Petit Tast Cinèfil (LXXXVIII)

Us vaig prometre un Tast Cinèfil de pel·lícules espanyoles, i aquí el teniu. Hi trobareu la crítica de dues pel·lícules que destacaran en la propera temporada de premis ("Alcarràs" i "Cinco lobitos"), un slasher molt castís i dues pel·lícules de Netflix. Segur que una de les cinc us pot agradar... n'hi ha per a tots els gustos.

CINCO LOBITOS, de Alauda Ruiz de Azúa.- Fa uns anys que la majoria de primeres pel·lícules espanyoles que acaben destacant per la seva qualitat estan dirigides per dones. El més difícil per a aquestes directores és arribar a fer-ne una segona, però esperem que això vagi canviant... sobretot després del fenòmen d'Alcarràs i la gran quantitat de dones que empeny i lluita a la indústria. "Cinco lobitos" torna a ser un debut, i quin debut! La veritat és que veient-la  tot ens fa pensar en una obra madura i en la tradició d'aquest cinema espanyol que busseja en les relacions paterno-filials. Aquí, però, el tema principal és la maternitat tractada des de diferents prismes. Un d'ells és el de les "males mares", que tant de pes està suposant en algunes generacions que tenien com a model a aquelles mares entregades i sofertes que ho havien d'aguantar tot. La pel·lícula desmonta aquesta tesis i s'endinsa també en la relació de les dues parelles, la jove i la madura. Sé que a moments els personatges i la relació que tenen entre ells pot resultar insofrible, i també és cert que no sempre podem empatitzar amb ells... però com passa sovint a la vida, hi ha moments per a tot.  Res és completament blanc o completament negre, i en els matisos de gris és on podem arribar a trobar zones d'entesa i concòrdia. Magnífic tot el repartiment, però en especial dues actrius de generacions molt diferents però generoses i entregades davant de personatges tan ferms com aquests: extraordinària com sempre Susi Sánchez i sorprenent tour de force de Laia Costa.

ALCARRÀS, de Carla Simón.- L'última pel·lícula de Carla Simón s'ha comparat a títols importantíssims del cinema, com ara "Las uvas de la ira" (John Ford), "El pan nuestro de cada día" (King Vidor), "El árbol de los zuecos" (Pietro Olmi) o "Días del cielo" (Terrence Malick). No sé si és exagerat o no, però sí sé que la directora catalana té una mirada i una habilitat narrativa dignes d'admirar. La seva forma de col·locar la càmara, de retratar els petits detalls i de mostrar-te la vida tal qual (sense fer documental) tenen el segell dels grans mestres neorrealistes, però també una imprompta personal que la converteix des de ja en una de les autores més importants del cinema europeu actual. Amb "Estiu 1993" ja va aconseguir una peça molt important, però aquí crea un petit miracle... aconseguint que una obra coral amb actors no professionals acabi semblant la més creïtble de les històries que hem vist últimament en una pantalla. I no ens hem d'oblidar que és ficció, que hi ha un guió al darrera i que tot està preparat perquè tot desaparegui quan es crida "acció". No he vist tanta naturalitat en uns actors des de fa temps, i no només això... sinó que a moments arriben a cotes d'emoció i complexitat interpretativa que ja els hi agradaria a molts. El cas de Jordi Pujol Dolcet és realment espectacular, però no menys hipnòtica és la relació de la directora amb els nens i nenes dels seus films, als que aconsegueix treure moments inimaginables (ens hauríem de remuntar a les pel·lícules d'Erice). Per últim, citar la magnífica fotografia de Daniela Cajías i tota la factura de la cinta, que llueix com un petit western lleidatà d'allò més interessant. Ah... i el final, no em podia deixar el final. Veieu-la, gaudiu-la i ja em direu què us sembla!

VENECIAFRENIA, d'Àlex de la Iglesia.- Aquí canviem totalment de gènere i d'ambició cinematogràfica. De la Iglesia ha volgut fer el seu propi slasher i s'ha ficat de ple en una mena d'homenatge al cinema de terror de sèrie B que es feia en els setanta. Amb una gran producció al darrera i un missatge molt actual, però amb l'esperit de les cintes que buscaven sobretot entreteniment i unes reaccions molt primitives a base de grans tòpics. Aquí Venècia és el gran decorat, l'ambientació perfecte per a una història d'aires gòtics i teatrals que acaba amb la gran escena final a l'escenari. Sé que la pel·lícula té les seves pèrdues de ritme i alguns moments poc creïbles, però també en té d'altres que ens recorden les grans cintes del director o bé referències cinèfiles de diversa consideració. A moments m'ha fet recordar un producte també molt de l'estil que va dirigir Douglas Hickox i que aquí es va dir "Matar o no matar". Una petita joia, amb Vincent Price i Diana Rigg al capdavant, que us recomano d'allò més si sou de bussejar en subproductes del gènere.

LAS NIÑAS DE CRISTAL, de J. Linares.- I seguim amb una altra cinta que juga amb el thriller psicològic i amb alguns ressons de les pel·lícules de terror. Com si fos una estranya barreja entre "Fama", "Cisne negro", "Suspiria" i "Carrie", el jove però ja experimentat director J. Linares ("¿A quién te llevarías a una isla desierta?" o "Animales sin collar") ens acaba oferint un potent melodrama. Ho entendrem cap al final, sobretot amb una escena crucial entre les grans Mona Martínez i Ana Wagener. Però durant el metratge ja anàvem tenint pistes que això anava de personatges complexos i situacions personals complicades. Potser el fet d'esperar fins al final fa que alguns personatges quedin desdibuixats, i que potser només en poguem veure la caricatura o el traç gruixut, però sigui com sigui la pel·lícula té una bona factura i resol molt bé les escenes de ball, tota la part interpretativa (en especial, de les veteranes) i alguns girs de guió que sorprenen. El més important és que entreté i té uns mínims de qualitat més que acceptables, cosa que no sempre podem dir de les produccions originals de Netflix.

AMOR DE MADRE, de Paco Caballero.- Continuem amb una altra pel·lícula feta per a Netflix, concretament una comèdia amb Carmen Machi i Quim Gutiérrez. No es pot negar la química entre els dos actors ni la primera meitat de la cinta, on es produeixen escenes enginyoses i un plantejament interessant. Ara bé, les situacions en el paradís vacacional van complicant-se fins a derivar en una comèdia com tantes altres de la era que ens ha tocat viure. I és que després de "Ocho apellidos vascos", la comèdia espanyola s'ha estancat en una mena de comèdia de situació més semblant a un episodi televisiu que a una pel·lícula de veritat. Tot plegat ens ha aportat un allau de guions simplistes protagonitzats per un star system molt de casa: Dani Rovira, Jordi Sánchez, Karra Elejalde, María León, Alexandra Jiménez i també la Machi o en Gutiérrez. A vegades, veient-les, em dona la sensació d'una posada al dia de totes aquelles comèdies que un altre planter de grans actors (José Sacristán, José Luis López Vázquez, Gracita Morales, María José Alfonso, Florinda Chico, Rafaela Aparicio i tants altres) es van veure obligats a fer en els anys seixanta i setanta. Sigui com sigui, hem de salvar la cinta com a pur entreteniment, i també per alguns gags realment bons, especialment els protagonitzats per a aquesta roba-escenes que és Yolanda Ramos.