27/2/17

ÒSCARS 2017: La nit més esperpèntica de Hollywood

Tot havia anat, més o menys, segons el previst. Tot i que "La La Land" no havia arrasat (també era lògic que no ho fes en un any amb grans pel·lícules), semblava que la xifra de 7 estatuetes seria una bona collita. Res feia pensar que en l'últim moment guanyés "Moonlight", i que a sobre ho fes d'una manera esperpèntica, ridícula i poc gloriosa. És una llàstima que la cosa hagi anat així, perquè al final han perdut dues bones pel·lícules: a una se la humiliat i a l'altra se li ha penjat el cartellet de la sospita. D'on va sortir finalment el sobre de millor film? Com és que s'havia extraviat? Per què hi havia un duplicat del sobre a Millor Actriu (Emma Stone diu que a ella li van donar el seu juntament amb l'estatueta)? Hi haurà gent que dirà que es volia amagar el triomf d'una pel·lícula protagonitzada per un negre homosexual, però tot ha estat massa estrany. Com estranyada es va quedar la productora australiana Jan Chapman quan va veure aparèixer la seva foto a l'apartat de l'In Memoriam... Ja veieu que va ser una nit per als errors i per als twitters. Un final catastròfic que costarà d'oblidar, i sobre el que es bromejarà durant dècades, passant a engruixir l'anecdotari dels premis cinèfils més coneguts del món.


Sí senyors, a Hollywood també fan pífies. I quan les fan són de nivell, "a lo grande" que diria més d'un. Perquè una cosa és dir un nom per l'altre (als Goya ja ho va fer Adriana Ugarte en l'apartat de millor cançó) però una de molt diferent és fer pujar a l'equip de tota la pel·lícula, quasi vint persones, i al mig dels parlaments fer aparèixer un sobre i fer que el mateix productor corregís l'error. I és que l'error venia de la organització i no de Warren Beaty i Faye Dunaway, com també s'ha dit. És cert que els pobres no van saber com manegar la situació, tot i que l'actor li va passar el mort a Dunaway i es va quedar tan tranquil...

Deixant ja de banda l'anècdota de la nit, m'agradaria fer un repàs de com va anar la gala, o de com jo la vaig veure. És cert que l'error ho ha tenyit tot d'un altre color, però la gala havia anat molt bé fins aquell moment. Jimmy Kimmel va ser un bon amfitrió i va estar graciós, baixant molt al pati de butaques (un recurs que ja s'ha convertit en moda) i utilitzant molts dels trucs que tant bé li van funcionar a Ellen Degeneres. Aquí es va substituir al pizzer per un autobús de turistes, i en lloc del famós selfie es va fer un twitt en directe a Donald Trump. Tot plegat, amanit per una pluja de paracaigudes amb gominoles que queien del sostre de tant en tant, al ritme de Les Valquíries...


La manera com va arrencar la gala, amb el Can stop the feeling de Justin Timberlake, ja feia pensar que tot seria molt animat. De totes formes, hi va haver moments clàssics que no podien faltar, com ara l'aparició d'un dels personatges reals de "Figuras ocultas", els clips entorn al cinema (molt original els que enfrontaven a alguns actors amb els seus ídols) o la interpretació de les cançons nominades. Kimmel també va escollir un antagonista per poder gastar vàries de les seves bromes, i aquest no va ser altre que Matt Damon. En altres edicions ho havien estat, quasi sempre amb el seu permís, Jack Nicholson o Alec Baldwin.

Respecte als premis, que podeu veure a l'enllaç de baix de tot, val a dir que van ser més o menys els esperats. Potser algun dels tècnics, com ara el de millor Vestuari, Maquillatge o So, no van anar a parar a les favorites... però en general res es va apartar del guió. Mahershala Ali, Emma Stone, Viola Davis o Damien Chazelle van endur-se la seva estatueta, i finalment Cassey Affleck va guanyar el pols a Denzel Washington en el roll de millor Actor. Un premi molt merescut que vaig aplaudir des de casa...


Podríem criticar moltes coses, molts vestits i alguns looks, però què millor que quedar-se amb les coses bones d'una gala que serà recordada per un error. Em quedo amb l'aplaudiment "sobrevalorat" a Meryl Streep, amb l'aparició de Bardem, amb la parella que volava amb els acords de La La Land, amb els Òscars fets com de cristalls de Swarosky (és que no es pot ser més kitsch) i amb algunes frases de Kimmel. Precisament, us deixo amb algunes de les seves perles:

  • "Els Òscars ja no són racistes. Els blancs han salvat el jazz i els negres, la Nasa."
  • "Respecte a Figuras Ocultas... s'ha de veure el que poden aconseguir les dones quan han d'anar a orinar."
  • "Hi ha algú de la CNN, BBC o The New York Times? Que abandonin la sala. Aquí no hi ha lloc per a notícies falses. Bronzejadors falsos, sí. Notícies falses, no."
Podeu veure la llista sencera de premiats clicant aquí.



26/2/17

Petit Tast Cinèfil (LII)

A pocs dies del lliurament dels Òscars 2017, què millor que un Tast Cinèfil on hi trobareu moltes de les pel·lícules nominades. També s'hi ha colat una de terror que ha suposat un èxit de públic les darreres setmanes. Sigui com sigui, totes són pel·lícules recomanables... Alguna, fins i tot, a la frontera de l'obra mestra.

MOONLIGHT, de Barry Jenkins.- Era una de les pel·lícules que més esperava i el cert és que no m'ha decebut... tot i que m'ha deixar un regust una mica agre. La cinta, impecablement filmada, té un ritme que la fa sempre creïble i que sintonitza amb el mateix ritme vital del protagonista. L'evolució del personatge central, que està interpretat per tres actors diferents, és un prodigi narratiu que avança de forma lògica, contundent i quasi inevitable. Tot el que anem sabent de Chiron s'entén per l'ambient en el que s'ha criat, per les persones que l'han envoltat, pel que ha vist i pel que ha somniat. Tot i així, penso que en algun moment el lirisme que impregna tot el film acaba donant algun diàleg impossible (l'escena de la platja) o alguna situació poc versemblant, com ara la conversa amb el nen entorn de l'homosexualitat. I és que el tema de la identitat sexual no és el que més interessa al director. Jenkins sembla més centrat en la repressió, tant a nivell sexual, com social o sentimental.

MANCHESTER BY THE SEA, de Kenneth Lonergan.- Fa pocs dies que l'he vista, però cada cop que la recordo se'm posa la pell de gallina. No estem davant d'una pel·lícula sentimentaloide ni d'un melodrama excessivament carregat, sinó davant d'un drama sec, efectiu com un cop de puny a la cara i rodat amb una elegància i una intel·ligència que fa temps que no veia. Tot parteix, evidentment, d'un guió esplèndid, però no cal oblidar que Lonergan el porta a terme amb la precisió d'un cirurgià. No hem d'oblidar tampoc un repartiment en estat de gràcia, del que sobresurt Casey Affleck en un paper que havia d'haver estat de Matt Damon. El cert és que Affleck aprofita al màxim la oportunitat que se li dóna, perquè crec que no m'equivoco gaire si afirmo que és un dels millors personatges masculins dels darrers anys. És un personatge, a més, que es va creant davant dels nostres ulls, que sense gaires expressions ni escarafalls ens va deixant veure el seu interior. Un interior destrossat que anirem entenen a mesura que avanci el film. Magnífic drama. Un dels millors de la dècada, sense cap mena de dubte.

MÚLTIPLE, de M. Night Shyamalan.- Sembla que Shyamalan ha tornat a trobar el camí i el pols narratiu, però curiosament ho ha fet tornant al terror i amb pel·lícules petites, quasi de sèrie B. Primer va semblar recuperar-se amb "La visita" i ara triomfa comercialment amb un film que no és del tot rodó, però que conté bons moments i un personatge a l'alçada de les circumstàncies. James McAvoy ho dóna tot en aquest personatge de múltiple personalitat i obscures intencions. No interpreta les 24 personalitats que porta a dins i que s'anuncien en el cartell del film, tot i que poc a poc van sortint-ne una bona colla. Tant el director com l'actor opten per la subtilitat i els petits detalls, aconseguint moments de suspens interessants. No estem davant d'un nou Psicosis, ni molt menys, però potser estem davant d'una segona etapa en la carrera d'un director que pot donar molt més del que ha donat en els darrers anys.

LA LA LAND, de Damien Chazelle.- Si acceptem que vivim en l'època dels haters, haurem d'acceptar també que na pel·lícula com aquesta, feta per a gaudir-la i per a donar bon rotllo, acabaria essent atacada... fins i tot per gent que ni l'ha vista ni entén res de musicals. Si obviem els comentaris poc documentats i acceptem el musical com un gènere cinematogràfic més (hi ha gent que no ho fa, fins i tot alguns crítics), començarem a trobar les virtuts de la cinta, que no són poques. Per començar, "La La Land" és un homenatge i com a tal ha de ser entès. Està repleta de referències (Minnelli, Demy, Donen, etc.), molt ben lligades i ben encaixades en una trama i uns personatges d'avui, que parlen i es relacionen de forma natural. És també un homenatge als actors, i per això es necessitava que els protagonistes desbordessin carisma, cosa que fan amb escreix. Potser el defecte de la cinta, si és que n'hem de trobar algun, seria precisament aquest: la pel·lícula s'esforça massa en agradar tota l'estona. Però, sigui com sigui, funciona a les mil meravelles i no s'ha d'oblidar que està molt ben rodada (Chazelle ja no és només una promesa) i que els números musicals estan fets per quedar-se molt de temps a la nostra memòria.

COMANCHERÍA, de David McKenzie.- Estem davant d'una barreja de "Fargo" i "No country for old men". Però lluny de l'estil efectista i un pèl caricaturesc dels Coen, aquí hi ha una cinta quasi neorrealista. La història navega entre el thriller, la road-movie i el western crepuscular, sempre amb un to naturalista i un transfons de crítica social que anem veient amb els cartells de la carretera i els comentaris d'una fauna molt especial. No hem d'oblidar que estem a Texas i que molts dels personatges que veiem desfilar, de ser reals, serien votants de Donald Trump. Es tracta d'una societat que havia estat pròspera i que ara està empobrida, desubicada i rabiosa. La gran virtut del director és que mostra les diferents situacions sense implicar-s'hi i amb la perspectiva que donen uns paisatges feréstecs i realment bellíssims. El repartiment i el guió de Taylor Sheridan són dos encerts més d'una pel·lícula que ha passat més desapercebuda del que caldria, perquè no estem davant d'una cinta modesta o d'un film menor... sinó davant d'una obra gran i ambiciosa en el seu plantejament.

5/2/17

Els Brangelina guanyen els YOGA 2017

Sempre que es donen els Goya es donen també els premis Yoga que atorga el col·lectiu Catacric. Aquests antipremis, a l'estil dels Razzies, ja van per la 28ª edició i són tan irreverents que provoquen riallades. El més divertit són els noms que li donen als premis, que a vegades són quasi una excusa per a que els hi quadri el premiat. Jutgeu vosaltres mateixos.



CINEMA ESTRANGER
Pitjor Pel·lícula: YoGa ‘Se os acabó el pastel’, a ‘Frente al mar‘, de Angelina Jolie.
Pitjor director: YoGa ‘Fargo para recordar’, a los hermanos Joel y Ethan Coen por ‘¡Ave, César!’.
Pitjor actor: YoGa ‘El hombre de una sola cara’, a Ben Affleck por ‘Batman vs Superman’ y ‘El contable’.
Pitjor actriu: YoGa ‘Resacón en las vías’, a Emily Blunt, por ‘La chica del tren’.


CINEMA ESPANYOL
Pitjor Pel·lícula: YoGa ‘Morrallas de Targarona’, a ‘Secuestro‘ [de Mar Targarona]
Pitjors directors: YoGa ‘No culpes a Carmen [Machi] de lo que os pasa por…’, a Miguel del Arco (por ‘Las furias’), Félix Sabroso (por ‘El tiempo de los monstruos’) y Nacho G. Velilla (por ‘Villaviciosa de al lado’).
Pitjor actor: YoGa ‘Que dios te perdone’, Eduard Fernández, por ‘Lejos del mar’ y ‘La noche que tu madre mató a mi padre’.
Pitjor actriu: YoGa ‘Canta y no llores’, a Sílvia Pérez Cruz, por ‘Cerca de tu casa’.


PREMIS ESPECIALS
Uno de los nuestros: Yoga ‘Adieu au langage’, a secÀngel Sala, director del Festival de Sitges.
Remakes: YoGa ‘No profanar el sueño de los muertos’, a las nuevas versiones de ‘Ben-Hur‘, ‘Los siete magníficos‘ y ‘La leyenda de Tarzán‘.
Veterà: Yoga ‘Múltiple’ a Jeremy Irons por las seis películas en las que ha actuado este año: ‘Assassin’s Creed’, ‘Batman vs Superman’, ‘El héroe de Berlín’, ‘El hombre que conocía el infinito’, ‘High-rise’ y ‘La correspondencia’.

GOYA 2017 - Bayona versus Arévalo

Abans de començar i abans de criticar, haig de reconèixer que Dani Rovira no ha estat gens malament. La seva línia de presentació no s'ha allunyat massa de l'encetada en les dues edicions anteriors, i tot i desinflar-se a la segona part de la gala (cosa absolutament natural en aquest tipus de retransmissions) ha estat divertit, elegant i còmplice amb els seus companys de professió. Ara bé, la gala tremendament avorrida i ensopida d'aquest any no l'ha ajudat gens a que tot plegat fos memorable... més aviat, el contrari. És cert que la gala va ser més o menys ràpida, però van faltar-hi moments emotius, vídeos humorístics o recopilatoris i algun número musical com el de l'any passat, que va quedar prou bé. En realitat n'hi va haver un... però tan desafortunat com el rap d'Antonio Resines. Si és que sembla que els hi agradi fabricar carn de canó per a mofes...



A aquestes alçades tothom sap que Un monstruo viene a verme és la guanyadora moral de l'edició amb nou guardons (mai un film no guanyador havia aconseguit tants Goyas), tot i que la millor pel·lícula va ser Tarde para la ira. Era d'esperar. La pel·lícula de Raúl Arévalo ho tenia tot per agradar als membres de l'Acadèmia: era una primera pel·lícula, dirigida a més per un actor que cau bé; era un thriller; era un film de baix pressupost; retratava una realitat social conflictiva; i no deixava de ser una cinta molt masculina... a l'estil de tantes i tantes que han guanyat els darrers anys (Los lunes al sol, Celda 211, No habrá paz para los malvados, La isla mínima, etc.)

Aquesta edició també passarà per ser la nit d'Emma Suárez, que va guanyar els dos premis d'interpretació als que optava i que repetia així la gesta de Verónica Forqué de fa quasi trenta anys. Una sorpresa relativa, igual que la del triomf de Roberto Álamo per sobre del multipremiat Eduard Fernández. Més curiosa va ser la victòria d'Anna Castillo, quan tothom apostava per Ruth Díaz. I pel que fa a l'actor de repartiment (Manolo Solo) i a l'actor revelació (Carlos Santos), la cosa va anar més o menys com es preveia.

Moments i "momentassos"

A part dels guardons, que podeu consultar a l'enllaç que trobareu al final, val a dir que aquesta edició serà recordada per altres coses. Es recordaran les llàgrimes de Bayona durant tota la nit, les llàgrimes desconsolades de la filla d'Ana Belén o les llàgrimes fingides de Daniel Guzmán, que ja ho va plorar tot l'any passat. Es recordarà el petó de Rovira a Elejalde. Es recordarà el discurs a dues veus de la presidenta de l'Acadèmia, que sembla una turista anglesa acabada d'arribar a Benidorm en lloc d'una professional que porta més de 30 treballant en el cinema espanyol. Es recordarà l'emotiu discurs cantat de Sílvia Pérez Cruz. Es recordarà al ministre de cultura aplaudint i rient les crítiques que li feien des de l'escenari, com si no anés amb ell la cosa... (quina barra!). 


També va ser curiós que no deixessin aplaudir quan es feia el recordatori als desapareguts, cosa que va contribuir a deixar-ho com un moment fred i gens emotiu (no crec que es busqués precisament això). I finalment, la gala serà recordada pel nombrós ball de xifres que es va anar repetint, fins a la sacietat, durant tota la nit. Que si les recaptacions, que si el nombre d'espectadors o el número d'actors que està en actiu a tot l'Estat (un 8% , segons van dir). Si això últim fos cert, segur que a la sala hi havia un 6% mínim del total...

Vestides per a guanyar

Una altra cosa que es recordarà d'aquesta edició, com de totes les anteriors, és l'estilisme escollit pels assistents. En aquest sentit, val a dir que els homes van optar per la discreció habitual. Esperàvem americanes més arriscades, justament en un any que estan de moda els trajos brillants i les jaquetes de lluentons. Però pocs van ser els que van optar per aquesta opció... Llàstima que no estava Òscar Jaenada!

Respecte a les dones, la varietat va ser molt més àmplia. Això també va fer que la llista de pitjor vestides hagi estat aquest any quasi tan important com la de millors vestides. En la part positiva hi trobem a Amaya Salamanca, Leticia Dolera, Paz Vega, Anna Castillo, Ingrid García Jhonson (la reina dels vestits vermells) o Manuela Vellés, entre moltes altres. A l'altre cantó, en canvi, els especialistes hi han col·locat a Cristina Rodríguez, María León, Anabel Alonso, Cuca Escribano, Candela Peña, Ruth Gabriel, Nuria Gago o Hida Habouk. Ana Belén anava elegant i, com a homenatjada de la nit, estava per sobre del bé i del mal. De totes formes, aquí recullo un "meme" que m'ha fet molta gràcia i que tanca aquesta crònica emocional sobre una de les grans cerimònies de l'any.


 Si voleu veure la llista completa de premiats, només heu de clicar aquí.


30/1/17

Gaudí 2017 - Una gala més que decent

"Un monstre em ve a veure" ha guanyat vuit premis Gaudí i s'ha convertit en la segona pel·lícula més guardonada d'aquest certamen, per darrera de "Pa negre". L'han seguit, molt de lluny, "La segona pell" (3 premis), "La mort de Lluís XIV" (2 premis) i "100 metros" (2 premis). Com sempre, una pel·lícula no parlada en català s'ha imposat de forma contundent, deixant en evidència a tota l'Acadèmia, a tota la indústria i als polítics de torn. Un cop més, també, la presidenta ha fet moltes reivindicacions, mentre que la majoria de participants ha entonat un mantra mil cops repetit: "No tenim feina". 


Després de l'extravagància de l'any passat amb Rossy de Palma, aquest cop Bruno Oro i sobretot Lluís Danés, director de la gala, han aconseguit un lliurament de premis més que decent. Fins i tot diria que brillant, a estones. Però anem a pams... En primer lloc haig de dir que el decorat -més de pel·lícula de terror gòtic que de gala de premis- donava el seu rotllo. En segon lloc, destacar els números musicals (en especial, el d'Àngels Gonyalons), que tot i previsibles han estat ben executats. També cal mencionar alguns gags molt encertats, com el de David Verdaguer i Sílvia Abril, el que descobria un càsting per a una peli sobre Dalí o bé el que posava èmfasi en la precarietat del treball artístic. 

Els discursos han estat un altre dels plats forts de la nit. Isona Passola no ha complert la promesa de ser breu, però sí ha estat contundent i molt, molt clareta en els seus missatges i en les seves interpel·lacions als polítics. I no menys interessant ha estat el discurs de Josep Maria Pou, que ha acabat fins i tot recitant a Txèjov... tot un detall. Respecte als premiats, destacar les sortides de to d'Eduard Fernández i Emma Suárez, que gairebé volien regalar-li el premi a Àlex Monner, que sense cap mena de dubte ha estat el gran perdedor de la nit. I és que heu de veure "La segona pell"... de veritat que no us en penedireu.

Respecte a les anècdotes, comentar que un any més els que surten a recollir el premi a millor vestuari acostumen a ser els pitjor vestits (passa aquí, en els Goya, els Òscars, i a tot arreu). També dir que entre el públic hi havia gent que llegia el diari... tot i que suposo que era un programa de mà enorme i molt voluminós. Quedava lleig, la veritat! I per últim, esmentar que hi ha hagut més elegància que altres anys, en tots sentits, i que tant Puigdemont com Junqueras s'han vist incomodats per un acudit de Dafnis Balduz sobre el Tribunal Constitucional. Pobre, si ho tenia en el guió!!

Si voleu veure el llistat complet de guanyadors, cliqueu aquí.

4/1/17

Petit Tast Cinèfil (LI)

I comencem el primer Tast Cinèfil de l'any amb dues estrenes recents i dues recuperacions importants de cinema espanyol. Esperem que us agradin les propostes i tingueu idees per aquest començament del 2017, tot i que gener i febrer sempre venen carregadíssims de bones i sucoses estrenes.

LA DONCELLA, de Park Chan-Wook.- Vaig conèixer el director a "Old boy", però de seguida vaig veure les dues altres peces de la trilogia... i vaig arribar a la conclusió de que estava davant d'un mestre. La seva forma d'entendre el cinema es basa principalment amb la imatge, fins al punt de que moltes de les seves pel·lícules es podrien entendre amb poquíssims diàlegs. D'altra banda, també cal dir que és un narrador excel·lent. A "La doncella", precisament, fa una demostració ben clara del tema, ja que la forma que té de mesurar i fragmentar la història són realment excepcionals. En aquest sentit, tenim una trama dividida en tres parts, a cadascuna de les quals hi ha sorpreses i elements inesperats. Des de la segona o tercera escena sabem que jugaran amb nosaltres, i el cert és que el millor de la cinta és deixar-se portar per aquest món obscur, tèrbol i sofisticat. El bell embolcall de tot plegat -amb una fotografia i una direcció escènica inoblidables- ajuden a fer el camí una mica més planer.

ANIMALES NOCTURNOS, de Tom Ford. Està clar que a Tom Ford, tot i no voler fer un cinema esteticista, se l'està començant a conèixer -cinematogràficament parlant- pel seu gust al rodar, per la planificació de les escenes i per cuidar fins al darrer detall de cada pla. Les imatges del seu cinema són exuberants i potents, potser una mica pagades de si mateixes, però sempre brillants i evocadores. Tot i que potser és una mica aviat per dir-ho, el seu cinema recorda a vegades a Fassbinder... de la mateixa manera que l'estil de l'alemany recordava a Douglas Sirk. Sigui com sigui, "Animales nocturnos" sedueix, però també despista. Són dues pel·lícules en una, i que ningú busqui paral·lelismes. De fet, una és conseqüència de l'altre,... però sempre en el cap de la protagonista, interpretada per una esplèndida Amy Adams. Tot és simbòlic, i a la vegada molt realista. Un film amb vocació de misteri i estranyesa, a l'estil de Lynch, molt ben secundat per Jake Gyllenhall, Michael Shannon, Aaron Taylor-Johnson i Laura Linney, Aneu-hi amb la ment ben oberta.

TARDE PARA LA IRA, de Raúl Arévalo. On millor s'ha mogut sempre el cinema espanyol és en la vessant social de les històries. "Tarde para la ira" n'és un exemple magnífic. A través d'uns personatges que estan al límit de moltes coses (econòmicament, socialment, anímicament), Arévalo crea un thriller de venjança carregat d'energia i nervi. La desfilada de personatges -des de la dona del germà, fins a la fauna que apareix a la comunió o a la magnífica escena del gimnàs- és realment impactant, i creïble. Si a sobre ho amanim amb una música molt ben triada i amb una execució tècnica brillant, podríem dir que estem davant d'una de les "primeres pel·lícules" més importants de l'any. Els actors, no cal dir-ho, estan esplèndids: des d'un sempre eficaç Antonio de la Torre, fins a un sorprenent Luis Callejo, passant per la magnífica performance de Manolo Solo o pel descobriment que ha suposat Ruth Díaz.

CERCA DE TU CASA, d'Eduard Cortés. Aquesta cinta era, des del seu mateix plantejament, una idea agosarada i poc explotada dins del cinema espanyol. Barrejar un tema social tant actual i dolorós com el dels desnonaments amb cançons i alguna que altra coreografia era tot un desafiament, i al final ha donat peu a una pel·lícula benintencionada i correcte. El seu principal problema ha estat el de resultar massa didàctica i unidireccional, sense entrar a fons en alguns dels personatges i carregant excessivament les tintes en alguna qüestió que no acaba portant enlloc. D'altra banda, l'elecció de Sílvia Pérez Cruz pel paper principal ha suposat un encert per tota la part musical del film, però crec que el personatge era massa complicat i dens per a algú sense experiència com a actriu. Ara bé, la part actoral queda ben compensada per un bon planter de secundaris, dels que destaca Iván Massagué, Lluís Homar i una sempre esplèndida Adriana Ozores. 


El millor cinema del 2016

Si fa poc publicava la llista del millor teatre del 2016, avui li toca el torn a les millors pel·lícules que vaig poder veure des de gener a desembre de l'any passat. El primer lloc se l'emporta una cinta molt previsible, almenys pels que coneixeu els meus gustos. En segon i tercer lloc hi tenim dues de les sorpreses més grates de la temporada, i a partir d'allà hi veureu pel·lícules òbvies, com el cas de "Carol", i moltes de ben properes... La llista, però, acaba amb un petit caprici personal. Hagués pogut posar molts altres títols (hi ha tres pel·lícules espanyoles que han quedat fora en l'últim moment), però em calia una comèdia... i aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor que he vist.



1.- ELLE, de Paul Verhoeven (França)


2.- THE ROOM, de Lenny Abrahamson (Irlanda)




3.- THE HATEFUL EIGHT, de Quentin Tarantino (EEUU)


4.- CAROL, de Todd Haynes (Regne Unit)


5.- UN MONSTRUO VIENE A VERME, de J.A. Bayona (Espanya)


6.- THE HANDMAIDEN, de Park Chan-Wook (Corea del Sud)


7.- THE REVENANT, d'Alejandro G. Iñárritu (EEUU)


8.- LA PROPERA PELL, d'Isaki Lacuesta i Isa Campo (Espanya)


9.- TARDE PARA LA IRA, de Raúl Arévalo (Espanya)


10.- FLORENCE FOSTER JENKINS, d'Stephen Frears (Regne Unit)


Aquí us deixo la llista de les meves preferides dels darrers anys:

2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB


3/1/17

El millor teatre del 2016

Comença un nou any i toca fer repàs, llistes i rànkings. Aui desvelo la meva llista del millor teatre que he vist durant l'any 2016. Faltaran obres, que potser recuperaré més endavant, o bé n'hi haurà d'altres que per un motiu o un altre han caigut de la llista. Penseu que els cromos es poden canviar i que la llista, segons el dia, hagués pogut ser completament diferent. També veureu que no em caso amb res ni amb ningú en concret: hi trobareu obres d'aquí i de companyies estrangeres; drames, comèdies o musicals; petit i gran format; monòlegs i obres corals... Una llista ben variada sobre el que a mi m'ha emocionat d'una manera o d'una altre en el pati de butaques.


1.- LA FORÇA OCULTA 
Vista al Teatre Lliure


2.- INFÀMIA
Vista a La Villarroel


3.- LA TREVA 
Vista a La Villarroel


4.- A TEATRO CON EDUARDO 
Vista al Lliure


5.- JUICIO A UNA ZORRA
Vista al Teatre Goya


6.- LEHMANN TRILOGY
Vista a La Villarroel


7.-  ORESTIADA
Vista a. Teatre Lliure


8.- SOTA LA CIUTAT
Vista a l'Espai Lliure


9.- PORT ARTHUR
Vista al CCCB


10.- GENTE BIEN
Vista al Coliseum

30/12/16

DEBBIE REYNOLDS (1932 - 2016)


Un dia després de la mort de la seva filla, Carrie Fisher, moria una de les poques supervivents dels grans musicals de l'època daurada de Hollywood. Tot i que la carrera de Debbie Reynolds, a l'igual que la de la seva filla, no va ser una acumulació de grans títols ni de grans interpretacions... val a dir que una sola pel·lícula va marcar la seva vida de dalt a baix, "Cantando bajo la lluvia". Totes les escenes en les que apareix i tots els números musicals en els que intervé ja formen part de la història del setè art. Després vindrien moltes comedietes insubstancials i algun que altre títol important, com ara "La conquista del oeste" o "Molly Brown siempre a flote". Ja de gran tornaria a les pantalles, tant de cinema com de televisió, però d'aquesta etapa només destaquen "Mother", amb Albert Brooks, i "In & Out", amb Kevyn Kline. També destacaria el telefilm "Behind the Candelabra" i la saga de pel·lícules Disney "Halloweentown", poc coneguda entre nosaltres. De totes formes, Reynolds no va deixar de ser mai famosa, ja que més que actriu era un personatge que els americans es coneixien de memòria, primer per l'escandalós affaire extramatrimonial del seu marit Eddie Fisher amb Liz Taylor, i més tard per la seva turmentosa relació amb la princesa Leia. De fet, crec que seria interessant tornar a veure "Postales desde el filo", on Shirley McLaine i Meryl Streep es posaven a la pell de mare i filla i recreaven una relació marcada per l'addicció a les drogues, les discussions, l'alcoholisme i els trastorns bipolars.

20/11/16

Petit Tast Cinèfil (L)

Després del tast de cinema espanyol, toca el torn a quatre pel·lícules estrangeres que han donat molt que parlar a les darreres setmanes. N'hi ha una que m'ha agradat especialment, tot i que coneixent els meus gustos... era d'esperar. Espero que els comentaris us serveixin d'alguna cosa, o si més no us animin a anar al cinema i comprovar per vosaltres mateixos si esteu o no d'acord amb el que dic.

LA LLEGADA, de Denis Villeneuve.- Tot i que m'ha deixat perplex i fins i tot una mica fred, no es pot negar que estem davant d'una pel·lícula hipnòtica. visualment impactant i amb moltes lectures possibles. Potser s'allarga més del que caldria (està basada en un conte, no en una novel·la) i complica la resolució final de forma una mica gratuïta. Això sí, Villeneuve demostra que té una narrativa molt particular i que no renuncia a ella per més gèneres diferents que li posin al davant: el drama amb pinzellades polítiques ("Incendies"), el drama existencial ("Enemy"), el thriller ("Prisoners" o "Sicario") o la ciència ficció (no oblidem que està dirigint la sequela de "Blade Runner"). Amy Adams compleix tan bé com sempre, i la factura tècnica de la cinta és totalment impecable. Se li auguren moltes nominacions menors a la propera edició dels Òscars... tot i que crec que li falta o li sobra alguna cosa per aconseguir que sigui rodona.

DOCTOR STRANGE, d'Scott Derrickson.- Ja fa un temps que he descobert que les pel·lícules de superherois no m'interessen... a no ser que m'aportin alguna cosa diferent, ja que no hi ha res que em cansi més que els gèneres tancats que es veuen obligats a complir una sèrie de premisses obligatòries. Aquesta cinta, interpretada per un repartiment solvent i poc habituat a experiències com aquesta, ho intenta des del principi. Però no ens enganyem, Derrickson no és Christopher Nolan... ni tan sols Guillermo del Toro. Aconsegueix fer una pel·lícula elegant, a estones enginyosa i visualment impactant, però que compleix de forma religiosa amb tots els peatges d'aquest tipus de films: accident, viatge iniciàtic, aprenentatge, reconeixement de l'enemic i batalla final, com més llarga i destructiva millor. És cert que estem dins d'una franquícia gegant com és Marvel i que per si mateixa la cinta ha d'intentar crear una subfranquícia nova, per la qual cosa res pot sortir-se massa del guió... ni tan sols l'acostumada aparició d'Stan Lee. Ho entenc molt bé, però jo vaig al cinema a que em sorprenguin i no a que em donin el mateix de sempre, encara que estigui amanit amb un altre oli.

ELLE, de Paul Verhoeven.- Aquesta és una pel·lícula que tenia tots els punts per agradar-me (venia envoltada de polèmica, feia un tuf important de tèrbola i malaltissa, i reunia dos genis tan diferents com Verhoeven i Huppert), però el que no sospitava és que m'acabaria sorprenent. La cinta no és només la trama de la violació, sinó que arran d'aquest fet que succeeix a la primera escena hi tenim una galeria de personatges i d'històries que ho acaben fent tot més complicat. De fet, crec que la peça fonamental és la relació de la protagonista amb el seu pare... però prefereixo que ho descobriu per vosaltres mateixos. El que està clar és que el guió és molt bo i la direcció de Verhoeven és senzillament sublim, amb el punt just de mala llet, humor negre i intel·ligència narrativa. Respecte a Huppert, no sé si és la millor actriu del món, com defensa un bon grup d'admiradors des de fa anys, però està clar que interpretant a dones pertorbades i emocionalment molt complicades no hi ha ningú que la superi. Dos antecedents d'"Elle" que podeu recuperar: "La pianista" i "Merci pour le chocolat".

EL HOGAR DE MISS PEREGRINE PARA NIÑOS EXTRAORDINARIOS, de Tim Burton.- Em nego a entrar en el debat de si Burton està acabat o no... És cansat i demostra poca memòria cinèfila, perquè encara que a vegades es repeteixi ell és l'autèntic creador d'una estètica i un imaginari que ja és patrimoni de tots. A "El hogar de Miss Peregrine..." hi tenim un bon nombre de noves imatges que passen a engruixir el món de Burton, com ara el bombardeig desaccelerat o la batalla d'esquelets. És cert que la història es desinfla cap a la meitat i que hi ha personatges desaprofitats, però a l'igual que passa amb Woody Allen els seus films es gaudeixen sempre. El que els llastra és l'exigència amb la que els afrontem. Per cert, Eva Green està fantàstica... quasi tant com a "Penny Dreadful", una sèrie que li deu absolutament tot.