Petit Tast Cinèfil (CX)

Les quatre recomanacions d'avui són de pel·lícules clarament inquietants, un pèl malaltisses i fins i tot desconcertants. Hi ha matisos entre elles, i de fet no totes estan dins del mateix gènere: tenim thriller, drama, terror i alguna cosa híbrida, com totes les que fa Lanthimos.

LONGLEGS, d'Oz Perkins.- Aquí està el thriller de la temporada. L'han mig emparentada amb "El silencio de los corderos", "El exorcista" i altres referents, però per a mi la semblança més important està amb les pel·lícules de terror de la factoria A24. Em refereixo al nou terror intel·lectual d'Ari Aster, David Robert Mitchell, Robert Eggers, etc. En aquest cas el director és Oz Perkins, fill d'Anthony Perkins i un autèntic especialista en el cinema de gènere. No sé si encara té del tot definit el seu estil, però penso que aquesta és una pel·lícula molt personal que podria acabar d'assentar les bases d'un cinema calculador, aparentment fred, però també juganer i molt climàtic. "Longlegs" està ambientada en dues èpoques, els anys 90 (el retrat de Clinton en els despatxos ens serveix de referència) i els anys 70 (les imatges en Súper8 també són una clara pista). Això, juntament amb els paisatges nevats o les cases de fusta, ja ajuda a donar un cert ambient, que des de la primera escena et deixa un cert mal al cos. No diré massa de l'argument, que és clau en l'estructura i en la resolució del film, ni tampoc del personatge de Nicholas Cage. L'actor torna a demostrar que és un autèntic especialista en personatges passats de voltes, desquiciats i al·lucinats.

KIND OF KINDNESS, de Yorgos Lanthimos.- Ja sabeu de la meva admiració per aquest director grec, autor d'obres que per a mi són fonamentals en el cinema del segle XXI: "Canino" i "Langosta". Però ja se sap que quan un autor està en boca de tothom ("Pobres criaturas" ha estat un èxit recent i força dimensionat) també surten els que busquen les debilitats i les possibles pedres del camí. És per això que "Kind of Kindness" va tenir una rebuda tèbia a Cannes, i molts dels crítics menys entusiastes van aprofitar per esmolar les eines i treure els ganivets. Haig de dir que aquesta estranya comèdia (si és que hi ha algun gènere on es pugui catalogar) és certament irregular i no està entre els seus treballs més rodons. Dóna la sensació de divertiment o de pel·lícula personal, d'aquelles que tenen més a veure amb la necessitat de tornar als orígens i aprofitar als amics per treure's fantasmes del cap o provar idees per a altres films. Es nota que no és una cinta tan cuidada com altres estèticament, tot i que interpretativament tornem a tenir un planter que s'ho passa pipa: Emma Stone, més còmplice que mai; Willem Dafoe gaudint de la seva feina, com gairebé sempre; i Jesse Plemons, que ofereix alguns dels millors personatges de la seva carrera. De fet, tots els actors fan més d'un paper i es desdoblen en tres històries que tenen com a eix comú un personatge secundari, misteriós... i possiblement superflu: R.M.F.

EL SUCESOR, de Xavier Legrand.- Vaig arribar a aquest film mentre furgava per les novetats de Filmin, i la veritat és que em va semblar una troballa molt especial. Estem davant d'un thriller elegant i estilitzat que comença amb una desfilada de models a Paris, amb una mort sobtada i un viatge a l'altra banda de l'Atlàntic. Fins aquí, res d'especial per a la trama, però just al Quebec comencen les sorpreses... tant pel protagonista com per l'espectador. "El sucesor" és d'aquells films aparentment pausats, que et sacsegen quan menys t'ho esperes i que tenen per sota una corrent malaltissa i fosca que ho encomana tot. A moments em venien al cap alguns dels títols de terror independent dels darrers anys, però només amb petits flashos. La cinta de Legrand té el seu estil particular, el seu segell propi i d'alguna forma tot el que ja es prometia a la seva primera obra, la premiada "Custodia compartida". Per acabar, destacaria el treball de Marc-André Grondin en un personatge que ha de prendre decisions molt complexes, que les pren de la pitjor manera i que es veu embolicat en una trama que no li correspon però que el corromp com a persona des del primer moment.

SECRETOS DE UN ESCÁNDALO, de Todd Haynes.- Estem davant de la recreació -molt particular i personal- d'una història real que va sacsejar Estats Units i a tot el món en general el 1993. Va ser quan una mestra d'escola va quedar embarassada d'un alumne seu de 12 anys i empresonada per corrupció de menors. Més tard, tindrien dos fills junts i es casarien quan ella ja havia complert tota la condemna. En el film moltes dades estan canviades (les professions, els llocs, les dates...) però el fons és el mateix. De fet, la pel·lícula juga a la metaficció i introdueix a un altre personatge, en aquest cas de ficció): una actriu que vol passar uns dies amb la família perquè ha d'interpretar el paper d'ella en una pel·lícula. A partir d'aquí es parla del consentiment, de la negació, de l'explotació i del xantatge emocional que es pot arribar a exercir sobre els que més estimem. Just al davant dues actrius esplèndides (Natalie Portman i Julianne Moore), que busquen els detalls mínims a uns personatges complexos i molt tancats. Un exercici de mimetisme interpretatiu que aconsegueix escenes molt interessants, malgrat que a la cinta potser li manqui algun moment de trencament i li sobri una mica de fredor. Molta atenció també al gran treball de Charles Melton en el personatge que potser pot generar més empatia a l'espectador.