Petit Tast Cinèfil CONFINAT (III)

Arriba la tercera entrega del Tast Cinèfil del confinament. Aquest cop serà més curta (tres pel·lícules i no cinc), però és que prefereixo que no triguin a arribar les recomanacions... a part de que la oferta va minvant i un ja no sap d'on treure títols cinematogràfics d'interès, i a l'abast de tothom. Avui us parlaré de la segona part de la Trilogía del Baztán, d'una de les millors pel·lícules espanyoles estrenades l'any passat i d'una de les cintes franceses més premiades i més rellevants dels últims mesos.

LEGADO EN LOS HUESOS, de Fernando González Molina.- Després d'"El guardián invisible" ens arriba aquesta segona part de la Trilogía del Baztán. A l'igual que la primera, és una cinta entretinguda i segurament suficient per a algú que no hagi llegit les novel·les de Dolores Redondo. Però està clar que pateix del mateix mal que moltes adaptacions de grans bestsellers: la falta de profunditat i de desenvolupament dels personatges. Es tendeix a explicar totes les parts essencials de la trama (en el cas d'un thriller és molt important no deixar-se cap detall), però a la vegada no dona temps per veure què hi ha darrera de cada personatge. Les motivacions queden només dibuixades, i en aquest cas tot el rerefons mitològic és tan sols un apunt que comença amb força i es va perdent de mica en mica. Evidentment, no falta el suspens, els moments àlgids (tota la inundació del final) i la part dramàtica... tot i que ens quedem amb ganes de més. A part, l'Amaia Salazar que interpreta Marta Etura resulta correcta, però no tan interessant i turmentada com caldria. Sembla anar perduda en moltes parts de la trama, i també sembla que actuï més moguda per l'acció que per la composició interna del seu personatge. A destacar, el Padre Sarasola d'Imanol Arias i aquesta mare esfereïdora i terrible que Susi Sánchez composa amb només dues escenes.

VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN, d'Aritz Moreno.- Soc molt fan d'aquelles pel·lícules espanyoles que van contracorrent i que, per a mi, doten d'un sentit i d'un estil únic al nostre cinema. Està molt bé fer thrillers "a cascoporro" (abans no sabíem ni fer-los) però la majoria de cops no es distingeixen els uns dels altres ni tampoc superen a filmografies, com l'americana, que porten dècades fent-los. M'encanta aquest cinema espanyol més "underground" perquè precisament es permet llicències que altres cinematografies o que un cinema més comercial no veu com a possibles. A sobre, "Ventajas de viajar en tren" juga amb una estructura dramàtica que molts catalogaran d'estranya, o d'incomprensible, i que jo considero senzillament prodigiosa. Basada en la novel·la d'Antonio Orejudo, la pel·lícula es va farcint d'unes narracions que tenen a dins altres històries, petits relats que surten de la mentida, d'estranyes al·lucinacions o de segones versions que van polint el relat original. Personatges extraordinaris i rocambolescos, situacions ridícules i surrealistes... Tot això és aquest film d'Aritz Moreno, que compta amb una gran producció i amb un repartiment que s'hi aboca en cos i ànima. Que difícil oblidar el personatge de Pilar Castro! La seva peripècia a la pel·lícula, tot i que no ha estat recompensada com caldria a nivell de premis, ja queda a la retina dels espectadors i a la galeria dels meus malsons cinèfils. Meravellosa!

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma.- Aquesta és una cinta subtil, delicada. Una pel·lícula que s'emparenta amb algunes cintes europees de finals del segle XX o amb "El piano", de Jane Campion. Tot i així, "Retrato de una mujer en llamas" té una personalitat pròpia i un estil que ara mateix, enmig de tantes pel·lícules clòniques, resultat fins i tot novedós.  La història d'amor entre dues dones a finals del segle XVIII serveix per elaborar un relat feminista i reivindicatiu, quasi sense voler-ho. A la vegada, el fet que una hagi d'elaborar el retrat d'una altra a partir del record i d'unes poques trobades fugisseres augmenta el romanticisme de la trama. Un romanticisme ben entès, d'aquells que apareixien a la literatura del XIX i que només s'entenen si es té en compte les condicions de vida dels amants, sempre castradores i excessivament rígides. La bellesa formal del film esdevé un personatge més, ja que el paisatge o les estances pràcticament buides per on es mouen acaben de dotar de sentit aquest film que traspua feminitat i que filma l'enamorament d'una manera que fa temps que no veiem. El final, senzillament èpic, ja mereix per si sol que reviseu una de les millors pel·lícules del 2019.