Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XV)

Avui us vull portar quatre pel·lícules de temàtica LGTBI que he vist darrerament per plataformes. Les dues primeres les trobareu a Netflix i les dues últimes a Filmin. No són pel·lícules memorables, però algunes d'elles tenen la particularitat de tractar temes molt concrets, i poc tractats en pel·lícules d'aquest subgènere (si és que el podem anomenar així). 

LLEVO TU NOMBRE GRABADO, de Liu Guanghui.- S'ha convertit en la pel·lícula taiwanesa més exitosa de l'any, tot i tractar un amor homosexual a la dècada dels vuitanta. Potser ha estat el fet de ser un tema quasi tabú en el país durant anys el que ha contribuït a l'èxit. Tot i així no us espereu una pel·lícula LGTBI com moltes d'altres, perquè aquí hem de parlar d'una amistat entre dos homes que no acaba d'arribar a més per culpa de diversos desencontres i, sobretot, per una cultura i una pressió social que no tolerava aquest tipus d'amor. És potser per això que posa una mica nerviós veure els continus passos endavant i endarrere dels protagonistes, així com una indecisió que a vegades costa d'entendre... si no es té tota l'estona en compte el context històric, social i polític. La pel·lícula juga a base de flashbacks i recorre a un tercer personatge (un capellà holandès) per tal que el protagonista pugui sincerar-se i confessar la seva tendència. Un recurs acceptable, tot i que es troben a faltar altres fórmules perquè la cinta s'enlairi definitivament. Crec que no li falta voluntat ni tampoc una part estètica força reeixida, però potser calia una mica més de poesia perquè el final ens arribés amb més contundència. Un bon i ambiciós intent que acaba sent un melodrama correcte, que no és poc.

EL CAZADOR, de Marco Berger.- Aquesta és una pel·lícula que tota l'estona va creant falses expectatives i que triga en mostrar la seva veritable naturalesa. Pel meu gust, es queda massa estona mirant-se el melic i s'oblida del tema central (la pornografia infantil), fins al punt que en el tram final ha de córrer una mica per redreçar el camí i deixar les coses lligades abans dels títols de crèdit. Per altra banda, sembla que el film vol crear una atmosfera similar a la de pel·lícules com "La ciénaga", tot i que en aquest cas també li surt el tret per la culata i no acaba d'encertar en el to. També dona la sensació que en un cert punt del metratge comença una història que no esperàvem, mentre que la relació que havíem conegut des del començament queda pràcticament oblidada. Els personatges tampoc ajuden a crear empatia amb l'espectador, ja que precisament el protagonista no és un exemple de res, ni d'honradesa ni d'integritat. Total, un film d'atmosfera tèrbola que creu que n'hi ha prou en allargar el ritme i posar al capdavant uns quants joves lànguids amb poqueta personalitat.

JESUS, de Fernando Guzzoni.- Feia temps que una pel·lícula no em deixava tan mal cos... La veritat és que "Jesús" és un film desconcertant, ja que sembla que vol retratar a uns adolescents problemàtics en el Xile actual i per una altra banda abordar una relació homosexual. Al final, però, el tema és un altre. La pel·lícula ens parla de la homofòbia, de la culpa i de la violència gratuïta. Els personatges resulten totalment ambigus i la història, a estones, costa una mica d'empassar. Ara bé, està feta amb un realisme i una cruesa que espanten, fins al punt que l'escena del parc -quan la veieu sabreu de seguida del que parlo- acaba resultant molt desagradable i quasi inaguantable. Però no és només aquesta escena, sinó l'esperit de buidor i desesperació que va encerclant al personatge principal. En aquest sentit, també em resulta molt dura la relació amb el pare, així com el final demolidor que es queda gravat a la retina. Per a amants de les pel·lícules tèrboles... i moralment ambigües.

INTERIOR. LEATHER BAR, de James Franco i Travis Mathews.- Aquesta és una pel·lícula estranya, quasi experimental, a mig camí entre el documental i el que antigament s'anomenava cinema d'art i assaig. De fet, el plantejament ja és curiós de per si: James Franco, conegut actor de pel·lícules com "127 horas" o "Spider-Man", decideix recrear i gravar els quaranta minuts de sexe explícit que la censura va prohibir de la pel·lícula "A la caza", protagonitzada el 1980 per Al Pacino. Al final, però, el film acaba essent una mena de making off d'aquesta gravació, aconseguint que notem la incomoditat dels actors contractats per fer-la. Els diàlegs entre el mateix Franco i l'actor Val Lauren, que ha de posar-se en la pell del personatge que va fer Pacino, són potser el més interessant del film. Les converses sobre la censura i sobre la necessitat de mostrar relacions sexuals en el cinema acaben resultant ben interessants. I és que al final triomfa la tesi, la opinió i el debat per sobre del sexe real, principal reclam de la cinta... en un principi. Per últim, no cal oblidar l'exposició pública que fa James Franco, un actor que -a l'igual que Shia LaBeouf- ha coquetejat tant amb el cinema comercial de Hollywood com amb els productes més underground i les polèmiques més variades.