Petit Tast Cinèfil CONFINAT (I)

Aquest és el primer tast cinèfil del confinament. Hi trobareu, com era d'esperar, moltes pel·lícules de Netflix, però també una petita meravella que vaig veure abans que les sales tanquessin per l'estat d'alerta... Aquí teniu, doncs, cinc títols interessants que us poden entretenir les tardes o les nits que encara estarem a casa. Que el cinema ens faci l'espera més agradable!!

HOGAR, de David i Àlex Pastor.- Comencem justament per una pel·lícula que potser no passa de thriller interessant (a l'estil dels que Hollywood feia com a xurros a finals dels noranta) però que pels temps en els que estem resulta entretingut i, fins i tot, inquietantment oportú. Suposo que a ningú que vegi la pel·lícula se li escaparà el fet de que tot passa entorn a una casa, espai tancat que ara mateix és el nostre refugi i la nostra salvació. Una casa que esdevé objecte de desig i que desperta les més baixes passions i obsessions del protagonista, un Javier Gutiérrez massa similar al que ja vam veure a "El autor". Potser el principal problema que té la pel·lícula és que costa creure les motivacions, les decisions i també els estats d'ànim dels personatges, ja que ens falta alguna cosa... no sé si és temps expositiu, informació que no tenim o simplement un impuls prou fort per fer tot el que fan. Entenc el que li passa pel cap al protagonista, però em costa seguir-lo en el seu descens als inferns. Però sigui com sigui, el film es veu amb interès i ens va sorprenent paulatinament, a poc a poc però sense defallir. Per cert, per acabar només em falta una cosa: ho sento pels fans... però a Mario Casas m'ha costat força creure-me'l.

EL HOYO, de Galder Gaztelu-Urrutia.- Va ser la gran guanyadora de la darrera edició del festival de Sitges, i ho entenc perfectament. Fa més de vint anys vaig veure en el mateix entorn cinematogràfic el primer passi de la triomfadora "Cube", que ara mateix és un film de culte i que comparteix amb "El hoyo" alguns elements comuns. Sé que l'excusa formal i la crítica socioeconòmica que hi ha al darrera són diferents, però el tema de l'aïllament, la sort aleatòria dels personatges i el poder superior i ocult que manega els fils de tot estan presents en els dos films. També coincideixen les reaccions dels personatges, que van des de l'acceptació a la rebel·lió. A "El hoyo", però, hi juguen elements nous i poderosos com la lluita de classes o la força colectiva, més emparentades amb "Snowpiercer", "High-Rise" o la mateixa "Parásitos". Galder Gaztelu-Urrutia ha aconseguit una cinta original, però també formalment i estèticament impecable. No falta detall per creure aquest espai inventat, distòpic i terrible que acaba donant un "mal rotllo" important... En aquest sentit, les interpretacions de Iván Massagué, i sobretot de Zorion Eguileor (l'inquietant Trimagasi), acaben de fer la resta. Molt recomanable, però aviso: us deixarà mal cos.

PARADISE HILLS, d'Alice Waddington.- Tot i la seva aparença internacional i el pseudònim de la directora, aquesta és una pel·lícula de producció cent per cent espanyola. Una pel·lícula que ha passat per molts festivals de cinema fantàstic i que gràcies a Netflix ha arribat a un públic més nombrós. La seva factura estètica i formal és realment prodigiosa, però per a mi també resulta buida i gratuïta. No acaba d'haver-hi en el film res que ens justifiqui aquest desplegament estètic atemporal, amb el seu punt "retro" i el record a aquelles "Stepford wives" que ja van arribar a la gran pantalla en un parell d'ocasions. Tot resulta massa postís, tot i l'al·licient d'una línia argumental "pseudo-feminista" o l'aparició d'una Milla Jovovich més guapa que mai. La recomano especialment per a una tarda de diumenge (ara ja tot semblen tardes de diumenge) o per a espectadors que vulguin prendre nota del vestuari i la direcció artística, perquè aquí sí que cal destacar la gran feina d'Alberto Valcárcel i Laia Colet, respectivament.

LA TRINCHERA INFINITA, de Joan Garaño, Aitor Arregui i José Mari Goenaga.- Això per a mi ja és una altra lliga. No la vaig veure en el seu moment en els cinemes, però haig d'admetre que és una de les grans pel·lícules espanyoles de l'any. El tema dels "topos" (nom amb el qual s'anomena als que van passar la guerra civil i part de la dictadura amagats) ja s'havia tractat en el cinema espanyol, com a tema principal a "Mambrú se fue a la guerra" o parcialment a "Los girasoles ciegos" i "Pa negre". Aquí, però, s'explica amb tot luxe de detalls els trenta anys de tancament volgut, agafant anècdotes reals de molts republicans que ho van viure en primera persona. Tota la pel·lícula està farcida d'imatges parcials, vistes des de les esquerdes i els forats de la paret. Les finestres -grans protagonistes de la cinta- són la comunicació amb el món real, mentre que tot el que passa dins de la casa és un secret a veus, gairebé una mentida. El millor del guió és que, a part de narrar les aventures i desventures del matrimoni amb una intriga molt ben travada, es refugia en el melodrama per descriure molt bé als personatges i per donar-nos algun cop d'efecte molt efectiu. Antonio de la Torre i, sobretot, una sorprenent Belén Cuesta són l'ànima d'una cinta que traspassa per la seva excel·lent posada en escena i l'eficàcia d'uns directors que ja ens han regalat petites joies com "Loreak" o "Handia".

SOLO NOS QUEDA BAILAR, de Levan Akin.- Abans anàvem a veure pel·lícules de temàtica LGTBI i ens conformàvem en que fos, com a mínim, una pel·lícula correcta. Això ha canviat amb els anys, ja que el subgènere ens ha regalat últimament autèntiques obres mestres i ha obert un camp en el que les temàtiques, els enfocaments i la producció dels films estan ben bé a l'alçada. "Solo nos queda bailar" ens explica la penosa situació que viuen els homosexuals a Georgia, i ho fa a partir d'uns ballarins del Ballet Nacional. La filmació dels balls (absolutament hipnòtica), el tractament del personatge principal i l'evolució de la història (paral·lela a la de la societat que l'encotilla) fan d'aquesta cinta una autèntica delícia. A més, el director i també guionista no es conforma en retratar una situació o en descriure un personatge, sinó que a poc a poc va desgranant un autèntic melodrama amb vàries línies i amb personatges que afloren a mesura que la trama avança. A moments recorda els girs que es feien a un altre gran clàssic, "Brokeback Mountain", tot i que la resolució en cadascuna sigui totalment diferent. No sé on podreu veure aquest film des de casa, però si no podeu busqueu-lo després on faci falta. Per a mi, ja és per mèrits propis un dels millors que he vist el 2020.