Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XVIII)

Ja sé que no fa massa que vaig publicar un Tast, però és que tenia moltes cintes a la nevera... Avui us porto una pel·lícula que para de la lluita pels drets civils als Estats Units, una distòpia política, un thriller terroríficament real i una comèdia amb robatori. 

ONE NIGHT IN MIAMI, de Regina King.- És realment admirable que Regina King, l'actriu que va guanyar l'Òscar per "El blues de Beale Street", hagi aconseguit un film tan rodó i tan consistent en el seu debut com a directora. No sembla en cap moment una "òpera prima", sinó un film madur que vol tractar un moment molt concret de la lluita pel moviment dels drets civils a Estats Units. La cinta ens planteja l'eterna discussió entre el sector més conservador del moviment i el més combatiu, i ho reflecteix amb la suposada trobada entre Malcolm X, Cassius Clay, Sam Cooke i Jim Brown. La trobada es produeix en una habitació d'hotel, a Miami, la mateixa nit en que Clay es va convertir en campió del món dels pesos pesats. Tot i provenir d'un text teatral, la pel·lícula sap sortejar molt bé els seus orígens i introdueix moltes -i molts variades- escenes fora de l'esmentat hotel, donant-nos una imatge encertada del context en que passava tot allò. És cert que la part de la conversa entre els quatre protagonistes pot acabar resultant un pèl feixuga, tant per la gran quantitat d'informació que es dona com pel to una mica pamfletari, però també és just dir que els quatre actors brinden en aquesta part moments esplèndids. No sabria triar un dels quatre, però és cert que Leslie Odom Jr., com a Sam Cooke, és l'únic que ha acaparat nominacions com a actor. Odom ja era conegut en determinats sectors artístics per haver estat una de les grans estrelles del musical "Hamilton".

NUEVO ORDEN, de Michel Franco.- Aquesta és una pel·lícula que ha donat molt a parlar. Per ser una pel·lícula mexicana ha tingut unes molt bones xifres a taquilla -tot lo bones que poden ser en aquesta època- i ha aixecat força polèmica, sobretot en el seu país de producció. Se l'ha acusat de racista i de classista, tot i que crec que són crítiques que provenen d'un prejudicis previs o d'alguna situació que aquí desconeixem. La pel·lícula ens situa en una societat que bé podria ser l'actual, però en la que la divergència entre la classe rica i la pobre ha arribat a un extrem insostenible. S'organitza una gran revolta popular i, naturalment, hi ha morts, víctimes colaterals i molta, moltíssima violència. Feia temps que la violència en el cinema no m'impactava tant, ni em sacsejava d'una forma tan clara, potser perquè es tracta d'una violència realista i aparentment propera que pot perjudica a qualsevol. A moments dona la sensació d'estar assistint a les terribles tortures de la dictadura xilena o argentina, però aquí tot és -afortunadament- inventat. Una invenció que veiem possible, factible, tot i que cal al final la cosa derivi més cap a una mena de "Cuento de la criada". El que realment deixa clar el director és que darrera de qualsevol moviment d'aquest tipus sempre estan els mateixos, sempre n'hi ha alguns que se n'aprofiten i també sempre n'hi ha uns altres que, desgraciadament, acabaran pagant els plats trencats. Una bona pel·lícula, d'aquelles que permeten reflexionar... encara que sigui amb el cor encongit.

EL MONSTRUO DE ST. PAULI, de Fatih Akin.- Aquesta és una pel·lícula que es fa molt difícil de recomanar. De fet, em limitaré a descriure-la però no penso recomanar-la a ningú. Crec que és molt interessant i que té un plantejament estètic que l'emparenta amb el cinema alemany dels setanta (Fassbinder, Herzog, etc.), però transmet tanta cruesa i lletjor que es fa difícil de pair. No obstant, no se li pot retreure massa. La intenció del director (el mateix de "Contra la pared", "Al otro lado" o "Soul Kitchen") és retratar un assassí en sèrie que va aterrir la ciutat d'Hamburg a principis dels setanta, i la forma com ho fa descriu molt bé l'ambient que l'envoltava. Fritz Honka va ser un alcohòlic que vivia en un dels barris més depravats i problemàtics, i que tal com anem veient tenia una perspectiva del món molt limitada i poc realista. De fet, tots els personatges que van apareixent al seu voltant -els companys del bar que freqüenta són tots per sucar-hi pa- ja ens donen una idea de com és ell i de quines són les seves circumstàncies. La cinta no escatima detalls escabrosos, cosa que pot fer abandonar a més d'un al poc de començar... Menció a part mereix el treball de Jonas Dassler, un jove actor alemany de 24 anys que aquí desapareix per complet sota la terrible caracterització del monstre. Un treball absolutament descarnat, amoral i colpidor.

CONFINADOS, de Doug Liman.- Si aquest és el tipus de pel·lícula -i d'argument- que ens donarà la pandèmia, anem per mal camí. Doug Liman ha volgut aprofitar el confinament per rodar una cinta que primer va d'una relació de parella en crisi i que després es transforma en una pel·lícula de robatoris. Ho ha fet en plena situació d'emergència, i tot i així ha aconseguit actors de la talla d'Anne Hataway, Chiwetel Ejiofor, Ben Stiller o Ben Kingsley. La peli és pobra en factura, en continguts i també en pretensions. Tot sembla mig improvisat, com si el guió s'hagués treballat per zoom i els actors haguessin estat dirigits cadascú des de casa seva. El resultat és una comèdia sense gràcia que, com a molt, ens deixa testimoni dels rituals i dels petits detalls costumistes que han arrelat a la societat durant la pandèmia. Esperem que més endavant tot això doni peu a arguments més ben travats i treballats, tot i que a mi -ara per ara- em fastigueja bastant veure en pantalla el que ja m'està tocant patir en primera persona. No sé, és el meu parer... però també cal tenir en compte que ara fa un any aproximadament una de les cintes més vistes de NETFLIX va ser "Contagio". Jo vaig passar olímpicament!