Petit Tast Cinèfil (CVIII)

Aquí teniu un nou tast. Un tast que ve amb pel·lícules d'estrena, però també amb alguns èxits de fa uns mesos que ara s'han pogut recuperar a les plataformes. Un conjunt variat i divers que us pot donar idees per als propers dies.

FURIOSA, de George Miller.- "Mad Max: Furia en la carretera", del 2015, va ser una gran sorpresa i un revulsiu que va satisfer gairebé a tothom. Miller tornava després de molts anys a l'univers Mad Max i el reinventava amb uns resultats vistosos, frenètics i realment espectaculars. Una cinta d'aventures de primer ordre que presagiava una continuïtat que finalment ha trigat nou anys... I el cert és que aquesta mena de preqüela funciona en molts sentits i hereta l'estètica i el context de l'anterior. Ara bé, per què no es gaudeix igual? Per què es fa excessivament llarga? Per què dona tantes explicacions durant la primera part i tan poques a la segona? Jo crec que el problema és que tota la iconografia i totes les sorpreses de "Fury Road" ja ens les coneixíem, i aquí no es podia alterar tot això... sinó continuar-ho. De totes formes, hagués estat bé aconseguir alguna troballa estètica més, igual que la quadriga de motos. També s'hagués pogut estalviar explicacions i metratge a la part de la infància, i haver organitzat una persecució final que no recordés tant a les que ja hem vist anteriorment. Sé que demano molt a una cinta que només pretén entretenir, però estic convençut que Miller donava per a més. Per últim, comentar que Anya Taylor-Joy ho fa molt bé però no té en aquest cas la presència (només per alçada) d'una Charlize Theron, i que Chris Hemsworth ho intenta... però li falta el carisma especial que ha de tenir un dolent de pel·lícula.

VIDAS PERFECTAS, d'Olivier Masset-Depasse.- Quan Todd Haynes va dirigir "Lejos del cielo" va sentar les bases d'un nou tipus de melodrama: el de sempre però vist amb ulls del segle XXI. Tot el que no es deia ni es veia en aquelles pel·lícules de vides immaculades i perfectes -tràgiques, però perfectes- quedava ara al descobert... als ulls de l'espectador modern, que assistia perplex a una autèntica contradicció. "Vidas perfectas" pot estar en aquesta línia, tot i que queda clar que Masset-Depasse no és Haynes ni pretén ser-ho. Tota la primera part del film promet i ens interessa, sobretot per l'ambigüitat moral de tot plegat, però cap a la part final hem de reconèixer que la cosa deriva cap a una mena de telefilm amb aires de thriller misteriós. De fet, la pel·lícula fa més d'una batzegada en fals, i està clar que quan dones tants cops de volant et pots arribar a sortir de la carretera. Tot i així, no es pot negar una estupenda posada en escena i unes interpretacions tan brillants com generoses. Anne Hataway i Jessica Chastain demostren la seva gran qualitat i defensen uns personatges complexos fins a les últimes conseqüències. Per cert, que bé els hi queda la moda dels seixanta... Per passar una tarda distreta.

LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer.- Vaig descobrir a Glazer amb "Birthday" (aquí coneguda com a "Reencarnación"). Per diferents motius, aquella pel·lícula em va fascinar i em va generar moltes expectatives cap a aquest director... Més tard dirigiria "Under the skin", una marcianada igual d'inquietant i fascinant. Per tant, "La zona de interés" tenia tots els números per ser una cinta impecable i amb una gran dosi d'originalitat i estranyesa. Els personatges principals són cruels però ho desconeixen, perquè viuen una realitat paral·lela que els ha ensenyat a no tenir cap empatia pels que no són com ells. Igual que un nen que mata formigues i no li importa, aquesta família nazi es comporta de forma aliena a tot el que l'envolta. Sí que tenen els seus conflictes familiars, com tothom, però això encara els allunya més de nosaltres... ja que quan estem a punt de comprendre la seva quotidianitat ens adonem que no són personatges quotidians, sinó una família de monstres. La pel·lícula juga, a més, amb elements tècnics que ajuden a crear un ambient enrarit i crispat: el fora de camp i tot el treball sonor. Un treball tècnic de primera que converteix la cinta en una peça absolutament necessària, encara que incòmoda i difícil de veure. Potser una mica experimental per a alguns, però fonamental i decisiva. Una petita obra mestra instantània.

FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki.- Aquesta és una cinta senzilla, com quasi totes les de Kaurismaki... però una mica més i tot. Dona la sensació que el director finès ha decidit anar encara més al moll de l'os i deixar qualsevol trama accessòria que despisti de la relació central. Estem davant d'una relació que comença i d'uns personatges solitaris i marginals que intenten adaptar-se a l'amor i a coses que els hi són gairebé desconegudes. Són personatges que no es creuen mereixedors de coses bones, i és com si el destí s'entossudís en demostrar-ho. Excel·lent la interpretació d'Alma Pöysti, però també la de Jussi Vatanen i la de Janne Hyytiainen en el paper de l'amic (possiblement amb el que més empatitza l'espectador). Igual de brillant és la fotografia i la posada en escena, que com sempre dota a la filmografia de Kaurismaki d'un aire atemporal i kistch molt efectiu. Seria difícil dir en quina època estem, si no fos per una obstinada ràdio que ens va donant notícies de la guerra d'Ucraïna. Una pel·lícula bella que molts han emparentat amb l'estil del primer Chaplin, potser per la simplicitat de la història i la humanitat (i també la pobresa) dels protagonistes.