Tornem amb quatre crítiques cinematogràfiques relativament recents. Aquí podreu trobar el que penso del retrat que Lhurmann ha fet d'Elvis o bé el que m'han semblat els dinosaures de Jurasic World. Espero que també n'hagueu vist alguna i la puguem comentar...
ELVIS, de Baz Lhurmann.- El cinema de Baz Lhurmann sempre ha estat un exercici estètic, excessiu, amb un ús molt intel·ligent de la música i un regust filogay que glateix sota la superfície. No sempre són exercicis rodons, però cal reconèixer que "Moulin Rouge" o "Romeo & Juliette" són productes que han tingut un pes i una influència en la indústria de l'espectacle. "Elvis" està en una sintonia similar, i ara que Lhurmann s'endinsa en el llefiscós terrenys dels biopics, ho fa amb tot l'arsenal d'efectes, excessos i focs d'artifici. Malgrat que hi ha veus en contra, a mi m'ha convençut i m'ho ha fet passar pipa. L'ús de les cançons, les actuacions musicals, els disseny artístic, el muntatge quasi psicodèlic... tot està en un nivell altíssim. I enmig de tot aquest sidral, les figuretes amb les que el director es diverteix: un Elvis hipnòtic i seductor de la mà d'un prometedor Austin Butler, i un Coronel Tom Parker interpretat pel sempre encertat Tom Hanks. La veritat és que una de les coses que més m'ha interessat en termes narratius és que la història estigui explicada per un mentider i estafador. L'antagonista pren protagonisme; una mica a l'estil de l'Amadeus de Peter Schaffer i Milos Forman.
JURASSIC WORLD: DOMINION, de Colin Trevorrow.- Haig de reconèixer que el reboot de Jurassic Park m'havia fet certa gràcia. Crec que les dues primeres entregues són imaginatives, juganeres, i sobretot presenten una química impagable entre els dos protagonistes, Chriss Pratt i Bryce Dallas Howard. També haig d'admetre que la idea d'ajuntar els dos móns, aprofitant els tres protagonistes de la pel·lícula d'Spielberg, era un altre encert i podia donar molt de joc. Ara bé... totes aquestes esperances no han acabat de veure els seus fruits. Aquesta tercera entrega és excessivament llarga, i innecessàriament recargolada. La història que explica -que la veritat tampoc és que ens importi tant- s'embolica fins a extrems que fins i tot fan perdre la versemblança i la lògica interna de la saga. A sobre, les escenes d'acció es van afegint -especialment cap el final- sense massa sentit, només amb la intenció d'allargar el metratge i convertir el show en el gran espectacle que tampoc acaba de ser. Sí, és cert que hi ha escenes d'acció molt ben fetes, que els efectes especials són cada cop més creïbles... però ja sabem que no n'hi ha prou amb això. Jo, per si un cas, em quedo amb la presència de Neill, Goldblum i Dern; tres actors encara en plena forma.
DOCTOR STRANGE EN EL MULTIVERSO DE LA LOCURA, de Sam Raimi.- Ja he dit en moltes ocasions que l'univers Marvel sembla haver perdut el rumb. Sé que això no m'ajudarà a guanyar amics, però és realment el que penso. A part de l'absurditat dels continus reboots i versions diverses, ara els hi ha donat per enrevessar arguments que de per si ja són ben poca cosa. En aquesta cinta, concretament, només hi ha una acció important, però toca farcir-la amb mil i un cops d'efecte que només funcionen com a focs d'artifici. Sort que Raimi -un gat vell en aquest tipus d'aventures- sap com treure-li suc, i és per això que cap a mitja pel·lícula fa un gir cap al terror d'allò més interessant. Segurament gratuït, però interessant. L'altra gran al·licient és Elizabeth Olsen, que li té la mida presa al personatge de Bruja Escarlata i que no desaprofita ni una escena. La veritat és que robar-li la cinta al mateix Benedict Cumberbatch deu ser una d'aquelles coses que després destaques a la teva biografia, o que com a mínim haurien de desgravar a hisenda... En definitiva, una cinta més de superherois, amb una personalitat pròpia... però amb els defectes de fons que la productora comença a arrossegar.
EL SUEÑO DE NATE, de Tim Federle.- Fa temps que Disney ha començat a treure el cap de l'armari. En el cas de l'animació hem vist alguns curts interessants ("Out"), i sobretot hem vist "Luca", un film que de forma dissimulada volia tocar el tema... Ara bé, a la plataforma hi trobem sèries com "Love, Victor" i alguns telefilms com aquest. No és que aquí es tracti el tema d'una forma directa (l'objectiu és un altre), però costa no veure la homosexualitat del jove Nate: un nen que adora els musicals, que vol triomfar com a estrella i que s'adona que l'amistat amb la seva millor amiga no pot passar d'aquí... La gràcia del film està en els números musicals, la desimboltura del jove Rueby Wood i la veterania d'una actriu que a mi personalment m'encanta, Lisa Kudrow. El resultat és entretingut, volgudament familiar, però amb aquest puntet de transgressió que tant es porta ara. Un puntet petit i molt mesurat, però val més això que res...
No hay comentarios:
Publicar un comentario