Petit Tast Cinèfil (LXXXVII)

Aquí teniu un Tast Cinèfil una mica endarrerit amb cinc pel·lícules internacionals molt diferents (d'aquí a poc tindreu un Tast amb pel·lícules espanyoles). Tenim una de vikings, una comèdia noruega que va despertar molta expectació, la darrera guanyadora de l'Òscar a millor pel·lícula, un biopic de cantant famosa, i també la última versió de Batman, estrenada amb gran parafarnàlia ja fa unes quantes setmanes.

EL HOMBRE DEL NORTE, de Robert Eggers.- Quan vaig veure "La bruja" ja vaig intuir que Robert Eggers tenia moltes coses a explicar i una visió del cinema novedosa i única. Col·locat al capdavant del cinema de terror "artístic" -al costat d'Ari Aster i David Robert Mitchell- i sota la protecció de la productora A24, ara s'ha atrevit a sortir de la seva zona de confort i arriscar-se amb el cinema d'aventures. I és que "El hombre del norte" és precisament això, una aventura clàssica amb un toc de llegendes nòrdiques, una mica de màgia i molta èpica. Sense oblidar, a més, la història real de Hamlet que hi ha al darrera i els tocs shakespearians que apareixen de tant en tant (les escenes on surt Nicole Kidman, sense anar més lluny). La factura de la cinta és impecable -fotografia, muntatge, direcció artística- i el treball de tot el repartiment està en perfecta consonància. També ens queden imatges pel record (l'escena de lluita final, entre d'altres) i moltes referències cinèfiles per sota del seu metratge: "Los vikingos", "Conan el bárbaro", "Furia de titanes", etc.

LA PEOR PERSONA DEL MUNDO, de Joachim Trier.- Hi ha comèdies que neixen amb un drama a dins, i aquesta és sens dubte una d'elles. A més, hi ha comèdies que no s'assemblen a cap altre i que tenen elements distintius que les fan úniques. Aquesta també és una d'elles. Per començar, tenim una història romàntica vista des de diversos punts de vista i amb diversos estils cinematogràfics... a part de ser una pel·lícula que ens vol fer veure la cara menys romàntica d'una relació. També és una manera de retratar la generació mil·lènial i de donar-li la volta al personatge femení de la història. No és que sigui un personatge exemplar, ni amb el que empatitzem tota l'estona, però és un personatge amb tot el dret a equivocar-se, a descobrir-se com a persona i a cometre els errors que faci falta. Potser els personatges masculins, amb les seves llums i les seves ombres, ens semblen més propers... sobretot en el tram final, que no explicarem. En definitiva, una pel·lícula que sorprèn, que està molt ben narrada, i que conté una extraordinària interpretació de l'actriu noruega Renate Reinsve.

CODA, de Sian Heder.- És Coda una bona comèdia? Ha guanyat un Òscar immerescut? L'oblidarem amb poc temps? La resposta és afirmativa en qualsevol dels tres casos. Crec que aquesta versió de la francesa "La familia Bélier" és una cinta eficaç, que funciona des del primer moment i que compleix al cent per cent amb totes les premisses d'una bona "feel good movie". Segurament el seu èxit en els Òscars s'ha degut a motius extracinematogràfics, però ja se sap que actualment molts premis (només cal veure Eurovisió) obeeixen a temes polítics i socials. A més, sempre resulta més còmode i menys compromès premiar una cinta que parla d'un colectiu desfavorit que una altra que posa en evidència la masculinitat tòxica del far west. Però, sigui com sigui, no s'ha d'oblidar la bona adaptació del guió, així com les magnífiques interpretacions de tots els actors, en especial de Troy Kotsur i de la injustament oblidada en les nominacions Marlee Matlin. Els dos serveixen els moments més divertits, i també els més tendres, de la pel·lícula.

RESPECT, de Liesl Tommy.- Ja estem una mica saturats de biopics, sobretot de cantants famosos (aviat arribarà el d'Elvis Presley que ha dirigit Baz Luhrmann). Tot i així, aquest "Respect" que té sabor de telefilm i que va passar sense pena ni glòria per sales, també té els seus punts a favor. Per començar, té el mèrit de ser una pel·lícula que intenta parlar d'un tema més genèric i abstracte, a part de parlar d'Aretha Franklyn. De fet, la pel·lícula ens parla tota l'estona de com guanayar-nos el respecte, com a professionals i com a persones. Així, seguim tota l'estona la vida de la cantant, però també el difícil i tortuós camí per ser acceptada en diferents facetes: com a mare soltera, com a cantant d'èxit amb decisions pròpies, com a dona de raça negra en un món de blancs i també com a dona lliure. La cinta es nodreix dels grans temes de Franklyn, de la bona interpretació (sobretot vocal) de Jennifer Hudson, i de detalls sucosos que desconeixia, sobretot a la part final. Si tenim en compte tot el que passava potser podreu gaudir molt més d'un documental estrenat fa uns tres anys que es deia "Amazing Grace" i en el que es fa un resum dels dos concerts de gospel que la cantant va fer en un determinat moment de la seva carrera. 

THE BATMAN, de Matt Reeves.- Arribo una mica tard amb aquesta crítica, sobretot perquè després del Batman ja ha aparegut Morbius, la última de Doctor Strange, i aviat segur que n'arriben d'altres. L'univers de Marvel, DC Còmics i companyia és inabastable, i fins i tot esgotador. Crec que totes aquestes pel·lícules (i els seus remakes, reeboots, seqüeles, i demés...) estan donant un gran negoci al món del cinema actual, però per altra banda crec que li estan fent un flac favor i estan estirant quatre idees fins a punts realment demencials. Però dit això, haig de reconèixer que aquest Batman m'ha agradat. A l'igual que ja va passar amb la última de la Vídua Negra, les noves versions escullen un camí a seguir i un gènere per treballar i diferenciar-se. Si amb aquella semblava que es volia rendir homenatge a James Bond, aquí ens trobem amb una curiosa pel·lícula de gansters, que és convenientment fosca, densa i tortuosa. Crec que és un ambient que li va molt bé a la història del famós superheroi. Aquí ja no és el colorista món de la saga de Burton, ni la megalòmana trilogia de Nolan... sinó una versió més "realista" i complexa, amb un Bruce Waine traumatitzat, una Selina Kyle amb secrets i un Enigma realment inquietant (per cert, que bo que és Paul Dano... no em cansaré mai de dir-ho).