Petit Tast Cinèfil (CXXI)

Aquest és un Tast de reaprofitament, ja que us comentaré pel·lícules que he respescat recentment a les plataformes. Ara bé, són cintes estrenades a cinemes en el primer semestre del 2025.

POR TODO LO ALTO, d'Emmanuel Courcol.- Hi ha pel·lícules que et costa recomanar, encara que t'hagin agradat molt, i n'hi ha d'altres que les recomanaries a ulls clucs a qualsevol persona del planeta... encara que no siguin perfectes o tinguin menys valor que d'altres. El cas de "Por todo lo alto" és ben peculiar. A priori estaríem davant d'una comèdia francesa (de les de bon gust, no de les que arriben a les sales més comercials), però el seu pas pel Festival de Cannes, les moltes nominacions als Cèsar o el gran premi del públic del Festival de San Sebastian ens venen a dir que la cinta té més pretensions o alguna cosa especial que la fa encaixar també en recintes de cinema d'autor. Ara que l'he vista, m'atreveixo a dir que potser no és la gran pel·lícula que alguns podrien esperar, però sí una "feel good movie" de manual que l'encerta de ple i que desperta els sentiments més primitius a qualsevol espectador. I ho aconsegueix per un guió ben estructurat, uns personatges que es fan estimar i sobretot per la força de la música. El director sap quan cal utilitzar-la, i es guarda pel final un cop d'efecte que difícilment podria fallar. Alguns titllaran la pel·lícula de tramposa, de posar el dit a la nafra o d'alguna cosa similar, però segur que ho diuen mentre treuen el mocador de la butxaca. També haig de dir que m'ha recordat molt una cinta anglesa del 1997, l'estupenda "Tocando el viento", que també seguia les peripècies d'una banda de música d'una societat minera. Es pot veure a FILMIN.

PARENOSTRE, de Manel Huerga.- Algú havia de fer aquesta pel·lícula... i finalment ja està feta. Potser no és la més rodona ni la que s'esperava, però almenys recorre un per un tots els fets que van commoure Catalunya en el 2014. Uns personatges com els de la família Pujol mereixien una visió cinematogràfica, a l'igual que la versió teatral que van tenir ja fa anys de la mà dels Joglars ("Ubú President"). El més curiós és que la cinta té un guió prou documentat de Toni Soler, un repartiment de primera i un director que havia fet millors coses en el passat ("Antàrtida", "Salvador", "Gaudí")... i tot i així, no acaba de funcionar del tot. Té una visió tràgica que li escau prou bé i també alguns fragments irònics que funcionen (el moment en que Pujol es lamenta de que ja no tindrà un carrer al seu nom a Barcelona), però hi ha algun element que entrebanca el conjunt. Costa trobar el que fa grinyolar el producte, però jo penso que al final és la poca definició del director: a estones utilitza una visió realista, a estones vol jugar amb la èpica i el relat tràgic, també sembla que vulgui fer un relat més abstracte o fins i tot explicar un conte. Si a tot això hi ajuntem la decisió estètica d'utilitzar el croma en moltes escenes el resultat acaba essent una cinta imprecisa, poc creïble i visualment incoherent. Es pot veure a FILMIN.

MARIA CALLAS, de Pablo Larraín.- L'obra de Larraín s'hauria de dividir, a grosso modo, entre la seva obra rodada i ambientada al seu Xile natal ("No", "Neruda", "El club", "El conde") i els tres biopics que conformen la trilogia americana ("Jackie", "Spencer" i "Maria"). Són dues maneres de fer i dos conceptes que no encaixen massa entre sí, tot i que si ens hi entossudim podrem trobar algunes coses en comú. Jo vaig gaudir força amb la primera incursió americana, la protagonitzada per una esplèndida Natalie Portman que encaixava com un guant en els trajos jaqueta de Jaqueline Kenedy. Vaig quedar-me una mica més estupefacte amb la Lady Di de Kristen Stewart, tot i que el plantejament de conte gòtic i de damisela envoltada de fantasmes (els propis i els externs) em va satisfer d'allò més. Amb la història de la Callas, en canvi, no he acabat de connectar. Podríem dir que és el mateix tipus de pel·lícula que les altres, amb la voluntat de traspassar el biopic per endinsar-se en la personalitat del personatge... però trobo que aquí hi falta un arc argumental o una tensió dramàtica. Sembla que estiguem en un collage d'escenes, moments, records i anècdotes de la famosa cantant grega, per més que ho vulguin centrar en l'intent frustrat de la cantant per recuperar la seva carrera poc abans de morir. No sabem si aquesta Callas que ens retraten és una boja, una malalta empastillada que veu visions per tot arreu o una fantasia d'ella mateixa mentre acaba els seus últims dies al seu apartament de Paris. Evidentment, no hi falten escenes fabuloses, oníriques i estèticament exhuberats. La pel·lícula llueix brillant i molt potent en la qüestió visual. La interpretació d'Angelina Jolie crec que és més que correcta (fins i tot brillant en alguns moments) però el conjunt és una mica maldestre i et fa pensar tota l'estona en una gran oportunitat perduda.  Es pot veure a MOVISTAR PLUS.