Música, Teatre i Dansa

Amb aquest títol tan genèric i poc explicatiu vull ressenyar tres dels espectacles que tenim actualment en cartellera. Com que es tracten d’un musical, una obra de text i una peça de dansa-teatre he pensat en que el seu gènere era la millor forma d’unificar-los... tot i que la qualitat en seria segurament un altre. Des de que va començar la temporada el públic barceloní ha assistit a les ensopegades d’alguns dels directors o companyies més habituals (Animalario, Comediants o Àlex Rigola) però també ha tingut la sort de veure bons espectacles (la “Virginia Woolf” de Veronese o el “Fràgil equilibri” de Mario Gas) que, a més, s’han convertit en grans èxits. Dins d’aquest últim calaix també hi caben “La vampira del Raval” –el musical revelació de la temporada- i “Incendis”, que ha sorprès i corprès a tots els que han assistit a veure-la. També de gran qualitat, però segurament amb menys èxit de públic degut al seu caràcter íntim i minoritari, és l’últim espectacle de Marta Carrasco. Una petita joia que no s'hauria de perdre ningú.

“La vampira del  Raval” (Teatre del Raval).- El musical que ha dirigit Jaume Villanueva s’ha convertit en un èxit de públic i en una relativa sorpresa. Els que entenen una mica de musicals ja sospitaven que una nova partitura de Guinovart (“Maricel”, “Flor de nit”) i un retorn de Pep Cruz, Mingo Ràfols i Roger Pera a un gènere com aquest havia de donar bons fruits. I la veritat és que així ha estat. No és que estem davant d’un gran musical... sinó més aviat de tot el contrari. Un musical petit, cuidat i mimat en diversos aspectes. L’únic escull, a més de les limitacions extremes de l’escenari, ha estat el del tema triat. És cert que un mestre com Sondheim ja havia escollit temes escabrosos  per a fer  “Sweeney Todd” o  “Assassins”, però la sordidesa de la trama barcelonina acaba resultant francament desagradable: nens robats, prostitució infantil i pederàstia, assassinats de nens per extreure la sang, etc. Tot plegat, per més música que li posis, fa que alguns espectadors acabin sentint més antipatia que simpatia per la història i els seus protagonistes... Per cert, Mingo Ràfols està esplèndid i s’acaba emportant el públic a la butxaca amb un personatge que no se sap massa bé d’on surt, però que quan surt diverteix i suavitza el to general.

"Incendis" (Teatre Romea).-  Quan vaig veure la pel·lícula de Denis Villeneuve ja sabia de l'existència de l'obra de Wajdi Mouawad, que havia emocionat al públic de Temporada Alta un any abans. Tot i així, no coneixia el text ni havia descobert la poètica que sí vaig poder trobar al Romea ara fa pocs dies. La pel·lícula m'havia deixat glaçat, com tota bona tragèdia, però val a dir que en el teatre la peça troba una dimensió encara molt més gran. Suposo que la brillant direcció d’Oriol Broggi hi contribueix en gran mesura, a l’igual que les interpretacions de tots els actors, en especial Clara Segura, Julio Manrique i Màrcia Cisteró. Però no cal oblidar que estem davant d’un text molt potent (el diàleg amb que comença el segon acte és realment brillant), i això ajuda moltíssim. En la part negativa –o menys positiva- destacar alguns tocs d’humor que potser sobraven, així com l’escena del franctirador.

"No sé si..." (Versus Teatre).- Marta Carrasco és una de les artistes que més emocions extreu de mi com a espectador. I no és una actriu (tot i que en realitat sí que ho és) sinó una ballarina i coreògrafa força reconeguda a casa nostra. Aquest és el cinquè espectacle que li veig, i potser és un dels més complets i engrescadors... tot i ser també un dels més simples i senzills, aparentment. A la Carrasco l’he vist sola, amb una companyia de deu ballarins, actuant, sense actuar (només com a coreògrafa), en grans escenaris o en escenaris improvisats... però mai l’havia vist en duo. Aquí  comparteix escenari amb Alberto Velasco, un actor-ballarí de més de cent quilos que demostra tenir una energia i una presència escènica que ja voldrien per a ells molts actors, ballarins, músics... o el que sigui. A part de la màgia que es crea entre els dos, l’espectacle està farcit de números inoblidables i bellíssims... d’aquells que la Carrasco troba cada dos per tres, com si fos la cosa més fàcil del món. Imprescindible.