Avui us porto un petit mostrari de cintes independents, curioses i fora del circuït més comercial... amb l'excepció d'aquest "Malnazidos", que està cridat a ser un petit èxit de taquilla. Les dues primeres potser encara les podeu trobar al cinema, però la resta estan a la plataforma FILMIN.
MALNAZIDOS, de Javier Ruiz Caldera.- Ja fa anys que Ruiz Caldera s'ha convertit en un cineasta espanyol de referència, tant pel seu estil de comèdia "a l'americana" com pels seus bon resultats a taquilla. Va debutar amb l'esbojarrada "Spanish movie" i va continuar amb "Promoción fantasma", que es sumava a la moda de fer pel·lícules d'adolescents. Després faria la comèdia "Tres bodas de más", d'un estil més clàssic i basat amb l'screwball, per passar després a dues adaptacions de còmics hispans: "Anacleto: agente secreto" i "Súperlopez". I ara arriba, amb cert retard tot s'ha de dir, aquest "Malnazidos" basat en el còmic de Manuel Martín. Una història que segueix tenint l'humor com a base, però que hi suma temes com la guerra civil, nazis i zombies. Una bojeria que ja funcionava a la hitorieta gràfica i que funciona també en aquest film d'aventures absolutament entretingut i ple de nervi, La bona factura -marca de la casa- és l'altre aspecte a destacar, fins al punt de no haver d'envejar res a productes similars que ens arriben de fora. Pel que fa a la part interpretativa, també cal dir que s'ha optat per un repartiment experimentat i molt competent: Miki Esparbé, Aura Garrido, Luis Callejo, María Botto, Jesús Carroza, Álvaro Cervantes, etc.
GREAT FREEDOM, de Sebastian Meise.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que tot i tractar el tema LGTBIQ+ (concretament es parla de com es vivia l'homosexualitat a l'Alemanya de la postguerra) excedeix la temàtica i ofereix un exercici cinematogràfic molt interessant. Veiem tres etapes de la vida d'un noi homosexual, quasi sempre relacionades amb la presó... on anirà a parar en diverses ocasions per la seva condició. Les etapes es barregen, es sobreposen i s'alternen, tot alterant l'ordre i l'evolució cronològica. La direcció de Meise, però, ens acompanya i ens guia en tot moment, fent fàcil la comprensió i aconseguint que ens creiem les accions i decisions del personatge principal, fins arribar a una escena final que dóna molt que pensar. Al davant d'aquest personatge hi tenim a Franz Rogowski, un actor que ha aconseguit diversos premis per aquest paper. La pel·lícula també va guanyar el premi del jurat a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes 2021.
TRES, de Juanjo Jiménez.- Quan Juanjo Jiménez va rebre tots els reconeixements pel curtmetratge "Timecode" ja ens vam imaginar que teníem al davant un cineasta amb una visió molt personal, i també diferent al que estem acostumats. Ara, amb aquest "Tres", ens aporta un guió propi que juga amb petits trets paranormals però que ens dona sobretot una història original i molt ben escrita. I és que les peripècies d'aquesta dissenyadora de so que acaba desincronitzant-se serveix en safata de plata una metàfora impressionant de les malalties mentals o de determinats processos psicològics. A moments em recordava a "Herida", una altra gran pel·lícula espanyola que Fernado Franco va dirigir en el 2013. Allà era Marian Álvarez la que patia la incomprensió i l'angoixa, i aquí és una esplèndida Marta Nieto, molt ben acompanyada pel cada cop millor Miki Esparbé. M'agrada l'evolució de la cinta, el fet de no saber massa bé en quin gènere estem, i també la part final... misteriosa i aclaridora alhora. Una bona estrena de Jiménez en els llargmetratges. Auguro coses molt bones en el futur...
EL VENTRE DEL MAR, d'Agustí Vilallonga.- Va triomfar en el Festival de Málaga del 2021, però tal com marca la tradició del festival després ha tingut una carrera erràtica i poc exitosa. Cal dir, també, que no és una pel·lícula fàcil. Més aviat sembla una peça experimental feta per jugar amb l'estètica, la forma i una temàtica que solapa èpoques diferents. Està clar que Vilallonga -tot i basar-se en un relat curt d'Alessandro Baricco- vol parlar-nos dels migrants que es llencen al mar, de les pateres, del patiment i de la traició. I tot això encaixaria molt bé sinó fos per tot el que hem dit abans i per aquesta mena d'afany de voler abarcar massa elements. Cal destacar, però, l'excel·lent fotografia de Josep Maria Civit i Blai Tomàs, la posada en escena i les intrepretacions de Roger Casamajor -un habitual a les pel·lícules del director mallorquí- i Òscar Kapoya.
SWAN SONG, de Todd Stephens.- La veritat és que "Swang Song" és una pel·lícula que m'ha recordat moltíssim al cinema independent que es feia als Estats Units en els noranta. Una mena de road movie existencial que ens va mostrant personatges curiosos -normalment fora del sistema- i ens explica la forma que tenen d'adaptar-se al món. Aquí se'ns explica la història d'un vell perruquer homosexual que s'escapa de la residència d'avis on està per anar a pentinar a una antiga clienta -una recuperada Linda Evans- que acaba de morir. Un bon retrat de personatge, especialment pel treball minuciós i detallista d'Udo Kier. Podríem dir que l'actor fa el treball de la seva vida, tot i que la seva carrera és llarga i eclèctica. Kier és alemany i en un principi va treballar amb Fassbinder, amb el que tenia una bona amistat, però la seva fama ve sobretot de les pel·lícules de terror que fa a la factoria d'Andy Warhol i de les moltes col·laboracions que ha fet amb Lars Von Trier. També ha aparegut a "Mi Idaho privado", "Armageddon" i "Johnny Mnemonic", entre moltes altres.
HIERVE, de Philip Barantini.- Hi ha moltes pel·lícules que presumeixen de tenir alguna llarga escena rodada en pla seqüència, i fins i tot Alfred Hitchcock tenia l'honor d'haver dirigit "La soga" en un sol pla... i algunes trampetes. Les úniques que jo conec que estan rodades íntegrament en un sol pla són "El arca rusa", de Sokurov, i la que ara ens ocupa. A la primera es feia un sumptuós passeig pel palau de l'Hermitage, mentre que la segona ens descriu una nit a la cuina d'un restaurant de luxe. Sens dubte el sistema de rodatge li va com anell al dit a aquesta mena de gastro-thriller nerviós, elèctric, en constant ebullició... Tots els nervis, les pressions i la tensió que es viu en un espai d'aquest tipus queden ben reflectits per la càmara, i també per un bon grapat d'actors encapçalats pel gran Stephen Graham. Si no el recordeu, només heu de repassar unes quantes pel·lícules de mafiosos ("Snatch", "Gangs of New York", "El irlandés", "Enemigos públicos") o sèries recents com "This is England", "Taboo", "Peaky Blinders" o "Boardwalk Empire", on era el mateix Al Capone.
No hay comentarios:
Publicar un comentario