Petit Tast Cinèfil (XCIV)

Comencem l'any amb cinc pel·lícules que encara corresponen al 2022. Són les que em van quedar per comentar abans que l'any es precipités cap al seu final. Hi ha dues cintes vistoses, de molt soroll i grans focs artificials, però també tres més que són tan intimistes com interessants. Tres pel·lícules d'una tristesa infinita protagonitzades per personatges masculins just al costat de l'abisme o del precipici.

AFTERSUN, de Charlotte Wells.- Aquest és un film que amaga una tristesa infinita, que l'oculta darrera d'unes vacances a Turquia entre un pare separat i la seva filla. Una mica com a la vida mateixa, res fa suposar el que passa darrera d'algunes persones i tot queda tapat per la felicitat d'un instant a la piscina o per una excursió per la Capadòcia. És per això que la directora ha optat -molt hàbilment- per rodar la pel·lícula com si ho fes d'amagat, posant la càmara a llocs insospitats i deixant a vegades al protagonista en un marge de la pantalla o bé reflectit en un mirall, en el vidre d'un televisor, etc. Tot està vist des dels ulls d'una nena i per tant no tenim pistes, ni referents del que està passant. Sabem o intuïm que hi ha alguna cosa i esperem, com a espectadors, que passi davant dels nostres ulls, que es materialitzi. Però això mai passa. I és que aquí hi ha una altra gran metàfora de les malalties mentals, que sovint passen no se sap per quin motiu i també sovint estan només dins del cap de les persones que les pateixen. Però res de tot això seria igual sense la interpretació de l'irlandès Paul Mescal, un actor que vam conèixer a la sèrie Normal people (una delícia que no us hauríeu de perdre) i que en el cinema només havia participat a La hija oscura, una pel·lícula que curiosament guarda moltes semblances amb la que ens ocupa. Mescal és un actor sensible, gens afectat, al que li esperen moltes i molt agradables sorpreses cinematogràfiques (de moment, tot apunta a que pot aconseguir als 26 anys una nominació als Òscars de Hollywood).

PUÑALES POR LA ESPALDA (EL MISTERIO DE GLASS ONION), de Rian Johnson.- De fa uns anys cap aquí, les històries a l'estil d'Agatha Christie s'han tornat a posar de moda. "Puñales por la espalda" va recollir el guant i les va actualitzar fins al punt de crear un detectiu nou i molt peculiar, Benoit Blanc, i va aconseguir fer una segona part que parteix de les mateixes premisses però que evoluciona cap a llocs diferents. "El misterio de Glass Onion" torna a posar la mirada sobre els nous rics del moment, però aquest cop es fixa en tots aquells que ho han fet a partir de les noves tecnologies, la política, etc. Famosos extravertits a l'estil d'Elon Musk i companyia. L'escenari tampoc pot ser del tot normal, sinó que ha de simular una luxosa i ordinària mansió feta de vidre... i en forma de ceba. A partir d'aquí, tot el que s'espera d'ella: un crim anunciat, un crim real, un grapat de sospitosos, una illa de la que no pot sortir ningú, uns quants girs cap a la seva part final... En definitiva, un entreteniment amb embolcall de primera i amb uns actors que s'ho passen molt i molt bé. Per cert, quina sort que Craig hagi trobat ben aviat un substitut al seu inefable 007. És un gran actor que mereixia trobar nous vehicles de lluïment.

MANTÍCORA, de Carlos Vermut.- Costa parlar d'aquesta pel·lícula sense fer spoiler, però ho intentaré. El que no amagaré és que es tracta d'una cinta incòmoda, polèmica. No tant pel que mostri, sinó pel que s'intueix o pel que posa sobre la taula. Carlos Vermut és un director que m'agrada molt pels riscos que corre i per la seva manera d'entendre el cinema. És, sense cap mena de dubte, un dels grans directors espanyols dels darrers anys (un grup que el que també estarien Sorogoyen, Carla Simón, Alberto Rodríguez, Albert Serra o Isaki Lacuesta) i sobretot dels pocs que intenta fer un cinema amb un segell propi i inconfusible. A Mantícora tracta sobretot de l'esforç per lluitar contra els dimonis interiors, aquells que poden destruir a una persona des de dins i portar-la a l'abisme. Crec que el principal valor de la cinta, o almenys el que a mi em sembla més valuós i interessant, és quan tracta al protagonista com una persona. Veiem com s'enamora, com intenta posar les coses al seu lloc i es dedica a redreçar la seva vida després de veure-li les orelles al llop... Ja no m'interessa tant quan apareix el monstre i la pel·lícula ens porta cap a un altre camí, ja que llavors ja no hi ha marxa enrere. Allà s'acaba l'empatia, i s'acaba tot el que es venia construint per donar peu a unes últimes seqüències que ni el millor film de terror hauria aconseguit. Menció a part els dos actors principals: un Nacho Sánchez esplèndid i mereixedor de tots els premis de l'any, i una Zoe Stein que ha suposat una gran sorpresa.

CLOSE, de Lukas Dhont.- Vet aquí una de les cintes imprescindibles de l'any. Tampoc puc explicar gaire sobre ella sense destripar-la, però si us diré que va causar sensació en el darrer festival de Cannes i que fa un retrat magnífic del sentiment de culpa, del dol i de molts altres temes. Alguns han dit que tractava de l'homofòbia i d'altres l'han titllat de pel·lícula LGTBI, però va molt més enllà que tot això. De fet, "Close" analitza sempre les conseqüències del que passa, i no tant les causes o els fets en si. També sap posar-se, a l'igual que "Aftersun", a la pell d'un nen, veient les coses des d'una perspectiva molt concreta i molt limitada. El resultat és una pel·lícula tristíssima que et deixa amb mal cos, tot i un final certament esperançador. El que està clar és que, tot i no ser cinema militant, sap molt bé com posicionar-nos i com mostrar-nos tot el dolor que poden arribar a causar algunes decisions. I per tal de fer-ho possible, el director compta amb dos actors infantils que valen el seu pes en or. Dos adolescents que ens emocionen amb la seva amistat, la seva espontaneïtat i, en el cas d'Eden Dambrine, amb la seva execució impecable d'un personatge molt i molt difícil. No sé com s'ho fa Lukas Dhont, però està clar que la seva sensibilitat davant d'aquest tipus de productes -"Girl" va ser la seva brillant carta de presentació- és enorme. No us la perdeu pas.

TODO A LA VEZ Y EN TODAS PARTES, de The Daniels.- Es va estrenar a EEUU sense saber que es convertiria en un fenomen. Va fer bona taquilla, ha encandilat a la crítica -s'està emportant quasi tots els premis de l'any- i ara va encarada a fer un paper important a la propera cerimònia dels Òscars. La veritat és que no crec que sigui una mala pel·lícula, però també penso que enlairar-la just ara -en un moment en que el cinema més seriós fracassa a les taquilles i el cinema d'entreteniment més sorollós és l'únic que se salva- és una mala notícia per al cinema. Sens dubte ja ha arribat el moment en que molts guionistes, directors i també molts crítics provenen d'una generació que es va criar i formar amb el llenguatge dels videojocs, cada cop més sofisticats i complexes. Això, juntament amb la moda del multivers, ha donat peu a històries senzilles que s'expliquen amb molta fanfàrria, molts focs artificials i un guió que s'embolica sobre si mateix per arribar a conclusions obvies i molt simples. No és el cinema que m'interessi més, però està clar que és el cinema del futur... Però deixant tot això de banda, "Todo a la vez en todas partes" té un començament enginyós, una primera part divertida i moltes troballes que la fan diferent, especial. Els actors estan tots molt bé, l'embolcall és perfecte, però... ¿què queda de tot plegat? ¿Quin és el record que m'ha deixat la cinta? Doncs no ho sé... crec que s'ha quedat penjat en algun univers paral·lel.