L'ANY DEL PENSAMENT MÀGIC

Només queden dos dies per gaudir del monòleg que Marta Angelat brinda a la Sala Beckett de Barcelona. Sé que em desperto tard en la recomanació, però val la pena que en feu cas perquè la interpretació de l'actriu és una de les millors que he vist en els darrers anys (el monòleg de Vicky Peña a la primera part de Homebody/Kabul també podria acostar-s'hi). Si em feu cas podreu gaudir d'un text sòlid -inequívocament anglosaxó- i d'una tarda o nit que associareu per sempre més a un actor o a una actriu... En aquest cas, a una gran actriu.

A "L'any del pensament màgic" hi ha molt dolor, molta tristesa... Si no fos per moments d'ironia quasi glacial -també molt típicament anglosaxona- no crec que fos possible salvar la història de la sensibleria o fins i tot de la inversemblança. Però en aquest muntatge, tan proper, tan colpidorament proper, tot acaba resultant creïble. Fins i tot el decorat en blanc, o la il·luminació d'una finestra només insinuada...

L'obra explica la història de Joan Didion, una guionista i escriptora americana que, en poc més d'un any, va veure desaparèixer al seu marit i a la seva filla. Marta Angelat, en un paper que també havia estat de la grandíssima Vanessa Redgrave, s'apropa pràcticament a la perfecció. Els seus gestos, la seva veu i sobretot el domini dels temps, els silencis i la respiració del públic... Tot contribueix a que els espectadors siguin al seu costat, acompanyant-la en un "trajecte" molt dur.

Ja des de la seva primera aparició -mirant al públic en silenci- sabem que aquest personatge ens captivarà. Sabem que el comprendrem i que el voldrem ajudar amb el que sigui, o amb el que bonament es pugui. De moment, sabem que l'escoltarem, perquè les paraules sinceres són la millor medicina per a una dona ferida i perduda en un món sense referents, sense futur, sense els teus...