Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XVI)

 Avui us porto vàries pel·lícules que corren per les xarxes i, oh sorpresa, fins i tot per algun cinema.  Alguna acaba d'estrenar-se, com el thriller "Bajocero", i d'altres ja fa temps que es van estrenar, com l'espanyola "Adú", que ara ha tornat a reestrenar-se gràcies a les 13 nominacions als premis Goya. Espero que trobeu aquella que us pugui interessar per acabar de passar aquests llargs dies de confinament.

BAJOCERO, de Lluís Quílez.- Fa 25 o 30 anys era impensable creure que la cinematografia espanyola acabaria essent un referent del cinema de gènere, sobretot del thriller i del terror. De fet, les pel·lícules de por es limitaven a la sèrie B i pel que fa als thrillers, directament no sabíem fer-los. Tot va començar a canviar amb "Tesis", d'Alejandro Amenábar, i a partir d'aquí van sorgir els noms que avui tots coneixem: Balagueró, Plaza, Fresnadillo, Bayona, Calparsoro, Monzón, Sorogoyen, etc. Aquestes noves generacions van perdre tots els complexes i van ajudar a fenòmens com "El hoyo" o "Bajocero", que arrasen a Netflix, o com les pel·lícules d'Oriol Paulo, que a la Xina són rebudes com a grans produccions. La que avui ens ocupa té el gran mèrit de partir d'una premissa interessant i de saber jugar bé les seves cartes en un espai reduït (un furgó blindat) i ple de possibilitats cinematogràfiques. El ritme que imposa Lluís Quílez (haurem de seguir aquest nom, això està clar) i el planter d'actors que s'ha aconseguit fan que tot plegat rodi amb facilitat i amb un nervi que s'encomana. També s'ha d'admetre que en algun moment el guió podria qüestionar-se i que tota la part final sembla d'una altra història, però com a entreteniment... no podem demanar més. La podeu veure actualment a NETFLIX i segurament el seu èxit encara no ha arribat a tocar sostre.  

DEJALES HABLAR, d'Steven Soderbergh.- Ja fa anys que Soderbergh fa realment el que li dona la gana, o més ben dit, el que li ve de gust. Després de debutar amb la brillant "Sexo, mentiras y cintas de video" (1989) encadena una sèrie de fracassos comercials, fins que arriben tres títols força diferents entre si, però molt exitosos: "Erin Brokovich", "Traffic" i "Ocean's Eleven". Més tard tornarien pel·lícules de poca repercussió, barrejades amb èxits puntuals i ben diversos: les dues pel·lícules sobre el Che, el telefilm "Behind the candelabra" o l'horterada de "Magic Mike". Amb això vull dir que ha estat difícil trobar una veu única i distintiva del director, tot i que jo crec que amb els seus últims títols ha tornat a recuperar el gust per la paraula, el discurs i, fins i tot, la tesi. "The Laundromat" era una cinta compromesa, intel·ligent, però una mica marciana, mentre que "Déjales hablar" és una comèdia trista i discursiva sobre el perdó i l'evidència de com ens aprofitem els uns dels altres contínuament. No cal dir que el repartiment és formidable, amb unes Meryl Streep, Candice Bergen i Diane Wiest que passegen tota la seva categoria amb una naturalitat realment envejable. Tot plegat té un aire molt Woody Allen, però amb una pàtina de desesperança que l'acosta al retrat crepuscular. Crec que és una pel·lícula per veure amb calma, per deixar-se captivar per aquesta història que sembla que no avanci... però que acabarà fent una sèrie de girs poc esperats. Per a mi ha estat una sorpresa i un petit regal, d'aquells que no esperes... i que per això acaba fent més il·lusió. Es pot veure a HBO.

FRAGMENTOS DE UNA MUJER, de Kornél Mundruczó.- S'ha dit que els primers minuts d'aquesta pel·lícula eclipsen la resta del metratge, però jo no hi estic del tot d'acord. És cert que la primera escena, en la que s'assisteix a un part dificultós en temps real, és angoixosa i realment colpidora... tot i que no podia durar ni un minut més del que dura, perquè hauria estat inaguantable. A part, la història que ve a continuació ha estat per a mi molt reveladora, amb una barreja de temes que es van complementant i que van obrint el relat cap a altres camins: la relació materno-filial, la desfeta del matrimoni protagonista, el sentiment de culpa, la traïció... i finalment el perdó. Tot ajuda a crear un personatge tan complex com el de la protagonista, a qui Vanessa Kirby dota d'una credibilitat a prova de bombes. No podem oblidar, tampoc, a la veterana Ellen Burstyn ni a Shia LaBeouf, un actor que quan s'hi posa pot arribar a grans fites. Sí és cert que, a moments, el film sembla perdre's per alguns serrells del guió, però no es pot obviar el detall d'algunes escenes, la poesia de determinats passatges i l'atmosfera general, ben carregada i densa. Potser la pel·lícula no pot superar els seus primers vint minuts, tot i que ni li interessa massa fer-ho ni tampoc li fa falta. Es pot veure a NETFLIX.

LUX AETERNA, de Gaspar Noé.- Podem parlar d'una pel·lícula, però també d'un experiment fílmic, d'una mena d'assaig o d'una autèntica "boutade", com diuen els francesos. Des de fa anys, Gaspar Noé és un dels "enfants terribles" del cinema del país veí. La seva filmografia està plena de riscos, i aquesta "Lux Aeterna" no podia ser menys. Aquí, curiosament, estem davant d'una comèdia molt negra (es fa difícil posar-la dins d'un gènere) sobre el fet de la creació. Se'ns col·loca enmig d'un rodatge caòtic que dirigeix l'actriu Beatrice Dalle, amb Charlotte Gainsbourg de protagonista. Les dues actrius, que s'interpreten a si mateixes, tenen un diàleg inicial digne dels millors gabinets psicològics i dels estudis cinematogràfics més profunds. Parlen obertament de la vida, del cinema, de l'art... però també de bruixes i de la posició de la dona dins de la indústria cinematogràfica. Són uns minuts màgics que deriven després cap un caos total, culminant en una escena estrambòtica, de difícil lectura i no apta per a epilèptics (aquest advertiment és real i molt seriós). És a dir, una cinta que viatja de la calma a la catarsi. Una cinta lliure, i de metratge relativament curt, que va puntejant-se i subratllant-se amb cites dels més grans mestres de l'art cinematogràfic. Un exercici experimental de primer ordre que podeu veure a FILMIN. 

ADÚ, de Salvador Calvo.- Haig de confessar que vaig tenir moltes ocasions de veure aquesta pel·lícula amb anterioritat, però em feia mandra. No sé què m'esperava, però no era ben bé el que m'he trobat. Tot i que potser no és del tot rodona i peca de massa ambiciosa, "Adú" és una cinta ben dirigida, amb bon ritme i millor intencions. En ella es barregen tres històries paral·leles, a l'estil d'obres com "Babel" o "Crash", amb les que comparteix la denúncia i el retrat social. Per una banda hi ha la història del judici a uns policies acusats de matar a un immigrant, bastant a l'estil de la sèrie "Antidisturbios". Potser és perquè les comparacions són odioses, però aquesta és la història que menys m'ha interessat de totes... malgrat el pes que té en el conjunt i malgrat la força de l'escena amb que s'inicia el film. Per altra banda, també tenim la història del propi Adú, un nen que ha de fugir de casa seva amb la seva germana i que va passant per una i mil desventures. Sense cap mena de dubte, la part més emotiva i sorprenent de la pel·lícula... I ja per últim tenim la història de Luis Tossar i Anna Castillo, un pare i una filla que han de solucionar molts temes pendents i que ho fan a l'Àfrica, tot i que podrien haver-ho fet al Poblenou, a Getafe o a Palos de la Frontera. És la història més transversal, la que potser sembla ficada amb calçador, però que funciona perfectament. I és que Tossar i Castillo són molt grans, facin el que facin i estiguin en el projecte que sigui. En definitiva, una producció que vol abarcar molt, que aconsegueix algun que altre triomf i que, en ocasions, es queda una mica en la superfície de tot plegat. Es pot veure a NETFLIX.