Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XVII)

Tornem amb les recomanacions cinèfiles. Avui venen 4 pel·lícules més, totes elles de gèneres i estètiques molt diverses. Tenim un western crepuscular, un drama intimista, un thriller enigmàtic i una pel·lícula que uneix el gènere bèl·lic, el d'aventures i el de crítica social. Si les veieu, digueu-me què us semblen.

NOTICIAS DEL GRAN MUNDO, de Paul Greengrass.- El western no ha estat mai un dels meus gèneres preferits, potser per la saturació de westerns mediocres que la televisió va bombardejar a la meva generació durant l'adolescència. Això no vol dir que no sàpiga apreciar les grans joies de la corona, i també les interessants i innovadores incursions que s'han fet els darrers anys. Una d'elles és "La balada de Buster Scruggs", dels germans Coen, i l'altra la que ara ens ocupa, que tot i ser molt més clàssica i conservadora també aporta el seu toc de distinció. De fet, Greengrass ha utilitzat molts dels elements recurrents del gènere, fins al punt de manllevar una part de l'argument de "Centauros del desierto" o de "Valor de ley". Tot i així, la cinta té, a moments, l'aire crepuscular i nostàlgic d'un clàssic més modern com és l'obra mestra d'Eastwood ("Sin perdón"). I per servir un coctel tant interessant, què millor que donar-li a Tom Hanks el seu primer paper en un western. Ara mateix Hanks és d'aquells actors en estat de gràcia que, els posis on els posis, et salven qualsevol pel·lícula. I si, a més, es tracta d'un personatge que li va com a anell al dit (en un altre època l'hauria interpretat James Stewart) la cosa no pot estar més assegurada. Per cert, la jove Helena Zengel -de només 12 anys- li dona unes rèpliques magnífiques i aguanta el tipus com una valenta.

MALCOLM & MARIE, de Sam Levinson.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules de només dos personatges que, de tant en tant, apareixen per les cartelleres com a exemple de "tour de force" o d'extravagància cinematogràfica. A sobre, "Malcolm & Marie" juga amb una estètica retro i una fotografia en blanc i negre que la situa en un marc atemporal, tot i que parla de l'actualitat i fins i tot té moltes cites a personatges i situacions reals. En ella es parla de cinema, de racisme, però sobretot es radiografia una parella que passa per una crisi important. Són molt interessants algunes de les batalles dialèctiques, i també alguns monòlegs de la part final, però la pel·lícula no acaba de calibrar ben bé les seves forces i va lluitant tota l'estona contra fórmules recurrents i un ritme que no porta a enlloc. Això no treu, és clar, que Zendaya -una cantant reconvertida en actriu de gran qualitat- tingui els seus moments de glòria. Sens dubte, ella és una de les peces fonamentals de la cinta, tot i que John David Washington tampoc desaprofita el seu personatge. En definitiva, una pel·lícula d'actors que compleix les expectatives, però que potser amb un guió més polit i una direcció menys ambiciosa hauria arribat a cotes més altes.

COSMÉTICA DEL ENEMIGO, de Kike Maíllo.- Ja fa deu anys que Kike Maíllo va dirigir "EVA", una interessant cinta de ciència ficció que el va descobrir al gran públic i que li va donar moltes alegries. Ara torna amb un thriller curiós, d'aquells que convencen més pel seu plantejament inicial que pel desenllaç. De fet, la història d'aquest arquitecte que es troba amb una desconeguda a l'aeroport que ell mateix va dissenyar ens atrapa per les converses que es van donant. Des del primer moment sabem que alguna cosa no acaba d'encaixar... i efectivament així serà. Sé que molts espectadors es desentendran de la història quan vegin, o endevinin, per on van els trets. Però jo penso que val la pena seguir fins al final, encara que no sigui el més important del film. Per la seva banda, els actors aconsegueixen crear el clima adequat, i tant Tomasz Kott (el protagonista de "Cold War") com Athena Strates formen una parella suggerent, enigmàtica i prou desequilibrada com per crear la tensió necessària. La tercera en discòrdia és l'espanyola Marta Nieto, una d'aquelles actrius que fins a "Madre" la teníem una mica amagada i que ara se la disputen per tota Europa...

HERMANOS DE ARMAS, d'Spike Lee.- Tots sabem els motius i també els objectius que mouen a Spike Lee a fer pel·lícules. El seu és un cinema crític, combatiu i reivindicatiu que a vegades el porta a aconseguir grans fites ("Haz lo que debas", "Plan oculto", "Infiltrados en el Ku Klux Klan") i a vegades el porta a naufragar estrepitosament. Una mica com li passava a Oliver Stone, tot i que defensant causes diferents. Sap greu dir-ho, però "Hermanos de armas" cau en el cantó dels disbarats. Comença com una pel·lícula quasi "turística", per endinsar-se aviat en una mena de cinta d'aventures amb flashbacks de cinta bèl·lica... per acabar finalment com una espècie de pel·lícula d'acció a lo Tarantino, però sense gràcia ni bona factura. No m'importa que barregi gèneres (de fet, m'agrada força quan es fa bé), però sí em molesta que tracti a l'espectador d'idiota amb continus subratllats, amb cartellets i fotografies de personatges i situacions que a ell li interessa destacar. Ho havia fet a "Infiltrados...", però aquí ho introdueix de forma precipitada i matussera. També cal dir que la realització és estranya i que les escenes de guerra donen una miqueta de vergonya, sobretot quan no para de fer referències a "Apocalipsis Now"'... Ara bé, Delroy Lindo està realment esplèndid en el paper d'aquest votant de Trump que està rabiós, enfadat i contínuament excitat.