Curiosament, el que ahir aixecava més expectació era com seria la gala, més que quines serien les pel·lícules guanyadores. Tothom -i jo el primer- sentia curiositat per veure una gala que es feia sense públic, amb els nominats a casa seva (o en hotels, o en cases rurals, o en apartaments llogats) i amb tota una sèrie de mesures de seguretat que restaven espontaneïtat i naturalitat. Finalment, la gala s'ha convertit en la gran estrella perquè el resultat ha estat més que digne, amb una gala sòbria, ràpida, i sobretot molt ben realitzada. No sé si d'aquí a uns anys es recordarà que "Las niñas" va ser la guanyadora i "Akelarre" la més premiada, però segur que tothom serà conscient que Antonio Banderas -a la seva manera- va salvar una gala que podia haver estat abocada al desastre.
La imatge que Banderas amb totes les pantalles al darrera ja és una de les imatges icòniques de la història dels Goya. Esperem que no s'hagi de repetir més vegades i que quedi en una excepció, o en una anècdota. Tot i així, no es podrà recordar com una gala més... sinó com una gala important, emotiva i sòbria, que també ens ha deixat un bon aprenentatge. Ja sé que les circumstàncies obligaven, però la idea de tenir els premiats a casa ha estalviat un munt de temps i ha contribuït -en general- a que s'explaiessin una mica menys en els discursos. També els hi ha tret una mica d'emoció, però ens ha permès veure un altre tipus d'espontaneïtat: comentaris fora del protocol ("ven aquí, hostias"), amics i familiars que entraven en el pla, el director premiat deixant-se anar en el sofà de casa seva, famosos que apareixien a casa d'altres (la Machi, per exemple), etc.
És cert que tot va començar amb un to massa solemne (amb minut de silenci inclòs), fins i tot tràgic. Em va fer realment por que allò es convertís en la celebració d'un funeral per al cinema del 2020, però de mica en mica la idea es va anar diluint. Vint minut després de la introducció ja s'havien lliurat vuit premis. Tot anava a un ritme frenètic, sense comentaris dels presentadors ni actuacions de còmics (potser el que més es va trobar a faltar). I a continuació, el primer número musical. Un número que va sorprendre per la seva originalitat i la boníssima realització (a moments semblava gravat), però també per l'atreviment d'una encertadíssima Nati Peluso que va reinterpretar "La violetera". De números musicals n'hi va haver tres més, a quin millor que l'altre. Vanessa Martín va estar molt emotiva amb la versió castellana de "Núvol blanc", de Lluís Llach; Diana Navarro va acompanyar a Latre en un bonic homenatge a Berlanga en els 100 anys del seu naixement; i ja per últim, Aitana va sorprendre a tothom amb un tema de Barbra Streisand que donava esperança per al futur.
El premi d'honor a Ángela Molina merei un punt i a part. Va ser l'únic que es va donar en directe, i va resultar emocionant... tot i que els únics que la van poder aplaudir van ser els membres de l'Orquesta Sinfónica de Málaga. Ella va ser la que més es va extendre en el discurs, però crec que tothom ho va entendre i ho va agrair. A més, el seu va ser un discurs molt ben estructurat (semblava que s'hagués après un monòleg) i amb molt moments emotius. Va expressar sobretot un profund agraïment, i crec que el missatge va arribar al públic.
Pel que fa als premiats, tot va anar més o menys segons els previst. Hi va haver sorpreses -algunes relatives- i un repartiment que va deixar a tothom satisfet. "Las niñas" va guanyar els premis grossos (pel·lícula, direcció novell, guió original i fotografia) i "Akelarre" es va emportar molts dels tècnics. "Adú" també va recollir quatre guardons, aconseguint fins i tot millor direcció i millor actor revelació. Respecte als actors en categoria principal, crec que tothom esperava els premis a Pilar López Arnáiz (havia guanyat el Forqué i també el Feroz) i a Natalie Poza, que a "La boda de Rosa" fa una de les seves millors interpretacions. La sorpreses van venir en les categories masculines, tot i que el fet que guanyessin Mario Casas i Alberto San Juan es pot considerar "sorpresa relativa". Hi havia altres favorits a la categoria (Javier Cámara i Juan Diego Botto, respectivament) però sabíem que en un any com aquest podia passar de tot, sobretot si la cosa està tan igualada...
Podem dir, doncs, que ha estat un bon colofó per a un any de cinema estrany i difícil. Ara cal veure què passarà l'any vinent, perquè el problema pot arribar a ser un altre... Hi haurà suficients pel·lícules premiables per organitzar una gala? S'està podent rodar en condicions? Quan s'estrenarà a les sales amb normalitat? Tindran les plataformes un protagonisme molt més gran en l'edició del 2022? D'aquí a un anyet, si és que la gala es manté en el mes de març, tindrem resposta a tot això... i a moltes més incògnites. De moment, sabem que la gala dels Goya viatjarà a València. És la única certesa que tenim.
Podeu consultar tots els premis clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario