Aquest ha estat un any cinematogràficament molt competitiu, d'una gran qualitat. Que coincidissin les estrenes d'Scorsese, Tarantino, Almodóvar, Mendes, Joon-Ho i molts altres feia pensar que la cosa seria interessant, però si a sobre molts d'ells fan les millors pel·lícules imaginables dins de la seva carrera... ja està tot dit. També ha sigut un any d'interpretacions memorables i de personatges increïbles, sobretot en les categories masculines, on era difícil escollir el millor. En el cas d'elles, ja sabem que hi ha un dèficit de guions, de personatges protagonistes o rellevants, i sobretot de personatges per a actrius de més de quaranta. Sigui com sigui, partíem d'unes nominacions impecables (o quasi, ja que sempre es pot trobar a faltar algú) i el resultat de la festa i de la collita ha estat el següent. Aquí us deixo amb les meves impressions sobre una cerimònia històrica, en molts sentits.
Abans d'entrar a fons amb l'anàlisi de la gala m'agradaria deixar algunes coses clares. Els que seguim el tema dels Òscars, i per extensió tot el que envolta la indústria de Hollywood, sabem que en aquest segle han canviat moltes coses... encara que a alguns els hi puguin semblar insuficients. Per començar, el nou sistema de votació ha propiciat uns premis molt més repartits i eclèctics. En aquests 20 anys de segle han guanyat pel·lícules de fantasia ("El retorno del Rey", "La forma del agua") i de temàtica homosexual ("Moonlight"); el premi a millor director l'han guanyat mexicans (5 vegades), taiwanesos (2), polonesos (1), francesos (1), neozelandesos (1) i coreans (1); el premi a millor pel·lícula ha anat a parar en dues ocasions a pel·lícules de països de parla no anglesa ("The artist", que era muda, i ara "Parásitos", parlada en coreà). Encara queden temes pendents, com el de premiar a dones directores o el d'augmentar el palmarès d'actors afroamericans. Però fins i tot en aquests casos, on hi ha molt camí per recórrer, s'ha de matisar: la única dona directora que ha guanyat una estatueta ha estat en aquest segle, i en aquestes dues dècades han guanyat l'Òscar 13 intèrprets negres, mentre que en tot el segle XX només van ser 5. Crec que cada any s'aconsegueix un pas més, i no dubto que en un futur no massa llunyà encara veurem molts més canvis. Això ja no hi ha qui ho pari...
El gran revulsiu d'aquest any ha estat que una pel·lícula asiàtica, produïda i filmada a Corea del Sud, hagi guanyat el premi més important de la nit. En 92 anys d'Òscars no havia passat res semblant. Està clar que el premi s'ha obert a altres mercats, però també que s'ha rendit a una cinta genial, de gran originalitat i d'un contingut molt actual. Prova d'això és que Scorsese, Tarantino i molts altres semblaven aplaudir amb entusiasme l'obra de Bong Joon-ho. Una decisió encertada, però just en un any on sap greu veure com "El irlandés" o "Historia de un matrimonio" -dues pel·lícules majúscules- marxaven totalment en blanc. Netflix encara no ha estat acceptada per molta gent de la professió. En part, ho puc entendre... però sé que a la llarga hi haurà d'haver un enteniment: la plataforma haurà d'afluixar en quant a l'exhibició en sales i l'Acadèmia haurà d'acceptar que Netflix està produint cinema de qualitat.
Una gala molt musical
La gala d'ahir, un any més sense un presentador fixe, es va destacar per la gran quantitat de números musicals. No tots van ser meravellosos, però sí ben produïts i vistosos. A mi personalment em van agradar el número d'obertura de Janelle Monae (amb un curiós homenatge a pel·lícules no nominades, com ara "Us", "Midsomar" o "Yo soy Dolemite") i el que es va marcar la gran Cintya Erivo, mentre que em van deixar indiferent la sorpresa d'Eminem o les Frozens de tot el món. Dos veterans com Elton John o Randy Newman sempre eleven el to de qualsevol acte, però també cal dir que els anys no passen en va... i que les comparacions amb el passat de cadascun d'ells resulten odioses. De Billie Eilish millor no dic res, perquè cantar en un "In memorian" sempre desllueix, sobretot si et posen una cançó que no s'adiu al teu estil ni a la teva forma de cantar...
També vaig trobar encertat que apareguessin algunes parelles de còmics enmig de tants i tants presentadors de premi. Per a mi, les millors van ser Maya Rudolph i Kristen Wiig, tot i que Will Ferrell i Julia Dreyfus no es van quedar enrere... per no parlar de la tronxant paròdia de "Cats" que van fer James Corden i Rebel Wilson. Els moments més emotius els van oferir Laura Dern assenyalant a la seva mare, la gran Diane Ladd, i Joon-Ho aprofitant el seu premi com a millor director per a homenatjar a Martin Scorsese. Joaquin Phoenix també va emocionar al personal amb el record cap al seu germà River, tot i que el sermó anterior sobre com s'han de comportar els seus companys de professió per salvar el món ja resulta una mica esgotador.
En definitiva, una gala amena, més curta del que ve essent habitual... però una mica previsible. Sort que els premis finals ja fa uns quants anys que venen resultant una gran sorpresa. En aquest cas la sorpresa va ser genial i molt ben rebuda.
Podeu veure el llistat de tots els premiats clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario