Ja s'han atorgat els Goyas del 2020, i a aquestes alçades tots sabem que Pedro Almodóvar ha tornat a viure una nit triomfal. Però no ha estat pas la primera, ja que tot i les queixes i la mala relació que hi va haver en cert moment amb l'Acadèmia s'ha de reconèixer que el director manxec ha viscut nits ben glorioses: el 1989 amb "Mujeres al borde de un ataque de nervios", el 2000 amb "Todo sobre mi madre" i el 2007 amb "Volver". Ara que ha filmat una mena de testament cinematogràfic no podia ser menys. Un triomf que ha acaparat set "cabezones" i que ha aconseguit solventar dos oblits històrics: premiar a Antonio Banderas i a Julieta Serrano després de vàries nominacions infructuoses.
A banda d'Almodóvar, l'altra gran A del nostre cinema (Alejandro Amenábar) també ha fet la seva collita. "Mientras dure la guerra" s'ha endut cinc guardons i ha aconseguit salvar els mobles, ja que a vegades la pel·lícula més nominada (tenia un total de 17 candidatures) pot marxar a casa amb la cua entre les cames. No ha estat el cas, tot i saber que aquest any era molt difícil vèncer a "Dolor y gloria". El film sobre la guerra civil s'ha endut premis tècnics (direcció de producció, direcció artística, vestuari i maquillatge) però ha aconseguit arravatar el premi a millor actor de repartiment, que finalment ha sigut pel Millán Astray d'Eduard Fernández.
Però a banda dels premis, que podeu consultar en el link de més avall, aquesta ha estat una gala molt comentada per molts i diversos motius. En primer lloc, s'ha de dir que Andreu Buenafuente i Sílvia Abril han estat correctes, i en alguns moments força encertats (el número inicial o el de Súper Sílvia). És cert que, per decisió pròpia, enguany han tingut menys presència a la gala... però no es pot negar que han estat més tranquils que en l'anterior edició i que han carregat sobretot contra l'ascens de l'ultradreta, i no tant contra un o altre company de professió.
Ara bé, no ens hem d'enganyar: la gala no ha estat àgil. La realització ha estat dolenta (no entendré mai que s'editi tan malament una cosa que s'ha assajat tant), el so deficient (no s'escoltaven els riures ni les reaccions del públic) i el control dels discursos totalment inexistent. Pablo Alborán ha volgut suplir el número de la Rosalía, sense èxit, i Jamie Cullum ha defensat prou bé el mateix que l'any passat va fer James Rhodes. S'ha arriscat poc en el tema musical, tot i que el número final de Banderas ballant a l'escenari ha estat un "puntasso".
Respecte al millor de la gala, crec que un cop més han estat els moments espontanis: Benedicta Sánchez demanant que la deixessin marxar; l'emoció sincera de les filles de Marisol; el discurs de Banderas que va fer plorar a Almodóvar i a Sbaraglia; Enric Auquer cridant a favor de les antifaixistes; Pedro Almodóvar demanant que s'ajudi més als cineastes que més arrisquen i que fan cinema d'autor, i Julieta Serrano fent gala d'una humilitat digne d'admirar.
I pel que fa al glamour... què podria dir? Potser podria copiar a Najwa Nimri i comentar que semblava una festa eivissenca, a jutjar pels nombrosos vestits blancs que van aparèixer damunt de la catifa vermella. Però a banda d'aquesta anècdota, crec que les millors vestides van ser les que acostumen a fer-ho cada any: Sílvia Abascal, Nieves Álvarez, Marisa Paredes, Belén Rueda, Paz Vega... Aquest any també s'hi han afegit Anna Castillo, Marta Nieto, Belén Cuesta, Clara Lago o Cristina Castaño. Respecte a ells, OLIVER LAXE. O és que hi havia algun altre home assegut al pati de butaques?
Podeu consultar tots els premis clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario