Petit Tast Cinèfil (XCII)

S'acaba l'any i se m'acumulen les pel·lícules a comentar. Sé que vaig amb retard amb moltes d'elles, però és el que hi ha... A més, en el temps que vivim ja no importa gaire, perquè una pel·lícula potser ja no està al cinema però es prepara per a una segona oportunitat a plataformes... o bé apareix per sorpresa en alguna televisió o en algun altre canal més irregular. Consumim pel·lícules a dojo. Doncs bé, jo us comento les que he vist últimament, per si voleu assumir el risc de veure-les i opinar.

AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen.- L'últim Tast Cinèfil va estar dedicar al cinema espanyol... però no podia deixar l'ocasió de començar el comentari d'avui amb una altra pel·lícula espanyola, potser de les millors de la temporada. Alguns ja la consideren la millor cinta de Sorogoyen -i potser tenen raó, tot i que jo no li conec encara una pel·lícula dolenta- i molts altres la comparen sense parar amb "Perros de paja", de Sam Peckinpah. Per a mi, en canvi, "As bestas" és una cinta amb identitat pròpia. Té molt del cinema del director -tan de pel·lícules més climàtiques ("Que Dios nos perdone", "El reino") com de les més intimistes ("Stockholm", "Madre")- però també té certa influència del cinema que feien Borau o Saura en els setanta. I sí, Peckinpah també hi apareix de lluny, tot i que em costa veure'l en aquest film tan rural i  tan localista, almenys d'aparença. Suposo que amb això últim hi té molt a veure la magnífica llista d'actors gallecs, encapçalats per Luis Zahera (quina escena inicial tan portentosa i ben interpretada) i Diego Anido. De totes formes, no vull deixar d'anomenar a l'elenc francès, encarnat per dos grans intèrprets: Denis Ménochet i Marina Foïs. En definitiva, una pel·lícula de grans actuacions, però també amb un guió ferm, una direcció climàtica perfecta i una part final que potser sembla desconnectada de la primera, però que acaba d'arrodonir un drama on les passions humanes estan sempre al límit.

ARGENTINA 1985, de Santiago Mitre.- A Mitre el vam començar a conèixer amb "La patota" i "La cordillera", que van destacar en festivals de categoria A, i de seguida vam veure que estava entre nosaltres un nou director argentí a tenir en compte. La seva consagració, realment, ha estat amb aquesta "Argentina 1985", que s'ha erigit com un drama judicial de primera. De fet, el cinema judicial vinculat a injustícies o crims de guerra té una llarga tradició, des d'aquell antològic "Vencedores o vencidos" que recordava els judicis de Nuremberg. Aquí el tema està basat un altre cop en un fet real, el que va portar a la banqueta als responsables de la dictadura argentina des de 1976 al 1983. La història comença amb els lògics antecedents que ens posen en situació: s'ha restaurat la democràcia, la pressió social encara és molt gran i el nou govern està contínuament amenaçat. Enmig de tot això, el fiscal de l'estat rep l'encàrrec més complicat de la seva vida. Veiem el seu entorn familiar, la formació del se equip, la preparació de l'acusació... i sí, ja ben entrada la pel·lícula comença el judici en sí. Aquí no falten els testimonis frapants, horripilants, així com les discussions entre lletrats i l'esperat discurs final. L'espectador rep tot això amb emoció, perquè en realitat ja hi és de base... i si no vegin per Internet imatges reals del final del judici i segur que també se'ls hi escapen les llàgrimes. Pel que fa als actors tots estan magnífics, però no voldria oblidar a Ricardo Darín, segurament l'actor més popular i ara mateix amb més reconeixement internacional de l'Argentina. 

BLONDE, de Andrew Dominik.- ¿Qui volia veure a Marilyn Monroe fent una felació en primeríssim primer pla? ¿Qui la volia veure vomitant al vàter? ¿O fent un trio amb el fill de Charles Chaplin i el d'Edward G. Robinson? ¿O totalment desquiciada davant les proves que li anava posant la vida? La veritat és que preferim tenir a la Marilyn idealitzada, la de les pel·lícules, la de les aparicions públiques, la que va enamorar a diverses generacions. Si comento tot això és per justificar, d'alguna manera, el fracàs estrepitós que la pel·lícula ha suposat a la plataforma Netflix. Realment no era el lloc adequat per estrenar una cinta com aquesta (hauria sigut millor en sales de VO), i la patacada ha estat monumental. Sap greu, d'alguna manera, perquè tot i que "Blonde" és sòrdida i a vegades voreja el mal gust, també té moments molt bons i algunes escenes que semblen pura màgia (els efectes que ens col·loquen directament dins de pelis clàssiques són realment molt bons). A més, Ana de Armas ho dona tot i arrisca com la que més. La seva interpretació és portentosa, descarnada, i si no guanya més premis aquesta temporada serà pel mal regust que ha deixat la cinta d'Andrew Dominik. Una fama potser injusta que no es mereixa l'autor d'obres tan aclamades com "El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford" o "Killing them softly".