Petit Tast Cinèfil (XCI)

El principi de la tardor sempre és una bona època per al cinema espanyol, ja que en ell es concentren moltes de les estrenes de l'any. Arriben les pel·lícules que s'han presentat al Festival de San Sebastián o a altres festivals, però també moltes altres que han acabat la producció durant l'estiu... Avui en presentem quatre, amb resultats bastant diversos.

CERDITA, de Carlota Pereda.- M'encanta que aquesta pel·lícula l'hagi dirigit una dona, sobretot perquè demostra que les directores d'aquest país no s'han de cenyir forçosament a un tipus de cinema abocat a la reivindicació, a la maternitat, a les causes socials o a un terreny més intimista. És cert que "Cerdita" parla del bullying, però ho fa amb tremendisme i sota les regles del cinema de terror. Es tracta d'una cinta propera a "Una joven prometedora", també dirigida per una dona, però amb un ambient rural enrarit que ja havíem vist a les pel·lícules de Saura, de Fernán Gómez i de tants altres. Una pel·lícula, en definitiva, que es gaudeix mentre es veu però que també es manté viva en el record. Una pel·lícula que transmet la xafogor i l'ambient sufocant d'un poble d'interior, i que ens situa en la compromesa frontera entre el bé i el mal. Una pel·lícula que parla de diferents tipus de monstres: els que ho són pels seus actes, els que la societat imposa amb les seus prejudicis i els que tot i ser-ho guarden un petit cor al seu interior. Gran Laura Galán en un paper de debut, i gran Carmen Machi com a mare castradora i controladora. Una de les pel·lícules espanyoles que no us podeu perdre aquesta temporada.

MODELO 77, de Alberto Rodríguez.- Pel·lícula a pel·lícula, Alberto Rodríguez va radiografiant la societat espanyola de les últimes dècades a base de fets puntuals i personatges ben identificables. Va mostrar-nos les misèries d'una unitat policial a la Sevilla d'abans de la Expo 92, va retratar una investigació criminal a les marismes del Guadalquivir en els anys 80, va explicar la relació entre Francisco Paesa i Luis Roldán, i ara ens transporta a la presó Model de Barcelona i als anys previs a la gran fuga del 1978. Es tracta d'un drama de presons fet amb un gran rigor -marca de la casa-, amb ritme i amb un guió que es bifurca en diverses històries sense deixar en cap moment la línia principal. Miguel Herrán aguanta gairebé tot el metratge amb una gran professionalitat, i es mereix com a mínim la nominació a tots els premis importants de l'any. No cal obviar tampoc el sempre eficaç Javier Gutiérrez, al poc valorat Jesús Carroza -un actor imprescindible en vàries pel·lícules de Rodríguez- o la resta d'un repartiment equilibrat i molt ben dirigit. La cinta està plena de detalls, que van des d'una recreació d'època impecable fins a temes socials que nodreixen les històries d'una gran versemblança. De fet, la investigació prèvia i l'allau d'informació que va apareixent durant el metratge contribueixen a donar un retrat molt rodó dels anys de la convulsa i feble transició espanyola.

RAINBOW, de Paco León.- Havia gaudit molt de les tres pel·lícules de Paco León fins a data d'avui. M'havien agradat les dues "Carminas" i també la comèdia "Kiki, el amor se hace". Fins i tot la seva incursió a la televisió amb "Arde Madrid" m'havia interessat, tot i que està clar que no em va convèncer tant. Però això d'ara no m'ho esperava. Ja sé que és un encàrrec de Netflix, però no acabo d'entendre el to, ni la forma d'explicar la història, ni la factura tècnica... No reconec a León darrera d'aquest engendre que no acaba essent ni un musical, tal com pretén, ni una comèdia efectiva, ni tant sols una pel·lícula entretinguda... Fer una adaptació actualitzada de "El mago de Oz" podia tenir la seva gràcia, però ja anticipava certs perills. Aquest tipus d'històries -o contes- no tenen massa bon resultat quan se'ls extreu del seu món màgic i se'ls vol acostar a la realitat més mundana. Al final tot resultat postís, excessivament atemporal -a quina època estem?- i una mica massa abstracte com per obtenir un interès del públic actual. Els actors també van perduts, començant per la protagonista Dora Postigo i acabant per professionals tan prestigioses com Carmen Maura o Carmen Machi, que acaben fent dues caricatures de personatges que ja els hi hem vist en altres ocasions. Només té certa gràcia la festa final, plena de cameos i aparicions d'amiguets. 

VOY A PASÁRMELO BIEN, de David Serrano de la Peña.- Si "Rainbow" em va decebre, haig de reconèixer que aquesta comèdia basada en les cançons dels Hombres G em va sorprendre positivament. No és una gran pel·lícula, però sí una comèdia decent, amb unes interpretacions infantils molt aconseguides -que bo és Rodrigo Gibaja- i un guió que té certa gràcia. Fins i tot els números musicals tenen el seu què, malgrat que a mi la música del grup madrileny sempre em va semblar bastant detestable. Amb el temps l'he anat suportant una miqueta més, però en els 80 jo era d'Alaska y Dinarama, de Gabinete Caligari o de Mecano i per tant no podia amb la imatge de "niños pijos" que ells venien i defensaven de forma descarada. La idea de separar la història entre els nens i els adults compensa molt bé el fil narratiu i afegeix interès. Un truc que tampoc és que sigui original, però que hi va molt bé. De fet, tota la cinta funciona com un entreteniment de primera, com un element nostàlgic. No sé si en sortiran moltes més amb la mateix fórmula, però suposo que algú ja s'ha adonat que l'invent dona diners... i bastants!