La merda com a expressió artística

Intentaré explicar en aquest post la impressió que em va causar l'últim espectacle de l'italià Romeo Castellucci. Aquest director va seduir a tothom fa un parell de Grecs amb la seva trilogia "Inferno", "Purgatorio" i "Paradiso". Ara, però, ha tornat amb una voluntat clarament provocadora, estirant la corda que existeix entre espectador i creador fins a extrems insospitats. El resultat: alguna deserció de la sala, xiulets aïllats i crits insultants i també molts espectadors posats de peu, aplaudint a rabiar una proposta discutible, però jo crec que necessària. Ja està bé de "piece bien fait". El teatre necessita revulsius, i Castellucci és actualment un dels seus principals executors.

Un home d'uns 70 anys, amb barnús blanc, entra a l'escenari acompanyat de dos figurants. L'asseuen en un sofà blanc i li posen la tele. Tot el mobiliari és blanc: el sofà, la taula, les cadires, el llit, el terra... Tot. Només al fons, ara poc il·luminat, hi veiem un quadre enorme del rostre de Déu. Amb tot això, apareix el fill d'aquest home. Recull les seves coses i està a punt de marxar... però llavors passa el pitjor. El pare es caga. L'home  ha de canviar-li els bolquers, netejar el sofà, etc. Quan ja està net, l'home es torna a cagar. Es repeteix l'operació. I l'home hi torna. Una vegada i una altra, com una repetició absurda i exasperant. El fill, atacat dels nervis, i el vell repetint tota l'estona: "Perdó, perdó, perdó..."

Aquesta tremenda escena dura més de la meitat de l'obra. Són 35 o 40 minuts d'incomoditat i nerviosisme per part de l'espectador, que assisteix impotent a una situació desagradable... acompanyada fins i tot per ràfegues "poc aromàtiques" que es van disparant per diferents llocs de la sala. I encara no ha arribat el més impactant. Per a mi, l'espectacle esdevé realment xocant quan apareixen 12 nens a escena i llencen bombes de mà a la cara de Déu. Un bombardeig eixordador. Terrible. Els nens, inclements, mentre el rostre xiuxiueja a cada impacte: "Jesús, Jesús, Jesús..."

Això, juntament amb una tercera part més estètica, és l'espectacle del director italià. Potser no és molt (l'espectacle dura una hora escassa) però és contundent, com una patada a la boca de l'estómag. El mèrit de Castelluci és impactar amb l'hiperrealisme de la primera part, juntament amb la poètica de la segona. Sí, ja ho sé... una poètica polèmica, però necessària. Estem acostumats a un teatre acomodat i acomodatici. Un art que s'adapta a allò que esperàvem veure, allò que volíem i desitjàvem veure. Aquí, en canvi, veiem el que voldríem evitar. Vivim per una estona una realitat molesta que no podrem oblidar mai més... I sí, sé també que hi haurà gent que dirà que això no és teatre, però quan d'aquí uns anys algú em pregunti per espectacles d'aquesta època segurament m'oblidaré de Misantrops i altres coses per l'estil. Del senyor que es cagava literalment a escena, en canvi, no crec que me n'oblidi mai.