5/4/20

Petit Tast Cinèfil CONFINAT (LXXIX)

Aquest és el primer tast cinèfil del confinament. Hi trobareu, com era d'esperar, moltes pel·lícules de Netflix, però també una petita meravella que vaig veure abans que les sales tanquessin per l'estat d'alerta... Aquí teniu, doncs, cinc títols interessants que us poden entretenir les tardes o les nits que encara estarem a casa. Que el cinema ens faci l'espera més agradable!!


HOGAR, de David i Àlex Pastor.- Comencem justament per una pel·lícula que potser no passa de thriller interessant (a l'estil dels que Hollywood feia com a xurros a finals dels noranta) però que pels temps en els que estem resulta entretingut i, fins i tot, inquietantment oportú. Suposo que a ningú que vegi la pel·lícula se li escaparà el fet de que tot passa entorn a una casa, espai tancat que ara mateix és el nostre refugi i la nostra salvació. Una casa que esdevé objecte de desig i que desperta les més baixes passions i obsessions del protagonista, un Javier Gutiérrez massa similar al que ja vam veure a "El autor". Potser el principal problema que té la pel·lícula és que costa creure les motivacions, les decisions i també els estats d'ànim dels personatges, ja que ens falta alguna cosa... no sé si és temps expositiu, informació que no tenim o simplement un impuls prou fort per fer tot el que fan. Entenc el que li passa pel cap al protagonista, però em costa seguir-lo en el seu descens als inferns. Però sigui com sigui, el film es veu amb interès i ens va sorprenent paulatinament, a poc a poc però sense defallir. Per cert, per acabar només em falta una cosa: ho sento pels fans... però a Mario Casas m'ha costat força creure-me'l.

EL HOYO, de Galder Gaztelu-Urrutia.- Va ser la gran guanyadora de la darrera edició del festival de Sitges, i ho entenc perfectament. Fa més de vint anys vaig veure en el mateix entorn cinematogràfic el primer passi de la triomfadora "Cube", que ara mateix és un film de culte i que comparteix amb "El hoyo" alguns elements comuns. Sé que l'excusa formal i la crítica socioeconòmica que hi ha al darrera són diferents, però el tema de l'aïllament, la sort aleatòria dels personatges i el poder superior i ocult que manega els fils de tot estan presents en els dos films. També coincideixen les reaccions dels personatges, que van des de l'acceptació a la rebel·lió. A "El hoyo", però, hi juguen elements nous i poderosos com la lluita de classes o la força colectiva, més emparentades amb "Snowpiercer", "High-Rise" o la mateixa "Parásitos". Galder Gaztelu-Urrutia ha aconseguit una cinta original, però també formalment i estèticament impecable. No falta detall per creure aquest espai inventat, distòpic i terrible que acaba donant un "mal rotllo" important... En aquest sentit, les interpretacions de Iván Massagué, i sobretot de Zorion Eguileor (l'inquietant Trimagasi), acaben de fer la resta. Molt recomanable, però aviso: us deixarà mal cos.

PARADISE HILLS, d'Alice Waddington.- Tot i la seva aparença internacional i el pseudònim de la directora, aquesta és una pel·lícula de producció cent per cent espanyola. Una pel·lícula que ha passat per molts festivals de cinema fantàstic i que gràcies a Netflix ha arribat a un públic més nombrós. La seva factura estètica i formal és realment prodigiosa, però per a mi també resulta buida i gratuïta. No acaba d'haver-hi en el film res que ens justifiqui aquest desplegament estètic atemporal, amb el seu punt "retro" i el record a aquelles "Stepford wives" que ja van arribar a la gran pantalla en un parell d'ocasions. Tot resulta massa postís, tot i l'al·licient d'una línia argumental "pseudo-feminista" o l'aparició d'una Milla Jovovich més guapa que mai. La recomano especialment per a una tarda de diumenge (ara ja tot semblen tardes de diumenge) o per a espectadors que vulguin prendre nota del vestuari i la direcció artística, perquè aquí sí que cal destacar la gran feina d'Alberto Valcárcel i Laia Colet, respectivament.

LA TRINCHERA INFINITA, de Joan Garaño, Aitor Arregui i José Mari Goenaga.- Això per a mi ja és una altra lliga. No la vaig veure en el seu moment en els cinemes, però haig d'admetre que és una de les grans pel·lícules espanyoles de l'any. El tema dels "topos" (nom amb el qual s'anomena als que van passar la guerra civil i part de la dictadura amagats) ja s'havia tractat en el cinema espanyol, com a tema principal a "Mambrú se fue a la guerra" o parcialment a "Los girasoles ciegos" i "Pa negre". Aquí, però, s'explica amb tot luxe de detalls els trenta anys de tancament volgut, agafant anècdotes reals de molts republicans que ho van viure en primera persona. Tota la pel·lícula està farcida d'imatges parcials, vistes des de les esquerdes i els forats de la paret. Les finestres -grans protagonistes de la cinta- són la comunicació amb el món real, mentre que tot el que passa dins de la casa és un secret a veus, gairebé una mentida. El millor del guió és que, a part de narrar les aventures i desventures del matrimoni amb una intriga molt ben travada, es refugia en el melodrama per descriure molt bé als personatges i per donar-nos algun cop d'efecte molt efectiu. Antonio de la Torre i, sobretot, una sorprenent Belén Cuesta són l'ànima d'una cinta que traspassa per la seva excel·lent posada en escena i l'eficàcia d'uns directors que ja ens han regalat petites joies com "Loreak" o "Handia".


SOLO NOS QUEDA BAILAR, de Levan Akin.- Abans anàvem a veure pel·lícules de temàtica LGTBI i ens conformàvem en que fos, com a mínim, una pel·lícula correcta. Això ha canviat amb els anys, ja que el subgènere ens ha regalat últimament autèntiques obres mestres i ha obert un camp en el que les temàtiques, els enfocaments i la producció dels films estan ben bé a l'alçada. "Solo nos queda bailar" ens explica la penosa situació que viuen els homosexuals a Georgia, i ho fa a partir d'uns ballarins del Ballet Nacional. La filmació dels balls (absolutament hipnòtica), el tractament del personatge principal i l'evolució de la història (paral·lela a la de la societat que l'encotilla) fan d'aquesta cinta una autèntica delícia. A més, el director i també guionista no es conforma en retratar una situació o en descriure un personatge, sinó que a poc a poc va desgranant un autèntic melodrama amb vàries línies i amb personatges que afloren a mesura que la trama avança. A moments recorda els girs que es feien a un altre gran clàssic, "Brokeback Mountain", tot i que la resolució en cadascuna sigui totalment diferent. No sé on podreu veure aquest film des de casa, però si no podeu busqueu-lo després on faci falta. Per a mi, ja és per mèrits propis un dels millors que he vist el 2020.

16/2/20

Petit Tast Cinèfil (LXXVIII)

Gairebé una setmana després del Òscars, aquí us deixo amb quatre pel·lícules que han competit aquest any per alguns premis importants... fins i tot amb certa fortuna. N'hi ha una que ens parla del nazisme amb un humor més negre que una mina de carbó; una que retrata al Hollywood que engoleix actors per després escopir-los; una altra que ens mostra el diàleg entre dos personatges que exemplifiquen les dues cares de l'església i de com veure la vida en general; i finalment una que suposa un mostrari de tècnica i virtuosisme per ficar-nos enmig d'un camp de batalla. Aquí us deixo amb quatre films rellevants que han competit entre ells en moltes categories.


JO JO RABBIT, de Taika Waititi.- És molt difícil fer humor de coses tan sèries com el nazisme, però la literatura ho ha fet en moltes ocasions i el cinema ha donat algunes petites o grans joies com "El gran dictador", "El tambor de hojalata" o "La vida es bella". Amb les credencials de Taika Waititi ("Lo que hacemos en las sombras" o "Thor Ragnarok") pensàvem que la cosa seria menys subtil, més pel broc gros. El més sorprenent, però, és que "Jo Jo Rabbit" sap mantenir tota l'estona un humor difícil de pair, i a sobre el combina amb moments dramàtics i tendres. La barreja és curiosa i l'estètica (quasi de conte) l'acompanya com un guant. Des de les primeres imatges de les groupies que reben Hitler a ritme de Beatles, ja intuïm que estem davant d'un relat no realista... tot i que basat en un context molt real. Les interpretacions dels nens i de la resta del repartiment està en consonància, des de l'estrafolari nazi interpretat per Sam Rockwell fins a la mare divertida i decidida d'Scarlett Johanson, o el mateix Hitler que Waititi broda amb el seu particular i especialíssim sentit de l'humor. Una pel·lícula que pot sorprendre, perquè sempre dona una mica més del que s'espera... i just allà on no imagines.

JUDITH, de Rupert Goold.- Estem en una època en que els biopics (sobretot d'artistes del segle XX) són un dels claus on s'agafen els guionistes i les productores de Hollywood, any rere any, pel·lícula rere pel·lícula... Curiosament, aquesta Judy està basada en una obra de teatre ja existent, el musical "End of the rainbow", però en la seva versió cinematogràfica ha perdut cançons pel camí i s'ha acabat semblant massa a productes similars. Tot i això, no està exempta d'emoció ni de petites i grates sorpreses (l'aparició de la parella homosexual, els flashbacks al plató d'El mago de Oz). I sobretot inclou una de les gran interpretacions de l'any, la de la recuperada Renee Zelweger. El seu és un treball molt implicat, descarnat, amb una forta càrrega emotiva i dramàtica. Tampoc hem d'oblidar que és ella la que canta els temes musicals i que no deu ser fàcil passar-te una peli sencera fent veure que estàs en un estat de semi-embriaguesa constant. Un repte, doncs, del que surt airosa... tot i que abans del projecte molts pensàvem que "Judy" seria un altre festival de ganyotes, com aquell oblidable paper a la també oblidada "Cold Mountain".

LOS DOS PAPAS, de Fernando Meirelles.- Aquesta cinta hagués pogut acabar sent un telefilm de luxe, i poc més. És cert que a moments ho sembla, però a d'altres despunta com una pel·lícula entranyable i brillant. Crec que el guió d'Anthony McCarten, reproduint unes converses que mai es van produir a la realitat, s'acosta a la "feel good movie" o al film sentimental, però també crec que res hauria valgut la pena sense els intèrprets adequats. La decisió de donar els papers de Jorge Bergoglio i Joseph Ratzinger a uns immensos Jonathan Pryce i Anthony Hopkins és la millor de tota la producció. Ells dos són la pel·lícula; les seves interpretacions (que no recreacions ni imitacions) ratllen la perfecció. Es nota la seva veterania i l'escola britànica, per a mi la millor del món en el terreny actoral. Per tant, podem estar parlant d'una pel·lícula d'actors, a la que potser hi sobren uns flashbacks a vegades una mica matussers i algunes escenes excessivament allargades. Però qui es pot resistir als moments gravats a la Capella Sixtina, a l'elecció del Papa a ritme de "Dancing Queen" o a veure els dos Papes menjant pizza o veient un partit de futbol. Uns quants al·licients per veure un film que trobareu a Netflix.


1917, de Sam Mendes.- Hi ha pel·lícules que destaquen, sobretot, per la seva tècnica, per deixar a l'espectador amb la pregunta següent: "I això, com coi s'ha rodat?" Em va passar amb "Gravity", i m'ha tornat a passar amb aquesta, que a part d'estar rodada en un fals pla seqüència (això ja ho hem vist en altres ocasions) ens col·loca en espais i en situacions que sorprenen. Però, igual que a "Gravity", la pel·lícula actua en si mateixa com a metàfora o com a símbol d'una situació que vol denunciar. "1917" s'acosta a "Senderos de gloria" per la seva dimensió formal i per la seva càrrega antibel·licista. I a més s'acosta al lirisme amb moments com el de les bombes a mitjanit (el joc de llums i ombres de Roger Deakins passarà a la història) o el dels soldats cantant al mig del bosc. Una pel·lícula, doncs, que es veu d'una forma orgànica -quasi física- i que demostra tocar la perfecció en cadascuna de les facetes tècniques. Bé, i també de les interpretatives, ja que no podem obviar el gran treball de George MacKay o Dean Charles-Chapman... puntejat de grans noms del cinema britànic (Colin Firth, Benedict Cumberbatch, Mark Strong o Richard Madden), al més pur estil David Lean.

11/2/20

Òscars 2020: Corea guanya a Netflix

Aquest ha estat un any cinematogràficament molt competitiu, d'una gran qualitat. Que coincidissin les estrenes d'Scorsese, Tarantino, Almodóvar, Mendes, Joon-Ho i molts altres feia pensar que la cosa seria interessant, però si a sobre molts d'ells fan les millors pel·lícules imaginables dins de la seva carrera... ja està tot dit. També ha sigut un any d'interpretacions memorables i de personatges increïbles, sobretot en les categories masculines, on era difícil escollir el millor. En el cas d'elles, ja sabem que hi ha un dèficit de guions, de personatges protagonistes o rellevants, i sobretot de personatges per a actrius de més de quaranta. Sigui com sigui, partíem d'unes nominacions impecables (o quasi, ja que sempre es pot trobar a faltar algú) i el resultat de la festa i de la collita ha estat el següent. Aquí us deixo amb les meves impressions sobre una cerimònia històrica, en molts sentits.


Abans d'entrar a fons amb l'anàlisi de la gala m'agradaria deixar algunes coses clares. Els que seguim el tema dels Òscars, i per extensió tot el que envolta la indústria de Hollywood, sabem que en aquest segle han canviat moltes coses... encara que a alguns els hi puguin semblar insuficients. Per començar, el nou sistema de votació ha propiciat uns premis molt més repartits i eclèctics. En aquests 20 anys de segle han guanyat pel·lícules de fantasia ("El retorno del Rey", "La forma del agua") i de temàtica homosexual ("Moonlight"); el premi a millor director l'han guanyat mexicans (5 vegades), taiwanesos (2), polonesos (1), francesos (1), neozelandesos (1) i coreans (1); el premi a millor pel·lícula ha anat a parar en dues ocasions a pel·lícules de països de parla no anglesa ("The artist", que era muda, i ara "Parásitos", parlada en coreà). Encara queden temes pendents, com el de premiar a dones directores o el d'augmentar el palmarès d'actors afroamericans. Però fins i tot en aquests casos, on hi ha molt camí per recórrer, s'ha de matisar: la única dona directora que ha guanyat una estatueta ha estat en aquest segle, i en aquestes dues dècades han guanyat l'Òscar 13 intèrprets negres, mentre que en tot el segle XX només van ser 5. Crec que cada any s'aconsegueix un pas més, i no dubto que en un futur no massa llunyà encara veurem molts més canvis. Això ja no hi ha qui ho pari...

El gran revulsiu d'aquest any ha estat que una pel·lícula asiàtica, produïda i filmada a Corea del Sud, hagi guanyat el premi més important de la nit. En 92 anys d'Òscars no havia passat res semblant. Està clar que el premi s'ha obert a altres mercats, però també que s'ha rendit a una cinta genial, de gran originalitat i d'un contingut molt actual. Prova d'això és que Scorsese, Tarantino i molts altres semblaven aplaudir amb entusiasme l'obra de Bong Joon-ho. Una decisió encertada, però just en un any on sap greu veure com "El irlandés" o "Historia de un matrimonio" -dues pel·lícules majúscules- marxaven totalment en blanc. Netflix encara no ha estat acceptada per molta gent de la professió. En part, ho puc entendre... però sé que a la llarga hi haurà d'haver un enteniment: la plataforma haurà d'afluixar en quant a l'exhibició en sales i l'Acadèmia haurà d'acceptar que Netflix està produint cinema de qualitat.

Una gala molt musical

La gala d'ahir, un any més sense un presentador fixe, es va destacar per la gran quantitat de números musicals. No tots van ser meravellosos, però sí ben produïts i vistosos. A mi personalment em van agradar el número d'obertura de Janelle Monae (amb un curiós homenatge a pel·lícules no nominades, com ara "Us", "Midsomar" o "Yo soy Dolemite") i el que es va marcar la gran Cintya Erivo, mentre que em van deixar indiferent la sorpresa d'Eminem o les Frozens de tot el món. Dos veterans com Elton John o Randy Newman sempre eleven el to de qualsevol acte, però també cal dir que els anys no passen en va... i que les comparacions amb el passat de cadascun d'ells resulten odioses. De Billie Eilish millor no dic res, perquè cantar en un "In memorian" sempre desllueix, sobretot si et posen una cançó que no s'adiu al teu estil ni a la teva forma de cantar...


També vaig trobar encertat que apareguessin algunes parelles de còmics enmig de tants i tants presentadors de premi. Per a mi, les millors van ser Maya Rudolph i Kristen Wiig, tot i que Will Ferrell i Julia Dreyfus no es van quedar enrere... per no parlar de la tronxant paròdia de "Cats" que van fer James Corden i Rebel Wilson. Els moments més emotius els van oferir Laura Dern assenyalant a la seva mare, la gran Diane Ladd, i Joon-Ho aprofitant el seu premi com a millor director per a homenatjar a Martin Scorsese. Joaquin Phoenix també va emocionar al personal amb el record cap al seu germà River, tot i que el sermó anterior sobre com s'han de comportar els seus companys de professió per salvar el món ja resulta una mica esgotador.

En definitiva, una gala amena, més curta del que ve essent habitual... però una mica previsible. Sort que els premis finals ja fa uns quants anys que venen resultant una gran sorpresa. En aquest cas la sorpresa va ser genial i molt ben rebuda.

Podeu veure el llistat de tots els premiats clicant aquí.


27/1/20

Goyas 2020: Una altra nit per a Almodóvar

Ja s'han atorgat els Goyas del 2020, i a aquestes alçades tots sabem que Pedro Almodóvar ha tornat a viure una nit triomfal. Però no ha estat pas la primera, ja que tot i les queixes i la mala relació que hi va haver en cert moment amb l'Acadèmia s'ha de reconèixer que el director manxec ha viscut nits ben glorioses: el 1989 amb "Mujeres al borde de un ataque de nervios", el 2000 amb "Todo sobre mi madre" i el 2007 amb "Volver". Ara que ha filmat una mena de testament cinematogràfic no podia ser menys. Un triomf que ha acaparat set "cabezones" i que ha aconseguit solventar dos oblits històrics: premiar a Antonio Banderas i a Julieta Serrano després de vàries nominacions infructuoses. 


A banda d'Almodóvar, l'altra gran A del nostre cinema (Alejandro Amenábar) també ha fet la seva collita. "Mientras dure la guerra" s'ha endut cinc guardons i ha aconseguit salvar els mobles, ja que a vegades la pel·lícula més nominada (tenia un total de 17 candidatures) pot marxar a casa amb la cua entre les cames. No ha estat el cas, tot i saber que aquest any era molt difícil vèncer a "Dolor y gloria". El film sobre la guerra civil s'ha endut premis tècnics (direcció de producció, direcció artística, vestuari i maquillatge) però ha aconseguit arravatar el premi a millor actor de repartiment, que finalment ha sigut pel Millán Astray d'Eduard Fernández.

Però a banda dels premis, que podeu consultar en el link de més avall, aquesta ha estat una gala molt comentada per molts i diversos motius. En primer lloc, s'ha de dir que Andreu Buenafuente i Sílvia Abril han estat correctes, i en alguns moments força encertats (el número inicial o el de Súper Sílvia). És cert que, per decisió pròpia, enguany han tingut menys presència a la gala... però no es pot negar que han estat més tranquils que en l'anterior edició i que han carregat sobretot contra l'ascens de l'ultradreta, i no tant contra un o altre company de professió.

Ara bé, no ens hem d'enganyar: la gala no ha estat àgil. La realització ha estat dolenta (no entendré mai que s'editi tan malament una cosa que s'ha assajat tant), el so deficient (no s'escoltaven els riures ni les reaccions del públic) i el control dels discursos totalment inexistent. Pablo Alborán ha volgut suplir el número de la Rosalía, sense èxit, i Jamie Cullum ha defensat prou bé el mateix que l'any passat va fer James Rhodes. S'ha arriscat poc en el tema musical, tot i que el número final de Banderas ballant a l'escenari ha estat un "puntasso". 


Respecte al millor de la gala, crec que un cop més han estat els moments espontanis: Benedicta Sánchez demanant que la deixessin marxar; l'emoció sincera de les filles de Marisol; el discurs de Banderas que va fer plorar a Almodóvar i a Sbaraglia; Enric Auquer cridant a favor de les antifaixistes; Pedro Almodóvar demanant que s'ajudi més als cineastes que més arrisquen i que fan  cinema d'autor, i Julieta Serrano fent gala d'una humilitat digne d'admirar.

I pel que fa al glamour... què podria dir? Potser podria copiar a Najwa Nimri i comentar que semblava una festa eivissenca, a jutjar pels nombrosos vestits blancs que van aparèixer damunt de la catifa vermella. Però a banda d'aquesta anècdota, crec que les millors vestides van ser les que acostumen a fer-ho cada any: Sílvia Abascal, Nieves Álvarez, Marisa Paredes, Belén Rueda, Paz Vega... Aquest any també s'hi han afegit Anna Castillo, Marta Nieto, Belén Cuesta, Clara Lago o Cristina Castaño. Respecte a ells, OLIVER LAXE. O és que hi havia algun altre home assegut al pati de butaques?

Podeu consultar tots els premis clicant aquí.

31/12/19

El millor cinema del 2019

Diuen que el 2019 ha estat un gran any de cinema. Hi estic completament d'acord, ja que costa trobar tantes bones pel·lícules en un sol any... i sobretot tants bons directors junts estrenant en una mateixa edició (Scorsese, Almodóvar, Allen, Joon-ho, Tarantino, Mendes, Baumbach, Gerwig, Lanthimos i tants altres). Ha costat donar posicions a tantes bones pel·lícules, però finalment la llista ha quedat com la veureu. També haig de dir que hi ha cintes que no he vist, i que segur que n'han quedat fora algunes de meravelloses... però ja se sap que les llistes les carrega el diable. Per cert... m'agradaria molt saber la vostra opinió. Ja direu.



1.- PARÁSITOS, de Bong Joon-ho  (Corea del Sud)



2.- HISTORIA DE UN MATRIMONIO, de Noah Baumbach  (EEUU)



3.- JOKER, de Todd Phillips  (EEUU)



4.- DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar  (Espanya)



5.- EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese  (EEUU)



6.- ERASE UNA VEZ EN HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino  (EEUU)



7.- LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos  (Regne Unit)



8.- ROJO, de Benjamín Naishtat  (Argentina)



9.- MIDSOMMAR, de Ari Aster  (EEUU)



10.- SALVAJE, de Camille Vidal-Naquet  (França)


I per acabar la llisteta, us deixo un rànking de les que més m'han agradat en els darrers anys. Així podeu anar tenint una idea més clara de per on van els meus gustos...

2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA
2018.- CALL ME BAY YOUR NAME

El millor teatre del 2019

I com cada any, aquí va la llisteta dels millors espectacles teatrals (aquí hi entren diverses disciplines) que he vist des de l'1 de gener fins al 31 de desembre del 2019. Per a mi són els millors per motius diversos, ja sigui perquè m'han sorprès, perquè m'han emocionat, perquè els he conegut molt de la vora, perquè... en definitiva... han deixat una empremta en mi durant aquest any. Això no vol dir, però, que no hi hagi altres espectacles que també es mereixerien estar a la llista. Alguns potser no els he vist, i d'altres han caigut finalment per una qüestió de tria. Per tant, no hi trobareu "El gran mercado del mundo", "West Side Story", "Animal de sèquia", "Abans que es faci fosc", "Instrumental" o "Mary said what she said", tot i que podrien ser-hi per mèrits propis. Realment, quan apareix una llista quasi alternativa a la primera vol dir que aquest ha estat un gran any... Esperem que el 2020 sigui igual, o millor.



1. LEHMAN TRILOGY
Vista al Teatre Lliure de Montjuïc



2. JERUSALEM
Vista al Teatre Romea



3. PAISAJES PARA NO COLOREAR
Vista al Teatre Lliure de Montjuïc



4. KIND
Vista al TNC



5. LA REINA DE BELLESA DE LEENANE
Vista a la Biblioteca de Catalunya



6. ELS OCELLS
Vista a la Sala Beckett



7. LA RAMBLA DE LES FLORISTES
Vista al TNC



8. EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA
Vista a la Sala Beckett



9. LABERINT STREAPTEASE
Vista a Escenari Joan Brossa



10. CANÇÓ PER TORNAR A CASA
Vista a la Sala Beckett

I per acabar, un petit rànking dels espectacles que més m'han impactat en els darrers anys. Així podeu anar fent-vos una idea força ajustada del que més m'agrada, tot i que amb els anys el gust es poleix, varia o es transforma:

2018 - LÀ
2017 - L'ÀNEC SALVATGE
2016 - LA FORÇA OCULTA
2015 - EL REI LEAR
2014 - UBU ROI

Petit Tast Cinèfil (LXXVII)

Tal com us vaig prometre, aquí arriben tres recomanacions més... totes de la plataforma Netflix. Algunes es poden veure també al cinema (altament recomanable), però sé que la temptació de la petita pantalla és molt gran. Sigui com sigui, estem davant de tres pel·lícules molt interessants, dues de les quals es troben entre el millor d'aquest 2019, un any cinematogràficament molt potent.


DÓNDE ESTÁ MI CUERPO, de Jérémy Clapin.- Havia vist la imatge de la ma, havia llegit que era una de les favorites de la crítica americana dins de l'apartat d'animació, sabia que era una cinta francesa que va camí de convertir-se en cinta de culte... però no vaig juntar totes les idees fins que un dia que no sabia què veure a Netflix em vaig topar amb ella. Així de capricioses són les decisions de veure cinema a casa! I la veritat és que no em penedeixo gens. Aquesta és una cinta animada per a adults que barreja moltes coses, tot i que no deixa de ser una història romàntica molt original, plena de sorpreses i girs inesperats. La càrrega social i el missatge d'un final amb vàries lectures acaben per construir un film quasi rodó, d'aquells que ens arriben de tant en tant dins d'aquest gènere: "Persèpolis", "Waltz with Bashir", "Anomalisa", "Arrugas", "Chico y Rita", "Un día más con vida", "Buñuel en el laberinto de las tortugas" o "El ilusionista", entre d'altres. Exemples totes de creativitat, talent i risc.

HISTORIA DE UN MATRIMONIO, de Noah Baumbach.- Podria semblar que estem davant d'un nou "Kramer contra Kramer", però en realitat "Historia de un matrimonio" és una pel·lícula molt més subtil i polièdrica. Ens parla, evidentment, d'una ruptura sentimental, però també d'un sistema judicial interessat i deshumanitzat, dels intrincats camins que condueixen a l'èxit, de la falta d'autoestima, de l'egocentrisme i de les petites batalles quotidianes. Però ens parla de l'amor. És curiós que una pel·lícula que va sobre un divorci tingui l'amor com a tema central, però crec que quan l'acabeu de veure ho entendreu perfectament. I és que Baumbach ha creat un artefacte molt potent, amb una direcció d'actors extraordinària: Adam Driver entra, per propi dret, a la lliga dels més grans; Scarlett Johanson troba finalment un paper on demostrar tots els seus registres; Laura Dern segueix aprofitant el seu bon moment, i veterans com Alan Alda o Ray Liotta aprofiten les seves escenes per demostrar la seva categoria. Un exercici, doncs, que ens porta per un tobogan d'emocions i que traspua veritat i un estil propi molt remarcable. Segur que molts seguiran dient que Baumbach és el no Woody Allen, però crec que tot i conviure en escenaris similars tenen motors artístics molt diferents.


EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese.- Està clar que Scorsese ja no ha de demostrar res a aquestes alçades, però quan li donen una història de gàngsters, màfies i corrupció no pot evitar donar el millor d'ell mateix. No sé si el món de la màfia americana és com ell (o Coppola) ens l'han retratat, però el que està clar és que ja no el podem imaginar d'una altra manera. Scorsese i tot el seu equip (no cal oblidar que sempre s'ha sabut envoltar dels millors) ens han mostrat com es vesteix un gàngster, quina música escolta, quins llocs freqüenta, com es relaciona (en la quotidianitat  i en els negocis) amb els homòlegs, etc. "El irlandés" no és cap excepció, tot i que té la particularitat de recórrer vàries èpoques i posar una mica de llum en un dels casos criminals més obscurs de la història dels Estats Units. També estem davant d'una pel·lícula crepuscular, d'un film que ens parla de la mort i de la vellesa cara a cara, sense excuses ni pretextos. I estem davant del testament cinematogràfic d'una sèrie d'actors que són reialesa de Hollywood: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci i Harvey Keitel. No negaré que en algunes parts del film resulten massa grans pels seus papers -tot i els discutibles retocs digitals- i tampoc puc obviar que el film (extremadament llarg) es fa a estones feixuc i massa dens. Però quan hi ha tant de cinema i talent en una cinta... no hi ha més remei que rendir-se.


29/12/19

Petit Tast Cinèfil (LXXVI)

Feia dies que no recomanavem cinema. Per aquest motiu, avui us porto un Tast de tres pel·lícules que he vist en cinema aquest hivern i que m'han interessat o impactat segons el cas. En breu us arribarà un altre tast de pel·lícules igualment interessants, però vistes en el canal de Netflix. Espero que trobeu la vostra per a abans d'acabar l'any.


MUJERCITAS, de Greta Gerwig.- Cinquena versió reconeguda (deixant de banda les dues versions mudes i les dues sèries de televisió de 1978 i 2017) de la famosa novel·la de Louisa May Alcott. El que ens hauríem de preguntar, en primer lloc, és com un llibre de 1868 encara segueix interessant i donant peu a tantíssimes versions. Jo crec que potser amb la de George Cuckor o la glamourosa de Mervyn Le Roy ja n'haguéssim tingut prou, però per altra banda crec que a nivell cinematogràfic funciona molt bé cada cert temps... ja que és una història sentimental que sempre funciona, que dona peu a descobrir actrius joves i prometedores, i que també guarda un parell de papers per a actrius reconegudes i consagrades. A més, fer una versió més feminista l'any 2019 (la novel·la s'hi presta) tenia tot el sentit, i si a sobre la ofereixes a una de les directores del Me Too, encara més. També és cert que aquí s'ha innovat a l'hora de barrejar les diferents èpoques de la història (totalment innecessari) i a donar més importància a la figura de l'editor, quasi com una trama metacinematogràfica molt interessant. És precisament en els diàlegs amb l'editor quan apareixen les reivindicacions més significatives del paper de la dona, que a finals del XIX només podia aspirar a casar-se i tenir fills. Per cert, gran interpretació de Saoirse Ronan en el paper bombó de la pel·lícula (la meravellosa Jo que ja havien interpretat Katherine Hepburn, June Allyson o Wynona Ryder), tot i que no cal oblidar a Florence Pugh, que roba unes quantes escenes i que ja es confirma com a relleu generacional del Hollywood actual.

PUÑALES POR LA ESPALDA, de Rian Johnson.- Estem davant d'un divertiment, sí. Estem davant d'una actualització de l'estil -ja antiquat- d'Agatha Christie, però també estem davant d'un dels fenòmens més sorprenents de l'any. La que estava cridada a ser una comèdia més i que podia haver passat fins i tot desapercebuda s'ha acabat convertint en una de les revelacions menys esperades de finals d'any. Bona recepció crítica, bona taquilla i tres nominacions als Globus d'Or. A què es deu tot això? Doncs bé, crec que a vegades aquestes sorpreses es donen amb pel·lícules de les que no s'esperava res, tot i que val a dir que aquí hi tenim uns quants elements a tenir en compte. Per una banda, hi ha un repartiment espectacular (atenció a la sorprenent irrupció d'Ana de Armas en el panorama de Hollywood i a l'irresistible registre còmic de Daniel Craig) i per l'altra, un guió que va més enllà de la comèdia d'intriga. Té un to mol diferent al de "Parásitos", però ningú podrà passar per alt que ens estan parlant també de la diferència de classes, de racisme i del món actual, on l'ordre de les coses pot canviar d'un moment a l'altra sense que ni ens adonem. Atenció a l'últim pla de la pel·lícula, realment molt significatiu.

PARÁSITOS, de Bong Joon-ho.- Vaig descobrir al director coreà en un festival de San Sebastián, on va presentar l'excel·lent i poc vista "Memories of murder". Recordo haver pensat que el seu treball donaria molt a parlar, i just aquell any va rebre el premi del festival a millor director. Després vindrien "The host", "Mother", "Snowpiercer" i "Okja", totes molt interessants i tècnicament impecables. Ara arriba segurament la seva obra mestra fins al moment, una peça que ens parla del món actual des d'una distòpia molt propera. Una obra que ens parla -com en molts dels seus films- de la diferència de classes, de dos mons que no es veuen però que estan interconnectats pels seus actes i les seves conseqüències inevitables. Realment estem davant d'una faula perversa que va saltant de gènere en gènere sense perdre mai de vista el seu tema principal. Així, passem per la comèdia, per l'humor negre, el thriller, el terror i el drama. Tot flueix de forma natural, ja que Bong Joon-ho té la mà trencada en oferir-nos vàries pel·lícules en la mateix cinta sense que pràcticament ens adonem. Excel·lent també la direcció artística (molt important en aquest film) i la interpretació de tot el repartiment. Sense cap mena de dubte, una de les sorpreses i de les sensacions de l'any.

3/11/19

Petit Tast Cinèfil (LXXV)

La prova ben clara de que el món del cinema està canviant la tenim avui aquí, en aquest tast cinèfil tan variat. Tenim pel·lícules estrenades en festivals i en cinemes, però també alguna cinta que prové d'una sèrie de televisió, dues que s'han estrenat en plataformes i una altra que treballa amb el material que, anys enrere, havia d'haver farcit un especial de televisió. Ja veieu, doncs, que les fronteres s'amplien o es desfan. Al cap i a la fi, però, darrera de tot sempre queda el cinema.

JOKER, de Todd Philips.- Em vaig acostar a aquesta cinta amb ganes, perquè tot i pertànyer a un subgènere que em cansa -el cinema de superherois- intuïa que es saltaria les normes i oferiria una visió molt diferent del personatge. El que m'he trobat encara ha anat més enllà, ja que "Joker· és una provocació, una pel·lícula quasi generacional, d'aquelles que apareixen de tant en tant per sacsejar-ho tot. Em venen al cap "Taxi Driver", "Tarde de perros", "Network", "La naranja mecánica", etc. Si us fixeu, la majoria són fruït dels setanta, una època convulsa socialment -com la nostra-, que va generar una estirp de directors que han fet història i que a cada film pretenien remoure consciències. Scorsese -el gran referent de Todd Philips en aquesta cinta- estava entre ells. No és casualitat, doncs, les picades d'ullet a "Taxi Driver" o "El rey de la comedia", així com la presència de Robert de Niro. Però aquí el rei de la funció és un altre; i és que des de que apareix en pantalla ningú pot apartar els ulls de Joaquim Phoenix. El seu registre ja és, des d'ara mateix, llegendari i referencial. I és que tot i ser una interpretació que està sempre al límit, Phoenix ens regala subtileses que només estan a l'alçada dels grans actors. En definitiva, una cinta que no deixa indiferent (aquesta hauria de ser, per definició, la intenció de tota obra artística) i que està molt ben produïda i realitzada. En aquest sentit, no puc acabar el comentari sense esmentar la gran fotografia de Lawrence Sher, la direcció escènica o l'hàbil utilització de la música, amb tres temes clàssics ("That's life", "Send in the clowns" i "Smile") com a inspiració i leit motiv.


DIECISIETE, de Daniel Sánchez Arévalo.- He vist quasi tota la filmografia de Sánchez Arévalo, a qui vaig descobrir satisfactòriament a "Azul oscuro casi negro", i potser m'atreviria a dir que el seu punt fort són les històries petites, íntimes, més que les comèdies corals amb gran quantitat de conflictes. i un humor que acaba excedint els marges del realisme ("Primos", "La gran familia española"). Aquí m'he retrobat amb el director que prometia al començament, i com si fos una tornada enrere, ha optat per actors poc coneguts, per una sensibilitat molt mesurada i per una història que t'atrapa en la seva senzillesa. M'encanta la relació entre els germans, i sobretot el retrat del més inadaptat. Ja des de la primera escena (atenció al guió, que és una petita joia) sabem que és un delinqüent especial, una persona fora del sistema que es mou per sentiments i que actua amb una lògica pròpia, molt particular. En definitiva, una d'aquelles pel·lícules aparentment petites, que acaben sent molt grans i que arriben a l'espectador de forma directa.

THE LAUNDROMAT, d'Steven Soderbergh.- Fa anys que Soderbergh va anunciant la seva retirada, però sempre torna... encara que aquest cop hagi estat per fer una cinta de Netflix. En aquesta cinta, precisament, tracta del conflicte que es va destapar amb els papers de Panamà. Ho tracta de forma original, fragmentant les històries, introduint humor (a vegades un pèl gruixut) i posant dos mestres de cerimònies per conduir el relat. De fet, s'agraeix que hi hagi tanta llibertat en el plantejament i en la forma, tot i que en ocasions el to es decanti cap a la paròdia i faci perdre la versemblança de tot plegat. Meryl Streep, per la seva banda, es lliura a fons en la història i es nota que gaudeix de valent amb els seus rols. El mateix podríem dir d'Antonio Banderas i Gary Oldman, que acaben semblant el duet format per Fred Astaire i Gene Kelly a "That's entertainment". Una bogeria, sí, però també un film amb tocs interessants i amb la voluntat de fer entendre a tothom un tema tan complicat i farregós com és el de les finances ocultes.

AMAZING GRACE, de Sidney Pollack i Alan Elliot.- Ja quasi tothom sap que aquest documental està fet amb material de fa 47 anys. Material que havia d'il·lustrar els dos concerts mítics d'Aretha Franklin en una església baptista de Los Ángeles, però que finalment va quedar inutilitzat per un problema tècnic. Ara, gràcies a les noves tecnologies i la ferma voluntat del director, sí podem reviure aquelles nits màgiques del gospel... i la veritat és que ho gaudim com si estiguéssim a dins mateix del temple. La càmara no sempre ens mostra els plans més bonics, i és cert que la cinta està plena de desenfocaments, però precisament per aquesta imperfecció ens acabem ficant en llocs on no s'hauria plantat mai un director a l'ús. Es notes les emocions, l'excitació quasi in crescendo i l'estat levític de la reina del soul. Tot plegat té alguna cosa mítica, única, i això es percep de principi a fi. De fet, si alguna vegada es diu que els documentals han de captar un moment determinat i transportar-hi a l'espectador, aquest ho ha aconseguit amb escreix.

DOWNTON ABBEY, de Michael Engler.- Algun cop he sentit a dir que les sèries de televisió actual són les noves pel·lícules, que les superen en qualitat i que tenen molta més varietat de temes i de coses a dir. Estic d'acord en que la televisió està vivint una època daurada, però crec que els mitjans són diferents i no admeten comparacions tan gratuïtes. Una prova ben clara d'això és quan la sèrie dona el salt a la gran pantalla, ja que és allà on veiem si es passa "la prueba del algodón". En el cas que ens ocupa, no hi ha canvis substancials que traeixin el producte original, però es nota que prové d'on prové i que d'haver-se fet directament per a cinema hauria estat diferent. No se li pot retreure res a aquest capítol llarg de "Downton Abbey", però sí notem una certa contenció en la història i un intent -realment molt meritori- de donar a cada personatge els seus cinc minuts de glòria. Estem davant d'una filigrana argumental que no desvetlla cap línia massa potent, però que aconsegueix que tothom tingui el seu moment i que la idiosincràsia de cada personatge es desenvolupi de forma clara davant d'un espectador novell. Tot i així... m'agradaria que algun d'aquests espectadors em digués si va poder seguir tota la cinta amb facilitat. Tinc els meus dubtes... I ja per últim, comentar el que venia essent un secret a veus: Maggie Smith torna a extreure petroli de la seva Violet, comtessa de Grantham, un personatge icònic de la televisió dels darrers anys.

20/8/19

Petit Tast Cinèfil (LXXIV)

Ja ha arribat el Tast de l'estiu, i és que avui analitzo una de les pel·lícules més esperades de l'any: la última de Tarantino. I acompanyant-la hi ha dues comèdies estranyes i peculiars. Una de franco-italiana, amb Valeria Bruni Tedeschi al capdavant, i una altra d'argentina que compta amb un grapat de velles glòries realment memorable.


ERASE UNA VEZ... EN HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino.- Cada vegada tinc més clar que Tarantino fa pel·lícules per a ell, per posar-se-les a casa després d'un rodatge i gaudir com un nen de cinc anys. Com que Sergio Leone ja fa anys que va morir, va decidir que se les faria ell mateix... I està clar que en aquesta última pel·lícula gaudeix com mai fent un repàs a l'imaginari que va viure en la seva infància o en el videoclub en el que va treballar de jove. Tenim un mostrari extens de tràilers i rodatges de productes de sèrie B (tant cinematogràfics com televisius) que transitaven sobretot pel western i el gènere bèl·lic. Rick Dalton (un paper que DiCaprio clava des de la primera escena) ens ajuda a moure'ns per una part d'aquell Hollywood enyorat, però no el de primera línia sinó pel de segona regional. El seu únic contacte amb les estrelles és a través d'una veïna que promet, però a la que li espera un destí tràgic. Tots sabem el que li va passar a Sharon Tate, i potser és per això que Tarantino es pren la llicència de jugar amb dades reals i manipular-les al seu gust... tot i que si estem una mica atents veurem com el destí, al final de tot, acaba prenent les regnes inexorablement (és molt subtil, però si voleu us ho explico en privat per no fer spoilers). I és que el director, entre picades d'ullet i homenatges cinematogràfics, vol explicar-nos la decadència d'una època i d'una manera de fer cinema que es va perdre just quan Amèrica va començar a perdre la seva innocència. Els seixanta havien estat molt convulsos, i encara quedava el Watergate i la derrota de Vietnam... Sé que alguns pensareu que tot això no sembla una pel·lícula tarantiniana, i en part tindreu raó. Però només en part. Tarantino segueix molt present en cada pla, ens ofereix la seva cinta més madura i fins i tot sembla haver pres consciència de fer una pel·lícula testamentària. Amb això volem dir que és el seu millor film? El definitiu i més rodó? Jo crec que no, perquè hi ha un excés d'autocomplaença i un metratge excessivament estirat. Ara bé, és una gran pel·lícula, amb una direcció artística brutal, un treball immens de Leonardo DiCaprio i una delicada, tot i que desaprofitada, interpretació de Margot Robbie. En el cas de Brad Pitt sé que hi haurà divergències, però pel meu gust no acaba d'aprofitar el bombó que li serveix el director. Compleix, però no acaba sobresortint... i crec que era un paper per destacar tota l'estona. Només cal veure com l'autopista li roba les dues o tres escenes en les que apareixen plegats.


LA CASA DE VERANO, de Valeria Bruni Tedeschi.- Si li dic a algú el títol d'aquesta pel·lícula i si li ensenyo fins i tot el cartell, segur que es farà una idea equivocada de l'humor i de les intencions de la seva directora. No estem davant d'una típica comèdia italiana, ni tampoc d'una d'aquelles comèdies franceses que ens arriben amb tanta assiduïtat, sinó que estem davant d'una barreja d'estils còmics que tira més cap a una cinta de Marco Ferreri o Dino Risi, però amb els tocs de Woody Allen que sempre se li han atribuït a Bruni Tedeschi. Si tenim en compte que la història també té alguna cosa de txejoivana (la família en el camp, les diferències de classe, l'avorriment de la burgesia, etc) o de Buñuel (fins i tot de Saura) ja tindrem tots els ingredient per fer la barreja. Tal com era d'imaginar, el resultat té moments molt brillants... però surt descompensat i costa de connectar amb l'espectador, que acaba despistat entre tants tipus de comèdia, si realment estem davant d'una comèdia. Perquè ja em direu si el to de la primera escena (la ruptura) té alguna cosa a veure amb la del dinar familiar, amb les bogeries d'alguns personatges o amb l'al·legòric final. Llàstima no haver triat un sol camí; hi ha escenes que prometien molt...

EL CUENTO DE LAS COMADREJAS, de Juan José Campanella.- Si la comèdia anteriorment mencionada no acaba de trobar el seu estil, a aquesta li sobra... tot i que tampoc és l'humor que podíem esperar en un principi. És el remake d'un clàssic del cinema argentí, Los muchachos de antes no usaban arsénico, però podríem dir que a moments sembla inspirada per alguna d'aquelles comèdies negres dels estudis Ealing. Tot i que no hi apareix Sir Alec Guinnes, el repartiment és d'autèntic luxe: la gran Graciela Borges (un autèntic mite en el seu país), el veterà Luis Brandoni, el cada vegada més admirat Oscar Martínez i el cervell de Les Luthiers, Marcos Mundstock. També hi apareix el fill de Guillermo Francella i l'espanyola Clara Lago, que sorprèn pel seu accent i per un gran talent per a la comèdia. La pel·lícula, a part de suposar un allau de frases enginyoses i situacions realment divertides, és un homenatge al cinema... a l'argentí, però al cinema en general, i sobretot a una època que ja no tornarà. És cert que la pel·lícula té un aire antiquat i teatral, i fins i tot pot semblar hereva de la comèdia dels noranta, però el talent com a director de Campanella la converteixen en un divertiment indispensable... sobretot per a una calorosa tarda d'estiu.