Petit Tast Cinèfil (CXI)

Ja entrem a la darrera part de l'any, i aviat es començaran a perfilar les pel·lícules que competiran pels premis de la temporada. Avui us en vull comentar quatre que possiblement veurem pels Goya o pels Gaudí. 

EL 47, de Marcel Barrena.- Després de pel·lícules tan ben intencionades com "100 metros" o "Mediterráneo",  Barrena torna a un tema social, humà i molt proper. La història del conductor d'autobusos que va segrestar el 47 per pujar-lo fins a Torre Baró vol ser un cant a la solidaritat i a la justícia social, però també un homenatge a tot aquells migrants que van venir d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i tants altres indrets per trobar una esperança i una vida millor a la Catalunya dels anys 60. Molt encertadament, la cinta comença uns anys abans de l'incident en qüestió, ja que vol posar-nos en context i explicar què era el barraquisme de l'època... a part de presentar-nos els protagonistes de la història. Per una banda tenim a Manolo Vital, interpretat per un increïble Eduard Fernández en una de les seves millors i més elaborades creacions -i ja vant un munt-, i per l'altra tenim a la seva dona, interpretada també per una encertadíssima Clara Segura, i a la filla, que va a càrrec de la prometedora debutant Zoe Bonafonte. Entre la bonica història que explica, la humanitat de tots els personatges i les estampes d'una Barcelona que molts recordem (la barreja d'imatges reals de l'època li dona un aire molt especial) tot apunta a un boca-orella que pot acabar donant un altre èxit comercial com el de "Casa en flames". 

CASA EN FLAMES, de Dani de la Orden.- Coneixem al director sobretot per "Barcelona, nit d'estiu" o "Barcelona, nit d'hivern", però potser desconeixem que també ha estat darrera de moltes comèdies espanyoles d'èxit, de cintes més dramàtiques com "Litus" o "42 segundos" o de sèries com "Élite". El que està clar és que porta anys aprenent l'ofici i que, quan el deixen, ofereix pel·lícules més personals i força interessants.  Aquesta "Casa en flames", de guió molt teatral i repartiment d'infart, destaca per ser una història explicada des d'un humor àcid i carregat d'ironia. Les trifulques familiars, les desventures de diversos personatges i la Costa Brava com a teló de fons acaben per donar al conjunt una entitat pròpia i particular. No deixa de ser una comèdia elegant, molt ben interpretada, que potser desbarra en la part final i que igual abusa de l'acumulació de situacions incòmodes... Al capdavant hi tenim una Emma Vilarasau que mai ha estat tan bé en el cinema, acompanyada per una colla d'actors que acumula experiència i professionalitat: Alberto San Juan, Clara Segura, Enric Auquer, Macarena García i María Rodríguez. Un èxit del boca-orella que ja l'ha convertit en la pel·lícula catalana més vista, superant a Alcarràs, i que es postula per guanyar els Gaudí... i tot el que faci falta. La taquilla, de moment, sembla que la té del tot conquerida.

MAMÍFERA, de Liliana Torres.- Portem uns anys veient pel·lícules sobre la maternitat, sobretot ara que abunden les directores i poden aportar un punt de vista més real i matisat. Hem vist cintes sobre mares molt joves, sobre dones que lluiten per ser-ho, però també sobre dones que no ho volen ser tot i la pressió que senten al voltant seu. "Mamífera" estaria en aquest últim grup. De fet, el tema és una mica més complex, ja que s'hi ajunta la pressió involuntària de la parella, l'amiga que fracassa en el seu intent de quedar-se embarassada, la que està orgullosa de ser mare, etc. Potser hi trobo a faltar el punt de vista masculí, perquè exceptuant a la parella de la protagonista la resta de dones semblen exercir la maternitat en solitari. Molt inspirada la interpretació de Maria Rodríguez, molt ben acompanyada pel sempre efectiu Enric Auquer. Potser alguns pensaran que és una cinta més sobre un tema ja molt tractat... però si passeu per alt el prejudici segur que us trobareu una pel·lícula molt més interessant i original del que sembla a priori. Actualment es pot veure a Filmin.

NINA, de Andrea Jaurrieta.- Estem davant d'un thriller estilitzat i amb imatges potents. Alguns l'han equiparat a un western de venjança, uns altres als melodrames d'Almodóvar, etc. És temptador fer comparatives quan et trobes una pel·lícula que beu de diverses influències, però en el fon el que val és el producte final que queda. I si ens cenyim a això, podríem dir que "Nina" té entitat pròpia i que triomfa en totes les escenes del començament: l'arribada de Nina, les primeres sospites a l'hostal, la reacció dels que la van conèixer, etc. Quan es converteix en una passejada inacabable per tots els indrets i cases del poble la cosa es veu un xic perjudicada. Hi ha situacions una mica gratuïtes i d'altres que semblen haver patit la tisora a la sala de muntatge. Sigui com sigui, al capdavant hi tenim un cop més a l'inefable Patricia López Arnáiz, que enamora la càmara des de la primera escena i no la deixa ni un sol moment. Molt bé també Darío Grandinetti, tot i que últimament sembla que el cinema espanyol només li ofereix el mateix tipus de rol. Atenció a la vistosa fotografia de Juli Carné Martorell i a la banda sonora de Zeltia Montes.