Petit Tast Cinèfil (CIX)

De tant en tant, algun tast cinèfil està dedicat a pel·lícules espanyoles. Avui parlaré de tres d'elles, totes amb pretensions molt diferents, estils diversos (fins i tot gèneres) però amb el segell inconfusible del cinema més "indie" de casa nostra.

LA ESTRELLA AZUL, de Javier Macipe.- Vaig començar a saber d'aquesta pel·lícula per una campanya que va córrer per les xarxes. La gent que l'havia vist al darrer Festival de San Sebastián sortia de la sala emocionada, commocionada... i tothom lloava la factura, el tractament de la música i l'actor principal. De les campanyes promocionals se n'ha de fer un cas relatiu, però és cert que aquella va despertar la meva curiositat. Semblava una pel·lícula petita a la que calia donar una oportunitat... Quan vaig veure que Filmin l'havia recuperat després d'un fugaç pas per les sales, vaig pensar que havia arribat el moment. Ara sí que ja puc dir que "La estrella azul" és una pel·lícula molt especial, d'una estranya bellesa i d'una factura que ja voldrien moltes altres. El més important, però, és que és una pel·lícula amb ànima, amb tota l'energia i la cura que tenen algunes primeres pel·lícules. De fet, van ser quasi tres anys de rodatge (amb pandèmia pel mig) i suposo que el finançament i tot plegat deuria ser una aventura difícil d'explicar. El resultat és un film que explica els darrers anys de vida de Mauricio Aznar, un músics aragonès dels vuitanta, creador de la mítica banda Más Birras. Ara ja és un desconegut per a tots els que no som de Saragossa, on hi té fins i tot una estàtua i un carrer al seu nom, però la influència que va tenir per a grups posteriors com Héroes del Silencio o bé la seva tràgica vida bé valien una cinta. I què menys que una cinta que sap transitar per moments lluminosos i per moments molt obscurs; una cinta honesta que, a més, juga amb el metacine i ens regala escenes de gran cinema. Comentari a part mereix l'actor Pepe Lorente, magnífic en la pell del músic saragossà. L'acompanyen igual de bé Bruna Cusí, Marc Rodríguez o Cuti Caravajal.

LA CASA, d'Álex Montoya.- Sóc un gran enamorat de les novel·les gràfiques de Paco Roca. El vaig descobrir amb la pel·lícula "Arrugas", però després vaig veure en els seus llibres que tenia un llenguatge i uns recursos tan cinematogràfics que ja voldrien per a ells molts directors d'aquest país. Aquí tenim la versió de "La Casa", amb actors de carn i ossos, i no crec que la cosa acabi aquí... Cada llibre de Roca és un film en potència. Però posats ja a parlar del que interessa, haig de dir que aquesta versió dirigida per Álex Montoya sap captar la senzillesa i la humilitat del material original. Potser dona la sensació de que es fa tot molt curt (té una durada de 83 minuts), que falten algunes escenes (la pèrgola es construeix sola d'una escena a l'altra) i que a tothom li agradaria conèixer més els personatges i quedar-se una estona més amb ells. Tot i així, aquest trosset de vida -en realitat, es tracta d'això- el podem gaudir amb honestedat i sinceritat. Els actors semblen viure entre aquelles parets i estableixen uns lligams entre ells que són perfectament creïbles. Destacaria, com sempre, David Verdaguer, però són una gran sorpresa Óscar de la Fuente, Olivia Molina i la jove María Romanillos. 

LA MESITA DEL COMEDOR, de Caye Casas.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que no admet recomanació. Pots enumerar les seves virtuts o els seus defectes, però el que esculli veure-la ho ha de fer per decisió pròpia... o bé et pot retirar la paraula de per vida. "La mesita del comedor" és una cinta no apte pels que han sigut pares recentment o pels que ho seran en breu. I no és que sigui un film estrictament de por ni obeeixi quasi cap regla del gènere. Tot i així, l'horror que narra podria ser real i la quotidianitat de tot el que acompanya la història és el que la fa encara més insuportable. A nivell cinematogràfic, admiro la capacitat de generar un suspens tan gran entorn a un tema com aquest, aconseguint que el clima sigui irrespirable per a alguns dels personatges i totalment desconegut per als altres (el no saber és quasi tan aterrador com lo altre). A moments recorda als capítols de "La dimensió desconeguda", de "La hora de Alfred Hitchcock", o millor de "Historias para no dormir", de Chicho Ibáñez Serrador. La capacitat d'elevar l'anècdota o accident a tema principal és realment extraordinària, i el seu final capriciós i recargolat (pregunteu-vos què passaria o què pensaríem de tot plegat si la història hagués començat al revés) és tota una declaració d'intencions. Atenció als intèrprets; secundaris d'aquells que apareixen per tot arreu però que mai tenen una oportunitat com aquesta.