, però sobretot funcional. Sap com arrencar la història, com enregistrar els concerts en directe i com dirigir les actuacions, especialment de la seva. I al final ens trobem amb un duel interpretatiu molt interessant (Lady Gaga no es queda pas curta en el seu primer intent seriós en cinema) i amb un bon recull de números musicals inoblidables. Una cinta que contentarà als fans de l'un i de l'altre i que funciona perquè té de base una història... que ha funcionat quasi sempre.

BERTA, de Jaime Rosales.- S'ha dit que aquesta és la pel·lícula més comercial de Jaime Rosales... cosa que no és dir pas gaire. Potser és la primera pel·lícula en la que Rosales no investiga, aparentment, amb qüestions narratives o amb qüestions tècniques evidents. És cert que barreja els capítols en que reparteix la història, és cert que segueix utilitzant molt hàbilment el fora de camps, i també és cert que utilitza el paisatge com un element viu i pertorbador. Però, a part de condicionar als personatges, no es tracta de temes que incideixin especialment en la narració. Crec que el principal recurs d'aquest film és el treball introspectiu i meticulós que demana als seus intèrprets, començant per una omnipresent Babara Lennie i acabant per la veterana Marisa Paredes o el sempre eficient Alex Brendemul. Estem davant d'una tragèdia moderna, però també davant d'un gran misteri... el de les relacions humanes.

QUIEN TE CANTARÁ, de Carlos Vermut.-  Quan vaig veure Magical Girl vaig entendre de seguida que no estava davant d'una pel·lícula corrent ni d'un director a l'ús. Em vaig adonar que Vermut tenia aquell punt d'originalitat i estranyesa que tan bones cintes ha donat al cinema espanyol (molt sovint films maleïts, i en alguns casos obres mestres incontestables). En el cas que ens ocupa, el director torna a fer un film molt seu, molt personal i identificable, tot i que dóna la sensació que el resultat és un híbrid entre Haneke, Almodóvar i Bergman. I és que tenim la cruesa dels temes plantejats, la sumptositat i elegància de la filmació, i també el misteri que dóna la suplantació d'identitat. El film és ric en dobles lectures, i compta a més amb un repartiment de luxe. Nawja Nimri ofereix una cantant enigmàtica i quasi icònica; un d'aquells personatges que entra a la història del nostre cinema més recent amb nom propi. Eva Llorach és el gran descobriment, ja que es tracta d'una actriu enorme; i Carme Elías i Natalia de Molina ofereixen dos treballs a l'alçada de les circumstàncies. Una gran pel·lícula, d'aquelles que serveixen per redescobrir i posar al seu director entre els més grans.

GIRL, de Lukas Dhont.- Sabia de què anava aquesta pel·lícula, i sabia també que el protagonista era una noia transsexual interpretada per un actor masculí, però no he pogut deixar de sorprendre'm per diversos motius. En primer lloc perquè la pel·lícula em va semblar dura i seca, tot i que la situació plantejada sembla a priori força positiva per a la protagonista (un pare comprensiu, una operació de reassignació de sexe a la vista, una acceptació dins de l'entorn més immediat, etc.). No hem d'oblidar, però, que les ferides fins a arribar a una acceptació com aquesta poden ser profundes i deixar seqüeles... cosa que es demostra en un final rotund, però per a mi desconcertant. I en segon lloc, la sorpresa va venir del mateix actor (Victor Polster), ja que des del minut 1 t'oblides de la seva veritable personalitat per acabar veient només a la dolça i turmentada Lara. En definitiva, una cinta recomanable... però només per a cinèfils sense manies i espectadors amb ganes de descobrir una altra visió de les coses.