15/11/18

Petit Tast Cinèfil (LXVII)

Avui teniu un lot força complet. Cinc pel·lícules força destacables, encara que sigui per diferents motius. Tenim tres drames poderosos, molt introspectius i de força mal rotllo. Tenim una comèdia negra o un thriller a l'argentina. I tenim també la nova revisió d'un clàssic, aquest cop amb cançons i números musicals de gran volada. Per tant, segur que entre totes trobeu la vostra recomanació, i sobretot espero que trobeu la pel·lícula que us faci moure del sofà i us acosti a una sala de cinema.

EL ÁNGEL, de Luis Ortega.- Podria haver estat un biopic criminal, una pel·lícula sòrdida o la crònica d'un moment molt concret de l'Argentina... però finalment és una mena de comèdia negra que sap mantenir el punt just i juga bé les seves cartes. És curiós com utilitza el personatge de Carlos Robledo Puch, ja que sense que caigui simpàtic acaba exercint cap el públic el mateix joc de seducció que establia amb tothom que se li creuava pel davant. Actualment, el personatge segueix complint una de les condemnes més llargues d'Argentina, i pel que diuen s'ha convertit en un ésser realment desagradable i pertorbador. Homòfob i a la vagada homosexual; psicòtic i mentider compulsiu. Sens dubte, carn de canó per a moltes i moltes ficcions més. A la que ens ocupa, val la pena destacar el treball de Lorenzo Ferro -un ídol instantani en el seu país- i també de Cecilia Roth, Chino Darín, Mercedes Morán i Luis Gnecco. Un bon repartiment per a una cinta àgil, entretinguda i amb un encant realment pervers.

HA NACIDO UNA ESTRELLA, de Bradley Cooper.- Feia falta una quarta (o cinquena) versió de "Star is born"? Podríem dir que aquesta història del Hollywood clàssic, basada parcialment en una antiga pel·lícula de George Cuckor, ha estat la més versionada al llarg dels anys. Unes versions que han mantingut la història però l'han adaptada a cada època i a diferents estils artístics: el món dels actors, el gran moment dels musicals, la música country o l'esclat de la música pop, tal com l'entenem a l'actualitat. El resultat és molt millor que la versió de la Streisand, tot i que no supera la indiscutible obra mestra que va protagonitzar Judy Garland. Bradley Cooper fa una pel·lícula madura i interessant, però sobretot funcional. Sap com arrencar la història, com enregistrar els concerts en directe i com dirigir les actuacions, especialment de la seva. I al final ens trobem amb un duel interpretatiu molt interessant (Lady Gaga no es queda pas curta en el seu primer intent seriós en cinema) i amb un bon recull de números musicals inoblidables. Una cinta que contentarà als fans de l'un i de l'altre i que funciona perquè té de base una història... que ha funcionat quasi sempre.

BERTA, de Jaime Rosales.- S'ha dit que aquesta és la pel·lícula més comercial de Jaime Rosales... cosa que no és dir pas gaire. Potser és la primera pel·lícula en la que Rosales no investiga, aparentment, amb qüestions narratives o amb qüestions tècniques evidents. És cert que barreja els capítols en que reparteix la història, és cert que segueix utilitzant molt hàbilment el fora de camps, i també és cert que utilitza el paisatge com un element viu i pertorbador. Però, a part de condicionar als personatges, no es tracta de temes que incideixin especialment en la narració. Crec que el principal recurs d'aquest film és el treball introspectiu i meticulós que demana als seus intèrprets, començant per una omnipresent Babara Lennie i acabant per la veterana Marisa Paredes o el sempre eficient Alex Brendemul. Estem davant d'una tragèdia moderna, però també davant d'un gran misteri... el de les relacions humanes.

QUIEN TE CANTARÁ, de Carlos Vermut.-  Quan vaig veure Magical Girl vaig entendre de seguida que no estava davant d'una pel·lícula corrent ni d'un director a l'ús. Em vaig adonar que Vermut tenia aquell punt d'originalitat i estranyesa que tan bones cintes ha donat al cinema espanyol (molt sovint films maleïts, i en alguns casos obres mestres incontestables). En el cas que ens ocupa, el director torna a fer un film molt seu, molt personal i identificable, tot i que dóna la sensació que el resultat és un híbrid entre Haneke, Almodóvar i Bergman. I és que tenim la cruesa dels temes plantejats, la sumptositat i elegància de la filmació, i també el misteri que dóna la suplantació d'identitat. El film és ric en dobles lectures, i compta a més amb un repartiment de luxe. Nawja Nimri ofereix una cantant enigmàtica i quasi icònica; un d'aquells personatges que entra a la història del nostre cinema més recent amb nom propi. Eva Llorach és el gran descobriment, ja que es tracta d'una actriu enorme; i Carme Elías i Natalia de Molina ofereixen dos treballs a l'alçada de les circumstàncies. Una gran pel·lícula, d'aquelles que serveixen per redescobrir i posar al seu director entre els més grans.

GIRL, de Lukas Dhont.- Sabia de què anava aquesta pel·lícula, i sabia també que el protagonista era una noia transsexual interpretada per un actor masculí, però no he pogut deixar de sorprendre'm per diversos motius. En primer lloc perquè la pel·lícula em va semblar dura i seca, tot i que la situació plantejada sembla a priori força positiva per a la protagonista (un pare comprensiu, una operació de reassignació de sexe a la vista, una acceptació dins de l'entorn més immediat, etc.). No hem d'oblidar, però, que les ferides fins a arribar a una acceptació com aquesta poden ser profundes i deixar seqüeles... cosa que es demostra en un final rotund, però per a mi desconcertant. I en segon lloc, la sorpresa va venir del mateix actor (Victor Polster), ja que des del minut 1 t'oblides de la seva veritable personalitat per acabar veient només a la dolça i turmentada Lara. En definitiva, una cinta recomanable... però només per a cinèfils sense manies i espectadors amb ganes de descobrir una altra visió de les coses.

14/10/18

Petit Tast Cinèfil (LXVI)

En el començament de temporada, i de curs, arriben sempre moltes pel·licules espanyoles que es preparen per a les nominacions als Goya o bé surten de la seva presentació en el festival de San Sebastià. Aquí en teniu tres que segur que optaran a premis, o bé a ocupar una bona posició en el rànking de més taquilleres.

EL REINO, de Rodrigo Sorogoyen.- La mala arrancada que ha tingut aquesta cinta dins de la taquilla espanyola és un d'aquells misteris que costa desxifrar. Després de l'èxit de "Que Dios nos perdone" o de la bona rebuda a San Sebastià, tothom preveia que aquesta trama que ficciona la Gurtel i altres corrupcions polítiques a Espanya acabaria per triomfar. Encara és aviat i encara li queden premis i satisfaccions per rebre, però és estrany -o no- que els espectadors girin l'esquena a un cinema tan necessari com ben executat. "El reino" aporta, a més de sucoses i vergonyants corrupteles, un ambient de thriller que li escau d'allò més bé. Potser a la darrera part es descarrila una mica i s'exageren algunes situacions, però el cert és que el retrat de polítics, periodistes i empresaris és tan contundent com preocupant. Antonio de la Torre torna a estar brillant, tot i que a vegades costi creure-se'l com a polític; Josep Maria Pou aporta credibilitat i un plus de perillositat; Anna Wagener fa un compendi de polítiques prou conegudes, i gent com Mónica López, Luis Zahera i la omnipresent Bárbara Lennie donen rigor als seus interessants personatges secundaris. En definitiva, una pel·lícula que potser verbalitza massa el seu missatge i es perd una mica en la trama criminal, però que suposa un cop de puny a l'estómac molt i molt necessari. Necessitem més cinema sobre l'Espanya actual, sobre els polítics d'aquest país i sobre la realitat social que vivim, per molt que ens pesi i per molt que ens resistim a veure-ho en una pantalla.

TODOS LO SABEN, d'Asghar Farhadi.- Quan es va anunciar que Farhadi rodaria a Espanya hi va haver certa expectació i molta curiositat. I quan es va saber que la història anava sobre els habitants d'un petit poble de l'Espanya profunda, van ser uns quants els que van apostar per un naufragi en tota regla. A hores d'ara, ningú dubta de que "Todos lo saben" és una de les cintes que millor ha retratat la idiosincràsia espanyola en els darrers anys. Se li podran trobar alguns defectes (hi ha els que critiquen la seva trama policial o una certa lentitud) però el que ningú li podrà retreure és la seva credibilitat, ni tampoc el seu repartiment en estat de gràcia. A la cinta hi ha pesos pesats de la interpretació en aquest país, i el cert és que cap d'ells desaprofita la ocasió. Penélope Cruz aporta un dramatisme contundent, mentre que Javier Bardem i Ricardo Darín tornen a donar el millor de si mateixos. Però no cal oblidar a Bárbara Lennie, Elvira Mínguez, Eduard Fernández, Ramón Barea, José Ángel Egido, Imma Cuesta, Sara Sálamo o Roger Casamajor. Junts conformen un dels repartiments més sòlids dels darrers anys, i tot plegat en un drama sec, contundent i més aspre del que sembla a simple vista. Un drama sobre els secrets, sobre la bona fe de les persones i sobre els afectes familiars més tòxics.

YUCATÁN, de Daniel Monzón.- Si algun encant té aquesta comèdia de Daniel Monzón és que s'assembla força més a les comèdies espanyoles dels noranta (valgui com a exemple les pel·lícules de Manuel Gómez Pereira) que no pas a les comèdies d'herència televisiva que inunden les nostres pantalles des de fa uns anys. Això vol dir que estem davant d'un guió elaborat, una direcció ferma i una producció a l'alçada d'un producte de qualitat. No en va ens situen l'acció en un luxós transatlàntic i ens passegen pel Marroc, Brasil i Mèxic, amb un repartiment que també resulta curiós i poc evident per a una comèdia espanyola del 2018. Luis Tosar i Rodrigo de la Serna el protagonitzen i doten de carisma els seus personatges, mentre que Joan Pera i Gloria Muñoz aporten tendresa i magnífiques interpretacions. Sí és cert, però, que el film es fa excessivament llarg i que algunes parts acaben resultant episòdiques i poc importants de cara a la trama. No és, per tant, la gran pel·lícula espanyola de l'any, però sí un artefacte curiós i ben acabat en el que s'haurien de fixar més els productors... 

18/8/18

Petit Tast Cinèfil (LXV)

Us vaig anunciar que el proper post seria sobre algunes de les grans estrenes de l'estiu... Doncs bé, aquí està. Aquí teniu tres cintes que prometien ser blockbusters i que, en diferent mesura, ho han aconseguit. Totes són seqüeles, però ja se sap que en el cinema actual costa molt trobar arguments nous i originals. Què us han semblat a vosaltres? Segur que heu vist alguna de les tres...

LOS INCREÍBLES 2, de Brad Bird.- M'encanta el look d'aquesta franquícia, i agraeixo molt que no l'hagin volgut modernitzar ni adaptar als nous temps. El seu aire a cinema d'agents especials dels anys seixanta és un plus que ja va funcionar molt bé el primer cop. De fet, per a mi era el millor, juntament amb aquesta familiarització del món dels superherois, que ens els mostrava a casa, amb les seves petites discussions i els seus problemes reals. Ara tot això continua, però es veu ampliat amb una visió un pèl més feminista de la història. De fet, Elastigirl és la autèntica protagonista del film i tot gira entorn d'ella durant una bona estona, mentre que el seu marit, el fantàstic Mr. Incredible, passa a assumir el roll de mestressa de casa per un temps. És cert que la resolució d'aquesta part ha fet aixecar alguna butllofa entre els sectors feministes, justament per insistir en el tòpic de l'home incapaç de fer-se càrrec de la vida domèstica, però lluny de polèmiques la pel·lícula és entretinguda i conserva intacte el nivell de qualitat de Píxar. Com acostuma a passar també en els films de superherois de carns i ossos, la primera part és molt millor que la segona, on la destrucció i el caos són tan i tan enormes que acaben per avorrir. Un aplaudiment extra per l'encertat personatge de Jack Jack, i un altre per la gran exhibició de Michael Giacchino amb una banda sonora realment fastuosa i brillant. Ah... i no deixeu de veure el curtmetratge que passen amb la pel·lícula, BAO, que a mi em va emocionar... i quasi commocionar. Una meravella.

MISIÓN IMPOSIBLE. FALLOUT, de Christopher McQuarrie.- Haig d'admetre que sóc fan d'Ethan Hunt i de tota la saga de Misión Imposible. Sé que molts dels seus elements més característics formen part del cinema que intento evitar en massa ocasions, però és que està tan ben fet... que no em queda més remei que rendir-me a l'evidència. A més, cada cop té més coses que l'emparenten amb la saga Bond, una altra franquícia que acostumo a no perdre'm. Per començar, val a dir que la pel·lícula no dóna treva; comença amb acció, i ja no para fins al final. Les escenes són adrenalítiques de cap a peus -la baralla dels lavabos, la persecució amb moto o l'emblemàtica escena dels helicòpters- i el muntatge està fet amb mà mestra i amb una tècnica impecable. De fet, tot té una aparença de realitat que la fa encara més creïble. A més, la trama guarda algunes sorpreses i un final realment trepidant. Ja sé que algú podrà dir que la trama és complicada, incomprensible i fins i tot prescindible. Potser sí... però quan puges a una muntanya russa i aquesta et fa passar una estona brutal, ¿a qui li importa com estan fets els engranatges? 

MAMMA MIA. UNA Y OTRA VEZ, d'Ol Parker.- Tothom esperava que aquesta segona part de Mamma Mia fos un autèntic desastre, i la veritat és que tot i no ser cap meravella acaba entretenint com la seva predecessora. I és que en qualsevol cas aquesta franquícia, que esperem que acabi aquí, no passa de ser un entreteniment vistós i aparent. Un producte, en definitiva. És cert que a la segona s'hi troba a faltar -i molt- més presència de Meryl Streep, i potser més cançons conegudes... tot i que s'ha d'agrair que s'hagin buscat altres temes i no s'hagin limitat a fer un copy-paste. El tema dels flashbacks funciona a mitges, però serveix per allargar de forma poc traumàtica un argument ja de per si impossible. Les actrius joves, en especial Amanda Seyfried i Lily James, compleixen prou bé amb els seus rolls, mentre que els veterans de la primer part (Brosnan, Firth, Skargaard, Baranski i Walters) sobreviuen com poden i donen pas a la gran estrella convidada de l'espectacle, una Cher que encara canta molt bé però que pràcticament no es pot moure. De fet, el ball amb Andy Garcia segur que ja té un razzie assegurat com a pitjor parella de l'any. 

28/7/18

Petit Tast Cinèfil (LXIV)

Vaig amb retard, ho sé, però he volgut recuperar tres pel·lícules vistes en els dos darrers mesos abans de llençar-me a la cartellera estiuenca, que tot i ser una mica pobra segur que tindrà alguns títols salvables. Avui recupero, doncs, els comentaris sobre la cinta de Bayona, ja molt comentada, i també sobre la pel·lícula de terror de l'any i la comèdia homosexual de moda. Aquí van...

LOVE, SIMON, de Greg Berlanti.- Quantes vegades havia vist pel·lícules sobre adolescents nord-americans i m'havia preguntat: per què no hi ha protagonistes que s'assemblin a mi?; per què sempre sóc un secundari o bé un dels personatges clarament marginats d'aquest tipus de cinema?; per què mai dos nois o dues noies es fan un petó en aquestes cintes, si no és per ridiculitzar determinades actituds? Al final em vaig donar per vençut i vaig assumir que aquestes cintes eren així, i que mai em representarien... ni a mi, ni a un gran col·lectiu que com jo acceptava la censura com a norma. El gran mèrit d'aquesta cinta és que agafa totes les característiques del gènere i col·loca un conflicte homosexual com a trama principal del film. Tot i que últimament ja hi havia cintes -sobretot de cinema independent- que havien fet alguna cosa semblant, aquesta és la primera que normalitza la situació i ens parla del que ens parla sense demanar disculpes, sense fer-ne cap drama... Això sí, té molt clar el gènere en el que està i es mostra igual de púdica -o més- que d'altres de similars. Per aquest motiu no hi veurem escenes de sexe ni mostres d'amor gaire efusives, de la mateixa manera que els gais dels que acaba parlant són els més guapos i els menys amanerats... Aquests, encara hauran de seguir esperant la seva pel·lícula.

HEREDITARY, d'Ari Aster.- Està clar que necessito un segon visionat d'aquesta pel·lícula, perquè el primer em va deixar perplex, astorat i una mica confós. Sé que estem davant d'una de les grans pel·lícules del gènere -d'aquelles que seran cintes de culte d'aquí a uns anys, com "It Follows" o d'altres de similars-, però haig d'admetre que la seva evolució és tant desconcertant com increïblement ben estructurada i dirigida. Tot comença com una pel·lícula sèria que, de mica en mica, es transforma en un drama familiar molt potent. A partir d'aquí les coses tornen a torçar-se, per entrar en un ambient d'espiritisme i possessions que acaba en una festa truculenta i macabra. I en tota aquesta evolució hi tenim un personatge central, el de la mare "artista" que fa maquetes de la seva pròpia vida i de les seves desgràcies (una sobreactuada però magnífica Toni Colette). Aquest personatge patirà a les seves carns un veritable calvari, i veurà com davant seu alguns detalls i alguns personatges que no ho semblaven acaben sent els grans protagonistes de la història. Aquest canvi de rols també confón molt, però el magnífic i misteriós final ho posa tot en ordre... o almenys ho intenta. Un final, per cert, que vaig trobar poètic més que no pas aterridor. Un epíleg necessari que retorna la calma però que no evita deixar mal cos.

JURASSIC WORLD, EL REINO CAÍDO, de Juan Antonio Bayona.- Està clar que Bayona pot amb gairebé tot. El seu estil i la seva professionalitat ja estan més que provades. Només necessita productors que s'arrisquin i li deixin carta blanca -no només un trosset d'una franquícia- perquè acabi convertint-se en un dels grans a Hollywood, com ja ho són Del Toro, Jackson o Cuarón. Aquesta segona part de Jurassic World (un reboot molt interessant de la mítica Jurassic Park, d'Spielberg), no només segueix el bon estil de la primera sinó que aporta novetats i unes escenes finals que s'acosten més al terror gòtic que tant li agrada al director. En aquest sentit, tot el que passa a la mansió li dóna un aire nou a la saga, després d'haver pagat el peatge necessari amb tota la part de l'illa. La química entre Chris Pratt i Bryce Dallas Howard també és una de les grans garanties de la pel·lícula, perquè està clar a aquestes alçades que formen una de les parelles amb més ganxo del cinema d'aventures recent. Llàstima que la següent ja serà per a un altre director... A veure què li proposen ara a Bayona; esperem que no sigui una altra seqüela. Es mereix molt més.

14/6/18

El valor d'experimentar a escena

Veure un espectacle que encara no ha arribat a les sales és un d'aquells privilegis que es tenen molt de tant en tant. He tingut la sort de ser en un dels primers passis de "Protocolos de acción frente a lo desconocido", una experiència teatral que no deixa indiferent i que serveix de carta de presentació de Francesc Cuéllar, un jove que seguirà donant que parlar... D'això, n'estic segur.


Quan un té poc més de vint anys i una irrefrenable vocació artística, acostuma a desenvolupar un discurs combatiu, inconformista i desesperançat. El més curiós del cas és que aquest tipus de discurs, propi de jovent conscienciat i poc acomodatici, ja es trobava de forma molt similar en alguns joves de fa deu, trenta o cinquanta anys. Sempre ha existit aquest perfil, absolutament necessari per la seva valentia i la seva capacitat de fer avançar aspectes que cada cert temps s'encallen i s'enquisten. No vull dir que el seu missatge sigui sempre el més modern o el més intel·ligent, però sí és el que millor ens fa entendre el present de cada època. Res millor que un jove aïrat per saber exactament com és l'aquí i l'ara de la seva existència.

Francesc Cuéllar -autor, director i actor de "Protocolos de acción frente a lo desconocido"-  ens proposa un espectacle que està a mig camí entre la performance i el teatre transgressor o experimental. En realitat, podríem dir que són petites accions lligades pel discurs en off del creador... que finalment apareix, es mostra, i ens convida a entrar en el seu món de dubtes i incerteses, però també de grans veritats i d'un desig finalment confessable d'agraïment cap a la seva mare... possiblement una de les protagonistes absents d'aquesta creació. Tampoc hi falten les incursions pictòriques, la desfilada de vísceres, algun moment impactant (aquell que tothom comenta a la sortida però que aquí no desvetllarem) i les ja inevitables projeccions. Les del final s'ha de reconèixer que són tot un encert, ja que els vídeos virals de joves que fan equilibris suïcides a dalt de gratacels són una metàfora fantàstica en si mateixos.

El resultat final potser encara necessita un certa evolució. S'evidencien certes mancances, i també és nota que algunes escenes requerien una intensitat molt més alta. Per ser transgressor no es pot anar a mig gas, i estic segur que amb poc temps Cuéllar corregirà aquests i altres errors i ens brindarà espectacles sorprenents. De fet, la sorpresa és una gran aliada del teatre...

24/5/18

Petit Tast Cinèfil (LXIII)

Ja han passat més de dos mesos des dels Òscars, i el cinema (bon cinema) ha seguit arribant a les nostres pantalles. Han arribat pel·lícules de tot tipus, de les que avui fem una petita selecció. Pel·lícules que m'han deixat diferents records... però que val la pena comentar, almenys per saber-ne alguna cosa i deixar-vos la meva opinió al respecte. Espero que us sigui útil quan us plantegeu veure algun dels cinc títols següents.

MI QUERIDA COFRADÍA, de Marta Díaz.- El gran mèrit que té aquesta comèdia premiada al Festival de Màlaga és sobretot el seu repartiment, format bàsicament per actors i actrius secundaris del cinema i la televisió que es fan a Espanya. Grans intèrprets que aquí tenen la oportunitat de portar el pes de la trama. És com si els magnífics secundaris de les comèdies d'Almodóvar s'haguessin fet amb els papers principals, amb la diferència que aquí el guió es queda molt lluny dels de les cintes del manxec. De fet, a les frases els hi falta punch i mala llet. A més, l'argument s'enquista en el seu primer tram i li costa sortir de la situació creada. Però sigui com sigui, és d'agrair una comèdia amb un toc feminista, encara que una mica tímid, i amb un retrat força divertit de Sevilla i de l'ambient que envolta la Setmana Santa. Una bona desfilada de personatges, potser caricaturescos, però que podem reconèixer i que, en el fons, ens deixen un bon regust.

UN LUGAR TRANQUILO, de John Krasinsky.- Aquest film exemplifica perfectament el fet de que una bona idea pot aguantar una pel·lícula sencera i fins i tot donar-li un punt de transcendència. Però a més d'això, que ja té prou mèrit, la cinta té una atmosfera i unes quantes escenes d'acció realitzades amb molta professionalitat. Sí és cert que els efectes musicals remarquen massa alguns moments de tensió i que el guió a estones resulta un pèl inversemblant, sobretot per les decisions dels personatges, però s'ha d'admetre que necessitem més pel·lícules de terror com aquesta, amb bones idees, plantejament original, bona factura i excel·lents interpretacions. En aquest sentit, la idea de John Krasinski -director i protagonista- de posar a la seva dona, la gra n Emily Blunt, al capdavant de la cinta és realment encertada. La propera Mary Poppins del cinema, que ja hem vist a "El diablo viste de Prada", "La joven Victoria", "Into the woods", "Sicario" o "La chica del tren", és una autèntica tot terreny que aquí s'enfronta a un clàssic personatge de pel·lícula de gènere. Una bona recomanació per a aquells que no els hi faci res que els espantin una mica...

ISLA DE PERROS, de Wes Anderson.- L'estètica i la imaginació que destil·la aquesta pel·lícula és, sense cap mena de dubte, una de les grans troballes del cinema d'aquesta temporada. Anderson ens té acostumats a un treball visual i a un detallisme de la posada en escena que realment ens poden deixar bocabadats. Ho havíem vist a quasi tots els seus films, però sobretot en els darrers: "Fantastic Mr Fox" o "El gran hotel Budapest". Aquí ho torna a repetir -potser fins i tot amb més impacte- i, a sobre, ho amaneix amb aquesta història fantàstica que toca tants i tants temes del món actual. De fet, potser és una de les pel·lícules més polítiques del que portem d'any, i és que està clar que estem davant d'una cinta compromesa, amb un missatge clar i contundent, i amb una perspectiva de futur més optimista del que podríem arribar a imaginar si mirem al nostre voltant. Segons vaig sentir a dir, podria ser una pel·lícula dels setanta... i la veritat és que no hi puc estar més d'acord. Té un aire demodé, i fins i tot nostàlgic, però està tocada amb la vareta del bon cinema i això sempre és d'agrair.

UN SOL INTERIOR, de Claire Denis.- Feia temps que no veia una pel·lícula tan francesa com aquesta. Aclareixo el terme... Durant la meva joventut em vaig afartar de veure pel·lícules que venien del nostre país veí, ja que estava de moda el cinema en versió original i França ha estat sempre un país amb una gran producció cinematogràfica. S'estrenava tot el que feia Techiné, Leconte, Tavernier, Ozon... i tants i tants d'altres. Vaig veure molt bon cinema, però també vaig començar a notar un cert gust dels francesos per la transcendència, la pedanteria i una atracció malaltissa cap a personatges neuròtics i les "menjades de tarro". La protagonista d'"Un sol interior" -magnífica Juliette Binoche, malgrat tot- és un d'aquests personatges insofribles, que no sap que vol, que diu i nega al mateix temps i que s'envolta sempre d'una sèrie d'homes de discutible maduresa. La cinta sembla encantada de si mateixa i l'estructura -remotament basada en els "Fragments d'un discurs amorós", de Roland Barthes- no acaba d'ajudar en absolut. El que sí haig de destacar és l'escena final amb Depardieu, un moment quasi humorístic que posa en evidència a la protagonista i que acaba fent-nos entendre que no es pot ser feliç si estem tan pendents de nosaltres mateixos... i tan poc dels demés.

READY PLAYER ONE, d'Steven Spielberg.- Si m'haguessin dit que aniria voluntàriament a veure una pel·lícula basada en el tema dels videojocs no ho hauria cregut. Però em vaig animar sobretot per dos motius: el fet d'estar centrada en l'estètica dels vuitanta, que vaig viure en primera persona quan era adolescent, i l'estar dirigida per Spielberg, que de cinema hi entén una mica... I la veritat és que la cinta m'ha entretingut i m'ha tornat a demostrar que el director nordamericà sap envoltar-se dels millors (tant l'estètica com la part tècnica de la pel·lícula són excel·lents) i que té la mà trencada per crear històries interessants, amb personatges de veritat i no simples caricatures. En aquest sentit, la història avança, es segueix amb interès i té un final emotiu i entranyable, marca de la casa. A més, escenes com la de l'homenatge a "El Resplandor" bé valen el preu de l'entrada... Ara bé, també haig de reconèixer que a hores d'ara "Ready Player One" ja m'ha deixat d'interessar. Un bon entreteniment, amb una execució de matrícula d'honor, però ja està... No és poca cosa, però és així... almenys per al meu gust i els meus interessos cinèfils.

11/3/18

Petit tast cinèfil (LXII)

Ja s'han donat els Òscars d'enguany, però jo encara no he comentat moltes de les pel·lícules que han aconseguit premis o nominacions. Aquí va un torn de quatre meravelloses cintes que destaquen per diferents motius: per estar dirigida per una dona, per mostrar la relació entre una dona i un amfibi, per relatar la història real de la polèmica Tonya Harding o per suposar el retorn d'un dels grans directors de Hollywood, Paul Thomas Anderson.

I TONYA, de Craig Gillespie.- Recordo la història de Tonya Harding amb certes llacunes, però amb la sensació de ser una de les històries més tèrboles i fosques relacionades amb el món de l'esport. Era lògic que, tard o d'hora, Hollywood recreés la vida d'aquesta patinadora que va ser condemnada per participar en l'atac a la seva eterna rival, Nancy Kerrigan. La història, evidentment, és truculenta i està farcida de personatges ridículs i estereotipats, però també demostra que darrera de la versió oficial hi havia molta misèria, molta incultura i un retrat ben definit del que anomenem "Amèrica profunda". Margot Robbie ("El lobo de Wall Street", "Escuadrón suicida") s'aferra amb ungles i dents al paper de la seva vida, mentre que Allison Janney crea una mare terrible i paròdica que finalment s'ha acabat emportant l'Òscar. Tot plegat, sota el perfil del fals documental i de la comèdia negra. Una pel·lícula brillant, dirigida amb humor, ritme i molta eficàcia per Craig Gillespie ("Lars y una chica de verdad"). Sens dubte, una de les sorpreses de l'any.

LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro.- Diuen que Del Toro fa sempre la mateixa pel·lícula i que el seu cinema és senzill, bàsic. No sé si tenen una part de raó o no, però jo sempre he pensat que el director mexicà és un dels més grans conta-contes que té el cinema actualment. A sobre, el seu respecte cap al cinema clàssic i la factura excepcional que tenen totes les seves cintes acaben per posar-lo en la llista dels meus directors de capçalera. De fet, els primers 15 o 20 minuts de "La forma del agua" em van deixar bocabadat... em van fer entrar a la pel·lícula de cop, i volia anar descobrint més i més: què hi havia darrera de cada porta, què projectaven al cinema de sota, quina relacions hi havia entre els personatges, etc. Un allau d'informació i de petits detalls enmig d'una direcció artística excepcional, d'aquelles que fan època. Tot plegat, acompanyat per un so esplèndid, una fotografia brillant i uns actors que compleixen perfectament en uns rolls que, d'acord, poden semblar estereotipats. Però és que ens estan explicant un conte; un conte per adults, amb una protagonista muda a la que se la mengen els desitjos sexuals, una dona de la neteja negra que viu sota el masclisme del seu marit, un dibuixant exalcohòlic i homosexual que malviu damunt d'un cinema, un coronel sense escrúpols que vol seguir sent el mascle dominant i un científic amb cor que té moltes coses a amagar. En definitiva, una pel·lícula que m'ha fet passar una estona molt agradable i que, d'aquí a 20 o 30 anys, seguirà funcionant igual de bé... i ja no estarà sota el focus prejuiciós de ser la guanyadora de l'Òscar.

LADYBIRD, de Greta Gerwig.- Diuen que Gerwig recorda com a guionista a Woody Allen o que la seva primera pel·lícula beu massa descaradament de les cintes independents sobre adolescents ("Juno", "Las ventajas de ser un marginado", "Yo, él y Raquel"), però sigui com sigui el seu estil és engrescador, fresc i amb un to entre nostàlgic i melancòlic. Un dels principals encerts de la directora ha estat acompanyar-se d'un repartiment esplèndid, del que destaquen Saoirse Ronan (magnífica ja a "Expiación" o "Brooklyn") i Laurie Metcalf. Aquestes mare i filla en la ficció desperten tanta tendresa i emotivitat que en més d'una ocasió van arrencar-me alguna que altra llàgrima. És cert, però, que la pel·lícula passa per molts llocs comuns i que en ocasions perd part de la seva empenta... Sigui com sigui, és una cinta simpàtica i intel·ligent que només em desperta un dubte: ¿la recordarem d'aquí a uns quants anys? Molt em temo que no...

EL HILO INVISIBLE, de P.T. Anderson.- Que Paul Thomas Anderson és un dels millors directors nord-americans vius crec que és una cosa que ja fa temps que sé. Vaig descobrir-lo meravellat amb "Boogie Nights", i des de llavors no he deixat de seguir la seva carrera. En els darrers anys ha optat per un estil més pausat i una narració farcida de misteris, silencis i secrets que l'espectador ha d'anar descobrint...o no. A "El hilo invisible" torna a demostrar que porta el cinema injectat en vena, i la veritat és que els primers minuts del film són una clara mostra de la seva gran capacitat per crear ambients, textures i entramats personals complexos i atractius. Ara bé, haig de reconèixer també que el film sembla una mica ensimismat en si mateix, com si no volgués avançar, com si preferís quedar-se voluntàriament en el classicisme en el que també s'aferra el seu protagonista. Sé que la relació central del film és perversa, tèrbola i malaltissa, però en algun moment vaig pensar que faltava alguna cosa... o que volia conèixer fins on arribaria tot plegat. Em vaig quedar amb ganes de més, però vaig gaudir d'una factura impecable (la banda sonora de Jonny Greenwood hauria d'haver guanyat l'Òscar), un treball actoral sorprenent (Vicky Krieps és d'aquelles actrius que donarà molt a parlar) i unes quantes escenes pel record, com la magnífica escena del restaurant, la del sopar o la de la truita del final. 

6/3/18

Òscars 2018: Una gala llatinoamericana i reivindicativa

Estem a l'any del Me Too, i a sobre seguim sota l'imperi de la bogeria del senyor Trump. Per tant, era d'esperar que la gala fos reivindicativa i que es tenyís de negre, com ja va passar en els Globus d'Or i els Bafta. Finalment el negre no va ser el color, però les reivindicacions sí que van aparèixer... potser amb més positivisme del que es pensava, però sense baixar la guàrdia en cap moment. En realitat, el lliurament de premis més famós del món va acabar convertint-se en una gran festa de la diversitat i l'enteniment entre cultures. Els mexicans van tornar a triomfar, els xilens van pujar per primer cop a recollir un guardó, una transexual va presentar un premi i tres de les víctimes del senyor Weinstein van pujar a l'escenari com a símbol de tot un moviment. També va ser l'any dels grans discursos. Alguns de preparats i d'altres d'improvisats, com el de Frances McDormand, que va acabar sent el millor i també el més espontani de tots.


Jimmy Kimmel va tornar a complir. Personalment, el vaig trobar menys divertit i menys mordaç que l'any passat, però també he de reconèixer que amb tots els temes que planejaven per la gala era difícil fer humor i sortir-se'n sense ferir susceptibilitats. El detall de la moto aquàtica va ser graciós, però la visita al cinema del davant ja va resultar una mica vista. En una gala com la d'aquest any potser hagués estat més adequada una presentadora com Ellen Degeneres, però tot s'ha de dir que Kimmel és un professional que sap transmetre confiança i bon rotllo... dos qualitats que també tenien la seva importància aquest any.


Un any més, Hollywood va tornar a desplegar el seu talent més kitsch i va ens va oferir un escenari que estava entre la cova d'Alí Babà, el planeta de Superman i el decorat de La bella i la bèstia. Fins i tot la veteraníssima Jane Fonda va bromejar amb el tema i va dir una de les frases més divertides de la nit: "aquest decorat és com l'orgasmatron de Barbarella". I parlant de veterans, va ser una alegria veure-la a ella, però també a Eve Marie Saint, Rita Moreno, Chistopher Walken, Faye Dunaway, Warren Beaty, Hellen Mirren, Christopher Plummer o James Ivory. Dóna gust quan l'Acadèmia no s'oblida dels seus, i la veritat és que en el noranta aniversari dels premis no podia ser d'altra manera. En aquest sentit, els clips sobre el cinema com a fàbrica de somnis o com a mostra de diversitat van ser excepcionals.


Pel que fa als premis, tot va estar molt repartit. Per un moment va semblar que "Tres anuncios...", o fins i tot "Déjame salir", podien xafar-li la guitarra a "La forma del agua". Finalment, però, es va imposar la raó i, després de vàries edicions, la pel·lícula més premiada (encara que fos per la mínima) va ser la que es va endur els dos premis grossos (pel·lícula i director). "Dunkerke" va ser la reina dels tècnics, i les categories interpretatives es van repartir entre els clars favorits. En aquest sentit, no hi va haver quasi sorpreses... amb l'excepció del guió original cap al film de Jordan Peele.

Si voleu consultar la llista completa de premis, cliqueu aquí.

L'acudit més feminista: "Els homes ho hem fet tan malament aquest any, que les dones han començat a sortir amb amfibis."
L'audit més polític: "Aquesta gala no ha estat manipulada per Putin."
L'acudit més absurd: sobre els gossos de Barbra Streisand.
L'agraïment més sincer: Allison Janney dient... "ho he fet jo tota sola".
El moment més freakie: com cada any, el dedicat a Star Wars.
El moment més estrany: el cuiner espanyol José Andrés al mig de l'escenari amb una bandera de Puerto Rico.
El detall més artístic: la camisa de James Ivory amb la cara de Chalamet.
La presentadora més "il·luminada": Sandra Bullock.
El premi més esportiu: el de Kove Bryant.
Les més elegants: Hellen Mirren, Jane Fonda, Eve Marie Saint i Allison Janney.
Les més guapes: Lupita Nyongo, Margot Robbie, Zendaya i Jennifer Lawrence.
Les més desastroses: Salma Hayek i Woopi Goldberg.
La més "Barbie": Nicole Kidman.
La més "dandy": Emma Stone.
Els més guapos: Armie Hammer, Armie Hammer i Armie Hammer.

31/1/18

Petit Tast Cinèfil (LXI)

Avui arriba el comentari de tres pel·lícules que estan entre el millor que veurem en el 2018. Ja sé que només estem a finals de gener i que és molt agosarat fer una afirmació així, però també cal recordar que a principis d'any és quan arriben algunes de les millors estrenes. De fet, aquestes cintes ja fa temps que corren pel món i ja han generat moltes, variades i sucoses crítiques. Jo vaig veure dues d'elles al Festival de Cinema de San Sebastián, i avui us en vull fer cinc cèntims. No us les perdeu, de veritat. Seria una llàstima.

CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que deixa pòsit. Tot i que la vaig veure fa uns quants mesos, encara m'emociono al veure un tràiler, o al repensar-la, o al comentar-la amb algú. No sé per quin motiu, però hi ha gent que connecta amb el film d'una forma especial... i jo crec que sóc un d'ells. De fet, la cinta explica la història d'un primer amor i d'una iniciació sexual, sense moltes més floritures. Però es pren el temps necessari per fer-ho, i de mica en mica fa que ens enamorem dels personatges, del paisatge de la Lombardia i de moments extraordinaris, com la conversa amb el pare o el magnífic i significatiu pla final. Thimothée Chalamet fa un treball compromès i generós, que sap connectar amb la seva pròpia edat i sobretot amb el seu company de pel·lícula, un Armie Hammer que es converteix en l'objecte del desig. Entre els dos es produeix una química que fa temps que no veia en pantalla, i això és sens dubte un dels grans pilars de la cinta. Tampoc vull oblidar-me, però, del discret però contundent treball del gran Michael Sthulbarg o de la direcció de Guadagnino, que veu de clàssics com Bertollucci o Ivory... Sens dubte, una pel·lícula plena de sentiment i cinema, que converteix en cel·luloide el que podria ser senzillament un trosset de vida.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh. Sempre he pensat que McDonagh és un dramaturg i guionista especial, fora de la norma i amb un llenguatge propi i certament peculiar. A vegades, fins i tot, he pensat que funciona millor en el cinema, on la violència de les seves històries es recrea sense necessitat d'acostar-se al grand guinyol. El seu imaginari fa que les seves trames es ressenteixin de certa inversemblança, però
la contundència dels relats fa que oblidem els petits forats i ens rendim a l'espectacle. A la pel·lícula que ens ocupa passa tot això, i més. La història peca d'exagerada, la violència és tan redundant que acaba resultant absurda, i cap al final, a més, un molest mcguffin fa que acabem arronsant el nas. Però la conclusió, curiosament, és que estem davant d'una gran pel·lícula i d'uns grans personatges. Com ho aconsegueix? Suposo que gràcies a diàlegs molt intel·ligents, a la gràcia que té per combinar humor i barbaritats, i sobretot a uns actors en estat de gràcia. Frances McDormand està colossal com la mare venjativa i Sam Rockwell ha tingut la gran sort d'arreplegar uns d'aquells personatges que només apareix de tant en tant. Una pel·lícula molt  interessant, que sense ser la millor de l'any acabarà essent, això sí, una de les més recordades.

120 PULSACIONES POR MINUTO, de Robin Campillo. Quan vaig veure la pel·lícula no sabia quasi res d'aquest moviment reivindicatiu i de lluita. És per això que no m'ha molestat assistir a les seves llarguíssimes assemblees o col·lar-me en els seus actes de denúncia. No és que estigui del tot d'acord amb els mètodes que utilitzava aquesta organització real, però entenc els motius i m'ha agradat escoltar una història que, com moltes altres, ha restat semioculta per interès dels més poderosos. A més, la cinta també es fixa en uns personatges concrets i en les seves dificultoses vides. En aquest sentit, destacar el descarnat treball de Nahuel Pérez Biscayart, que fa totalment creïble el seu rebel personatge. Alguns podran dir que la pel·lícula és massa dura, o massa lenta, o massa llarga, però a mi em va semblar més aviat com un cop de puny a l'estómac. Una pel·lícula seca, que no està per contemplacions, i que posa la veritat més descarnada damunt de la taula, sense pensar en espectadors sensibles ni en crítics poc recpetius. És el que hi havia, i així ens ho mostra Campillo, un ex-membre del citat moviment associatiu.

21/1/18

Petit Tast Cinèfil (LX)

Avui us deixo tres pel·lícules que he vist entre finals del 2017 i principis del 2018. Tres pel·lícules que han arribat a cavall d'un any i un altre, amb tot el que això comporta sobretot de cara a premis, rànquings i nominacions. En aquest sentit, molt comentat ha estat l'oblit de "Perfectos desconocidos" en els premis Goya d'enguany, malgrat tenir interpretacions d'alt nivell i haver-se convertit en un dels grans èxits comercials del cinema espanyol de la temporada.

EL GRAN SHOWMAN, de Michael Gracey.- És molt curiós el que ha fet Hollywood amb aquest musical. Encara que el resultat sigui per a mi força discutible, val a dir que segueix una de les tradicions que hi havia en l'època daurada del gènere: fer biopics fantasiosos i totalment edulcorats de personatges moralment molt dubtosos. És cert que l'anomenada fàbrica de somnis tenia per costum falsejar la història i maquillar els defectes de determinats personatges, però si a més hi afegia cançonetes i balls l'efecte kitsch s'elevava a nivells inabastables. Ara, en ple segle XXI, resulta estrambòtic veure el mateix experiment, obviant que Phineas Taylor Barnum va ser un explotador, estafador, empresari sense escrúpols -corre el rumor que va cobrar per veure l'autòpsia d'un dels seus freaks- i polític de baixa categoria (el primer Trump del seu país). A la pel·lícula tot és llum, color, efectes pirotècnics i  cançons o coreografies que podrien aparèixer en el proper show de Rihanna. No hi ha profunditat en els personatges, les situacions només s'apunten (la suposada rebel·lió dels freaks) i l'interès per l'argument es perd molt ràpid. Com a espectacle musical la cosa funciona prou bé, però això no és "Moulin Rouge", ni tan sols la versió del musical "Barnum" que ja va triomfar a Broadway en els vuitanta. Malgrat tot, Hugh Jackman funciona en el paper protagonista, i malgrat que el guió i l'embolcall no acompanyen és dels pocs que intenta impregnar una mica de versemblança a tot plegat.

THE DISASTER ARTITST, de James Franco.- Llàstima que "The Room", la pel·lícula de Tommy Wiseau que està considerada com una de les pitjors de la història, no sigui en el nostre país el fenomen freakie que és en Estats Units i en altres països. La pel·lícula ha estat catorze anys en cartellera i els passis són una festa interactiva on els espectadors canten, criden o increpen als actors com si fos una sessió de "Rocky Horror Picture Show". Tot i així, la pel·lícula de James Franco, basada en el llibre de memòries d'un dels actors que hi va participar, és també una festa que es gaudeix i es celebra des del primer minut. La capacitat paròdica de l'actor i director, però també el respecte cap a un personatge que en el fons admira, dona peu a situacions divertidíssimes i escenes que ja són d'antologia. Però en el fons la pel·lícula parla de l'amistat, de la perseverança i de l'absolut lliurament a l'expressió artística, encara que no es tinguin les capacitats ni el talent per dur-la a bon port. La interpretació dels germans Franco -no seria just oblidar-nos de Dave- és realment un dels plats forts d'una cinta que també compta amb petites però sucoses intervencions de Jacky Weaver, Zac Efron, Melanie Griffith, Sharon Stone i Bryan Cranston. 

PERFECTOS DESCONOCIDOS, de Álex de la Iglesia.- Haig d'admetre que tenia certa por de
veure aquesta cinta, ja que era un producte d'encàrrec i a més, segons tothom, era el projecte menys personal del seu director. Finalment vaig decidir anar al cinema i la veritat és que me n'alegro molt. Serà un encàrrec, sí, però un encàrrec executat amb mà mestra i amb el gust sempre exquisit de De la Iglesia. La primera part és un exemple de com filmar una comèdia entre quatre parets. Amb un ritme trepidant, el director ens va donant pistes de les relacions entre els personatges i fins i tot de les amenaces externes que poden posar en perill la seva estabilitat. Potser sí que cap el final la situació es torna inversemblant, però l'últim gir ho salva tot d'una forma un xic esotèrica i irreal. En definitiva, una comèdia que m'ha sorprès i que m'ha tornat a brindar interpretacions excepcionals d'Eduard Fernández, Belén Rueda, Pepón Nieto i Ernesto Alterio. Per cert, brillant l'escena de l'intercanvi de mòbils, un moment divertidíssim que els actors saben aprofitar molt i molt bé.