Petit Tast Cinèfil (XCIII)

 Avui dediquem el tast cinèfil a tres pel·lícules de fantasia o terror (no són mainstream, sinó tot el contrari) que he vist les últimes setmanes. Alguna encara deu estar per alguna sala de cinema mig oblidada... però busqueu millor per plataformes.

PEQUEÑA FLOR, de Santiago Mitre.- Pel cartell podria ser una comèdia i per la trama (un home mata sense motiu a la mateixa persona una setmana darrera l'altra) una de terror. Al final, però, es tracta d'una pel·lícula romàntica que ens parla -amb el seu toc de fantasia- de com hem de cuidar i renovar les nostres relacions periòdicament si no volem matar-les. Es tracta de la primera pel·lícula europea de l'argentí Santiago Mitre, el mateix de la molt comentada "Argentina 1985". Aquí sí que podem dir que se surt de la seva zona de confort, perquè a part de treballar en francès i fora dels seus espais habituals, també s'enfronta a una temàtica molt diferent a tot el que li hem vist. Juga amb tots els gèneres comentats abans i es nota que gaudeix amb le novetats, sobretot quan es tracta de matar -de les mil i una maneres possibles- a l'actor Melvile Poupaud, que fa una divertida creació de l'odiós veí aficionat al jazz. Un altre que gaudeix amb una interpretació totalment desmadrada és el gran Sergi López, molt divertit com una mena de gurú de Vilanova que intenta temptar a la dona del protagonista cap al seu grup d'acòlits. Una pel·lícula entretinguda i gens pretensiosa, però amb un interessant missatge.

THE INNOCENTS, d'Eskil Vogt.- Les pel·lícules de terror amb nens com a protagonistes ja són un petit gènere en si mateix. Aquí hi trobaríem títols tan interessants com "La profecía", "El exorcista", "El pueblo de los malditos", "Los chicos del maíz", "El otro", "La huérfana", "El buen hijo" o "¿Quién puede matar a un niño?", per posar només uns pocs exemples. "The innocents" estaria dins d'aquest grup, i de fet s'emparentaria més amb la versió sueca de "Déjame entrar", amb la que guarda alguna que altra semblança... Però potser el més interessant d'aquesta proposta és el joc que crea entre herois i contraherois; una mica a l'estil de "El protegido", de Shyamalan, però salvant totes les distàncies. I és que la cinta de Vogt té bones intencions, i fins i tot alguna troballa interessant, però penso que es queda lluny d'alguns dels referents citats. La part introductòria es fa excessivament llarga, i la part final s'embolica massa per explicar el que ja sabem. Ara bé, ningú podrà oblidar l'escena de la cuina, cruel i despietada com poques... Ara ja sabeu quines són les seves credencials, per si la voleu veure.

BARBARIAN, de Zach Cregger.- M'agraden les pel·lícules (especialment les de terror) que comencen d'una manera i al cap d'una estona t'han portat a un escenari completament diferent, una mica a l'estil de "No respires", una cinta que es va estrena en plena pandèmia i que va arribar a tenir fins i tot una segona part. De fet, no estem descobrint res de nou, ja que "Psicosis" ja va jugar amb les mateixes cartes ara fa més de 60 anys. "Barbarian", pel seu cantó, és una pel·lícula modesta, de baix pressupost, que es refugia sobretot en una bona idea. Comença amb l'arribada d'una noia a una casa que ha llogat per passar-hi un parell de nits... Allà es trobarà en que la casa ja ha estat llogada, i finalment es veu quasi obligada a compartir la nit amb algú que no coneix. Però aquesta és només la premissa inicial, perquè la pel·lícula té una segona part... i fins i tot una tercera. Tres parts ben lligades que ens acaben portant a un final molt interessant. Un final que ens parla d'un tema que ja hem vist a altres pel·lícules, però que aquí sorprèn perquè no te l'esperes, o perquè apareix quasi de sobte... Només alguna petita pista prèvia ens pot posar sobre avís. Hi haurà segona part? Ja veurem... És difícil, però no impossible.