21/1/18

Petit Tast Cinèfil (LX)

Avui us deixo tres pel·lícules que he vist entre finals del 2017 i principis del 2018. Tres pel·lícules que han arribat a cavall d'un any i un altre, amb tot el que això comporta sobretot de cara a premis, rànquings i nominacions. En aquest sentit, molt comentat ha estat l'oblit de "Perfectos desconocidos" en els premis Goya d'enguany, malgrat tenir interpretacions d'alt nivell i haver-se convertit en un dels grans èxits comercials del cinema espanyol de la temporada.

EL GRAN SHOWMAN, de Michael Gracey.- És molt curiós el que ha fet Hollywood amb aquest musical. Encara que el resultat sigui per a mi força discutible, val a dir que segueix una de les tradicions que hi havia en l'època daurada del gènere: fer biopics fantasiosos i totalment edulcorats de personatges moralment molt dubtosos. És cert que l'anomenada fàbrica de somnis tenia per costum falsejar la història i maquillar els defectes de determinats personatges, però si a més hi afegia cançonetes i balls l'efecte kitsch s'elevava a nivells inabastables. Ara, en ple segle XXI, resulta estrambòtic veure el mateix experiment, obviant que Phineas Taylor Barnum va ser un explotador, estafador, empresari sense escrúpols -corre el rumor que va cobrar per veure l'autòpsia d'un dels seus freaks- i polític de baixa categoria (el primer Trump del seu país). A la pel·lícula tot és llum, color, efectes pirotècnics i  cançons o coreografies que podrien aparèixer en el proper show de Rihanna. No hi ha profunditat en els personatges, les situacions només s'apunten (la suposada rebel·lió dels freaks) i l'interès per l'argument es perd molt ràpid. Com a espectacle musical la cosa funciona prou bé, però això no és "Moulin Rouge", ni tan sols la versió del musical "Barnum" que ja va triomfar a Broadway en els vuitanta. Malgrat tot, Hugh Jackman funciona en el paper protagonista, i malgrat que el guió i l'embolcall no acompanyen és dels pocs que intenta impregnar una mica de versemblança a tot plegat.

THE DISASTER ARTITST, de James Franco.- Llàstima que "The Room", la pel·lícula de Tommy Wiseau que està considerada com una de les pitjors de la història, no sigui en el nostre país el fenomen freakie que és en Estats Units i en altres països. La pel·lícula ha estat catorze anys en cartellera i els passis són una festa interactiva on els espectadors canten, criden o increpen als actors com si fos una sessió de "Rocky Horror Picture Show". Tot i així, la pel·lícula de James Franco, basada en el llibre de memòries d'un dels actors que hi va participar, és també una festa que es gaudeix i es celebra des del primer minut. La capacitat paròdica de l'actor i director, però també el respecte cap a un personatge que en el fons admira, dona peu a situacions divertidíssimes i escenes que ja són d'antologia. Però en el fons la pel·lícula parla de l'amistat, de la perseverança i de l'absolut lliurament a l'expressió artística, encara que no es tinguin les capacitats ni el talent per dur-la a bon port. La interpretació dels germans Franco -no seria just oblidar-nos de Dave- és realment un dels plats forts d'una cinta que també compta amb petites però sucoses intervencions de Jacky Weaver, Zac Efron, Melanie Griffith, Sharon Stone i Bryan Cranston. 

PERFECTOS DESCONOCIDOS, de Álex de la Iglesia.- Haig d'admetre que tenia certa por de
veure aquesta cinta, ja que era un producte d'encàrrec i a més, segons tothom, era el projecte menys personal del seu director. Finalment vaig decidir anar al cinema i la veritat és que me n'alegro molt. Serà un encàrrec, sí, però un encàrrec executat amb mà mestra i amb el gust sempre exquisit de De la Iglesia. La primera part és un exemple de com filmar una comèdia entre quatre parets. Amb un ritme trepidant, el director ens va donant pistes de les relacions entre els personatges i fins i tot de les amenaces externes que poden posar en perill la seva estabilitat. Potser sí que cap el final la situació es torna inversemblant, però l'últim gir ho salva tot d'una forma un xic esotèrica i irreal. En definitiva, una comèdia que m'ha sorprès i que m'ha tornat a brindar interpretacions excepcionals d'Eduard Fernández, Belén Rueda, Pepón Nieto i Ernesto Alterio. Per cert, brillant l'escena de l'intercanvi de mòbils, un moment divertidíssim que els actors saben aprofitar molt i molt bé.

8/1/18

El millor cinema del 2017

Aquí va la llista de les pel·lícules que més m'han agradat, sorprès o impactat en el 2017. El criteri escollit ha estat el de films estrenats a Espanya entre gener i desembre de l'any passat, i evidentment he triat entre aquelles cintes que he pogut veure... que no són poques, però que evidentment són una quantitat molt petita respecte a tot el que s'estrena en el transcurs de 365 dies. També val a dir que aquest any ha estat molt complicat escollir els primers llocs o establir un rànquing. No em penedeixo de cap de les escollides, però sí haig de reconèixer que he tingut molts problemes per saber quina anava davant de tot. I finalment m'he decantat per una primera posició bicèfala, encapçalada per dues pel·lícules que contenen molts dels elements que jo busco sovint al cinema: que m'emocioni i que em faci sortir de la sala amb la sensació d'haver vist alguna cosa important. Una em va fer plorar i l'altra em va fer sortir ballant, però les dues són un compendi d'un cinema potser antiquat... però que enyoro amb ganes. Aquest cop he deixat en altres posicions alguns títols de cinema més salvatge i intel·lectual que moltes vegades encapçala les meves llistes. Definitivament, he deixat que parlés la part més emocional, i potser per això han quedat fora cintes que bé es mereixen un reconeixement. Cintes que podien semblar obvies, com ara "Moonlight" o "Dunquerque", o d'altres que valoro pel seu risc ("Pieles"), pel seu desvergonyiment ("The disaster artist") o per la seva soterrada poesia ("Handia").




1. MANCHESTER BY THE SEA, de Kenneth Lonergan (USA)
    LA LA LAND, de Damien Chazelle (USA)


2. EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO, de Yorgos Lanthimos (Regne Unit)


3. ESTIU 1993, de Carla Simón (Espanya)


4. COCO, de Lee Unkrich (USA)


5. THE SQUARE, de Ruben Östlund (Suècia)


6. UNA MUJER FANTÁSTICA, de Sebastián Lelio (Xile)


7. VERÓNICA, de Paco Plaza (Espanya)


8. COMANCHERÍA, de David McKenzie (USA)


9. JACKIE, de Pablo Larraín (USA)


10. LADY MACBETH, de William Oldroyd (Regne Unit)


Aquí us deixo la llista de les meves preferides dels darrers anys:

2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE

7/1/18

El millor teatre del 2017

Comença el 2018 i, a l'igual que faig des de fa uns quatre anys, toca escollir el millor teatre que he vist durant el 2017. La llista està confeccionada sobre tot el que he pogut veure des del mes de gener fins a finals de desembre, però està clar que hi falten espectacles que segurament tornaran la propera temporada i que ja recuperarem més endavant. De la llista final s'ha de dir que és força heterogènia, ja que inclou des de teatre de text fins a dansa-teatre, passant pel teatre documental, el petit format, les reposicions o el cabaret. També inclou produccions estrangeres -una d'holandesa i una de grega-, tot i que finalment és una producció catalana la que ha quedat en primer lloc. 


1. L'ÀNEC SALVATGE
Vista al Teatre Lliure


2. FEDERICO GARCÍA
Vista al Teatre Romea


3. THE GREAT TAMMER
Vista al Mercat de les Flors


4. MOEDER
Vista al Mercat de les Flors


5. MARIA ESTUARD
Vista al Teatre Lliure


6. INCENDIOS
Vista al Teatre Goya


7. BODAS DE SANGRE
Vista a la Biblioteca de Catalunya


8. JÚLIA
Vista a la Sala Atrium


9. FAIRFLY
Vista al Tantarantana


10. PAQUITO FOREVER
Vista al Teatre Almería

I per primer cop en tots aquests anys de rànquings, començo a afegir una llista recopilatòria del que més m'ha agradat cada temporada. D'aquesta manera us podeu anar fent una idea més clara dels meus gustos. Ho anirem repetint...

Any 2016 - LA FORÇA OCULTA
Any 2015 - EL REI LEAR
Any 2014 - UBU ROI

29/12/17

Petit Tast Cinèfil (LIX)

A punt d'acabar l'any i ja van perfilant-se algunes de les meves pel·lícules preferides del 2017, i la veritat és en aquest post en trobareu més d'una. Coneixent-me els gustos, és fàcil d'endevinar... sobretot si us fixeu en els directors, els seus estils, etc. Us deixo, doncs, amb unes cintes molt recomanables, i també molt diferents entre si. I és que en la varietat està el gust!


EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO, de Yorgos Lanthimos.- Vaig sentir l'altre dia, molt encertadament, que aquesta pel·lícula era una obra mestra del cinema de la crueltat. La veritat és que la cinta es mou entre la tragèdia grega, el thriller sobrenatural i el terror realista i salvatge, una mica a l'estil de Funny Games. Lanthimos, un dels directors europeus més en forma de l'actualitat, coneix molt bé el material que té entre les mans, i tot i que cap el final hi hagi un excés de perversió, no es pot negar que sap portar-lo a bon port. A sobre, aquesta és la pel·lícula més ben filmada del director, amb plans que recorden a Kubrick i amb un ús de la càmara que ja voldria més d'un. Pel que fa a les interpretacions, crec que no podien ser més encertades... des de la gran parella que formen Collin Farrell i Nicole Kidman (els acabem de veure fa pocs mesos a "La seducción") fins al jove actor Barry Keoghan, vist últimament a "Dunkerke". Tots ells fan treballs arriscats i al límit de tot, fins i tot de la prudència i el bon gust. 


COCO, de Lee Unkrich.- Semblava que Pixar portava un temps estancada, però "Coco" ens porta tot l'enginy i tota la sensibilitat d'una companyia que realment està fent història, i no només dins del cinema animat... sinó dins del cinema en general. "Coco" és un prodigi a molts nivells -estètic, narratiu, tècnic-, i suposa un nou pas endavant en l'art de l'animació. Sí és cert que hi ha molts elements de Pixar que es repeteixen, sobretot a nivell estructural, però també és cert que hi ha molts elements que ens remeten fins i tot al Tim Burton de la primera època. A més, la part com retrata la vellesa i la cultura mexicana és per treure's el barret. La tendresa de l'àvia Coco, la determinació del nen protagonista i l'energia de tota la galeria d'esperits són realment entranyables. Si a sobre tenim en compte que la pel·lícula s'ha fet en plena època d'aixecament del mur a la frontera mexicana, haurem d'admetre que la proesa és encara més gran. I és que tot i no tenir cap missatge polític, "Coco" és una descarada declaració d'intencions i una festa en tota regla.

SAURA(S), de Félix Viscarret.- Aquest documental pertany al projecte Cineastas Contados, que s'inspira en la sèrie francesa Cinéastes de nostre temps i que consisteix en que cineastes actuals es posen darrera de la càmera per homenatjar o parlar dels seus predecessors. El primer lliurament va ser sobre Basilio Martín Patino, i ara li toca el torn a Carlos Saura, tot i que el més curiós del cas és que l'aragonès es resisteix a parlar del passat i de si mateix. Per tant, Félix Viscarret ha de construir un treball a partir de la negació, i la gràcia és que al final sembla que la pel·lícula l'estigui dirigint el mateix Saura. Les seves condicions, les petites exigències i fins i tot les recomanacions de fotografia o il·luminació acaben portant el film per allà on ell desitja. Si és cert, però, que la família també hi té alguna cosa a dir, ja que la història pretén construir-se a partir de la mirada dels seus fills, del seu germà o de la seva dona, Eulàlia Ramon. Són aquests els millors moments d'una petita joia que resulta, finalment, molt més divertida que analítica o acadèmica.

19/12/17

Petit Tast Cinèfil (LVIII)

Avui us porto una petita mostra de cinema intel·lectual, per dir-ho d'alguna manera. Però també és cert que és una intel·lectualitat que es pot entendre de maneres molt diferents. En aquest sentit, tenim una cinta que ens parla de l'escriptura i l'art d'inventar històries, una altra que critica l'art modern i de passada a tota la societat occidental... i finalment un film que ens parla de violència, però des d'un punt de vista potser excessivament racional i emfàtic. Aquí van els meus comentaris.

THE SQUARE, de Ruben Östlund.- Va guanyar la Palma d'Or de Cannes quasi de forma unànime, tot i que la cinta francesa "120 battements par minute" va estar a pun d'aigualir-li la festa. Podríem dir que The Square és una cinta peculiar, estranya per a alguns i incomprensible per a d'altres, però ningú podrà negar que es tracta d'un film amb molts atractius. Es pot entendre com una crítica al món de l'art o al de la publicitat, tot i que jo crec que és una crítica que va molt més enllà i que fa referència a la forma de vida de la societat occidental. Parla de nosaltres mateixos, de la generositat i la confiança, de la humanització i la bestialitat. Potser és aquest allau de temes el que potser no la fa del tot rodona, ja que a moments la història sembla perdre's i donar missatges equívocs. Tot i així, que ben filmada que està i quins magnífics moments que ens deixa: l'escena de les cadires que es mouen, la roda de premsa amb la síndrome de Tourette, la conversa sobre el condó o la fantàstica escena del sopar al museu. Claes Bang i Elizabeth Moss demostren ser dos grans actors, i en el cas del primer cal afegir que quasi tot el metratge descansa a les seves esquenes. Tota una proesa.

EL AUTOR, de Manuel Martín Cuenca.- Quasi sense fer-se notar, Manuel Martín Cuenca ens ha acompanyat en el cinema espanyol durant tot el principi de segle. Consultant l'altre dia la seva filmografia em vaig adonar que he vist molts dels seus llargmetratges, sense saber en alguns casos ni de qui eren. Recordo "La flaqueza del bolchevique", que tot i ser irregular em va causar un gran impacte. Recordo "Malas temporadas", vista a San Sebastián ja fa molts anys. I recordo, ja més recentment, la terrorífica "Caníbal". Totes elles obres d'autor, serenes i calmades en aparença, però amb un interior inquietant i malaltís. "El autor" tampoc s'escapa a cap d'aquests adjectius. La cinta descriu les peripècies d'un escriptor novell i poc experimentat per escriure la seva primera novel·la, tot i que el que realment vol es reescriure la seva trista i miserable vida. La realitat i la ficció es barregen de forma magistral, realimentant-se una a l'altra durant tot el metratge. Potser hi ha moments excessivament descriptius, i escenes que potser sobren... però valia la pena aturar-se un moment i veure amb detall tot el que després desencadenarà els esdeveniments. Magnífic Javier Gutiérrez com l'autor del títol, i també els dos secundaris de luxe: Javier De la Torre i Adelfa Calvo.

EN REALIDAD, NUNCA ESTUVISTE AQUÍ, de Lynne Ramsay.- Fa uns anys vaig veure "Tenemos que hablar de Kevin", que adaptava una de les meves novel·les favorites dels últims anys. La direcció de Lyne Ramsay em va decebre, i ara puc entendre el perquè. Ramsay dirigeix des d'un punt de vista molt extern, basat en la forma més que en el contingut, i encara que això també ho han fet amb èxit altres directors hem d'admetre que ella no és Scorsese ni Kubrick ni Coppola. Parlant clar, aquesta cinta pretén ser el nou "Taxi Driver" i crec que es queda només en la carcassa. És cert que hi ha els elements (una història tèrbola, un actor molt potent al capdavant i escenes de gran violència), però hi falta la genialitat, el toc de gràcia... o com dirien alguns, hi falta ànima. Tot i així, no es pot negar que té moments de gran impacte, sobretot aquells en els que Joaquin Phoenix intenta deixar-s'hi la pell i tot el que faci falta. Tot és en va, pel meu gust, però segur que també hi haurà els seus fans... n'estic segur.

1/11/17

Petit Tast Cinèfil (LVII)

Dues pel·lícules espanyoles i dos intents de blockbuster. Aquí teniu el Tast Cinèfil de novembre, just quan ja comencen a treure el cap les pel·lícules que van directes cap als Òscar (algunes ja ho han fet). De moment, no parlarem d'elles. Ens quedarem amb una cinta sobre un gegant real, una altra sobre uns germans una mica peculiars, una sobre un agent secret força divertit i una última sobre un assassí en sèrie d'estil nòrdic.

HANDIA, de Jon Garaño i Aitor Arregui.- "Loreak" va ser una de les pel·lícules-revelació de l'any 2014. Va demostrar que hi havia un cinema en euskera que podia competir amb el que es feia a la resta de l'Estat, i ara amb "Handia" ens ve a demostrar que també hi ha una indústria al darrera, capaç de fer un producte complex i de qualitat. Aquesta cinta sobre un gegant real de principis del segle XIX és, a la vegada, vàries pel·lícules en una. Hi trobem cinema d'època ben realitzat, però també hi ha un retrat de la societat basca de l'època, una mena d'Home Elefant del nord d'Espanya o un petit poema sobre la fraternitat, la diferència, i alguns altres vicis humans fàcilment recognoscibles. La factura tècnica, pràcticament perfecta, acompanya a un repartiment ajustat i mereixedor de premis. No ens estranyaria veure vàries nominacions per a la cinta de Garaño i Arregui, i entre elles seria força plausible la d'Eneko Sagardoy, un jove actor basc que ens transmet totes les contradiccions i sentiments contraposats del personatge principal. Un personatge realment entranyable, que va cobrant força al llarg d'una pel·lícula no precisament pròdiga en emocions o sentimentalismes.

EL SECRETO DE LOS MARROWBONE, de Sergio G. Sánchez.- He dit més d'una vegada que no m'importa que les pel·lícules m'enganyin o juguin amb mi, però també haig d'aclarir que no m'agrada que es pensin que estic disposat a combregar amb rodes de molí... i a sobre sense una gota d'aigua, o millor dit, sense els recursos cinematogràfics adequats. La pel·lícula de Sergio G. Sánchez, conegut guionista de "El orfanato" o "Lo imposible", comença bé i entreté en el seu recorregut, fins a punt de trobar resolucions tècniques interessants. Però és al final que perd el nord, potser per no haver lligat bé la idea inicial ni per haver-la mostrat de forma honesta. En la sana intenció de voler despistar al personal, s'ha caigut en solucions massa vistes o en un ball de flashbacks que costa de recomposar a temps real. La factura, això sí, és impecable. Potser una mica insípida pel meu gust, però totalment funcional i adequada al tipus de producte que representa.

EL MUÑECO DE NIEVE, de Tomas Alfredson.- Un nou exemple de thriller climàtic i formalment impecable, però quina llàstima que ens coneguem ja tant la fórmula de les novel·les negres nòrdiques: mateixos escenaris, mateixos perfils de detectius o policies, mateixos motius pels que matar, mateix gust per macabres formes d'assassinar, mateix context polític o social, mateixa hipocresia, etc. I tot plegat per donar-nos un missatge clarivident: darrera d'una societat aparentment perfecte sempre hi ha una claveguera molt i molt bruta. Alfredson, que ja havíem conegut a les interessants "Déjame entrar" o "El topo", ens torna a regalar un clima pertorbador en imatges i en direcció artística... però tampoc massa més. Si a anteriors films ens oferia un bon retrat de personatges, aquí brillen per la seva absència. Falta informació sobre el personatge principal, i fins i tot sobre el perquè dels crims. Dóna la sensació de que el guió ha patit retallades importants i que el director, amb el que ha quedat, ha fet el que millor sabia. Un film que podrà satisfer, i fins i tot entretenir, però que no deixarà empremta.

KINGSMAN. EL CIRCULO DE ORO, de Matthew Vaughn.- "Kingsman" va néixer amb la voluntat de crear una mena de 007 jove, divertit i una mica excèntric que encaixés bé amb una determinada franja de públic, preferiblement menor de 25 anys. La primera entrega va resultar fresca i entretinguda; amb algunes sortides de to i alguns moments que fregaven l'absurd, però amb una factura tècnica i unes escenes d'acció que brillaven tant per la seva qualitat com per la seva originalitat. A "El círculo de oro" es compleixen les mateixes expectatives, però és cert que el factor sorpresa ja s'ha dissipat. El dolent (en aquest cas, una divertida Julianne Moore) torna a ser una caricatura força desfigurada, i el mal que amenaça al món, una nova "anada d'olla" que encaixa bé amb la primera part. Potser la originalitat de les escenes d'acció s'ha perdut pel camí, tot i que l'escena inicial (la persecució del cotxe) té una dificultat i una complexitat que potser podrien passar inadvertides. No em puc estar, però, de tornar a reivindicar la comicitat de Taron Egerton, un actor que està cridat a grans coses... i si no, temps al temps.

22/10/17

Petit Tast Cinèfil (LVI)

Avui comentaré quatre pel·lícules petites en producció, però grans en resultats. No totes m'han agradat de la mateixa manera, però penso que en totes hi ha risc, ambició i un acabat a l'alçada de les circumstàncies. Dues d'elles són espanyoles, una xilena i l'altra francesa, perquè no sigui dit que només parlem de produccions nord-americanes ni des blockbusters a l'ús (això ho deixo per a la propera entrada).


UNA MUJER FANTÁSTICA, de Sebastián Lelio.- Amb la seva anterior pel·lícula, "Gloria", Lelio ja ens va demostrar que sap fer retrats meravellosos de dones que la societat ha apartat de la primera línia. Allà ens trobàvem una sexagenària que no volia resignar-se a la soledat, mentre que en aquesta nova cinta hi trobem una persona transgènere que lluita amb una dignitat admirable per tot allò que considera que és seu. I bàsicament pel que més lluita és pel respecte, que mai ningú hauria de perdre ni deixar que li trepitgessin. Un dels grans encerts de la pel·lícula és la magnífica i emocionant (per continguda) interpretació de Daniela Vega, una actriu transexual que apareix pràcticament en tots els plans de la cinta i que traspua veritat i tendresa a parts iguals. En definitiva, una pel·lícula que triomfa en molts terrenys (el guió i la direcció, sense anar més lluny) i que transcendeix la seva pròpia condició d'obra cinematogràfica per acabar essent estendard d'una lluita que dura i durarà, sobretot en determinats països...


LA LLAMADA, de Javier Calvo i Javier Ambrossi.- Aquesta és una pel·lícula que sobretot qualificaria de simpàtica. Ja sé que l'adjectiu a alguns els hi semblarà pobre, però penso que no està gens malament per a una cinta (abans obra de teatre) que pretén entretenir, fer passar una bona estona... i poc més. I és que en el fons la idea original de la peça és divertida, però un cop estirada cau en el terreny de la tonteria o la banalitat. Hagués pogut donar per més, però potser hauria perdut frescor i hauria acabat resultant pedant... o perillosament moralitzadora. Per tal de no trepitjar terreny llefiscós, la proposta s'espolsa del damunt qualsevol d'aquests pesos i redueix el seu missatge a la llibertat i al valor d'escollir. Macarena García, Belén Cuesta, Gracia Olayo i, sobretot, una inspiradíssima Anna Castillo reforcen el contingut amb una convicció i una entrega admirables. Menció a part per a Richard Collins-Moore, que està realment impressionant en el seu difícil paper de Déu que canta per Whitney Houston.

EL AMANTE DOBLE, de François Ozon. La meva debilitat per Ozon crec que ja ha quedat ben palesa en nombroses ocasions, sobretot quan vaig decidir que "Dans la maison" o "Une nouvelle amie" ocuparien algunes de les primeres posicions a les meves llistes del Millor de l'any. Potser la cinta que ara ens ocupa no arribarà a dalt de tot, però no es pot negar que és una pel·lícula que es gaudeix de principi a fi. Amb un ull posat a Brian de Palma, més que en Hitchcock, Ozon ens guia amb ma mestre per la relació d'una dona amb dos germans bessons. Plena de trucs i de picades d'ullet, el film barreja suspens, drama psicològic, melodrama i erotisme. I tal com diu el director, tot està explicat en el primer monòleg de la protagonista (esplèndida Marine Vacth). Penseu-hi al sortir del cinema i veureu que realment és una pista important...


VERÓNICA, de Paco Plaza. Vet aquí una pel·lícula (espanyola i de terror) que no estava cridada a ser més que una cinta de gènere, i que poc a poc s'està reivindicant com una de les pel·lícules de l'any. Una gran part de la culpa la té Paco Plaza, que ha aconseguit crear una crònica de l'Espanya negra dels noranta, amb un humor enginyós i un coneixement cinematogràfic que va més enllà dels gèneres. L'escena de l'eclipsi, la de la monja cega o les repetides manifestacions de l'esperit guarden més cinema a l'interior que un blockbuster de milers de milions. I tot plegat amanit per interpretacions convincents (Anna Torrent, Sandra Escacena, Consuelo Trujillo o els nens escollits, que cada vegada són millors en el cinema espanyol) i pel rerefons del fet real en el que es basa, "el expediente Vallecas". Una mena d'Expedient Warren a l'espanyola, amb col·legis de monges, barris de ciutats-dormitori, nens que es crien gairebé sols i anuncis de Centella. 

30/8/17

Petit Tast Cinèfil (LV)

I a l'espera de les estrenes de setembre, i de l'inici de la nova temporada cinèfila, aquí teniu unes quantes recomanacions. Una d'elles és sobre un dels films que més rebombori ha fet aquest estiu (de forma literal), i les altres tres sobre pel·lícules (dues d'elles feliçment recuperades) on les dones tenen un paper rellevant. Dones fortes, decidides i amb els objectius molt clars.

DUNKERKE, de Christopher Nolan. Cada cop que Nolan estrena pel·lícula o canvia de gènere ens trobem amb afirmacions com "la millor pel·lícula inspirada en un còmic", "la millor pel·lícula de ciència ficció", "la millor cinta bèl·lica de la història", etc. Està clar que els que ho diuen donen per fet que Nolan és el millor director viu i en actiu, cosa que resulta exagerada però que acabem acceptant com a pintoresca. No sabem si ell mateix, víctima d'una egolatria sense precedents, alimenta la llegenda... o bé si és que la productora ha acabat creant un club de fans propi i molt sorollós. Sigui com sigui, no negarem que és un dels directors més importants del moment i que els seus films són autèntics esdeveniments. A mi, el que més m'atrau de Nolan és la seva megalomania, aquest afanys d'imprimir grandesa i desmesura a qualsevol situació. No es censura a si mateix, i això sempre és d'admirar. Potser no estic tant d'acord amb la seva obsessió per la desestructuració dels relats, a vegades innecessària com en la mateixa Dunkerke. I és que aquesta cinta bèl·lica usa i abusa d'un joc temporal absolutament gratuït, almenys al meu entendre. La resta, però, és pur espectacle. Les escenes d'acció estan magníficament rodades, el suspens d'alguns moments està molt ben dosificat, la part tècnica és excel·lent te la miris per on te la miris i la música -criticada en alguns llocs pel seu excés- crec que compleix la seva funció. També hem de dir que més que música són efectes, sons i notes que aporten intriga, emoció i fins i tot informació.


LA SEDUCCIÓN, de Sofia Coppola. Després de veure el film hi ha una cosa que em queda absolutament clara: Sofia Coppola no és només "la filla de" i una dona que fa pelis sobre "pijas" avorrides, sinó que és una directora amb un món i un estil cinematogràfic absolutament propis. Podrà agradar-te o no, però el seu llegat de personatges femenins lànguids però forts i decidits és ja irrepetible. Les seves imatges es reconeixen fàcilment -cosa que acostuma a definir a un "autor"-, i en aquest sentit l'últim pla de La Seducción és Sofia cent per cent; una meravella. La pel·lícula té la virtut de no ser un remake, ja que si la comparem amb la versió de Don Siegel haurem de jugar al joc de les set, o deu, o quinze diferències. Coppola s'ha fet seu el material i l'ha reinterpretat en clau femenina, passant fins i tot a estones del drama o de les motivacions del personatge masculí. També és molt curiosa l'acceleració que fa cap a meitat de la cinta, amuntegant els esdeveniments fins a un final potser precipitat... però contundent. És cert que se li poden retreure coses -la recreació amb el paisatge o els objectes, la demora del començament o la fredor d'alguns passatges- però les mirades de Kidman, Dunst o Fanning ens demostres que aquest és un film rellevant i fonamental dins de l'univers de la directora.


 JACKIE, de Pablo Larraín. Jackie Kennedy va ser sempre un personatge hermètic i obligadament discret, com passa amb molts personatges femenins que viuen a l'ombra d'un home important. Ella va ser la dona del president més popular dels Estats Units, i va tenir la macabra coincidència de ser al seu costat quan va ser assassinat. Això li va crear encara més un aura de misteri, ja que tots som conscients de que al voltant d'aquest crim hi ha molts secrets que mai sortiran a la llum. La pel·lícula intenta desvetllar alguns detalls del que va succeir instants després de l'atemptat i fins a l'enterrament d'Estat que va commoure al món sencer. Aquest relat es va intercalant amb imatges d'una entrevista posterior i amb escenes d'un documental gravat per la protagonista en els salons de la Casa Blanca en el seu moment més dolç. D'alguna manera la cinta ens obliga a veure tres cares d'un mateix personatge: la Jackie segura i ambiciosa, la que veu perillar els seus privilegis davant d'uns fets inesperats i luctuosos, i la Jackie ressentida que admet que ha perdut però que sap que no té més remei que seguir lluitant. Tres cares diferents que coincideixen en el rostre de la brillantíssima Natalie Portman, segura en tots els registres i esplèndida en la seva contenció. En definitiva, un film intel·ligent que ha permès a Pablo Larraín ficar un peu a Hollywood, sense trair el seu estil ni la seva empremta d'autor.

LADY MACBETH, de William Oldroyd. Haig d'admetre que, tot i sabent el que anava a veure, no m'esperava una pel·lícula tant dura com aquesta. Dura per la seva idea, pel seu contingut i per la fredor en com ens mostra aquest personatge. Té l'embolcall d'una història de Bronte o de Jane Austen i el contingut d'un film de Haneke. És cert que hi ha el rerefons de l'ambiciós i poc escrupolós personatge de Shakespeare, però en realitat la pel·lícula es basa en un relat del rus Nikolai Leskov. El millor de la història és que podem arribar a entendre el caràcter de la protagonista, ja que som testimonis de les humiliacions que rep tant per part del seu marit com del seu sogre. La seva resposta a tot plegat només la podem titllar de desmesurada, i embogida, tot i que fins quasi al final hi ha alguna cosa que ens manté perillosament units al personatge. Potser una part de culpa la té la matisada i fresca interpretació de la jove actriu britànica Florence Pugh, que només amb vint anys es va posar al davant d'un personatge complex com aquest i en va sortir ben airosa. Sense cap mena de dubte, una actriu a seguir.

9/8/17

Petit Tast Cinèfil (LIV)

I aquí teniu quatre recomanacions cinèfiles per a aquest calorós agost. La majoria les trobareu en sales... que com a mínim són llocs fresquets, foscos i acollidors. La varietat de la collita d'avui ens porta dues cintes espanyoles -totes dues a contracorrent-, una de catalana i un block buster d'estiu, com no podia ser d'altra manera.

ABRACADABRA, de Pablo Berger.- M'agraden les cintes poc previsibles, i sens dubte aquesta ho és. Hi haurà els que la titllaran de poca cosa, o de banalitat, o de ximpleria esbojarrada... però "Abracadabra" té moltes pel·lícules dins, i algunes de ben brillants. Té escenes de thriller, de pel·lícula amb fantasmes, de terror, de cinema costumista, però per sobre de tot és una comèdia. Una comèdia espanyola que fuig del repetitiu i llastimós model actual, tant contaminat per les sèries televisives. Aquí es respira llibertat absoluta, i per darrera dels gags i de les bromes hi treu el cap una crítica important al masclisme que encara impera a la societat espanyola. És per aquest motiu que tot i semblar que estem als vuitanta, la pel·lícula va mostrant diferents incongruències temporals... potser per dir-nos que no hem avançat tant, que l'Espanya d'aquells anys torna a ser aquí. I és que els vuitanta han tornat, però no només en el món de la moda... Un últim apunt: el càsting és brutal, però l'eficàcia i l'adaptabilitat de la Verdú i De la Torre són realment espatarrants.

ESTIU 1993, de Carla Simón.- Hi ha pel·lícules que necessiten molt poc per emocionar, ja que respiren veritat per tot arreu. Acostuma a passar amb les "primeres pel·lícules", com és el cas, però això no els hi treu cap mèrit. A "Estiu del 1993" hi trobem sobretot una cinta que avança com si res, com si la vida transcorregués davant dels nostres ulls i el documental s'hagués apoderat de la pantalla. Però no ens equivoquem, darrera dels pocs personatges que hi van apareixent hi ha una història dramàtica, contundent, d'aquelles que haguessin pogut omplir moltes hores però que aquí només és una referència que condiciona el present dels personatges. Especialment, el present d'una nena que no sap com afrontar el canvi de vida que li ve imposat. Meravelloses les petites Laia Artigas i Paula Robles, però també impecables David Verdaguer i, sobretot, Bruna Cusí. De l'escena final no diré res... però sens dubte tindrà un lloc d'honor a qualsevol antologia del nostre cinema.

BABY DRIVER, d'Edgar Wright.- Si no fos perquè té escenes molt ben rodades i moments d'acció força rellevants, podríem quasi assegurar que Baby Driver peca d'un infantilisme massa acusat. Sí, d'acord, ja sabem que juga en aquesta lliga, però tampoc hi sobraria un guió més gruixut i uns personatges amb una mica més de pès i carisma. En aquest sentit, vaig trobar més entretinguda i coherent "Kingsman", amb la que guarda alguna que altra semblança. Però deixant de banda les comparacions... val a dir que "Baby Driver" té una premissa interessant amb el tema dels acúfens -una idea postissa, però que serveix d'excusa per a una banda sonora interessant, igual que a "Guardianes de la Galaxia"- i un director que promet pel·lícules d'acció força interessants en els propers anys.

PIELES, d'Eduardo Casanova.- D'aquesta pel·lícula s'ha dit que és desagradable, revulsiva, provocativa... i la veritat és que tots els adjectius li escauen. Jo, però, n'hi afegiria uns quants més: arriscada, divertida, kitsch, necessària, etc. I si dic necessària és perquè el cinema espanyol necessita de tant en tant una cinta que li trenqui els esquemes. A vegades això dóna obres mestres ("El extraño viaje", "El espíritu de la colmena", "La madre muerta"), pel·lícules interessants ("Arrebato", "Blancanieves", "Magic Girl") o simplement cintes diferents ("Diferente", "20 centímetros", "Carmina o revienta") que poden agradar o no, però que ajuden a remoure una mica el panorama i els gustos estètics. D'Eduardo Casanova admiro especialment la forma com afronta temes complicats (els primers minuts de la pel·lícula són realment formidables i esfereïdors). És cert que la història a vegades se li en va de les mans i que els diàlegs no sempre estan a l'alçada de la idea, però el repartiment i la boníssima producció del film acaben per polir petits defectes.

28/5/17

Petit Tast Cinèfil (LIII)

Feia temps que no teníem un Tast Cinèfil, però avui arriba un de ben farcit. Hi trobareu pel·lícules que han donat que parlar aquesta primavera. Cinc pel·lícules que no deixen indiferent. Espero que estigueu d'acord amb alguna de les meves opinions...

DÉJAME SALIR, de Jordan Peele. Aquesta cinta de terror, una de les més exitoses dels últims anys a Estats Units, crec que és original i simpàtica, sobretot perquè barreja terror i cinema social d'una forma gens habitual en el gènere. També és una pel·lícula humil en quant a pretensions i pressupost, i potser això encara li dóna una aura més especial. Però, sigui com sigui, a mi m'ha decebut que al final de tot la trama s'acabés resolent a costa de carregar-se el missatge antiracista que havia anat exposant des del principi. Evidentment, no explicaré la resolució, però sospito que hi ha hagut vàries versions del guió i potser fins i tot una mica de censura o autocensura, que encara és pitjor. Ara bé, el film està ben travat, passa com una exhalació i, sobretot, dosifica molt bé la violència... cosa que sempre és un mèrit, davant de tants excessos gratuïts i banals.

LES DEMONS, de Philippe Lesage. Els terrors infantils s'han representat de moltes maneres al llarg de la història del cinema. En aquesta pel·lícula, que guarda sospitoses semblances amb el cinema de Michael Haneke, el nen protagonista té por d'un depredador sexual que ja ha atacat a algun nen de la seva comunitat. Però podríem dir que es tracta d'una por a tot al que el desestabilitza, una por universal, comuna a molts nens del primer món. I és que tot són amenaces per a uns nens que tenen una vida còmoda i que han crescut un ambient pretesament idíl·lic. El director intenta mostrar tot això amb plans llargs, sostinguts, i amb panoràmiques generals o travellings expositius (l'escena de la piscina n'és un bon exemple). La idea és fer-nos veure que en la nostra societat hi ha perills ocults, camuflats i disfressats de normalitat. Costa veure-ho, però hi són.

GUARDIANES DE LA GALAXIA VOL.2, de James Gunn. Dins de l'univers fantàstic, hi ha dues sagues (l'altra seria "Deadpool") que estan al capdavant de la secció gamberra i esbojarrada. En el cas que ens ocupa, el més destacable és que la fusió entre la nostàlgia dels vuitanta i l'humor més esbojarrat casen la mar de bé. El segon lliurament no desmereix al primer, i podríem dir fins i tot que tanca millor les seves històries... potser pel fet que aquí ja no hi ha la necessitat de presentar els curiosos personatges principals. És cert que les cançons triades -tan importants en la saga- no tenen ni de bon tros la tirada de les de la primera part, però es dispensa perquè tota la resta funciona adequadament. Per últim, recordar als caçadors d'extres que la pel·lícula en té per donar i regalar, fins al punt de què passen més coses durant els títols de crèdit que en els últims vint minuts del film... obligats a mostrar la destrucció i el caos de l'esperada (i per a mi, sempre prescindible) batalla final.


INCERTA GLÒRIA, d'Agustí Villaronga. No estem davant de la segona part de "Pa negre", tot i que molts s'entestin a pensar-ho i a pregonar-ho per tot arreu. "Incerta glòria" va ser primer una excel·lent novel·la, després una obra de teatre i ara una pel·lícula, i el cert és que totes tres parteixen d'objectius diferents. Crec que Villaronga ha volgut destacar la part melodramàtica de la història, aconseguint donar nervi a un drama de passions frustrades, d'ambició i de misèries variades. I tot això amb la guerra civil de fons, aturada momentàniament però latent i amenaçadora com sempre. Potser és cert que alguns personatges i algunes situacions requeririen més metratge, i també admeto que en alguns moments tot corre massa de pressa per arribar a l'inefable desenllaç, però ningú negarà que hi ha imatges de molta força i que Núria Prims destaca per sobre de tots amb un personatge que suposem que li acabarà donant moltes alegries...


EL BAR, d'Àlex de la Iglesia. Així d'entrada, us diré que em nego a catalogar la última de De la Iglesia dins de les seves millors o pitjors pel·lícules. És un parany massa fàcil en el que veig que hi cau tothom, una vegada i una altra. "El Bar" és una cinta dividida en dues parts, totes dues amb aspectes que defineixen clarament la carrera del cineasta: d'una banda tenim la part costumista, en la que es retraten amb traç gruixut alguns tipus de l'Espanya més casposa; i de l'altra, una aventura amb tocs violents, angoixosos i molt propers al cinema de terror. És cert que ens agradaria viure més estona en el bar del principi, però crec que la divisió és necessària per fer que la trama avanci. Una trama que beu sobretot dels enganys, les traïcions i tota la part fosca de l'ésser humà que tant li agrada al director. El repartiment, format per moltes cares conegudes. compleix amb escreix la seva feina i retrata amb detall la peculiar galeria de personatges. Com a últim, destacar el passeig final per la Gran Via madrilenya, que amb el temps s'està convertint en una autèntica icona cinematogràfica.