Petit Tast Cinèfil (CXXXIV)

Del Toro, Guadagnino o Bigelow són tres cognoms que per si sols ja desperten interès en el món del cinema. Ara estrenen pel·lícula, i aquí us diré què m'ha semblat cadascuna.

FRANKENSTEIN, de Guillermo del Toro.- He comptabilitzat unes vuit pel·lícules més o menys famoses sobre Frankenstein al llarg de la història del cinema, sense comptar sèrie B, sèrie Z, les adaptacions televisives o la influència en altres cintes que no adapten la novel·la ni tan sols res de la història original ("El espíritu de la colmena", "Remando al viento", "Eduardo manos tijeras", "Ex Machina", "Pobres criaturas", etc.) Estem parlant, per tant, d'una història que ha tingut un pès enorme sobre l'imaginari col·lectiu. Un pès que podria haver fet fracassar aquesta versió de Guillermo del Toro, però que pel contrari ha aconseguit revitalitzar el mite i actualitzar una estètica ja molt gastada. Una mica com el que va fer Coppola amb el Drácula de Bram Stoker... I la veritat és que el resultat és brillant, ple d'idees i d'un lirisme que l'acosta a una teatralitat que finalment arriba a bon port (Kenneth Branagh també ho va intentar però no va tenir el mateix èxit). Un dels grans encerts de la pel·lícula és el tractament que li dóna al monstre, que aquí apareix com una mena de víctima del maltracte, de la indiferència i quasi podríem dir que del bullying. Aquest monstre només demana amor, atenció i confiança, i la veritat és que la interpretació d'un sorprenent Jacob Elordi (curiosa l'elecció del sex simbol actual per a aquest paper) aconsegueix donar en la diana. També hi ha el contrast amb el magnífic Oscar Isaac, un doctor Frankensteix més monstruós i malvat que mai. Tot el repartiment és molt encertat, des de Mia Goth a Christoph Waltz, passant per Charles Dance, Felix Kammerer (el protagonista de "Sin novedad en el frente") o David Bradley en el paper de cec (un veterà actor de la Royal Shakespeare Company, conegut entre nosaltres per les pel·lícules de Harry Potter o la sèrie "Juego de tronos"). Ara ja només queda veure com serà la versió de "La novia de Frankenstein" que ha dirigit Maggie Gyllenhall i que, segons diuen, barrejarà diferents gèneres (entre ells, el musical) i està ambientada en el Chicago dels anys 30. Moltes ganes de veure quin experiment en surt de tot plegat, que per descomptat res tindrà a veure amb la visió gòtica de Del Toro.

CAZA DE BRUJAS, de Luca Guadagnino.- Primer de tot, comentar que Guadagnino és un director en majúscules. Et pot agradar més o menys el que fa, els temes que toca o la totalitat dels seus films, però no es pot negar que sap com col·locar la càmara, com moure-la i com narrar una història només amb les imatges. Això és el que hauria de ser normal, però a vegades costa trobar directors que tinguin un gust cinematogràfic com el del director italià. A "Caza de brujas" frega l'excel·lència en tot el tema visual, malgrat ser una pel·lícula que es mou entre habitacions, despatxos i racons d'una universitat. Sembla curiós el que dic, però si mireu amb atenció us adonareu que està plena d'idees i resolucions cinematogràfiques més que brillants. Per altra banda, la cinta tracta d'un tema espinós que ha rebut força crítiques, sobretot perquè es considera que no es defineix del tot i deixa a les dones en un punt una mica ambigu. Jo, per la meva banda, puc arribar a criticar que la pel·lícula divagui en ocasions entre excessives discussions filosòfiques, però per altra banda penso que sí que es mulla (arribant cap al final ho entendreu millor) i que intenta, de forma encertada, tocar totes les visions del tema... fins i tot amb un posicionament arriscat i pretesament polèmic. Però no sé de que ens estranyem. No és la primera vegada que Guadagnino es veu immers en polèmiques, sobretot perquè li agrada provocar i posar a l'espectador en una situació incòmoda. Per a mi, el que potser incomoda més d'aquest film és que tots els personatges tenen una imatge més aviat negativa, cosa que no contribueix a la simpatia, ni a l'empatia amb cap d'ells. Uns personatges, això sí, magníficament interpretats. Per una banda tenim una immensa Julia Roberts, i per l'altra uns sempre efectius Andrew Garfield i Michael Stuhlbarg

UNA CASA LLENA DE DINAMITA, de Kathryn Bigelow.- No es pot negar que Bigelow és una directora que sap com dotar de tensió i de nervi cada pel·lícula que fa. Se la coneix pels seus thrillers d'acció o fins i tot per pel·lícules amb un contingut bèl·lic o militarista. Aquí s'ajunta una mica tot, ja que la història explica la gestió d'una crisi nuclear des de diferents punts de vista, però quasi sempre des del cantó dels que han de buscar solucions al problema: la Sala de Situacions de la Casa Blanca, una base aèria, un sala de control militar i fins i tot els despatxos del president de la nació. Són les hores prèvies a la col·lisió d'un míssil que no se sap d'on ve ni qui ha estat el responsable del llançament. La pel·lícula es divideix en tres capítols, que suposadament es donen quasi de forma simultània... És l'explicació del problema des de diferents àmbits, tot i que aquí no és tant un estil "Rashomon" o "El último duelo", on cada visió de les coses donava una informació que modificava la història. Aquí més aviat estem en un terreny més expositiu, on cada capítol aporta dades noves i ens dirigeix cap a la part de la decisió final. La cinta es nodreix d'un repartiment molt interessant i competent, del que destaquen Idris Elba com a president i la sempre efectiva Rebecca Ferguson ("El gran showman", "Misión imposible", "Dune", etc.) Una producció plena de suspens i tensió que podeu veure des de fa setmanes a la plataforma Netflix.