Petit Tast Cinèfil (CXXXII)

Avui toca un Tast de cinema espanyol, i segur que aviat n'arribarà un altre. Hi trobareu quatre pel·lícules molts dispars, dues de les quals han estat molt publicitades mentre que les altres s'han hagut de buscar o rebuscar directament a les plataformes.

ROMERÍA, de Carla Simón.- Aquesta és una pel·lícula lluminosa però a la vegada plena d'ombres, secrets i coses per amagar. Els paisatges de Vigo, amb la Ría i les Illes Cies de fons, són el decorat d'aquesta segona part no confessada d' "Estiu 1993". Si en aquella cinta coneixíem una nena que venia a Catalunya a viure amb els seus oncles per la mort dels pares, ara ens trobem a la mateixa protagonista però uns anys més tard, just quan arriba a Galícia per conèixer la família del seu pare. Allà trobarà un clan familiar que la rep de maneres diferents i que li amaga moltes informacions claus per a la reconstrucció de la història dels seus progenitors. Aviat anirem descobrint els motius que té cadascun dels personatges, i també bussejarem en la dècada dels vuitanta... quan dos joves van enamorar-se però van tenir la mala sort de caure en el món de les drogues. La pel·lícula està feta amb un to realista -molt creïble, sigui dit de pas- però també ens trobem que aquest cop Carla Simón ha volgut provar amb una part onírica i més poètica, molt diferent al seu to habitual. Suposo que té tot els sentit del món que agafi aquest to just en una part en la que descriu coses que realment no va viure, que estan basades en suposicions, en la interpretació de la lectura d'un diari i alguna que altra anècdota més. La pel·lícula està protagonitzada per la quasi debutant Llúcia García, que es troba molt ben secundada per alguns actors i actrius prou coneguts (Tristán Ulloa, José Ángel Egido, Miryam Gallego i Janet Novás). Una bona oportunitat de tornar a gaudir de la cinematografia impecable d'aquesta directora catalana que tantes alegries ens ha donat amb només tres llargmetratges.

EL CAUTIVO, de Alejandro Amenábar.- No sóc un gran fan d'Amenábar, tot i que reconec la qualitat d'alguns dels seus títols ("Mar adentro", "Los otros") i respecto en general la seva ja llarga carrera com a director des del seu debut amb "Tesis". Haig de dir que aquesta incursió en el cinema històric, després de la fallida "Agora", em feia una mica de por. Finalment haig de dir que no estem davant d'una pel·lícula excel·lent, però sí d'una pel·lícula entretinguda, eficaç i molt ben produïda, tot i que d'això no en tenia cap dubte. És cert que a moments frega una mica el ridícul i està a punt de descarrilar, però el sentit de l'aventura que porta en el seu ADN pot amb tot i acaba per seduir a l'espectador. I és que en el fons estem davant d'una pel·lícula de presoners, amb els seus intents de fuga, les relacions entre els presos i l'opressió dels captors. Una pel·lícula que ha escandalitzat a alguns per parlar de la suposada homosexualitat de Miguel de Cervantes, i que ha convençut a d'altres precisament per la mateixa qüestió. És cert que el guió s'esforça en ser alguna cosa més, sobretot al parlar de les històries dins de les històries o bé al fer continues referències al Quijote, un text que s'escriuria molts anys després del captiveri d'Alger. Resulta una mica maldestre tot plegat, però alguns segur que ho trobaran com una gran troballa. Pel que fa al repartiment, Julio Peña Fernández compleix en el paper protagonista com a Miguel de Cervantes, però potser els que més destaquen són els secundaris: l'italià Alessandro Borghi, Fernando Tejero i sobretot un magnífic Miguel Rellán. 

RAMÓN Y RAMÓN, de Salvador del Solar.- Aquesta és una pel·lícula petita, que segurament hauria passat completament desapercebuda si no hagués arribat a plataformes (concretament a Sky Showtime). És una pel·lícula que molts catalogaran com de contingut LGTB, però en realitat és una pel·lícula sobre la pèrdua, la intolerància i les relacions paterno-filials. A més, es situa en època de pandèmia, aspecte que dota de força i contingut una gran part del metratge. La por a la comunicació, a tocar-se i a estimar-se de veritat contribueixen a que entenguem una sèrie de coses importants a la trama, i també fan que les abraçades aconsegueixin un valor molt més gran (la pel·lícula conté una de les abraçades més potents i sentides que he vist mai en una pantalla). A part de tot això, entren també en joc les màscares del folklore peruà i tot el que això comporta en la relació del protagonista amb un pare absent, ara ja per sempre. Molt bona interpretació d'Emanuel Soriano en el paper central, però també d'Álvaro Cervantes en un personatge que actua de catalitzador i de lligam. Per cert, Cervantes porta un any magnífic després de la seva interpretació a "Sorda", que segurament li valdrà una pluja de nominacions a diversos premis cinematogràfics.

LA VIUDA NEGRA, de Carlos Sedes.- Ja fa mesos que vaig veure aquest "true crime" de Netflix, però he pensat que valia la pena comentar-lo en aquest post dedicat a pel·lícules espanyoles. És un thriller escrit pels mateixos guionistes de "El caso Asunta" i basat en el crim de Patraix (València) de l'any 2017. El més curiós d'aquest producte és que podria haver estat perfectament una minisèrie, ja que està dividit en tres parts que funcionen com a capítols independents. Cada part es centra en un personatge principal de la història i explica la seva implicació des de diferents punts de vista. No és que la trama tingui massa misteri (ja quasi des del principi tenim clar per on anirà tot plegat) però guarda cert interès i es deixa veure, sobretot per algunes interpretacions. El que sobta més (tant a la història real com a la pel·lícula) és el personatge de Maje, una manipuladora de manual que mantenia en el moment del crim relacions amb tres persones diferents. De fet, és un personatge que recorda al de la famosa Rosa Peral, que ja va ser protagonista de "El cuerpo en llamas", segurament el millor "true crime" fet a Espanya en els darrers anys. De la cinta que ens ocupa potser cal destacar els treballs sempre eficaços de Carmen Machi i d'una sorprenent Ivana Baquero (la nena de "El laberinto del fauno"), tot i que la majoria d'apaludiments se'ls emporta un Tristán Ulloa que està realment de premi. El conjunt no és molt destacable, però almenys us farà passar una bona estona.