Juny i juliol estan essent uns mesos molt actius, culturalment parlant. L'atractiva programació del Grec i alguna cita pendent al Liceu han acabat d'organitzar-me un estiu ple de propostes artístiques. A part dels espectacles de Gelabert, Brook i Lauvadant que ja vam comentar, va arribar el peculiar espectacle de dansa de Virgilio Sieni amb no professionals, la inquietant i misteriosa versió operística de "Ariadne et Barbe bleu" i l'aplastant, contundent i polèmica proposta teatral de Romeo Castellucci.
La última tendència dels coreògrafs de contemporani és introduir en els seus espectacles a ballarins no professionals. En ocasions són gent que té experiència en alguna disciplina no comercial (seria el cas dels sardanistes utilitzats per Gelabert a "La muntanya al teu voltant"), a vegades és gent de carrer aficionada al ball que es barreja amb ballarins de veritat (projecte de Luca Silvestrini per a la propera temporada)... i en el cas de Virgilio Sieni es tracta d'un espectacle creat totalment a partir de gent anònima, amb o sense facultats pel ball. Es tracta, en el cas de "Sis descendiments de la creu al voltant de la Rambla", d'un intent d'anar més enllà de la dansa. Podríem dir que estem més en un espectacle d'integració i investigació. Un experiment realment interessant que emocionava.
El que passa és que de seguida et venen preguntes al cap: ¿respon això a una voluntat d'experimentació real? ¿es tracta d'una moda? ¿és una manera d'economitzar els poc rendibles espectacles de dansa? ¿què passarà quan això arribi al teatre? I arribarà... estic segur que arribarà, perquè d'alguna manera ja s'ha fet, i enguany hem pogut veure un exemple ben clar amb la Bernarda Alba vista al Teatre Lliure.
L'òpera "Ariadne et Barbe Bleu", de Paul Dukas, amb una inquietant direcció artística de Claus Guth, ha sorprès realment a tots. Podríem dir que la història de l'esposa que descobreix que les seves cinc antecessores estan tancades en el soterrani de la casa donava per a moltes lectures. Dukas, el compositor, la va fer amb la intenció de parlar de la voluntat alliberadora de la dona enmig d'una societat que la oprimeix (ens hem de situar, és clar, a principis del segle XX).Guth, en canvi, no renuncia a aquesta idea però hi incorpora un imaginari actual que realment ens fa congelar la sang. Només cal dir que la primera escena, amb la projecció d'una casa aparentment normal, remetia clarament a casos com el de l'austríac Joseph Fritzl, que va tancar a la seva pròpia filla al soterrani de casa durant 24 anys. Per tant, ja no només parlem de l'alliberament de la dona sinó també d'una certa involució que ha fet tornar a la societat el pitjor de l'ésser humà. No parlem només de l'heroïna que pintava Dukas, sinó que es fa èmfasi en el monstre que hi ha al darrera... encara que a l'òpera tingui una presència molt minsa.
I arribem per últim al plat fort de la temporada: "Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu". Tot i que... ben pensat, el deixarem per un altre post. Laproposta de Romeo Castellucci no es pot "despatxar" en quatre línies. És tracta d'una proposta massa visceral, arriscada i compromesa que va requerir de mi mateix un dels esforços més grans que he experimentat com a espectador en els últims anys. I això, escatologies a part, sempre és d'agrair.
No hay comentarios:
Publicar un comentario