Petit Tast Cinèfil (CXXXV)

Avui us porto un musical, un documental i una pel·lícula espanyola que provoca debat i controvèrsia. Una mica de tot per anar ampliant gustos i també expectatives cinèfiles.

WICKED FOR GOOD, de Jon M. Chu.- Aquí va la segona part de Wicked, i mai millor dit perquè la trama argumental correspon al segon acte del famós musical. Un acte que en el teatre dura poc més d'una hora i que aquí allarguen fins a les dues hores i quart. Tot i així -i a l'igual que passava a la primera- no es noten del tot els afegitons, les noves cançons o les escenes inventades, que de fet n'hi ha ben poques. "Wicked for good" és més fosca, més tèrbola i conté un missatge antitotalitari que potser als americans se'ls hi escaparà una mica. També té gràcia la forma en que combina el conte original amb els personatges d'aquesta franquícia: Elphaba, Dorinda i el Príncep Fiyero. La part musical llueix com en la primera versió, tot i que aquí potser les cançons no són tan alegres ni donen peu a tant de show. Un cop més la part visual juga un paper molt important, ja que la direcció escènica, el vestuari i la fotografia tornen a estar a un nivell altíssim. Pel que fa als actors també cal dir que segueixen estant molt i molt bé, tant vocalment com interpretativament. A Cynthia Erivo, i també a Jonathan Bailey, se'ls hi compliquen una mica més els personatges, que en aquesta part tenen més contradiccions, dubtes i decisions difícils. Per acabar, potser només retreuria a la cinta que, tot i el temps que es pren per a algunes coses, conté escenes que semblen precipitades i posades en calçador (seria un bon exemple l'enamorament de dos dels protagonistes, que surt gairebé del no res).  

LA VECINA PERFECTA, de Geeta Gandbhir.- Us parlo poc de documentals en aquesta secció, però he pensat que valia parlar d'aquest. A Estats Units ha aixecat força expectació, sobretot perquè posa sobre la taula temes molt controvertits; el racisme, la immigració, l'ús de les armes, etc. La cinta comença com si fos un capítol més dels programen de telerealitat que ficcionen casos reals de veïns que donen problemes, però aviat ens adonem que això és una altra cosa. Per començar, totes les imatges de la primera part són extretes de mòbils, càmeres de seguretat, càmares de la polícia, etc. És així com podem conèixer els protagonistes reals; tant la víctima com la veïna que ho embolica tot. La pel·lícula resulta fins i tot a estones una mica impúdica i invasora, ja que mostra moments de dolor molt íntim. Després, cap a la darrera part, es centra en l'interrogatori a comissaria, les protestes al carrer i també una petita part del judici. La veritat és que val la pena per la forma com s'explica tot, per la quantitat de temes que posa damunt la taula i també per tot els sentiments (ràbia, impotència, pena) que desperta. Crec que no us decebrà, encara que el "true crimes" no siguin lo vostre.

LOS DOMINGOS, de Alauda Ruiz de Azúa.- Em va agradar "Cinco lobitos" i em va meravellar la sèrie "Querer". A totes dues, Ruiz de Azúa explorava l'interior de les famílies i les exposava a conflictes diversos... però sempre molt creïbles. Aquí torna a ficar-se al mig d'una família, i ho fa amb una valentia realment encomiable. La directora s'exposa al tractar un tema com la fe i la religió, ja que per a alguns està donant un missatge conservador i retrògrad. Jo crec que els que ho diuen o bé no han vint la pel·lícula, o bé no l'han entesa. De fet, es confon el respecte amb la presa de partit, i crec que això és realment un error. Cadascú pot treure les conclusions que vulgui i optar per la part que més li convé... però la cinta t'ho exposa tot sense alliçonar i intentant entendre totes les parts. Jo, personalment, crec que a la part final es prenen decisions de guió molt intel·ligents i molt hàbils... però no les desvetllarem per no aixafar la guitarra a ningú. També cal dir que és una pel·lícula meravellosament interpretada, amb una jove Blanca Soroa que fa un debut increïble i amb la gran Patricia López Arnaiz, que aquí torna a donar-nos un recital de primera. La forma que té d'escoltar, de sorprendre's i d'indignar-se són tan reals que a vegades penses que ni està actuant. Un prodigi a l'abast de molt poques!