Petit Tast Cinèfil (LXXVIII)

Gairebé una setmana després del Òscars, aquí us deixo amb quatre pel·lícules que han competit aquest any per alguns premis importants... fins i tot amb certa fortuna. N'hi ha una que ens parla del nazisme amb un humor més negre que una mina de carbó; una que retrata al Hollywood que engoleix actors per després escopir-los; una altra que ens mostra el diàleg entre dos personatges que exemplifiquen les dues cares de l'església i de com veure la vida en general; i finalment una que suposa un mostrari de tècnica i virtuosisme per ficar-nos enmig d'un camp de batalla. Aquí us deixo amb quatre films rellevants que han competit entre ells en moltes categories.

JO JO RABBIT, de Taika Waititi.- És molt difícil fer humor de coses tan sèries com el nazisme, però la literatura ho ha fet en moltes ocasions i el cinema ha donat algunes petites o grans joies com "El gran dictador", "El tambor de hojalata" o "La vida es bella". Amb les credencials de Taika Waititi ("Lo que hacemos en las sombras" o "Thor Ragnarok") pensàvem que la cosa seria menys subtil, més pel broc gros. El més sorprenent, però, és que "Jo Jo Rabbit" sap mantenir tota l'estona un humor difícil de pair, i a sobre el combina amb moments dramàtics i tendres. La barreja és curiosa i l'estètica (quasi de conte) l'acompanya com un guant. Des de les primeres imatges de les groupies que reben Hitler a ritme de Beatles, ja intuïm que estem davant d'un relat no realista... tot i que basat en un context molt real. Les interpretacions dels nens i de la resta del repartiment està en consonància, des de l'estrafolari nazi interpretat per Sam Rockwell fins a la mare divertida i decidida d'Scarlett Johanson, o el mateix Hitler que Waititi broda amb el seu particular i especialíssim sentit de l'humor. Una pel·lícula que pot sorprendre, perquè sempre dona una mica més del que s'espera... i just allà on no imagines.

JUDY, de Rupert Goold.- Estem en una època en que els biopics (sobretot d'artistes del segle XX) són un dels claus on s'agafen els guionistes i les productores de Hollywood, any rere any, pel·lícula rere pel·lícula... Curiosament, aquesta Judy està basada en una obra de teatre ja existent, el musical "End of the rainbow", però en la seva versió cinematogràfica ha perdut cançons pel camí i s'ha acabat semblant massa a productes similars. Tot i això, no està exempta d'emoció ni de petites i grates sorpreses (l'aparició de la parella homosexual, els flashbacks al plató d'El mago de Oz). I sobretot inclou una de les gran interpretacions de l'any, la de la recuperada Renee Zelweger. El seu és un treball molt implicat, descarnat, amb una forta càrrega emotiva i dramàtica. Tampoc hem d'oblidar que és ella la que canta els temes musicals i que no deu ser fàcil passar-te una peli sencera fent veure que estàs en un estat de semi-embriaguesa constant. Un repte, doncs, del que surt airosa... tot i que abans del projecte molts pensàvem que "Judy" seria un altre festival de ganyotes, com aquell oblidable paper a la també oblidada "Cold Mountain".

LOS DOS PAPAS, de Fernando Meirelles.- Aquesta cinta hagués pogut acabar sent un telefilm de luxe, i poc més. És cert que a moments ho sembla, però a d'altres despunta com una pel·lícula entranyable i brillant. Crec que el guió d'Anthony McCarten, reproduint unes converses que mai es van produir a la realitat, s'acosta a la "feel good movie" o al film sentimental, però també crec que res hauria valgut la pena sense els intèrprets adequats. La decisió de donar els papers de Jorge Bergoglio i Joseph Ratzinger a uns immensos Jonathan Pryce i Anthony Hopkins és la millor de tota la producció. Ells dos són la pel·lícula; les seves interpretacions (que no recreacions ni imitacions) ratllen la perfecció. Es nota la seva veterania i l'escola britànica, per a mi la millor del món en el terreny actoral. Per tant, podem estar parlant d'una pel·lícula d'actors, a la que potser hi sobren uns flashbacks a vegades una mica matussers i algunes escenes excessivament allargades. Però qui es pot resistir als moments gravats a la Capella Sixtina, a l'elecció del Papa a ritme de "Dancing Queen" o a veure els dos Papes menjant pizza o veient un partit de futbol. Uns quants al·licients per veure un film que trobareu a Netflix.

1917, de Sam Mendes.- Hi ha pel·lícules que destaquen, sobretot, per la seva tècnica, per deixar a l'espectador amb la pregunta següent: "I això, com coi s'ha rodat?" Em va passar amb "Gravity", i m'ha tornat a passar amb aquesta, que a part d'estar rodada en un fals pla seqüència (això ja ho hem vist en altres ocasions) ens col·loca en espais i en situacions que sorprenen. Però, igual que a "Gravity", la pel·lícula actua en si mateixa com a metàfora o com a símbol d'una situació que vol denunciar. "1917" s'acosta a "Senderos de gloria" per la seva dimensió formal i per la seva càrrega antibel·licista. I a més s'acosta al lirisme amb moments com el de les bombes a mitjanit (el joc de llums i ombres de Roger Deakins passarà a la història) o el dels soldats cantant al mig del bosc. Una pel·lícula, doncs, que es veu d'una forma orgànica -quasi física- i que demostra tocar la perfecció en cadascuna de les facetes tècniques. Bé, i també de les interpretatives, ja que no podem obviar el gran treball de George MacKay o Dean Charles-Chapman... puntejat de grans noms del cinema britànic (Colin Firth, Benedict Cumberbatch, Mark Strong o Richard Madden), al més pur estil David Lean.