Petit Tast Cinèfil (XC)

Aquí van quatre pel·lícules que he pogut veure aquest estiu, una època en la que em costa trobar films del meu interès. Tot i així, si rebusques bé sempre trobes alguna cosa que val la pena. Les quatre que aquí us comento, sigui per una raó o per una altra, són quatre bons exemples del que m'agrada veure durant els mesos en que apreta la calor. 

NOP!, de Jordan Peele.- Ha estat una de les pel·lícules més esperades de l'estiu, i la veritat és que no ha defraudat... tot i ser una rara avis dins del cinema de terror actual. Jordan Peele -fidel al seu peculiar estil- torna a amagar missatges importants darrera d'una trama inquietant, encara que a vegades siguin missatges contradictoris o una mica massa ambiciosos. A diferència del que passava a les seves dues pel·lícules anteriors, abandona parcialment el tema racial i intenta parlar de l'arrogància i l'interès de l'ésser humà per controlar-ho tot, per domar a altres éssers pel motiu que sigui. Dins de la premissa hi caben temes com l'animalisme, l'ecologisme... però també de nou el tema del racisme. A banda, el film també posa èmfasi en la necessitat de captar-ho tot a través de la imatge, de l'objectiu d'una càmara (no en va, la boca o l'ull del suposat monstre és com una mena de visor). Amb tot això, Peele crea una pel·lícula que vol tenir l'esperit de les primeres d'Spielberg però que s'acaba semblant bastant més a les últimes de Shyamalan. A mi, personalment, m'ha interessat tota la part anterior al gir argumental i m'han fascinat totes les escenes del ximpanzé i del domador que interpreta Steven Yeun. De veritat, allò sol ja valia una història pròpia.

LOS PERDONADOS, de John Michael McDonagh.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules angleses que passen a vegades de forma quasi anecdòtica per la cartellera, sobretot si és estiu. Val a dir, però, que ens molts casos es tracta d'oblits injustificables. "Los perdonados" no serà cap obra mestra, però és una cinta amb grans al·licients i una factura impecable, a l'igual que altres films del mateix director: "El irlandés" (2011) o "Calvary" (2014). Comença com una pel·lícula de viatges per a gent rica, com aquelles històries exòtiques d'Agatha Christie o "El cielo protector", i a poc a poc es transforma en un thriller moral i una mica incòmode en el que es posa en evidència la falta d'ètica de la societat occidental. El girs argumentals que la pel·lícula va tenint ens fan augmentar l'interès per la història, tot i que també ens fan disminuir el que tenim pels personatges principals (en general, persones banals i pràcticament buides). Atenció al sempre increïble Ralph Fiennes, a lo guapíssima que surt Jessica Chastain, i a la fotografia de Larry Smith, amb uns plans generals que feia temps que no veia tan ben utilitzats en una pantalla... Per cert, com a anècdota un diré que el germà del director és Martin McDonagh, conegut autor teatral i director de pel·lícules com "Escondidos en Brujas" o "Tres anuncios en las afueras".

BLACK PHONE, d'Scott Derrickson.- L'abús de pel·lícules o sèries que recreen la infància en els anys setanta o vuitanta em tirava una mica enrere. Encara no m'havia recuperat de l'extenuant quarta temporada de "Stranger Things" com per ficar-me a veure en el cinema una història que podia ser cosina germana... Per sort, les bones crítiques que m'anaven arribant i el fet d'estar basada en un relat de Joe Hill (el fill d'Stephen King) em van animar. Si hagués renunciat a anar al cinema m'hauria perdut una de les cintes de gènere més interessants que s'han estrenat aquest 2022, sobretot per com planteja la història i per com està tractada. La premissa ja resulta original, però el tractament del monstre o assassí -interpretat per un camuflat Ethan Hawke- és realment curiosa i crea més impressió de la que ens podríem imaginar en un principi. No se'ns expliquen gaires coses del malvat (és fàcil imaginar-ne algunes) i al final tot es redueix a una qüestió de presència, de força i d'irracionalitat que fan més por que moltes altres coses. També m'ha agradat que la cinta no abusés dels recursos habituals ens el cinema de terror actual i que optés més pel drama, o pel thriller de segrestos amb un toc de fantasia.

MONEYBOYS, de C.B. Yi.- Aquesta és la primera pel·lícula de C.B. Yi, un director taiwanès que es declara admirador del cinema europeu i en especial del de Michael Haneke. La seva cinta és un elegant exercici amb escenes llargues, d'una sola presa, i un tempo que permet explicar la història amb calma, tot i estar plena de girs i accions dramàtiques de pès. Tota la part de la prostitució i també la de l'intermedi rural, amb la incomprensió per part de la família del noi, són realment valentes i arriscades... sobretot venint d'on venen. Reconec, però, que la pel·lícula té una durada excessiva, fins i tot exhausta, i que es recrea massa en uns personatges -especialment el protagonista- als que costa bastant entendre i empatitzar. Atenció també al final obert que no ens acaba de tancar la història i pot provocar un cert sentiment de frustració en alguns espectadors.