Petit Tast Cinèfil CONFINAT (IV)

Aquí arriba un nou tast cinèfil en època de confinament... o desconfinament. La qüestió és que aquí teniu tres recomanacions cinèfiles més fins que no pugueu tornar a les sales de cinema amb normalitat. Són pel·lícules que es van estrenar en el darrer trimestre del 2019 o en el primer del 2020, però que no fa tant que corren per les plataformes a l'ús. Són prou diferents com perquè trobeu almenys una que us vingui de gust veure durant el cap de setmana...

TE QUIERO, IMBÉCIL, de Laura Mañá.- La carrera de Laura Mañá ha estat sempre una mica desconcertant. Va començar amb títols on es combinava comèdia i realisme màgic ("Sexo por compasión" o "Morir en San Hilario") per passar després a productes menys personals, com ara la descafeïnada versió de "Palabras encadenadas" o la comèdia sobre el sexe a la tercera edat "La vida empieza hoy". Ara ha tornat a fer un gir, i es decanta cap a la comèdia hipster. De fet, "Te quiero, imbécil" té un ritme i una personalitat que la diferencia d'altres comèdies espanyoles actuals, acostant-la a models més americans. No deixa de ser una comèdia romàntica (una mica a l'estil de Bridget Jones), però invertint els rols habituals en aquests casos. Aquí el dubitatiu i l'insegur és el personatge masculí, mentre que els femenins tenen les coses molt més clares i donen poca importància a clixés i estereotips. I qui millor per protagonitzar-la que Quim Gutiérrez, especialitzat últimament en aquest tipus de personatges pusil·lànimes i deprimits. El seu treball, i sobretot la seva química amb Natàlia Tena, fan que la comèdia funcioni... tot i ser una mica previsible. Si no sou excessivament exigents, quasi puc assegurar que serà un bon revulsiu per a una tarda avorrida de confinament. Es pot veure a NETFLIX.

MIENTRAS DURE LA GUERRA, d'Alejandro Amenábar.- S'ha dit i escrit molt d'aquesta pel·lícula estrenada a finals de setembre, però les meves reserves han fet que no la veiés fins fa poc. Em feia una mica de mandra, i també una mica de por al trobar-me una pel·lícula que volgués acontentar a tothom i acabés donant una visió esbiaixada dels fets. Finalment, haig de dir que a mi no m'ha resultat ni complaent ni parcial (hi ha hagut visions de tot tipus). Crec que Amenábar ha volgut fer una pel·lícula que, emmirallant-se en una època molt trista de la nostra història, donés pistes de la situació política a l'Espanya actual. L'escena on Unamuno discuteix amb el seu amic republicà, dient coses similars i sense gairebé escoltar-se, crec que resumeix molt bé les dues Espanyes que deia Machado. Dues Espanyes que encara existeixen i que a la pel·lícula surten reflectides amb força precisió. És cert que hi ha personatges negatius o realment inadmissibles (el Millán-Astray que clava Eduard Fernández), però és que hi ha coses que no es poden defensar te les miris per on te les miris... Això sí, ens mostra un Franco (Santi Prego) més estratega i astut del que ens pensàvem, i evoca les contradiccions entre els militars davant de l'alçament i, sobretot, davant de la decisió d'atorgar-li a Franco un poder absolut. També hi ha contradiccions -i moltes- en el personatge d'Unamuno, al que Karra Elejalde dota d'una humanitat i una sensibilitat molt especials. Crec que no és una cinta més sobre la Guerra Civil, sinó una cinta que complementa i que mostra uns fets rellevants que no havíem vist fins ara en pantalla gran. Respecte a la factura, impecable. D'això si que no hi ha hagut cap dubte. Es pot veure a Movistar +.

EL FARO, de Robert Eggers.- "La bruja" ja va demostrar que Eggers -igual que Ari Aster o David Robert Mitchell- havia arribat al cinema de terror per mostrar una altra faceta del gènere i per quedar-se per molt de temps. A "El faro" fa un viatge al·lucinant a la bogeria a través de dos personatges obscurs -amb els seus secrets i les seves pròpies obsessions- tancats en un espai claustrofòbic: un far situat en un petit tros de terra enmig del mar. L'ambientació, i sobretot l'estratosfèrica fotografia de Jarin Blaschke (un protagonista més), donen a la pel·lícula la textura i el to adequat per explicar aquesta història ubicada a finals del segle XIX. De fet, s'utilitzen tècniques del cinema mut, com ara el format de pantalla o algunes de les lents que es van fer servir per a la fotografia. D'altra banda, Willem Dafoe i Robert Pattinson (cada cop més a prop de ser un actor de culte) exprimeixen les seves qualitats actorals en un exercici que va del realisme a la paranoia. I és que tot el que passa a la pel·lícula no sabem mai si és fruit d'alguna llegenda mítica o només el procés normal d'una ment trasbalsada. Sigui com sigui, "El faro" es veu amb el cor encongit... tot i que, a moments, la seva abstracció pugui desconnectar-nos. Es pot veure a Vodafone TV.