Petit Tast Cinèfil CONFINAT (II)

Seguim amb recomanacions cinèfiles, d'aquelles que podeu trobar a les plataformes que ara ens distreuen del Confinament. És cert que hi trobareu alguna pel·lícula que es va estrenar al cinema i unes quantes que van anar a parar directament a Internet. Entre aquestes últimes, dues bones mostres de cinema independent i dos telefilms disfressats de cinema seriós. Anem a veure si alguna d'aquestes propostes s'ajusta als vostres gustos.

DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Benny Safdie.- Els germans Safdie són els nous Coen del cinema independent nord-americà, i si no... temps al temps. Van començar a destacar en el 2017 amb "Good Times", protagonitzada per Robert Pattinson, i ara l'han tornat a encertar amb "Uncut Gems" (aquí titulada "Diamantes en bruto"). El seu estil enèrgic, nerviós, quasi epilèptic en alguns casos, fa del seu cinema una experiència no apta per a tot tipus de públic, però si li dones una oportunitat veuràs que al darrera hi ha un univers molt interessant. Un dels punts forts de les seves cintes és posar-nos en situacions límit i mostrar-nos una realitat poc vista en el cinema de Hollywood. A la cinta que ara ens ocupa ens trobem amb joiers de baixa estofa que alimenten el mal gust i les fantasies dels jugador de la NBA, o altres famosos d'ascensió ràpida. Un submón perillós, ratllant la deliqüència, que no para de sorprendre en tot moment. Si a tot això hi afegim l'extrema ludopatia del personatge principal i el seu innegable poder per embolicar qualsevol situació, ja tenim tema per a una pel·lícula trepidant... a vegades, fins i tot massa. El que sí cal saber és que us trobareu amb la millor interpretació de la carrera d'Adam Sandler, un còmic que sovint destaca per males decisions però que també ha fet interessants pel·lícules com "Embriagado de amor" o "The Meyerowitz Stories". Aquí es deixa la pell en el personatge d'un joier jueu divorciat i addicte a tot tipus de coses... entre elles, els problemes. 

YO SOY DOLEMITE, de Craig Brewer.- Eddie Murphy és un còmic amb el que hem crescut, un còmic que sempre ens ha resultat familiar i del que hem presenciat l'ascens, la caiguda i el ressorgiment. Va aconseguir grans èxits en els vuitanta i els noranta ("Límite: 48 horas", "Entre pillos anda el juego", "Superdetective en Hollywood", "El príncipe de Zamunda", "El profesor chiflado", "Bowfinger") i va començar a caure en desgràcia a principis del segle XXI. El musical "Dreamgirls", una pel·lícula allunyada del seu gènere, el va salvar en el 2006 i fins i tot li va aconseguir una nominació a l'Òscar. Des de llavors s'ha refugiat en el doblatge de cintes d'animació, i en algun que altre film per a adults que no ha tingut cap mena d'èxit. El més encertat dels últims deu anys ha estat el que ara ens ocupa, un film distribuït per Netflix en el que interpreta a Rudy Ray Moore, una mena d'Ed Wood de la Blaxploitation (moviment cinematogràfic dels anys 70 que tenia a la comunitat afroamericana com a protagonista absoluta). "Yo soy Dolemite" s'està molta estona explicant els antecedents de l'artista, el seu pas per clubs nocturns i el seu peculiar èxit discogràfic, quan en realitat la part més divertida és la dels seus primers passos en el cinema. Aquesta part, precisament, és la que eleva el to de la pel·lícula, que en general té bons moments però que acaba essent erràtica... i fins i tot un pèl extravagant. Cal destacar, evidentment, el treball de Murphy... però també el de Da'Vine Joy Randolph o el de Wesley Snipes. En definitiva, una pel·lícula que us entretindrà una bona estona i us aportarà informació sobre una part de la història del cinema nord-americà força desconeguda per molts de nosaltres.

MADRE, de Rodrigo Sorogoyen.- Vaig descobrir a Sorogoyen a "Stockolm", i la veritat és que des de llavors he intentat seguir-lo en tot el que ha fet. Aquest, però, és potser el seu film més personal i arriscat, cosa que em fa pensar si realment aquest és el Sorogoyen més autèntic... i no el d'exitoses pel·lícules com "Que Dios nos perdone" o "El reino". Aquí no hi ha trucs, ni thrillers embolicats, ni assassinats, ni res de res... sinó un film que ens parla d'una obsessió, i potser fins i tot d'una malaltia. Per entendre el comportament de la protagonista era absolutament necessari el pròleg del film, que en realitat és el curt que el director ja va rodar en el 2017. Aquest curtmetratge, però, ens posa unes expectatives cinèfiles -la tensió que aconsegueix en pocs minuts és màxima- que potser frustraran a més d'un. És important saber que el to de la cinta està més emparentat amb pel·lícules recents del cinema espanyol com "La herida" i sobretot "La propera pell", amb la que guarda vàries semblances. I és que les subtileses de la narració i de la poderosa interpretació de Marta Nieto ens porten, a poc a poc, cap a un joc perillós i cap a un món cada cop més fosc. No és que passin gaires coses en aparença, però quan acaba tot sabem que s'han trencat vàries peces a l'interior d'alguns personatges. Peces que costarà força de canviar o reparar.

CURTIZ, de Tamas Yvan Topolanszky.- Prometia, perquè les pel·lícules sobre rodatges famosos acostumen a interessar-me i a donar-me informacions desconegudes, i per a mi sempre fascinants. De fet, la pel·lícula comença força bé al situar-nos en el plató de "Casablanca" i al descriure'ns a un Michael Curtiz absolutament despòtic i cruel. La cuidada ambientació i la fotografia en blanc i negre ens posen l'embolcall perfecte per a la narració, però a partir d'una escena al voltant d'una taula i rodada de forma absurda tot comença a anar cap avall... El principal problema és un guió que dona voltes sobre ell mateix, que caricaturitza els personatges i que no ens ajuda a empatitzar amb ningú. Després d'una hora de metratge ens dona igual què li passa a un o a un altre, ja que no saps què creure ni a qui seguir-li la pista... Potser un altre dels problemes és que al final de tot no tens clar si les coses van anar tal i com s'expliquen, tot i que és sabut que el rodatge de "Casablanca" va ser un caos des del començament fins al final. De fet, algun crític la va arribar a qualificar en el seu moment com "la millor i la pitjor pel·lícula mai vistes", fent referència a la colla de defectes que finalment Curtiz o el destí van saber reconvertir en virtuts.

MILAGRO EN LA CELDA 7, de Mehmet Ada Öztekin.- En qüestió de pel·lícules, NETFLIX ens cola en ocasions autèntics telefilms de sobretaula, que vistos en un canal obert criticaríem a més no poder. Però en època de confinament, aquesta cinta turca s'ha convertit en una de les més vistes en diversos països. Lacrimògena i sensiblera fins a dir prou, la pel·lícula ha arribat al públic perquè en època de crisi necessitem comèdies o coses com aquesta... És a dir, pel·lícules que ens facin riure o plorar de forma innocent. En una paraula, desfogar-nos! Per qui no sàpiga res de "Milagro en la celda 7" només li diré que hi surt un discapacitat, una nena petita i un empresonament injust. Les situacions s'emboliquen a gran velocitat al principi del metratge, per passar a una segona part més carcerària. Però no us equivoqueu, perquè la part de la presó té tant de sucre o més que la anterior. Els presos passen de ser dolents de manual a monges de la caritat, i el final (que aquí no explicarem) és l'únic que eleva una mica el to i ens remet a cintes de presons de molta més qualitat, com "Cadena perpetua"o "La milla verde". Però és només un miratge o una al·lucinació, producte de l'atac diabètic que podeu patir veient-la.