Petit Tast Cinèfil (CXX)

I ara sí. Ara comentarem quatre pel·lícules estrenades aquest estiu, que curiosament tiren més cap al thriller violent i el terror... tot i que també hi ha algun melodrama a l'antiga. Aquí teniu les meves opinions:

INDOMABLES, de Daniel Minahan.- El valor d'aquesta pel·lícula era el de fer un melodrama com els d'abans (em refereixo sobretot als dels anys cinquanta) però amb una mirada queer que abans era impossible visibilitzar. Una mica a l'estil del que ja van fer "Lejos del cielo", "Brokecback Mountain" o "Carol". El problema, però, és que els melodrames d'abans tenien una ànima i una pulsió interna que aquesta pel·lícula no presenta en cap moment. "Indomables" es queda en la superfície, en una mena de postal ben dissenyada, i és incapaç de fer-nos partíceps de les passions i els patiments dels personatges. De fet, costa una mica de creure les relacions que hi ha entre ells... a vegades per un guiò confús i unes decisions poc encertades (les localitzacions s'utilitzen amb molta màniga ampla) i a vegades per poca química entre els actors. De tots ells, potser Daisy Edgar-Jones és la que demostra més professionalitat, encara que a vegades el guió li faci fer coses sense massa sentit... D'altra banda, els nois (Jacob Elordi, Will Poulter i Diego Calva) semblen més preocupats en imitar referents com James Dean o Rock Hudson... però quedant-se en unes interpretacions més ensimismades que passionals. I vaja, crec que un melodrama com Déu mana (i que consti que és un gènere que sempre defensaré) no pot deixar de banda aquests detalls.

WEAPONS, de Zach Cregger.-  "Weapons" és més que una pel·lícula de terror, cosa que hauríem d'haver endevinat des de la declaració d'intencions del seu títol; "Weapons", és a dir, "Armes". De totes formes, no és una cinta sobre les matances d'escolars a EEUU ni sobre la política americana sobre l'ús de les armes, etc. O potser sí? El que sí sabem és que és una cinta que ens parla del poder i de la utilització malèvola d'aquest, aconseguint sometre la voluntat de les persones i aconseguint que actuin sota una mena de catàrsi. A "Weapons" es parla de diferents poders que sotmeten a la gent, ja sigui l'alcoholisme, les drogues o el bullying. Poders que neixen en la mateixa família, o en grups socials propers... com ara l'escola. A part, la pel·lícula està narrada des de diversos punts de vista i en vàries fases que van repetint parts de la història i a la vegada la van reconstruint hàbilment. Si a sobre hi sumem l'ús de la càmara subjetiva, les magnífiques escenes de persecució i alguns detalls onírics poderosos i plens de misteri podríem dir que estem davant d'una de les millors direccions de terror dels darrers anys. Ja sabíem que "Barbarian" no era flor d'un dia, i que Zach Cregger ens deixaria tard o d'hora alguna petita obra mestra. En el moment en que hi ha hagut més pressupost, i s'ha envoltat al director d'un gran equip (entre els actors hi ha noms tan rellevants com Josh Brolin, Julia Garner i Amy Madigan), s'ha produït el miracle. Estem a l'espera de la propera... que esperem que no sigui una continuació d'aquesta, tot i que no m'estranyaria gaire.

DEVUÉLVEMELA, de Danny i Michael Philippou.- Vam descobrir als germans Philippou amb "Háblame", la pel·lícula que ens va arribar fa una parell d'estius. La pel·lícula de la mà, recorden? Ja en aquell moment vam començar a parar atenció al terror australià, que estava en plena forma i ens seduïa amb un cinema sense complexes ni pressions afegides. Ara els germans Philippou ens ofereixen una peça més sèria, més madura, i segurament amb més responsabilitat a les esquenes, però també lliure i desacomplexada. "Devuélvemela" recorda aquella emblemàtica "Hereditary" d'Ari Aster, sobretot pel retrat d'una mare que pateix la pèrdua d'una filla fins a extrems inaguantables. Però aquesta cinta no s'endinsa dins d'un terror gòtic o fantasmagòric, sinó que sempre té un peu a terra i ens mostra un horror real. Sé que és un terror un pèl extrem, com tot el que fa referència al misteriós nen de la piscina, però sempre lligat a una trama realista. L'aparició dels agents socials, dels germans orfes i de la nena cega introdueixen elements quasi de melodrama, però lluny de despistar o de confondre ajuden a que la trama es vagi enfortint i acabi tenint un pès que molts films de gènere no acaben de tenir mai. Estem sense cap mena de dubte davant d'un altre gran any per al terror, ja que amb a part d'aquest film també hem tingut la sort de poder veure cintes tan decisives com "Weapons" o "Sinners".

MISTERIOSO ASESINATO EN LA MONTAÑA, de Frank Dubosc.-  Aquí tenim un curiós creuament entre "Fargo", dels Coen, i "A simple plan", de Sam Raimi... però en versió francesa. No hi ha el cinisme ni la profunditat amagada de la primera, ni el to tràgic i desencisador de la segona, però estem davant d'un bon entreteniment que en època estival s'agraeix d'allò més. La pel·lícula comença amb un accident, i també amb un ós, un paisatge nevat i quasi incomunicat, una sèrie de desafortunades situacions i uns personatges ambiciosos (i aquí parlo tant dels narcotraficants com de la família que ven abets de Nadal). Hi ha moltes històries creuades i desenes de situacions que posen a tothom al límit, però la trama està ben lligada i al final tot quadra força bé. El problema és que hi ha un sentit de l'humor que creix a mesura que augmenta l'absurditat, i finalment podríem dir que hi ha moments que tiren més a la paròdia i que superen l'humor negre tant característic dels Coen. Si no feu comparacions i hi aneu amb la intenció de passar una tarda distreta no crec que em feu cap reclamació. Frank Dubosc, un conegut comediant francès, es posa davant i darrera de la càmara per aconseguir un dels grans èxits comercials del cinema del país veí en el darrer any.