ALMAGRO. Ciutat de teatre... i futbol

Aquests dies s'està celebrant a Almagro (Ciudad Real) el Festival de Teatro Clásico, un aconteixement que agrupa a gent de tot el món, potser pel fet de ser l'únic espai on es reviu encara -i en escenaris naturals reals- l'esperit del teatre del Segle d'Or. Sí, tot lo anacrònic que vulgueu, però en el fons necessari... ja sigui com a preservació d'un patrimoni fonamental i molt més important del que a vegades volem acceptar. Si els anglesos resen a Shakespeare, i els francesos a Molière... perquè no fer-ho nosaltres amb Lope i Calderón.

A part de ser una ciutat (o poble gran) realment encantadora i pintoresca, Almagro té l'avantatge de tenir un patrimoni arquitectònic de primer ordre, amb un Corral de Comedias que es manté viu i en perfecte estat. A més, no cal oblidar que actualment també és una ciutat-plató, ja que en els seus carrers va rodar Almodóvar la ja mítica "Volver". I sí, jo he estat entre les dues cases que freqüentava Raimunda en el poble de sa mare: la de la Tía, i la de l'Agustina. Dues grans portes de fusta que tancaven un món de fantasmes solitaris i plens de retrets. I he passejat també pel carrer on passejava el fèretre de la també mítica Chus Lampreave... I he estat a prop de la casa on Marisa Paredes es refugiava de l'estrés a la magnífica "La flor de mi secreto".

Però tornant al teatre, aquest any he pogut gaudir de dues peces: d'un drama ("El alcalde de Zalamea") i d'una comèdia ("La moza del cántaro"); d'un Calderón, i d'un Lope; de dos espectacles de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CTNC); d'un sol director (Eduardo Vasco) i de bons intèrprets. És cert que "El alcalde..." va ser un espectacle molt més complet i ben resolt, però també cal tenir en compte que la comèdia de Lope de Vega era interpretada per la companyia jove del CNTC... cosa que no hauria de ser excusa, però que es nota.

Al drama de Calderón de la Barca vaig poder constatar, sobretot, les grans virtuts de tenir una companyia com aquesta. La virtut de mantenir una forma de dir el vers absolutament correcte i respectuosa; la virtut de respectar els textos i adaptar-los amb gust exquisit; la virtut de no ancorar-se en el passat i trobar fòrmules que ajudin a digerir millor els clàssics; etc. I és que Eduardo Vasco no només respecta la tradició, sinó que ajuda al muntatge amb una posada en escena molt Brechtiana, amb un decorat minimalista i conceptual, amb un vestuari adequat però no farregós, i sobretot amb un ritme modern i, en ocasions, quasi cinematogràfic.

I tot això, amanit amb dosis de futbol mundialista, amb crits de "campeones, campeones" i coets que acompanyaven el final de les funcions. Tot de lluny, però proper i absolutament real i contemporanitzador. "La moza del cántaro" va començar dos minuts abans del gol d'Iniesta... La resta ja us la podeu imaginar!!

Però per si no en teníem prou, la nostra arribada a Madrid des de Ciudad Real va anar acompanyada d'aficionats vestits de vermell que anaven a rebre els jugadors. Un allau vermell de gent que ja envaïa els carrers propers a Atocha i El Retiro. Un eixordador clima acústic, provocat per les falses vuvuzelas. Un espectacle pintoresc -i potser irrepetible- que vam viure en directe, i també com a refugiats en el Caixafòrum madrileny... Ja dins de l'AVE, i de camí cap a Barcelona, ens sentíem més segurs i tranquils... però reflexionàvem sobre la teatralitat de tot plegat. Perquè, no ens enganyem, tot plegat té molt de representació... amb vestuari inclòs!