El retorn de la diva pròdiga

Fa uns dies que vaig assistir a la representació de "La Bohème" per part de la soprano romanesa Angela Gheorghiu, una de les millors intèrprets de Verdi i Puccini, i considerada pels especialistes com la millor Violeta ("La Traviata") dels últims vint anys. Tot això comporta un gran pès i una gran responsabilitat, però sobretot comporta una llegenda... i la Gheorghiu la té. Tot i no haver-la vist mai en directe, ni saber gaire d'òpera, havia sentit a parlar d'ella com a diva. Una gran diva que, fins fa poc, tenia tancades les portes d'alguns dels millors teatres d'òpera del món per algunes excentricitats o exigències. L'altra dia, però, el Liceu es va rendir als seus peus i el divisme va tornar a sortir, però en el bon sentit de la paraula. La diva també es rendia al seu públic i tot plegat comportava aquelles catarsis "escèniques" que actualment ja només es veuen a l'òpera... i als concerts de rock.

Fa uns anys, quan Gheorghiu estava casada amb el reconegut tenor Roberto Alagna, va protagonitzar algunes de les seves anècdotes més sonades. Es diu que ara fa uns 10 anys van arribar a Perelada per cantar la "Carmen" de Bieito, i allà tot van ser queixes i exigències. Es veu que venien carregats amb fills, parents, sogres, etc. i no trobaven una casa prou gran ni prou comfortable. Al final no van parar fins que el director del festival en aquell moment els hi va cedir la seva pròpia casa. També es comenta que ella no volia fer cas de les excentricitats escèniques del director i es veu que finalment va fer... el que li va rotar. Anys després expressaria públicament a la premsa que no comparteix les actualizacions que es fan de les òperes, ni tampoc els muntatges excessivament moderns i "poc respectuosos". 

A les funcions del Liceu va demostrar que, tot i ser una actriu limitada, és una cantant esplèndida. Va estar molt ben acompanyada de Saimir Pirgu, Ainhoa Arteta i un conjunt molt sòlid, a més d'una posada en escena clàssica però efectista de Mario del Mónaco. En definitiva, un muntatge d'aquells que agraden a tots els públics i que complauen i emocionen per un igual tant a amants de la òpera com a profans. Vaja, com una espècie de "Los Miserables"... però amb cant líric.